El senyor gerent necessita un diccionari

I saben why, malparits?

Doncs bicós el senyor gerent va viure una vetllada musical la intensitat de la qual va esgotar tots els conceptes descriptius (substantius, adjectius i gerundis entre d'altres bèsties gramaticals) i ha deixat al nostre heroi sense paraules durant gairebé un mes.

Recapitulem...


Barcelona, Sant Jordi Club. Vespre plujós (i fred, collons, i fred!) del 18 de novembre del 18.

Sí. El senyor gerent reincideix. No li preocupen els seus timpans. És vici. És devoció.

Slayer. Sí. Diuen que en la seva darrera gira. En tot cas hora i mitja de brutal i san-sa-cional descàrrega metal·lera, testimoniant el ping-pong al que jugaven els dos guitarres intercanviant riffs durant tot el concert i a l'Araya -incommensurable- dominant l'espai (tant el físic al centre de l'escenari com l'imaginari-carismàtic liderant la banda) durant tota l'exhibició. El Bothap gloriós a la bateria, marcant els tempos amb una precissió infernal.

D'entre tot el torrent de relíquies que el quartet va fer sonar a l'escenari, la versió de Dead Skin Mask va fer plorar d'emoció al gerent (les llàgrimes li relliscaven galtes avall mentre la llufa penjava entre les galtes de baix). La versió de Reign Blood també va contribuir a llençar els calçotets del gerent a la paperera per ruïna total al final del show, tal fou l'èxtasi en que es va veure immers.

Ara bé, el més remarcable de tot el concert fou la potència de l'equip i la qualitat de l'enginyeria de so. Potser de tots els concerts que el senyor gerent ha ressenyat fins a la data, aquest podria ser titllat del més brutal en el que respecta a l'impacte i qualitat en tot l'aparell sonor/auditiu.

Acompanyant a Slayer en aquesta ocasió (i per ordre d'aparició a l'escenari):
Obituary: el senyor gerent només va poder escoltar-los des de l'exterior del recinte tot fent una cua llarguíiiiiiiiiiisima per pasar el controls d'accés i poder entrar.
Anthax: complidors i esforçats per escalfar l'audiència i amb una versió de l'Indians a-co-llo-nant. El seu set de so era de segona divisió, i el seu lloc en el concert una tifa. Però el marketing mana...
Lamb of God: una banda poc seguida pel senyor gerent que seguirà sent poc o gens seguida pel senyor gerent (Sí, sonen bé, però no ofereixen res de nou -el marketing mana...ja saben-. A més, el senyor gerent ja és d'una altra època i té massa feina per estar al cas de tot, per això va aprofitar el moment per anar a buscar el frankfurt i fer la cerveseta).

Ep, i si volen una ressenya més professional i entenimentada vagin a veure això, això o això altre.

Estiguin bonets i de cara al 2019 no es facin gaire il·lusions, malparits.

El senyor gerent alerta de la necessitat d'un sindicat de pallassos

Benvolguda colla d'arreplegats,

No els ha passat mai que (posin per exemple) un pintor, una cançó, una pornostar, un neologisme, una marca de cervesa, una app pel telefunu... que no han sentit-vist-tocat-ensumat mai tot d'una omple qualsevol horitzó on fixin la mirada?

El senyor gerent no es refereix als mecanismes calculats del màrqueting que posen i treuen els articles de moda i que creen el hype del moment mitjançant l'amplificació de les xarxes socials, no... no.

El senyor gerent els està parlant de casualitats. De fets consumats fa anys i panys i que de cop i volta, igual que l'alineació dels planetes, conjuren una mena de coincidència còsmica per alguns afortunats.

Però entre aquests no s'hi troba el senyor gerent. El nostre humil heroi de l'Odit ha tingut una carambola de coneixements casual (dir-ne coincidència còsmica podria ser massa flagrant i motiu de cesse).

I aquesta carambola l'ha fet cagar-se en la creativitat existent en el món del rock'n'roll. Passin i llegeixen, fills de puta.

Namés quatre paraules:

"TEARS OF A CLOWN"

Tot comença ara fa un grapat de mesos, ni molts ni pocs, quan el senyor gerent escolta per primera vegada el nou LP d'Iron Maiden "The Book of Souls". En aquest doble àlbum (magnífic, per cert), hi ha un tema que saben com es diu?


Cançó collonuda (2016) que els Maiden diuen que dediquen a Robbie Williams, desaparegut de forma contemporània a la creació del disc. La lletra no es per tirar gaires penals. Si ajunten joglar, bufó, Williams i pallasso, ho fan rimar amb cop de veu a la darrera síl·laba, ja tenen la feina feta. El missatge del tema? ball de màscares i tristor. Ningú m'estima. Estic sol. Psse, passi... estem aquí pels solos i els riff de guitarra, no per la literatura oi??

Però, però, però... a la sempre activa  ment del senyor gerent, una llumeta s'encenia i s'apagava... tears of the clown? tears of the clown?.... de que li sonava això al gerent?...

Van passar dies i nits, setmanes i fins i tot algun mes, va caure la fulla i van sortir grans a la cara a milions de teenagers descreguts d'arreu del món... i malgrat tot l'alerta subconscient no desapareixia, fins que un dia, tot anant cap al puticlub amb el cotxe, el senyor gerent posa un CD ratllat que porta a la guantera i voilà...!!!





Vet-ho aquí!. Un tema d'U.D.O. (2007) d'arrancada lenta que es va encabritant amb el transcurs dels minuts. Una tornada que també se't clava al cervell i t'obliga a anar-la xiulant (amb més o menys fortuna) durant uns quants dies fins que s'esvaeix en la memòria. Però una lletra trillada de tòpics de nou, de penes, de falses màscares... (creativitat fail again).

El senyor gerent, satisfet de la seva retentiva mental en una edat que ja comença a ser preocupant, llegeix, dies després, un article. Es parla dels orígens de la discogràfica americana Motown i dels primers grups que van gravar-hi, contribuint al creixent èxit del segell durant els anys 60 que va conduir a l'esclat comercials dels 70. A l'article es citen un grapat de grups i un d'ells crida l'atenció al senyor gerent: Smokey Robinson and The Miracles. Collons, deixa-me'ls buscar a veure que m'he perdut fins ara.. pensa interiorment el gerent.

I hòstia puta, hòstia puta... Sant Google li posa en primer resultat de la cerca aquest vídeo. Saben com es diu la cançó oi?


En resum: tema composat abans que els senyor gerent nasqués (1967), i que parla de nou (de fet va ser el primer) de les falses aparences i de la tristor que tots porten dins, però que amaguem als altres (puta creativitat de merda). Ara, això si, els instruments de vent i la percussió alegren el tema. Tot plegat soul de la vella escola.

- Coincidència, ocultisme, alienigenes sr. Jiménez?
- Doncs no sabria dir-li, senyor gerent.

I a partir d'aquí el què vulguin, colla de descreguts...
Només cal que entrin a l'Esputifly i tecletegin aquestes quatre paraules (quines? preguntarà el gafapastista del racó)

La darrera vegada que el senyor gerent ho va fer se li va cargolar la tita:
- parlem de gangsta rap? 2PAC va cagar un flow i unes bases amb aquest títol...
- parlem del post grunge i de les escorrialles en forma de cagarrina alternative power rock? Als The Vodoo Jets no se'ls va ocórrer cap altre títol (els molt cabrons...)
- parlem de cançó lleugera amb armonies vocals de pega? The Flying Pickets en saben molt de cantar acapella, però no en tenen ni puta idea de ser originals posant títols...Que els afusellin!
- parlem d'electrònica i BPM? si cerquen bé trobaran un tema dark dance de Suspect amb el mateix títol.

I en fi,... si volen, un altra dia el senyor gerent els pot parlar de la segona derivada; les versions que existeixen de la versió del  1967. El senyor gerent ha trobat reggae, jazz,.... però, potser no cal oi? El tema ja no dona més de si.


Estiguin bonets, i ni plorin ni fotin el pallasso, faci'n el favort.

El senyor gerent és un macarra i un hortera

Ilegales


Barcelona, Abril de 2016
Sala Apolo

Vespre elèctric a la ciutat comtal on Ilegales recala per oferir el seu tour “La vida es fuego”.

Els asturians surten amb pocs minuts de retard a l’escenari, davant un públic desitjós  per reviure els himnes generacionals de tota la vida i, de propina, poder escoltar alguns  temes del seu darrer disc en directe (en aquest sentit, gran, molt gran el tema d’obertura amb “Voy al bar”).

Ilegales compleix amb el guió previst, alternant els clàssics de sempre (Enamorados de Varsovia, Eres una puta, Hola Mamoncete, Tiempos nuevos, tiempos salvajes, Destruye, Soy un macarra, Bestia, bestia...) amb els temes més actuals, en una sala Apolo plena de personal de totes les edats i condicions, però amb predomini de canes i calvicies (ep, això sí, portades amb orgull rocker).

El quartet, liderat de manera inconmensurable per Jorge Martínez –veu i guitarra principal- (segons ell, amb semblança física amb el diable)  desgrana amb contundència el seu repertori amb un so nítid i virtuós. I un volum brutal i alt, molt alt. Just per apreciar les lletres sempre àcides, iròniques i un punt reivindicatives d’aquest grup de rock gamberro i combatiu.
Algun tema alenteix el tempo del concert, i per tant, també l'entrega del públic. Però no problem, els riffs de la guitarra del líder, tornen a escupir la seva ràbia de seguida.

Gran vetllada amb una molt bona entrega dels Ilegales. Classe de guitarra genial de Jorge (virtuós) i
repàs a diversos pals del rock.

Chapeau!
.
 

El senyor gerent els fa cagar el tió

Benvolguts fills de puta,

Ara que l'any se'n va per la canal (igual que ho fa aquest país gràcies a les ajudes d'uns i altres), el senyor gerent els vol fer un petit obsequi que de ben segur valoraran. No tant per que els hi pugui agradar o no, sinó pel fet que els ampliarà una mica més la seva estreta i justa cultura i comprensió del món on viuen. Perquè recordin, malparits, en aquesta societat del que es tracta és de tenir un esperit renaixentista.


El  que el tió del senyor gerent els caga enguany no és més que una escopinada de sensibilitat racial en el panorama del rock contemporani. Tal i com ho llegeixen.

Per què? es preguntarà l'odiada audiència... Doncs bàsicament perquè ja està bé d'estigmatitzar a l'home i a la dona negre en uns rols 100 % lumpen: bandes, drogues, putes,... Ep! Que segur que n'hi han.... igual que com aquí ens apareix un/una Choni cada cop que trepitgem un cagarro de gos. Però estaran amb el senyor gerent que no és un estàndard i que per lu tant, cal anar més enllà de l'anècdota per veure què hi trobem.

Ja està bé de parlar de hip's hop's, de souls, de r'n'b, de funk, de jazz, de blues i d'una tirallonga de varietats del pop i del rock que, quan s'esmenten, un només pot associar-hi un intèrpret negre. Com si fos quelcom reservat a aquesta raça. Com si els negres només hi entenguessin i fossin bons en allò.

I no, no és cert. Poden excel·lir en aquests bastos musicals, però la veritat és que també excel·leixen en altres, més enllà de  Prince i encara més enllà de Leny Kravitz. El senyor gerent els està parlant de punk. Què? Que no?. Vegin i gaudeixin:  des de Pure Hell i el seu punk primigeni fins a The Skins i la seva manera d'interpretar-lo en el nostres dies, passant per l'aproximació del punk a l'electro de mà de Death Grips o el toc polític dels sud-africans National Wake.

















Estiguin bonets, malparits!.

El senyor gerent recupera l'oïda

Anthrax - Slayer
Barcelona, Novembre de 2015.

Sala Razzmatazz.

Finalment, després d'una vintena llarga de dies, el senyor gerent pot tornar a fer servir les orelles per escoltar i no tan sols per guardar-hi bolígrafs.
I la culpa de tot la tenen la gent d'Slayer que, en una nit plujosa de tardor, van convocar més penya de la que mai havia vist el senyor gerent a la sala Razzmatazz i els va acribillar a watts.

Belladonna got control

De fet, només entrar al recinte ja va ser una odissea. Imagini'n el grau de saturació corporal per metre quadrat...Cames, culs, pits, sobacos, grenyes, braços, colzes, no importava el que un apartava o trepitjava per poder veure l'escenari.

Anthrax

El senyor gerent va fer acte d'assistència justament quan el quartet novaiorquès Anthrax començava el seu bolo amb un so excel·lent (millor, molt millor que la seva darrera actuació al Palau St. Jordi). Com sempre solvents i contundents, en l'escassa hora d'actuació van repartir el seu temps entre clàssics inprescindibles:
Among the living, 

Ambientasso!!!

Caught in a Mosh,
 Antisocial...
i algunes de les peces dels seus darrers treballs (que el senyor gerent, degut a l'edat, ja no controla ni domina).

Ara bé, el detall ben parit del grup va ser recuperar el tema March of SOD de S.O.D (la formació paral·lela d'alguns dels membres d'Anthrax) .... Ah... quina delicia! Per uns moments el senyor gerent va tornar a tenir setze anys i la cara plena d'acné. Scott Ian fantàstic i visceral com sempre. El vocalista Joey Belladona, lleig com un pecat, molt motivat. En resum, un set passable amb una actuació poderosa.





Slayer

I arriba el moment. Tothom s'agafa fort les calces i els calçotets, conscients que els bafles estan a punt d'escopir una descàrrega furiosa de decibels. I... nens i nenes... és el que realment passa amb el primer round: Repentless. Així, sense avisar, a pal sec!!!.

A partir d'aquí, s'encadenen temes de tota la seva discografia. Així cauen un darrera altre temes com:
War Ensemble, 
Mandatory Suicide, 
Dye by Sword, 
Black Magic...

La temperatura augmentava a cada compàs. La pressió acústica era perillosament elevada.

Araya, entre tema i tema, s'atrevia a malparlar una mica l'espanyol amb accent mexicà (curiosa la personalitat del baxista-vocalista: sembla una molt bona persona, exactament el contrari del que la seva imatge sobre l'escenari indica).

Bestial King

Mentre tant, majoritàriament jugant per la banda esquerra de l'escenari, Kerry King, carregat de cadenes i lluint la seva calva tatuada, expremia les cordes de la seva guitarra-destral. 

Quan la banda toca els primers compassos de "Dead Skin Mask" el senyor gerent es caga a sobre. I quan el quartet aborda la recta final, encadenant South of Heaven, Raining Blood i Angel of Death, el públic treu espuma per la boca degut al deliri i a la gran satisfacció de poder veure i escoltar en directe aquest GRANS TEMES CLASSICS del trash metal de tots els temps. 


Al final, un somriure d'orella a orella, sortir de la sala com un ramat d'ovelles i a fora, trobar-se que ....Raining Blood!!!

En definitiva: calés ben invertits en un gran concert, auster en pirotècnies i molt sincer musicalment parlant. Anthrax grans. Slayer enormes. En Hannemann, allà on sigui, pot estar satisfet del seu llegat (per cert... detallasso de Gary Holt -el seu substitut- al portar el nom de Hannemann a la seva guitarra).


P.D. Testimoni grabat de com el senyor gerent es juga el tipus per tal que vostès, colla de fill de putes, puguin estar a primera fila de la notícia. Vegin, vegin:




P.D. 2. Aquí, una altra crònica vestida amb molt bones fotos

El senyor gerent pateix una descàrrega de decibels

Barcelona, 6 de desembre de 2014.

Festa, molta festa...

Pluja constant de cervesa, pogos i empentes entre els assistents, alguna trepitjada dolorosa, calor (molta), crits i càntics més o menys inspirats, la Sala Apolo a punt d'ensorrar-se (o almenys això és el que li va semblar al senyor gerent en més d'un moment), algun trau al cap, i poc cabell, molt poc cabell...

Però anem a pams...

Comença la tarda amb concentració de pelats en els bars i tasques del voltant de la sala. Consum exhaustiu de cervesa  mentre tothom va fent temps per entrar a la menuda sala del Poble Sec a escoltar el quartet musical més combatiu i reivindicatiu del rock fet a Catalunya: Decibelios.

La formació torna a l'actualitat musical després d'un vintena i pico llarga d'anys, amb la gira "A por ellos 2014". Moltes ganes de veure'ls. Formen part de l'imaginari i la referència musical de l'adolescència per a la majoria dels assistents... bé, no per tota la majoria, doncs hi ha un determinat número d'espectadors que tot just ara estan a l'adolescència i lògicament, estan confosos pensant que han anat a veure un partit de futbol.

En tot cas, "no importa el descontrol, no importa el xivarri, no importa la qualitat de só, el millor sempre serà el que passa a l'escenari", i el que passa és que Decibelios surt amb un pel de retard però amb la gasolina a tope per convertir el concert en dues hores de festa non stop. 

La banda toca tots els pals, des dels inicis més radicals fins als temes més recents (ep!, que estem parlant de temes que tenen dues dècades a sobre...és a dir HISTÒRICS!!!). I a mig concert, inclusió de secció de metall (saxo, trompetes) per tocar la majoria de temes amb component ska (tal i com mana la llei). Final de concert mogut, amb bronca de Fray a un sector del públic per un incident amb el tècnic de la taula de só, però naaahhhh... show must go on...

Els germans Alférez, des del baix i la bateria, marcant en tot moment el ritme a Fray (gran frontman) i al guitarra David (complidor amb escreix).

Llàstima del so,... potser per la sala, potser per la potència, la lletra de les cançons es perdien entre el micro i les torres de so... sort del públic entregat que se les coneixia a cegues i les corejava sense descans.

OI que va ser xulo!?
OI que t'ho vas passar bé?!
OI que vas gaudir com un bacó!?
OI que sí?!

Oi, Oi!!!, doncs això...


Estiguin bonets.

El senyor gerent va al temple i rep "Revelations"

Barcelona, maig de 2014. 

Al Palau Sant Jordi de BCN, i gairebé a l'hora de berenar, els escolanets d'Anthrax comencen a preparar l'ofici vespertí d'una manera directa i brutal, sense concessions, repassant alguns dels seus èxits dels 80's i tocant algun tema més actual també. 

Encara que l'avís per començar a fer agenollar als (escassos) fidels és quan la banda encara la versió de TNT, l'homenatge dels escolanets thrashers al germà Young d'AC/DC. La senyal de la creu va venir amb I'm the law i Anti-social, els darrers temes abans de deixar pas als grans sacerdots de la nit.

Gairebé 40 minuts més tard arranca el Maiden England Tour. La banda comença la litúrgia amb Moonchild

El so és una mica de fireta però poc a poc els enginyers (o les orelles petades de l'audiència, vagin a

saber) van recuperant el nivell. Bruce Dickinson fen els seus bots i moviments habituals (gens novedosos però engrescadors)  per tot l'escenari.

I tot d'una ens plantem davant la perla de la nit: Revelations. Bogeria col·lectiva i melenes al vent (per qui encara les conserva). 

El concert avança amb la interpretació de diferents clàssics del repertori més clàssic del sextet: brutal  The Trooper i Run to the hills i èpica, com sempre, Fear of the Dark, passant abans per una llarguíiiiiiiiiiiiiiiissima versió del Seventh Son of a Seventh Son. 

Tot plegat, control.lat per la cadència vigorosa de Nicko a les baquetes; llàstima que els fidels només el varem poder veure per les pantalles doncs durant tot l'ofici va estar ocult darrera bombos platerets timbals i altres estris percussors. 

Els solos guitarreros de Murray & Smith, Harris mantenint el ritme amb el seu baix ametrallador i  Gers mantenint la banda des d'un segon pla amb els seus acompanyaments tancaven la mítica formació al Sant Jordi

.

El conclau acaba una hora i mitja llarga després, amb una altra perla inusual, l'himne Sanctuary

En definitiva, satisfacció per haver presenciat alguns dels millors temes clàssics de la banda en directe, poca sorpresa en l'espectacle i un so justet, justet, justet.

I navegant per la ret aquí tenen alguns dels temes d'aquella tarda-vespre... Assaboreixin, podrits, assaboreixin...

El senyor gerent pateix un atac de tendresa però evita la pèrdua d'oli

Volguts odiats,

No saben lu tendre que està avui el senyor gerent. Perquè es facin una idea: aquest matí, a l’hora dels exercicis matinals d’estirament de membre, en comptes de lleterada el senyor gerent ha generat, amb molt poques moixaines, mató del bo, del flonjo... manà en definitiva.

Però malgrat la bucòlica efemèride, el problema de la tendresa, odiats lectors, és que un mai no sap on acaba aquesta i on comença la mariconeria,... en definitiva, on comença la propensió a la floració anal.

Ara vegin aquest videu, si els plau:



Què? maco oi? al senyor gerent l'importa poc si els agrada o no el tema. El que de debò interessa al senyor gerent és saber si vostès són capaços de reconèixer si la veu solista pertany a la rossa que apareix al llarg del vídeo, o pel contrari, a algun dels dos maricons que es foten el lot.
És a dir, el que han escoltat dirien que és una veu masculina o una veu femenina.

Què, qui s'atreveix?

Dit d'una altra manera, si vostès són afeccionats a la música, veuran que el delicat equilibri entre sentiment, tendència sexual i gènere sovint acaba convertint-se en una trampa per l’afeccionat.

-Trampa? -es preguntaran-, quina trampa?

Escoltin, ara amb els ulls embenats, la veu solista d'aquests temes:

Dels 70's...


Dels 80's i 90's...



Dels 90's cap aquí...


Fins i tot, entre la tralla...

Què cagabandurries, són capaços de saber si qui canta és gallina o pollastre?.
No pateixin.

El senyor gerent es fa càrrec de la seva supina ineptitud auditiva. No endebades, ell mateix també ha passat per aquest mal tràngol en més d’una ocasió, tot quedant a l’alçada del betum. 

Referent al tema musical que (en forma de vídeo i en versió remix) obra el post d'avui, el senyor gerent portava uns dies amb la cançó empeltada a l'hipotàlem i durant tot aquest temps, estava convençut que la interpretació vocal naixia de la gola d'una femella, però fins que no va investigar per la Ret no va descobrir que, biologicament parlant, qui cantava era...




Vegin, doncs, com la veu, un dels elements més importants i vistosos tant dels solistes com dels grups i, sovint base de la seva personalitat i atributs musicals, pot tenir una forta component andrògina (impostada o no) que, com hem vist, condueix a l'oïdor a un FAIL absolut.

Un FAIL farcit de confusions per més d’un sobre el gènere sexual al que pertany la veu cantant ( i deixant de banda modulacions, vocoders, talkbox i altres estris electrònics que falsifiquen tot allò que entre per un micro/jack i surt per un ampli).

De fet a l’escena històrica de la música això no és nou. Fa molts, molts anys, en aquells dies que els seus rebesavis anaven a tot arreu amb túnica i calçotets llargs i es dedicaven a tuitejar amb coloms missatgers des de les torres de castells, palaus o mansions; aquells temps en que s'escrivien els blocs en pergamins relligats des del refrectorium o donaven els seus Likes Ego Simile al Facebook Facecodex,  l’androginia va aterrar als Quadraginta Principalis de l’epòca amb la moda dels castratti.

No es pensin: Aquesta dels castratti va ser una moda dolorosa tant per l’audiència (els aguts es van generalitzar tant que els apotecaris de l’època van trencar estocs de Sumatriptan, Actron o Ibuprofè) però sobretot pels propis intèrprets, doncs la seva capacitat bocal no era impostada, sinó fruit d’una autèntica “escapçada” d'atributs de gènere.

Més tard, força més tard, els seus germans grans van poder gaudir de l’anomenat Glam Rock. En aquesta etapa, l’actitud transgenèrica, es desenvolupava sobretot en l’espectacle visual associat al cantant o formació musical. Dit d’una altra manera, abundància de ploma, rímel i lluentons sobre l’escenari.

Malgrat tot, la tesi que defensa el senyor gerent és que la culpa de tot aquest marro la tenen els jipis (no podia ser d’altra manera, oi Nil?) Aquells fills de puta grenyuts, amb el seu flower power van posar la base rústica, quaranta o cinquanta anys enrere, del que a finals del segle passat va ser la tendència metrosexual en l’àmbit de la moda. I com que la moda, per definició, és una de les principals eines mercantils en la que es basa el capitalisme, la contaminació a d’altres disciplines, com la que en aquest cas el senyor gerent està tractant, la música, estava cantada: Androgínia rules!!!

Bé, perdonin la pallissa al senyor gerent. Fa dies que no caga fi. Repapieja i es capaç de barrejar jipis amb la llengua llatina i amb un remix en un mateix post..

Malgrat tot, estimats amants de l’OdiT, el senyor gerent aprofita aquest moment d’empatia, tendresa i comiat per tancar l'escrit amb un darrer vídeo protagonitzat també per una rosseta...que els servirà per treure'ls-hi la cremor d'estómac que aquest breu escrit els ha provocat i a no donar més voltes al tema de l'androgínia al món de la música...



Estiguin bonets

El senyor gerent puja a Montjuic marcant el pas

El diumenge 14 d'abril, a les 20:55, l’ambient primaveral regnava a l’exterior del Palau St. Jordi de Barcelona. Els pocs guiris que eren allà per fotografiar la fotogènica posta de sol poc s’imaginaven que a les 21:00 en punt, aquest idíl·lic ambient s’incendiaria  súbitament i els termòmetres pujarien fins a esclatar davant una orgia de decibels, flames, fum i suor.

El motiu? Rammstein presentant la gira “Made in Germany Tour 2013” a Barcelona

Perquè ja des dels compassos inicials, l’estil marcial i els riffs contundents de la banda van recórrer l’auditori colpint les nodrides ordes negres congregades al recinte esportiu qui, com un exèrcit devot i obedient, es va passar hora i mitja (escassa hora i mitja, hòstia!)  marcant el pas tant a les grades com a la pista de l’auditori.

El grup va escopir, un a un i eixordadorament el setlist del concert format per la gran majoria dels seus himnes més coneguts, en un allau de decibels distorsionats (potser massa en segons quins moments).

Però si el què i el com foren imponents des de l’inici, també ho fou l’on: un Sant Jordi vestit amb un marc escenogràfic impactant basat en l’estètica industrial que fa honors a l’estil musical del grup (metall, ventiladors gegants, reixes, fum i cagarel·la de l'estil) i sempre amanit tot per una continuada pirotècnia (llançaflames, guspires, petards, benzina,... ) que en determinats moments convertia al recinte del concert més en un rostidor de pollastres a l’ast, que no pas en el rockòdrom inicial.

En quant a la banda, l’atronadora veu de Lindemann marcava marcialment el tempus i l’audiència saludava marcialment cada cop que la potent i greu veu del cantant (maca de collons la jaqueta rosa dels primer minuts; segur que li havia deixat l’Elton John) escopia les primeres paraules de cada tema, juntament amb els riffs batedors de Landers i del Krusper a les guitarres, el colpidor suport del Riedel al baix i la piconadora base de Doom Schneider a la bateria. Comentari a part mereixen els teclats del singular Lorenz.

L'individu, que va començar fetish total amb un trajo de làtex que només li deixava sortir el nas i els ulls, va acabar amb calçotets. Com potser? Doncs el Lorenz, submís i obedient, va exercit durant tot el concert de torturat home-objecte, fent molts quilòmetres sobre la cinta de còrrer que tenia instal·lada a l'escenari, o socarrimant els greixos gràcies a les flamarades que li llançaven a tort i a dret. De fet, l'epifania al concert es va produir quan agenollat, va ser "enculat" per l'ahir ari Lindemann dalt d’un pedestal erecte en mig de l’escenari.

El millor moment? la litúrgia que tota la congregació esperava i que, en major part, va entonar com un sol home: Du hast.

El pitjor moment? la versió Mein herz brennt només amb veu i piano.

En definitiva, i tal i com comentava en Txisky en un dels pocs moments en que els timpans tornaven a ser funcionals i l’oida recuperava la seva capacitat d’audició,  si la nit del 14 d’abril de 2013 el Palau Sant Jordi no s’ha cremat, ja no es cremarà mai més. Rammstein über alles, fills de puta!!

El senyor gerent no celebra l'aniversari

Cantar diuent?
..muahaaha muahahahahaa!!!!

Ja sabran perdonar al senyor gerent però ell no pensa celebrar els 50 anys... els 50 anys que Raimon va començar a cagar en públic a Barcelona ciutat.
                                                         
Si, cagar, cagar... perquè cantar, el que hom pot entendre per cantar, aquest paio no n'ha tingut mai ni puta ideia.

Ja està bé de tanta Nova Cançó i de crear un panegíric al voltant dels 16 chochus i de tota aquella generació de monyes. Collons, si un era dolent, l'altra fotia irritació de colon a l'instant. Pensar que aquell jovent dels anys 60 agafessin com a referent cultural aquesta colla d'arreplegats....bruuuufff.... fa, encara avui, grima.

Senyor gerent, senyor gerent, l'està cagant de dalt a baix. El que el públic volia d'aquesta gentussa era la queixa, la crítica, la rebel·lió contra la dictadura... no pas l'art musical.

Ni queixa ni polles, estimats odiats. Pensar que una mica més al nord, en aquell territori infecte que s'anomena França, la joventut de la mateixa generació es dedicava uns anyets més tard a arrencar llambordes i a capgirar cotxes de policia tot protestant contra el sistema democràtic; que a l'altra cantó del xarc, els reaccionaris de la mateixa edat s'estaven preparant per bombardejar, aniquilar i subjugar la gent del Vietnam, i que a l´únic pais amb una mica de cordura per l'entonses,  la Pèrfida Albión, naixien els Rolling Stones i els The Animals mentre aquí, les grenyes polloses d'elles i les potes d'elefant d'ells, nomès perdien el cul tirant estaques i cantant al vent... colla de pringats!

Al senyor gerent no li estranya pas que ara foti 50 anys, succeïssin grans desgràcies... les riuades del Vallès amb més de 800 damnificats entre morts i desapareguts, la gran nevada del Barcelonès...o la boda entre el Juanito i la Sofia... i que collons s'esperaven? Es pensen que la Natura resta impassible davant les grans aberracions? Ara i aquí, el senyor gerent sentencia que tota aquella generació de bledes i titesfluixes en són els responsables últims. Que cremin al cel per aquest motiu!

Què collons és això de reivindicar-se escoltant la Marina Rossell? què significa emocionar-se escoltant el Juan Manolo Serrat? Com es pot fotre palles un amb la Mª del Mar Bonet? què vol dir l'autenticitat escoltant la veu de garrafa de Pi de la Serra? per què Espinàs, autor de A peu per Mordor* entre d'altres es fot a cantar i ningú li fot un roc al mig del cap? i...finalment...la Pregunta: quan collons es traurà la gorra el Llach? (potser quan els polls que deu criar ja siguin momificats?)

Cagumlaputa, cagumlaputa...entenen ara perquè en aquest país ha manat Convergència i Unió durant 30 anys i ara ens toqui, a més, aguantar el repicó?

Calli, gerent, calli... estic que trec foc pels queixals....

Però el més greu de tots, volguts odiats, el més greu de tots és que tota aquesta tropa d'indesitjables, lluny de ser coherents amb ells mateixos i de dir-se: "Fins aquí arribo, nanos. Aquests ja no són els meus temps", els molt cabrons han aguantat any rera any, vivint de subvenció institucional, de concert tronera a la Festa Major, del prime time de la tele 3 (la seva), i de revivals varis.
Redeu! que fot por veure'ls per la tele...tanta arruga, tanta pata de gallo, tanta pols en definitiva.
Tant de bo la Parca hagués triat millor i no s'hagués emportat a l'Ovidi Montllor, el bé negre de tota aquesta colla, i per aquest mateix motiu, l´únic amb coneixement de causa, l´únic amb art i dignitat.

En definitiva, cançó protesta? volen cançó protesta catalana, fills de puta?




 


Au, estiguin bonets.

* El xisto no és del senyor gerent, que consti. Només l'ha vilment, recuperat per l'ocasió.

El senyor gerent té un dubte

Firstabol, fills de puta, mirin aquest videio...

...i ara facin el favort d'explicar-li al senyor gerent com s'ho fa aquesta mossa per còrrer, saltar, rodolar, ostiar-se,... sense que cap teta li surti de lloc? que en comptes de mugrons té dues tires de velcro, dos gafets, dues ventoses?

Menys mal que la música acompanya que si no...puto vestit dels collons!!

Estiguin bonets.

El senyor gerent tem un maig de merda

Si odiats amics, sí...
Talment com una de les set plagues bíbliques...; potser com un rot profund d'allioli després d'una digestió pesada o..., si volen, com una llufa traïdora d'aquelles denses i ubiqües que no acaben mai d'aclarir i et condemnem a una asfixia lenta, aquest país torna a estar amenaçat per una nova visita (i ja van....) del cantant de capçalera del sector progre gafapastista patri, i de la gent guapa i convergent (very idiot people) nostrada.

Si Brus, si... ets una puta estrella.
Venga,... el següent...

Si senyors sí, el senyor gerent es refereix al Ferran Adrià dels pentagrames, al Jaume Barberà de l'autenticitat i rigor, a l'Steve Jobs del solfeig, al Cristiano Ronaldo del seny i de la integritat, al Josep Anglada de l'american way of life,... en definitiva al pesat del Brus Springsteen.

I sí, sí fills de puta, no n'hi prou en lamentar i vomitar fel a cada ocasió que apareix per aquí,... caldria que algú procurés alguna "flashmob" estil Gadaffi, perquè el fill de puta aquest no tornés més per aquí.

I no, no, malparits, l'òdit del senyor gerent no es deu totalment al rock i al folk mainstream que caga aquest personatge a cada disc, no (fins i tot el senyor gerent confessa que ha tingut algun moment de debilitat alguna vegada,... pocs però); l'òdit ve provocat per l'entorn, pel hype, pels famosos i pels periodistes que perden el cul seguint (llepant) tot el que fa aquest dropo de New Jersey, i sobretot per la tele 3, "la seva", que no perdrà ocasió de propagar el nom de l'espècimen en qüestió a qualsevol hora i qualsevol programa, com ha fet ja en anteriors ocasions, tot adoctrinant i limitant la nostra preuada anarquia musical.

Brus? Brus? por la B no me viene, no...Namás
maparece el puto Bruce de verdá, el de los Maiden
Muahahaha, muahahaahahaa......!

I bé sí, sí, mamonassos...,l'òdit del senyor gerent també ve provocat pel iaio aquest de samarreta màniga curta, pantalons texans i mocador llardós al coll i per tota la colla de cantautors rock que ens venen un concepte d'autenticitat, de rock madur, d'arrels profundes i sòlides, de trajectòria seria i respectable, d'independència artística (juas, juas, juas)...
Perquè sàpiguen tots vostès, analfabets musicals, que l'Springsteen de marres no és més que la punta d'un iceberg empolsinat en un  mar de personalitats i mites caducats i congelats que s'han d'anar rescalfant al microones cada any i mig.

Sí, malparits, sí, el senyor gerent els està parlant de genis com Lou Reed (que aquest 2011 ha cagat Lulú, amb el quartet dels BlackMen trashers de San Francisco -motiu per perpetrar un altre post d'òdit.-), Tom Waits (que només ha fet un disc en sa puta vida però que l'ha anat traient al mercat en gairebé 40 lliuraments consecutius des del 1973) i que fot les entrades als seus concerts a més de 100 euros el fill de puta (toma autenticitat!), Leonard Cohen (que algú l'ensenyi a cantar d'una puta vegada,... i li soni els mocs, cony!), Bono (alienat total,... té la barra d'estar en qualsevol cotarro solidari encara que no el convidin i el fill de puta gasta una mà de bitllets en electricitat a cada una de les seves mansions que ti cagues,...el molt cabró) o Bob Dylan ( que porta un cuento de divo a sobre que no vegin, malparit de merda que perd el cul per exhibir el puto Oscar que va guanyar, als seus concerts).

I aquest és el panorama musical que el grup Bildelberg ens depara. Cagum tot!.

Però si volen un final de post clar i concís, el senyor gerent els hi proporciona: la culpa és del Brus Springteen, per ser el més autèntic pesat de tots. Bé, d'ell i del Fuentes, clar.

Estiguin bonets.

Nota bene:
aquest escrit de merda ha estat inspirat per forces divines de l'ÒdiT al senyor gerent, mentre escoltava un poti-poti de: Misfits / Machine Head / Primus / Motorhead / VNV Nation / Kirlian Camera / Hank Williams III.

Si, ho sé, aquesta selecció denota un gust musical de merda. Però és el que hi ha... 

El senyor gerent proposa i vostès disposen

El senyor gerent anota dos de tres al Palau d’Esports de Badalona

Dimarts 2 d’agost. 

Ingredients:
nit calorosa, escenari olímpic imponent, rock dur a tota pastilla i desgustació de l’alt nivell culinari al Frankfurt’s Tino de Badalona.

Motiu:
L’Epitah Tour; la gira mundial que Judas Priest fa per rememorar tots els seus èxits, fent-se acompanyar, només en aquest racó de món, per dos teloners històrics: Motörhead i Saxon.

Però anem a pams... 


Per culpa del pecat de gula i pel marron que representa aparcar el cotxe a Badalona City, Saxon es queda sense els aplaudiments del senyor gerent, doncs aquest prefereix omplir el pap a l’esmentat local d’alta cuina que no pas entrar al recinte i estar-se tot el vespre en dejú.

Ja a l’entrada,... la primera sorpresa: el senyor gerent entra al Palau d’Esports sense que ningú li demani l’entrada. Puta pena de 60 € malaguanyats...

La segona sorpresa... entrar a la pista del Pavelló i comprovar com estava de ple...mare de déu senyor. Aquest llenu era senyal inequívoca de que les expectatives per la British Invasion de la nit eren molt altes.

La tercera sorpresa...o no: molt veteranus entre el públic. Gent que van viure la seva adolescènciar fa 40 anys amb els primers treballs de Judas Priest (1974), Motörhead (1.977)  i Saxon (1.979).

Remember: we are Motorhead and we play rock.

A les 20:45 el trio actual de Motörhead surt a l’escenari encapçalat per Lemmy amb el seu mono de treball habitual i tocat, com no podia ser de cap altra manera, pel seu perpetu barret vaquer negre amb la Creu de Ferro alemanya, el seu segur alè a Jack Daniels amb cola i el seu baix (o és el seu fusell d'assalt?)...canya per un tubo.


La llegenda de Motörhead és gran, i el dimarts, a Badalona, en van donar fe. La descàrrega musical dels tres membres de la banda fou contundent, captivadora, canyera, compacta i amb molt d’ofici. La història (la gran història) del grup, els va permetre oferir un set de peces clàssiques (esperades amb ansietat pel públic assistent que les va corejar sense desmai), espaiades per algun tema del seu darrer disc "The world is yours". El trio va demostrar que són els putos amos del rock  amb “Iron Fist”, “Overkill” i l’esperada “Ace of Spade”, amb la que van remoure els fonaments de l’Olimpic de Badalona. 

    

I cap a 2/4 d’11 del vespre, el teló de l’Epitah Tour cau rendit al peus del Sacerdot. Als peus d’un Haldford liderant a uns Judas Priest que, vist el seu nivell de forma, ni de broma es poden retirar encara. El vocalista,... espectacular; lluny de les hores baixes que va passar fa uns anyets, va oferir un es-pec-ta-ble total només amb la seva veu (afegeixin també l’espectacle pirotècnic de la banda, l’espectacle dels làsers, i com no, l’espectacle de les poses i la mitologia gestual que caracteritzen a les stars del rock dur).

La única decepció va ser no poder sentir “Breaking the law” cantada per la banda, ja que el Sacerdot va donar veu al públic i aquest la va cantar de principi a fi. Però en el record queden una “Hell Bent for Leather” motoritzada, una “Night Crawler” estratosfèrica i una “PainKiller” que perforava tots els timpans de la sala i que, juntament amb altres peces històriques de la banda, van completar un set de més de dues hores de durada. Judas Priest seguiex en un estat de forma fenomenal.

En resum: vetllada de totes totes, històrica en el panorama del rock dur. Classe magistral de heavy metal de la mà de professors i ponents que són personalitat en la matèria, amb un públic completament posseït des del primer moment.
 

Inventari: Epitaph Tour, Judas Priest, Motörhead, Saxon

El senyor gerent es dedica un vespre de clàssics

Dissabte; vespre atemperat per una lleugera brisa marítima al puto Fòrum: la infrastructura més òrfena de funcionalitat i raó de ser de la ciutat de formigó.
Motiu? Festival Cruïlles, popurri d'estils que no lliguen ni a tiros i que sembla més una excusa que un festival. 
De tota l'oferta, al senyor gerent només l'interessen 3 grups, però només en pot veure dos per culpa de l'organització del festival, que va canviar horaris a darrera hora: resultat Los Tiki Phantom kaputt (aquests canvis de darrera hora també van provocar que durant 60 minuts no hi hagués ni una actuació a cap dels diferents escenaris principals... Ten points, xavals d'Organització !!!)


MADNESS

One step beyond... fills de puta !

A les 23:30 els de Londres surten a l'escenari amb una puntualitat britànica digne d'admiració, tot trepitjant el final de concert dels pesats de Calle 13, (dit d'altra manera, el final dels porto-riquenys a tomar pel cul...Madness els va fer callar. S'agraeix, què volen que el senyor gerent el hi digui...).

Darrera les ulleres negres i els trajos elegants dels 8 integrants de la banda (que ja no són tant jovenets...), els ritmes de l'ska i l'herència del  rocksteady honest i senzill, comencen ja  a brollar des del primer acord i flueixen durant hora i pico directe a la vena, en part gràcies a la secció de metall.

L'audiència extasiada durant la major part de l'actuació, només perd el pas durant una petita davallada a mitat del concert a l'encadenar, el grup, un parell de peces que, sembla que pel respectable, ni puta ideia amén. Però la represa i conclusió del show, bisos inclosos, es-pa-ta-rrant: recuperant clàssics com House of Fun, Our House, It must be love, Night boat to Cairo... Tenien que haver vist al sr. Txisky com li fotia a l'esqueletu (un servidor patia per la seva integritat física). 


PUBLIC ENEMY

Dir que els rappers de New York van començar puntuals és una veritat a mitges. A veure si el senyor gerent els ho aconsegueix explicar bé:  Public Enemy van començar a l'hora que tocava, però el show ja havia començat 15 minuts abans, amb les proves de so dels tècnics i acompanyants del grup, que van improvisar una mini actuació entre proves de micro, proves de so de bateria, proves de taula de mescles i de seqüenciadors i samplers. Preàmbul que va aconseguir una nodrida participació del públic.

Però no s'enganyin,... on hi hagi Chuck D i Flavor Flav (amb el cony de rellotge de cuina penjat al coll) que s'aparti la resta. Canya, mestratge, molt de flow i petits tocs de rock i blues de mà del guitarra, que encaixaven perfectament entre els beats del acollonant DJ de la banda, durant dues completes hores d'actuació. Malgrat tot, alguns (pocs) moments de caiguda durant els monòlegs dels MC's, un pel massa llargs entre alguns temes (sobretot perquè el senyor gerent és incapaç d'entendre ni el 50 % de l'slang novaiorquès amb que s'expressaven). Moments però que es perdonen, davant la es-pec-ta-cu-lar exhibició de turntablisme rocker del DJ, barrejant Nirvana, ACDC, The Knack, i d'altres.

El públic no iniciat, els bultos i les nenes bledes, van marxar en massa a meitat d'actuació. Van descobrir que allò no era l'endolcit i tendre Eminem que escolten als 40 principales dels collons. Allò, després d'escoltar He's got the game, Bring the noise, o Don't believe de hype i com no podia ser d'altra manera, Fight the Power al final,...  allò era hip-hop en majúscules fills de puta.

El senyor gerent acaba i arroja el seu dictamen:
Festival desangelat, i musicalment caòtic. És cert que aquesta barreja d'estils comporta un públic heterogeni però, al menys dissabte al vespre, allò semblava una escola bressol: d'una banda, molta audiència teenager que semblava que no sabien ni el que anaven a veure; de l'altra banda, assistents amb perfil de jipi-progressiu-15M alienat; i, en mig, com la merda, guiris, molts guiris. En definitiva, molta genteta de pacotilla que són tant gilipolles que es gasten més de 50 € per anar a seure per terra, beure birres (cares) i fumar costo, tot a la vegada i d'esquena a l'escenari (si és que....).

Estiguin bonets.

El senyor gerent Summer Festival

Doncs sí, llegeixen bé. El senyor gerent, ha decidit organitzar el seu propi festival a la vista dels raquítics, vergonyants, conservadors i destrempants cartells que els grans festivals mainstream ens tenen acostumats anys rera any quan arriba la caloreta.

Fart d'èxits de radio formula, de hits modernets i snobs devocionats a Rockdelux, de singles de fireta destacats per Rolling Stone, de grups catalans somnolents i aburrits surgits de la cultureta...

Fart de poca guitarra i massa teclat, de revivals de grups que en el seu moment eren del muntó i que ara tornen com déus; fart de neofolk, de bases electròniques, fart de grups anglesos formats per adolescents amb atacs d'acne...

Fart d'aglomeracions, de gent que no para de xarrar i fer merder durant les actuacions, de trepitjades i cops de colze baixos i traicioners, de tenir que portar el passi a la boca per moure't per qualsevol racó dels recintes, de tenir l'enteradillo de torn a l'esquena i que no para de xarrar pels descosits, com si fos una ràdio retransmitint l'actuació...

Fart dels xiringuitos que et foten el pel amb bocates més secs que una penca de bacallà, dels vasos de cervesa que contenen més escuma que no l'adorat extracte de civada, de les clatellades que et foten per qualsevol beguda o papeig...

Fart de veure gatxís descomunals, tipacarraques siliconades i figurins estrangers, que no et tornen ni la mirada mentre van  més tiesses que un cagarro, i que tenen la gosadia de lluir una samarreta dels Ramones, grup que no han escoltat en sa puta vida...

Fart de la contenció sobre l'escenari, de guions rígids i de set-list tancats, d'actuacions estàndards de 60 minuts i de que aquestes siguin les mateixes aquí que a Roma o a Tokio...

... i fart que la Mort també munti els seus propis festivals i ens deixi amb la mel als llavis.

Fart de tot això, el senyor gerent es complau ens presentar-los:
                     EL SENYOR GERENT SUMMER FESTIVAL

Un festival amb canya i rock com déu mana. Sense floritures, sense mariconejos. Amb música feta dalt l'escenari i no amb partitures programades en Mac's i merdes similarts.

I per cert, ...com que el tema pressupostari està una mica petadet, hauran de seguir el festival a base d'enllaços i la cervesa se l'hauran de posar vostès de la nevera de casa seva, ... però per contrapartida vostès, volguts fills de puta, només en el SGSF tenen set (SET!!) escenaris. Triïn i remenin!

Escenari "Nom toquin els collons"

Wendy O. Williams It's my life
D.R.I. The five year plan

Suicidal Tendencies Join the army

Body Count Born dead
Pantera Walk

Escenari "Sospitosos habituals"

Motörhead Ace of Spades

Judas Priest Touch of evil

Manowar Kings of Metal
Black Sabbath Children of the grave

Fight Into the pit

Escenari "Carn picada"

Metallica Master of Puppets
Sepultura Roots, bloody roots
Anthrax Belly of the beast
Fear Factory Replica
Testament Over the wall

ESCENARI PRINCIPAL: "Déu sobre la terra"

Iggy Pop China girl
The Stooges No fun
The Stooges 1969
The Stooges TV Eye
Iggy Pop Louie Louie



Escenari "Serp de cascavell"




The Cramps Tear it up
Hank Williams III The Rebel within
Nashville Pussies Go to Hell
Flat Duo Jets Crazy Hazy Kisses
Ghoultown Carry the coffin

Escenari "Joventut dispersa"




Siniestro Total Miña terra galega
Ilegales Blues de la lavadora
Cicatriz Enemigo público
L'Odi Social Odio obedecer
La Polla Records Salve


Escenari  "Russian Salad"




The Clash London's burning
The Cult Wild flower
Primal Scream Accelerator
Faith No More We care a lot
New York Dolls Frankenstein

Estiguin bonets, i recordin que les fotos estan prohibides.

El senyor gerent els convida a llegir música

I don't remember my mama

Dad sold crack all night

My life was fucked from the jump street

Now this kite I write

Never had half a fuckin' chance

My whole trial I was broke

Circumstantial that's bullshit

My defense was a joke

You go in a motherfuckin' courtroom

With a fuckin' public defender

The public defender works with the fuckin' D.A.

Motherfuckers ain't got no chance

You ain't got no money you're fucked, you're fucked

Now this cell is my residence

My address is The Row

24 hour lock down

When they'll kill me who knows?

Guilty, we the unfree

Dead men walking

Guilty, we the unfree

Dead men walking

I'm a genius from books now

Never read on the street

Never lifted a fuckin' weight

Now my boy's concrete

Filed a hundred appeals or more

No response from the state

Get no phone calls or visits

My mentality's hate

When I was on the street I had

Motherfuckin' boys, where's my bitch?

She won't even accept my fuckin' phone calls

Yo, they better not let me up out this motherfucka

You this shit's on, fuck that word

I get visits from doctors

Analyzing the ill

Families pray for my death now

Vengeance lays for the kill

Guilty, we the unfree

Dead men walking

Guilty, we the unfree

Dead men walking

Does the defendant have any final words

He would like to say to the court?

Yeah, I got somethin' I'd like to say

Yo, you, judge, you a racist motherfucker

I feel like bustin your motherfuckin'

No, let me go, I'm gonna kill everyone one of you jurors

If I ever get out of here, I'm comin' one by one

And blow your motherfuckin' brains out

You motherfuckers, no, keep your motherfuckin' hands off

Fuck that

So I think 'bout my past now

My future holds only pain

Involuntarily drugged by the state for years

Now I know I'm insane

When I'm moved shackled hands and feet

My skin's covered in ink

I read the bible 'bout twenty-five times

Now fuck gods how I think

You can save all that religious bullshit

Stay the fuck out of my cell

If that priest comes in my cell, I'm a bust him in the

I'll break your fuckin' neck with my bare hands, fuck that

So live your life to the fullest

But remember don't trip

One mistake you're my neighbor

And there's no one here rich

Guilty, we the unfree

Dead men walking

Guilty, we the unfree

Dead men walking