29.12.18

El senyor gerent necessita un diccionari


I saben why, malparits?

Doncs bicós el senyor gerent va viure una vetllada musical la intensitat de la qual va esgotar tots els conceptes descriptius (substantius, adjectius i gerundis entre d'altres bèsties gramaticals) i ha deixat al nostre heroi sense paraules durant gairebé un mes.

Recapitulem...


Barcelona, Sant Jordi Club. Vespre plujós (i fred, collons, i fred!) del 18 de novembre del 18.



Sí. El senyor gerent reincideix. No li preocupen els seus timpans. És vici. És devoció.

Slayer. Sí. Diuen que en la seva darrera gira. En tot cas hora i mitja de brutal i san-sa-cional descàrrega metal·lera, testimoniant el ping-pong al que jugaven els dos guitarres intercanviant riffs durant tot el concert i a l'Araya -incommensurable- dominant l'espai (tant el físic al centre de l'escenari com l'imaginari-carismàtic liderant la banda) durant tota l'exhibició. El Bothap gloriós a la bateria, marcant els tempos amb una precissió infernal.

D'entre tot el torrent de relíquies que el quartet va fer sonar a l'escenari, la versió de Dead Skin Mask va fer plorar d'emoció al gerent (les llàgrimes li relliscaven galtes avall mentre la llufa penjava entre les galtes de baix). La versió de Reign Blood també va contribuir a llençar els calçotets del gerent a la paperera per ruïna total al final del show, tal fou l'èxtasi en que es va veure immers.

Ara bé, el més remarcable de tot el concert fou la potència de l'equip i la qualitat de l'enginyeria de so. Potser de tots els concerts que el senyor gerent ha ressenyat fins a la data, aquest podria ser titllat del més brutal en el que respecta a l'impacte i qualitat en tot l'aparell sonor/auditiu.

Acompanyant a Slayer en aquesta ocasió (i per ordre d'aparició a l'escenari):
Obituary: el senyor gerent només va poder escoltar-los des de l'exterior del recinte tot fent una cua llarguíiiiiiiiiiisima per pasar el controls d'accés i poder entrar.
Anthax: complidors i esforçats per escalfar l'audiència i amb una versió de l'Indians a-co-llo-nant. El seu set de so era de segona divisió, i el seu lloc en el concert una tifa. Però el marketing mana...
Lamb of God: una banda poc seguida pel senyor gerent que seguirà sent poc o gens seguida pel senyor gerent (Sí, sonen bé, però no ofereixen res de nou -el marketing mana...ja saben-. A més, el senyor gerent ja és d'una altra època i té massa feina per estar al cas de tot, per això va aprofitar el moment per anar a buscar el frankfurt i fer la cerveseta).

Ep, i si volen una ressenya més professional i entenimentada vagin a veure això, això o això altre.

Estiguin bonets i de cara al 2019 no es facin gaire il·lusions, malparits.

29.11.18

El senyor gerent diferencia el gra de la palla


Benvolguts fills de puta,
Benvinguts a Barrio Sésamo. Avui: un pallasso no és un còmic. Repeteixin amb el senyor gerent:

Còmic, còmic, còmic, còmic, còmic (ningú no és perfecte), còmic, còmic, còmic (amb més o menys gràcia), còmic, còmic....







Molt bé nens i nenes. S'han guanyat una piruleta d'aquelles que creixen com més es llepen.

Ara mirin allà al racó fosc. Veuen qui hi ha?. Tornin a acompanyar al senyor gerent. Au vá!:

pallasso, pallasso, pallasso, pallasso, estafador, pallasso, pallasso, pallasso, prepotent, pallasso, pallasso, mentider, pallasso, pallasso, conservador, pallasso, pallasso, retrògrad, pallasso, pallasso, "castizo", pallasso, pallassooooo!!!....







Estiguin bonets i, per si de cas, no facin gàire l' índiu.










31.10.18

El senyor gerent té proves que la humanitat s'encamina a la perdició (II)

Benvolguts fills de puta,

Benvinguts al desconcert, la confusió, el desgavell i, en definitiva, el caos. No cal ni que facin l'esforç d'entendre-ho (no podrien). El que avui és tendència, demà és menyspreat. El que ahir s'aclamava com a model a seguir, avui se'ns fa ingrat a tots. El que ens van prometre era mentida. I així, així d'encul·lats anem transitat per aquesta vall de llàgrimes...(que diria el poeta).

La Societat? mmmpppffff.. muahahahahaaaa!!
Però el que de veritat fa cagar sang al senyor gerent, més enllà d'independències que no ho són, de regeneració que no ho és, de sortida d'una crisi econòmica que ho és tot menys sortida, .... mes enllà de totes aquestes menudències, és el fet d'anar a la corporació Dharma Mercadona i trobar-se ja a l'entrada de l'establiment un lot de turrons i més enllà un lot de massapans i encara més enllà neules i xocolatines en forma d'artiluguis nadalencs... tot plegat en dates d'octubre (el senyor gerent s'ho mira bé i comprova de nou: sí, octubre!).  Això sí, les castanyes i els moniatos, a la secció de fruites i verdures.

I desprès es queixen de que la infància cada cop és més curta. Hipòcrites!!!!

Estiguin bonets i fins al mes vinent podrits.

17.7.18

El senyor gerent està en ratxa


Benvolguts malfollats i malcardades,

Els serà grat saber que, en el que porta d’any i amb una força de voluntat que no
s’imaginen, el senyor gerent ja s’ha llegit tres llibres (Teo va de putes, Com guanyar diners sense treballar, i Manual de las buenas maneras. Guía de estilo para la gente educada -aquest darrer gran recomanació de la RaTeta-).


Ep! I totes tres lectures sense fer servir el dit per resseguir els renglons…

Ep! I no li ha esclatat el cervell...

Si el senyor gerent n’ha tret profit o no d’aquestes lectures ja són figues d’un altre paner, però
aquesta immersió en el món literari de qualitat ha comportat al senyor gerent un desig de seguir l’impuls lector i per això, de retruc, cercant llibres i lectures a les rets socials, el senyor gerent ha descobert un nou món.

Un món d’individus i individues egòlatres, hedonistes i faltats d’amor maternal, que com papallones que voletegen al voltant del llum –emprenyen, no aporten res i s’acaben cremant les ales-, fan voltes i voltes sovint vàcues i irrellevants, al voltant dels llibres que han llegit.

Aquests energumens fan servir espais digitals que diuen dedicar a la crítica literària. En general
el que fan és perpetuar la vergonya dels seus pares perpetrant una representació de crític
literari tot pensant-se McLuhans, Blooms, Adornos o Lewis, i en realitat, semblant-se al
Chiquito de la Calzada. Tot plegat, provoca múltiples i abundoses arrojades.

Perquè sense cap mena de justificació teòrica ni acadèmica acostumen a llançar perles sobre autors i
Resultat d'imatges de como ganar dinero sin trabajar portadalectures d’una profunditat intel·lectual esgarrifosa, inabastable, infinita: “m’ha agradat” o “no m’ha agradat”. Xim-pum!

D’altres, segurament afavorits pel buf dels déus (i pel hype del moment, propiciat per les
campanyes de publicitat de les editorials, i pel propi sistema hipòcrita de les xarxes socials) van un pas més enllà. Afegeixen a la seva opinió un maximalisme: “Quin gran llibre” “La millor novel.la que…”, “Obra Excel·lent”. Però es descuiden, pobrets, l'argumentació del seu orgasme literari: per què? El senyor gerent, ignorant de mena, voldria saber el per què? Per l’estil de l’autor?, potser pel que significa en el conjunt del seu corpus literari? per la temàtica que toca? la profunditat dels personatges?, per trencar formats i anar més enllà? per ser políticament incorrecte? Per què, collons, per què? ….
Blogueros literaris.

Ah calla...potser estem repetint el que dicta l’editorial (idolatrada) a la faixa del llibre? O per què ho han escrit quatre gafapastistes  abans que ell? Per què ho han llegit les patums que et fan bavejar? Per que ho han recomanat al programa de ràdio de moda? Grans arguments aquests. Ahh!!! les tendències... gran argument contrastat i meditat.

I encara hi ha una tercera categoria d’aquestes rèmores literàries. Aquelles que, tot eructant el
seu particular “m’agrada”, i acompanyant-lo del maximalisme de torn, copien el text de la
contraportada del llibre en qüestió, de manera que ja tenen una entrada al seu bloc o al seu
perfil de xarxes socials, amb més de quatre ratlles (tremola twitter). Una subvarietat mutant d’aquesta categoria, serien aquells que, a més a més, copien de la Wikipedia un breu abstrac biogràfic de l’autor.

Amb aquest panorama no és d’estranyar l’altra cara de la moneda. La dels seguidors d’aquest
grapat d’onanistes que omplen de comentaris els blocs literaris d'humor, ja sigui alabant l’opinió del
blocaire amb arguments llepaculs o tant sols amb un poc honest “Me l’apunto”. Altres, més hipòcrites i falsos, contesten amb un: “un altra a la pila infinita de llibres boníssims que, com a gran lector que sóc, tinc a la tauleta de nit”.

En tot cas, un món endogàmic que mal interpreta la literatura confonent el gust amb el consum. El sentir amb l'aparentar. El gaudr amb el produir.  Transformen allò íntim i únic en quelcom públic i devaluat (això no és prostitució?) mancat de rigor i  farcit de maximalismes que, com un peix que es menja la cua, deixa buit de contingut totes les seves grans i ampul·loses sentències i fa que la societat sigui una mica més ramat d’ovelles del que era ahir. Societat, tot cal dir-ho, sotmesa voluntàriament als rankings i llistes que periòdicament hom publica. Llistes -d'altra banda- ignominioses doncs castren el lliure albir de tot lector pusil·lànime i impedeixen el seu despertar cognitiu- 

I al tanto: sembla que aquest comportament no ateny només al món literari, sinó que, com les cagarrines que–sempre fluïdes i traïdores-, s’estén a qualsevol àmbit o faceta del món cultural (cine, música, art…).

Estiguin bonets i facin com el senyor gerent, llegeixin el que els roti però llegeixin, podrits,
llegeixin.

29.6.18

El senyor gerent està fora de joc


Quines coses més curioses que passen, volguts fills de puta.

Coincideix en el temps que, en motiu del mundial de fumbol, mentre uns ens intenten treure els calerons a canvi de teles cada cop més grosses, sofisticades i del tot inútils (què si pot veure a la tele?),  alguns dels afeccionats ecspanyols a aquest esport, segrestats per un esperit patriòtic sovint ranci i en segons quins casos, fins i tot, cancerigen, en tot cas individus d’una alta capacitat intel·lectual, 
resten temps a les seves vides tot tuitejant odi contra un altre estat –Deutschland uber alles- que, per aquelles circumstàncies del destí és el país on deixen viure al President de la Generalitat, i que ha estat acomiadat d’aquesta gran competició esportiva gran negoci.
Per cert, un estat europeu, Alemanya, al que li comença a tremolar el trau del cul pel constant flux d’immigració que reben. Motiu pel qual, i sense tallar-se un pel (tenint en compte que sobre el paper són la nació moderna, educada, seria, respectuosa, democràtica i socialment avançada -
capdavantera de Fuckropa-), decideixen retornar els immigrants als països europeus del sud per on han entrat (òndia, Ecspanya una altra vegada...) , i d’altra banda, veuen amb bons ulls, la creació de camps de concentració europeus a Àfrica, proposades en la seu de la Unió Europea.


I...

I mentre tant, la competició segueix endavant. I cantem i saltem amb gols, faltes, VARs i riem escoltant el Camacho (CI 250). I estem contents de ser europets. I visca el pa i visca el vi...

Però escoltin malparits,  hi ha algú de vostès que no estigui fora de joc veient el panorama actual?
Putu món...

Estiguin bonets i tinguin a mà la garrafa de napalm.



29.5.18

El senyor gerent confesa les seves inquietuts estètiques i simbòliques



Benvolguts fills de puta,

Avui al senyor gerent li ha sortit una arrojada llarga. Estan advertits, addictes al tuitert. I també una arrojada gens edulcorada. Estan advertits volguts simpatitzants de partits polítics, jipis i bèsties en general.






Però anem per feina que un servidor encara té el gèneru per vendre.

Vet-ho aquí...

Allò que entre tots hem coincidit en anomenar “el procés” (o el “pruses” pels maldestres i disfuncionals) s’està convertint -cada dia més- en un circ.

Podria ser fins i tot divertit i amè si això no impliqués que la situació és hereva d'una deixadesa total i una hipocresia freda i calculada per part dels polítics. Ans el contrari; realment la situació és molt patètica, trista i frustrant. Gairebé es podria titllar d'amateur.

Perquè escoltin...

...amb el credulisme de la majoria envers el que ens dèien els salvapatries que ens lideraven, tot estava previst, tot estava calculat. Hi havien plans A, B, C, D i fins arribar a la W, si vostès volen. No en va teníem grans patums intel·lectuals treballant en comissions i òrgans dedicats especialment a idear, preparar i posar en marxa estructures d'Estat. Ens van dir que tot anava vent en popa. Que quan arribés l'hora ja ho tindríem tot embastat. El jutge Vidal estava on fire, el Mas encara tenia cabells i la Rahola escrivia novel·les a duro el kilo de paper. I Europa... ai Europa... ens esperava amb les cames obertes...
I un bon dia....puff! Tot va fer llufa. Tot era una il·lusió (lo de la Rahola no...meec!!!).




....tot apuntava a la unitat, a la germanor, al bon tarannà de la gent catalana, al seny. Una unitat difícil d'assolir i de mantenir però que finalment es refermà i es traduí en un aliança electoral. Generà força. il·lusió, ganes...  I un bon dia... puff! Uns voten en un sentit, els altres en un altre i els tercers s'abstenen -quan tothom espera d'ells que s'involucrin-... comencen les mirades de reüll...

Junts per... per,... ara no recordo perquè teniem que anar junts.

... ara ja no n’hi ha prou que la tensió, la mala baba, les indirectes i fins i tot els insults campin pel carrer entre partidaris del Sí o del No. Ara les les plantades i la manca de savoir faire es produeix en seu parlamentària i és el pa nostre de cada dia. I no passa res!!!

El taronja ciutadà combina de mort
amb el blanc farlopero. No troben?

... ara el sidral ens el muntem nosaltres mateixos:  com a hooligans ionquis dels partits polítics, com a robots teledirigits mancats de raciocini, ens atiem la rancúnia, la ràbia, i el descontentament els uns als altres. El que és més trist és que ningú veu que tot plegat és fruït del seguidisme de les estratègies dels aparells dels partits polítics qui, lluny d’unir esforços, només els interessa llançar-se reciprocament merda per nar allargant el tema (amb quin motiu?). Entrin malparits..., entrin a qualsevol fil del Tuitert i seran testimonis de lluites caïnites entre republicans de tradició, independentistes de la vella escola, processistes de recent adhesió, votants d’ERC, votants de JxS, votants de PdCat (encara hi ha algú en aquest tugurio?)… tots contra tots…amb arguments del tot sutnormals:



"Jo sóc més independentista que tu",
Menys mal que el gerent és més dels Sabbath
"No, tu ets autonomista",
"No tu ets més pactista!",
"No tu nomès ets regionalista",
"El meu avi va nar a Cuba"
"Doncs tu te'n pots nar a cagar"
"Tens cognom castellà"
"Doncs anda que tu",
"Botifler",
"I tu,... tu,... més"











... i anar fent, saben?.
Menys mals que els que manen ens diuen que aquest és un procés on tots hi cabem, tranquil i tol.lerant.

Respirin... i facin ommmmmm.... perquè fins ara el senyor gerent nomès ha introduït la punteta. Per posar-los a tonu, saben mamons?

Escoltin...Els símbols, la estètica.

La puta.... aquest és el TEMA. El que de veritat fa sagnar el gloriós trau del cul del senyor gerent. El ridícul espantós que s’està fent a Catalunya amb els símbols i la seva utilització.

Collons, potser ja va sent hora de dessacralitzar el groc, no? Hora que algú digui que les putes creus plantades a platges i jardins són una autèntica merda i una oda al mal gust. Hora que es reconegui que el llaç groc queda molt maco a les solapes dels catalans de seny (igual que el pin amb la rosa a la solapa del socialistes), tot sortint de missa durant les festes de guardar,  o tot anant a buscar el tortelllet o braç de gitano, mentre ressona la tenora pel carrer.

Efectes secundaris dels llaços grocs...

Però collons, així és guanya un conflicte? Així ens carreguem de raons?

Benvolguda colla de pusil·lànimes, el senyor gerent els explica a continuació el que en pensa.
Ras i curt: que de fet la simbologia independentista típica i històrica (estelades, quatre barres, punys alçats) fa urticària a molts dels nouvinguts al camp de la reivindicació nacional i que, per això, s’han buscat altres símbols, una mena de placebos que no irriten els estómacs delicats de la gent catalana ( poc o gens independentista) i amb un únic objectiu: esborrar les quatre barres. 

S’enrecorden de l’adhesiu del ruc català.... huashuahuas... doncs d'això va el tema.

Però cony! que potser no som catalans? Hòsties, no tenim una senyera? Redéu, no tenim un escut? Perquè ho hem d’amagar?

No en tenim prou amb les quatre barres (si els abelleix posin-li un estel blanc o vermell) per il·lustrar i representar la nostra voluntat?
Per què reneguem dels nostres símbols nacionals, que ens han definit durant tants anys, per un collons de llaç groc, per unes putes creus de pacotilla que foten més repelús que no pas cap altra cosa?

I no, no... la broma no acaba aquí.
Parlem d’“independència”? El senyor gerent es refereix literalment a la paraula “independència”. Durant tots aquests anys s’ha rebatejat sovint el terme amb més placebos: sobirania, dret a decidir,... jocs de paraules que farien tornar vermell a més d’un semiòleg i segurament a molts (bé... potser alguns) dels que l’1 d’octubre trepitjaven l’asfalt davant els col·legis. Doncs això... la darrera novetat, la que es mereix l’esterilització de la meitat del gremi independentista és la de minimitzar el literal “independència” a un higiènic i ridícul “Indy”… INDY. Així, amb i grega... i amb dos collons.

Que no s’ho creuen?.... busquin, busquin les converses arrauxades i estúpides que poblen les xarxes socials catalanes de temàtica #sobiranistaindependentistarepublicanasardanistaeclesiàstica i els cauran els collons/ovaris a terra. “Jo estic per la indy…” Tu no ets prou indy”…. Valenta colla de fills de puta tots. 

Escolti jove, vol dir?

Deixin de fer l’indiu d’un collons de vegada.
Deixin el postureix ideològic (això també va per vosaltres, collons de Podemites).
Deixin de marejar la perdiu amb frases grandiloqüents i buides de significat.
Deixin de perpetuar actes ximples i xirois en l’espai públic (i que cada cop tenen menys repercussió però que serveixen d’argument per la contrarèplica unionista).

I d’una puta vegada parem aquest país. Sortim al carrer i assolim el que volem (si és que de veritat ho volem) per nosaltres mateixos. Sense esperar que ningú ens ho doni. 

Però per sobre de tot, estiguin bonets.


30.4.18

El senyor gerent ha fet un esforç fins ara


La pregunta, fills de puta, és:

val la pena?





Val la pena seguir en una societat que es mira des del palco com sorgeix, cada cop amb menys vergonya, el neofranquisme?

Val la pena comprar llibres per Sant Jordi en nom d'una idea equivocada de la "Literatura"?
Val la pena treballar i lluitar per un Estat que cada cop és menys del Benestar comú i més del Ben estar d'uns quants mamons?

Val la pena afeitar-se per no semblar un deixat, encara que et deixis mitja cara a la pica cada cop?

Val la pena esforçar-se en complir amb les normes de trànsit, tot sent testimoni de les locures i animalades d’altres conductors, i que tu, desgraciat, tinguis la xamba de ser premiat amb una bonica multa per anar 10 km/h per sobre de la velocitat permesa en una via de doble carril i cuneta àmplia?

Val la pena gastar-se pasta per fer esport?

Val la pena pertànyer a una societat (opulent) que prima la glorificació del “jo” enfront del servei als “altres”?

Val la pena tenir el darrer mòbil del mercat, encara que sigui a terminis? 

Val la pena esforçar-se a progressar professionalment, si ja saps que tot el bacallà  està venut?

Val la pena confiar un dia en els Mossos i que el dia després et fotin una cara nova?

Val la pena confiar en la Justícia -versió espanyola-?
Val la pena guardar fidelitat tota la vida a una sola dona? a un partit? a un ideal?

Val la pena passar la ITV?

Val la pena  veure els telenoticies de TV3?

Val la pena canviar Mercadona la Corporació Dharma pel BonPreu?

Val la pena seguir entossudit en fer un bloc?


Estiguin bonets. És la única cosa que val la pena.

31.3.18

El senyor gerent fa de politicòleg de capçalera.

Benvolguda trepa d'arreplegats,

...qüestió de matisos...

Diuen que la dreta és aquella tendència de pensament polític i social que vol, tot mantenint l’status quo vigent -i sense trencar gaires plats-, engrandir l’Estat, tot privilegiant l’individualisme capitalista i posant sordina a l'indidualisme social.
El senyor gerent no hi tindria res a dir si tots els "dretans" fossin coherents amb els seus postulats.



Però, però, però... en aquest país de pandereta, id est, Espanya, veiem que la dreta no segueix els postulats que la defineixen arreu del planeta. Aquí el que tenim és una dreta mutant, integrista i, fins a cert punt, cancerígena amb el propi Estat que diu defensar.

Doncs...

...els que subvencionen l’Església (en un estat que es diu laic) són els que després, a més d’estafar, corrompre i mentir (ep! pecats capitals) encara tenen temps per divorciar-se, tenir amants, practicar interrupcions dels embarassos (no diguin aborts perquè s’enfadarien), espiar adversaris polítics, difondre mentides i manipular. Però sempre anant a missa de deu els diumenges.

... els que barregen a la mateixa frase "Espanya" amb "Crist Rei/Opus/IESE", sovint són els que menyspreen el país i l’empobreixen, tot desviant diners cap a paradisos fiscals i cap a les butxaques pròpies, d’amics o de coneguts.

...els que s’omplen la boca de conceptes com "patriotisme" o "unionisme", imposant una única realitat per imperatiu històric, estafen a la democràcia, pervertint el significat del què vol dir crim d’odi, del que és la llibertat d’expressió i del valor dignificant de la protesta. També són els que tenen ceguera psicològica quan grupúsculs feixistes surten al carrer fent el mateix que ells critiquen dels adversaris.
Atenció! Delicte d'odi, apostòlic i romànic.

... els que es preuen de defensar l’Estat i la separació de poders que l'hauria de caracteritzar, són els primers en podrir-lo: d’una banda merdejant fiscals, jutges i tribunals; i de l’altra, tot afavorint les portes giratòries, omplint d’individus que han exercit la política (per tant el control, la censura, el poder en definitiva ) a la gran empresa privada (que a la vegada accepta el joc i l’interessa per aconseguir prevendes).

... els que s’omplen la boca parlant d'emprenedoria per poder sustentar l'Estat i el seu progrés són els primers que practiquen l’amiguisme i nepotisme, creant estols de personatges i fantasmes que només viuen de la subvenció i dels partits.

... els que defensen una Constitució inamovible i granítica són els mateixos que, quant tocava, no la varen votar i que quant els interessa, se la passen pel forro.
Un periodista. I un fill de puta. Qui és qui?

... els que s’omplen la boca parlant de la censura i es postulen com a portantveus de la única veritat, malgrat mig món els hi digui el contrari, són els que més el ridícul fan parlant d’Espanya i són els que aconsegueixen arrossegar Espanya per la merda.

I tots aquells que voten a favor d’aquest model d’estat desfasat, fallit, corrupte, negligent, retrògrad i prepotent, sense ni tant sols parar-se a pensar quin futur espera als seus fills i descendents en un escenari així, són els més irresponsables de tots.

Són les ovelles.
Són el ramat.
Són la carn de canyó manipulada segons volen els poderosos.

Segons volen els enemics del progrés. Segons volen els cafres vestits amb americanes d’Armani i bolsos de Buitton.  Són els que, segons volen els "patriotes espanyols", seran els següents a ocupar el lloc a la diana.

El senyor gerent analitza l'actualitat política

Ho sospitaven, oi? Doncs ara ja ho saben. El senyor gerent no els amagaria mai res, fills de puta.
Estiguin bonets i comprin-se un parell de flotadors. Espanya s'està començant a enfonsar a la merda.
Vet aquí el pes de la dreta espanyola. Namés li falta el "Marca"


18.1.18

El senyor gerent caga una bonica metàfora política

Benvolguts fills de puta,


Que el cinema, més enllà del setè art, és també una eina de propaganda política se sap aquí i a la Xina populart, que deia aquell.

De fet, la màxima expressió d’aquesta dimensió doctrinària es situa, segons els estudiosos, en el període de la Guerra Freda. Durant aquell període del segle passat les dues grans superpotències d’aleshores –cony de russos i americans-, adoctrinaven a la seva població mitjançant el concurs de flims, la majoria d’ells, de ciència ficció.

Perquè... què més fàcil que metaforitzar el comunista depravat en un marciano invasor?

Així ho van veure els serveis inintel·ligència (eh?, eh?) americans i amb una mànega que proveïa de milions de dòlars a la indústria de Hollywood (i que de retruc va contribuir al seu desenvolupament) van començar a produir metratge alliçonador com xurros durant la dècada dels 50’s sobretot.

El resultat? Pinicules amb un missatge bàsic i primordial dissenyat perfectament per incrustar-se a la psique de l’espectador: l’estranger és un invasor i se l’ha de fer fora o destruïr.

Així, la majoria de trames argumentals advocaven per dues vies creatives:
  • la gran invasió: això vol dir, raigs làser, pantis i antenes, fumeres, platets voladors, militars patriòtics que salven el món, maquinària bèl·lica americana (showroom de les capacitats militars de l’època)...
  • la invasió subtil: això vol dir apoderament silenciós i secret de la voluntat humana. 

Algunes d’aquestes pel·lícules, parides amb recursos, trempera i talent, amb el temps han fet fortuna i s’han convertit en referents claus  reivindicades a l'actualitat i revisitat en diverses ocasions (en una altra mostra de la fluixera d'idees imperant avui en dia). Altres, fetes d’una manera més barroera, no són més que artefactes folclòrics al servei d’una causa caduca, tot i que són simpàtiques de veure.

Volem exemples malparits? Agafin el pot de les crispetes i frueixin com fa el senyor gerent de tant en tant:

Sobre les invasions violentes (els blockbusters de l’època):

Marte, planeta rojo  (rojo,... entenen?), on es reivindica la democràcia occidental (americana de fet) com a regla rectora per a tota la humanitat i on  –l’excepció que confirma la regla- apareix la URSS com els dolents molt dolents. Al final un pupurri catolico-capitalista... (si, la religió també hi apareix com a valuart de la indòmita raça dels demòcrates):



La Tierra contra los platillos volantes
, on l’escena del platets voladors volan amenaçadors sobre Guashington era de lo milloret de l’època:




El enigma de otro mundo
, reversionada en múltiples ocasions (gran, molt gran l’adaptació de John Carpenter amb “La cosa”) on ens parla d’un alienígena que extermina un per un els membres d’una base militar americana perduda al mig del gel:



Ultimatum a la Tierra, on una proposta de pau dels ET és mal interpretada per la humanitat i els foten fora a bastonades (qui diu bastonades diu bombes i metralla com a la Guerra de Corea que acabava d'esclatar):



Sobre les invasions silencioses:

Invasores de Marte
, sobre com uns marcianos dolentíssims que aterren en un llogarret rural de l’amèrica profunda i van captant un a un tots els membres del poble convertint-los en esser esclavitzats i deshumanitzats. Menys mal d’un nen, que salva al poble (ui... si sembla que parlin del partit comunista americà...naahhh....):


Me casé con un monstruo del espacio exterior, on els dolents venen a robar les femelles dels americans:



El pueblo de los malditos, on també es tracta del apoderament paulatí i silenciós d’una comunitat de la mà d'una colla de hipsters, tendres nens:



La invasión de los ladrones de cuerpos
, que alertava no ja de l’amenaça comunista exterior sino de l’enemic interior: sospita dels teus veins, semblava voler proposar. (ui. Ui ui que el mcarthysme ja treia el cap):



I tants i tants d'altres títols que el senyor gerent ha gaudit durant una pila d'anys i panys i que ara, s'estalvia segur que a tots vostès, apreciats trencaculs, els interessa un rave.

Perque el que de veritat pretent el senyor gerent és
 fer-los reflexionar no tant sobre el cinema sinó sobre els articles periodístics que El Periódico, La Vanguardia, El Pais, El Mundo, l'ABC i altres patufets es dignen a perpetrar. Presentant davant la població espanyola (al·lienada per aquestes capçaleres de premsa i d'altres, pel discurs polític testicular imperant i per l'herència cultural caducada de la Castella Imperial) un enemic comú, el català barretinaire, com un enemic implacable que vol destruir la nació ecspanyola.

Veuen malparits? Tot està inventat...  o si ho prefereixen... la història es repeteix.

Estiguin bonets i si us plau, facin el que facin, ni un pas enrere.