Benvolguts fills
de puta,
Que el cinema,
més enllà del setè art, és també una eina de propaganda política se sap aquí i
a la Xina populart, que deia aquell.
De fet, la màxima
expressió d’aquesta dimensió doctrinària es situa, segons els estudiosos, en
el període de la Guerra Freda. Durant aquell període del segle passat les dues
grans superpotències d’aleshores –cony de russos i americans-, adoctrinaven a
la seva població mitjançant el concurs de flims, la majoria d’ells, de ciència
ficció.
Perquè... què més fàcil
que metaforitzar el comunista depravat en un marciano invasor?
Així ho van veure els serveis inintel·ligència (eh?, eh?) americans i amb una mànega que proveïa de milions de dòlars a la indústria de Hollywood (i que de retruc va contribuir al seu desenvolupament) van començar a produir metratge alliçonador com xurros durant la dècada dels 50’s sobretot.
El resultat?
Pinicules amb un missatge bàsic i primordial dissenyat perfectament per
incrustar-se a la psique de l’espectador: l’estranger és un invasor i se l’ha
de fer fora o destruïr.
Així, la majoria de trames argumentals advocaven per dues vies creatives:
Així, la majoria de trames argumentals advocaven per dues vies creatives:
- la gran invasió: això vol dir, raigs làser, pantis i antenes, fumeres, platets voladors, militars patriòtics que salven el món, maquinària bèl·lica americana (showroom de les capacitats militars de l’època)...
- la invasió subtil: això vol dir apoderament silenciós i secret de la voluntat humana.
Algunes d’aquestes pel·lícules, parides amb recursos, trempera i talent, amb el temps han fet fortuna i s’han convertit en referents claus reivindicades a l'actualitat i revisitat en diverses ocasions (en una altra mostra de la fluixera d'idees imperant avui en dia). Altres, fetes d’una manera més barroera, no són més que artefactes folclòrics al servei d’una causa caduca, tot i que són simpàtiques de veure.
Volem exemples malparits? Agafin el pot de les crispetes i frueixin com fa el senyor gerent de tant en tant:
Sobre les invasions violentes (els blockbusters de l’època):
Marte, planeta rojo (rojo,...
entenen?), on es reivindica la democràcia occidental (americana de fet) com a
regla rectora per a tota la humanitat i on –l’excepció que confirma la
regla- apareix la URSS com els dolents molt dolents. Al final un pupurri catolico-capitalista... (si, la religió també hi apareix com a valuart de la indòmita raça dels demòcrates):
La Tierra contra los platillos volantes, on l’escena del platets voladors volan amenaçadors sobre Guashington era de lo milloret de l’època:
El enigma de otro mundo, reversionada en múltiples ocasions (gran, molt gran l’adaptació de John Carpenter amb “La cosa”) on ens parla d’un alienígena que extermina un per un els membres d’una base militar americana perduda al mig del gel:
Ultimatum a la Tierra, on una proposta de pau dels ET és
mal interpretada per la humanitat i els foten fora a bastonades (qui diu
bastonades diu bombes i metralla com a la Guerra de Corea que acabava d'esclatar):
Sobre les invasions silencioses:
Invasores de Marte, sobre com uns marcianos dolentíssims que aterren en un llogarret rural de l’amèrica profunda i van captant un a un tots els membres del poble convertint-los en esser esclavitzats i deshumanitzats. Menys mal d’un nen, que salva al poble (ui... si sembla que parlin del partit comunista americà...naahhh....):
Me casé con un monstruo del espacio exterior, on els dolents venen a robar les femelles dels americans:
El pueblo de los malditos, on també es tracta del apoderament paulatí i silenciós d’una comunitat de la mà d'una colla de
La invasión de los ladrones de cuerpos, que alertava no ja de l’amenaça comunista exterior sino de l’enemic interior: sospita dels teus veins, semblava voler proposar. (ui. Ui ui que el mcarthysme ja treia el cap):
I tants i tants d'altres títols que el senyor gerent ha gaudit durant una pila d'anys i panys i que ara, s'estalvia segur que a tots vostès, apreciats trencaculs, els interessa un rave.
Perque el que de veritat pretent el senyor gerent és fer-los reflexionar no tant sobre el cinema sinó sobre els articles periodístics que El Periódico, La Vanguardia, El Pais, El Mundo, l'ABC i altres patufets es dignen a perpetrar. Presentant davant la població espanyola (al·lienada per aquestes capçaleres de premsa i d'altres, pel discurs polític testicular imperant i per l'herència cultural caducada de la Castella Imperial) un enemic comú, el català barretinaire, com un enemic implacable que vol destruir la nació ecspanyola.
Veuen malparits? Tot està inventat... o si ho prefereixen... la història es repeteix.