20.11.17

El senyor gerent visita l'any 2049



Benvolguts odiats.

Quan el senyor gerent va veure la segona part d’Alien va mullar calçotets. Pel gir donat a la història, pels personatges, per l’escenari, en definitiva per la novetat que, respectant la peli precedent, i empoderant-la, va atorgar interès a la seqüela.

Quan el senyor gerent va veure la segona part de Terminator, va aplaudir amb les orelles davant l’espectacle dels efectes especials i amb el gir argumental sobre les conseqüències de les distorsions temporals (ahh quina delicia les paradoxes...) que proposava la pinícula.

Però, recentment,  quan el senyor gerent ha acabat de veure Blade Runner 2049 s’ha quedat  ...fred. Molt fred. I perdut. I decebut.


I no es tracta de que el senyor gerent no tingui criteri cinematogràfic (que si el té és pla com el seu encefalograma sexual), no.  Es tracta de que Blade Runner 2049 és pur espectacle de pólvora mullada (a tots els nivells).

Senyor gerent, ja sap que se li gira tot el sector gafapastisme militant a la contra amb aquestes afirmacions tant agosarades?

I tant que ho sap, petit saltamartí. Però el senyor gerent pensa que no hi ha defensa possible per la proposta d’en Villeneuve (sobrevalorat ja en la infantil The arrival).
De fet, als gafapastistes quels donin pel cul. Ells volen, necessiten, una pel·lícula que emmarqui la seva generació esgotada, i per això, per poder lluir samarretes que els identifiquin com creients de la veritat absoluta, són capaços de vendre el seu criteri per qualsevol merda embolicada amb papers de colors.

D’entrada...

Quan una banda sonora és omnipresent en una pel·lícula de gairebé tres hores, alguna cosa fa llufa... el guió potser?
I si a més a més, aquesta banda sonora es basa gairebé en un 95 % en percussions i nyigo nyigo electrònic (sense cap mena de melodia pròpia), no està limitant a la totalitat de la pel·lícula?

I jo... què hi foto en aquesta pel·lícula? Quin és el meu paper?
Quan una pel·lícula brilla tant –i molt, és cert- en l’apartat fotogràfic i en tot els artificis tècnics: panoràmiques, travellings, efectes, color... i es menja la trama, potser és perquè no té gran cosa a dir. Un altre cop el guió?

Quan un grapat de personatges (el replicant del principi, la cap de policia, l’empresari i la seva pèrfida replicant assassina...)  són tant prescindibles pel desenvolupament de la història... què falla? Potser el guió?

I tot plegat, contribueix a augmentar el minutatge de la pel·li sense venir a compte de res. Pura palla del Villenueve aquest...

Is the script, motherfucker!!!

Ai, ai... quem pixo....!!

I és que quan un guió barreja de manera tant maldestre aspectes filosòfics (o  ètics o morals, o com collons li vulguin dir) molt inversemblants i difícils d’empassar amb un drama cutre, cutre digne del diumenge a la tarda a Antena 3 (pare troba filla),  ens trobem davant un refresc de gasosa. Molt dolç però eteri.

Volen una altra afirmació atrevida?

BladeRunner 2049 es una d’aquelles pelis que es mira una vegada a la vida. I prou. No tens pebrots de tornar-hi a dedicar mai més 3 hores. Per tant, no guanyarà amb el temps. Oblidint-se.

Quin resultat més galdós per una pinicula, oi?
claro, claro...intelectual... muy intelectual...

Però el que de veritat ha fet emprenyar molt al senyor gerent és que la “gran pel·lícula de l’intel·lectualitat del moment" NO PROPOSA RES DE NOU, tornarem a repetir, RES DE NOU respecte de l’original. De fet, necessita el protagonista del Blade Runner de debó, per tirar endavant el flim (encallat entre els cops de bafle de la banda sonora, els buits argumentals i la cara de lluç del nano aquest del Goslin – vaya puta merda de casting-.  El mateix escenari ciberpunk, la mateixa ciutat plena d’hol·lografies, la mateixa gavardina bruta... quanta creativitat déu meu senyor!!!!

I en quant l'argument, la càrrega filosòfica de la pel·lícula fumeja tota la pel·lícula però no arriba a cap mena de consistència i per tant aporta un missatge ful. Molt diferent de pelis que que es mullen com per exemple Distrito 9 –amb el racisme- i Moon –amb la clonació i la seva derivada ètica ( i amb només un personatge que aguanta la pel·lícula amb un parell de pebrots).

Però collons, si fins i tot –i ja perdonaran al senyor gerent- un blockbuster com és Elisium li passa la mà per la cara a Blade Runner 2019 a l’hora de plantejar/denunciar conflictivitat social!!!!

I en quan a ambientació i proposta escenogràfica, de nou Distrito 9 o potser també Automata (que diuen que va ser una còpia de Blade Runner, goita tu...) superen, en credibilitat, la societat i el tramat urbà pintats tant matusserament a Blade Runner 2049. Més exemples? Tinguin, podrits, tinguin... la Bigelow, sense fum ni neons, va pintar un futur acollonidor i molt reconeixible a Dias Extraños. De fet, segurament podria ser un futur molt proper al que podrà tenir la nostra societat. I li fot mil voltes al Villenuef aquest.

I la última, i que el senyor gerent  encara no ha llegit a cap senyor crític... Blade Runner 2049 és un exercici de prepotència tant gran, però tant, que fins i tot s’atreveix a tornar a treure la Rachel de la peli original i fotre-li un tiro en tota la clepsa. Si això no és una escopinada en tota regla a la peli de Ridley Scott (digne d’estudi freudià: matar al pare) que baixi Roy Batty i jutgi.

Puto Villenueve... la meva Rachel, no, NO!!!

Estiguin bonets.Ah..., i perdonin, aquest text conté espoilerts.