26.3.10

El senyor gerent ja no compra revistes de cine

.
A un, sense entendre-hi un borrall, li pot agradar el cinema, i limitar-se a expressar la seva valoració crítica de les pel·lícules vistes amb un ric veredicte tipus “és boníssima”, o amb un detallat exabrupte, tipus “és un bodrio que t’hi cagues” i quedar-se satisfet amb la santa sentència emesa, sense preocupar-se per la seva transcendència.

Es el que té, ser del montón, no troben?

Ara bé, sovint, sigui per interès, sigui per consumisme, sigui per estar a la última tendència, sigui per projectar-se a un estat intel.lectual al que no pertany, l’individu en qüestió, pot sentir la necessitat de comprar regularment alguna revista especialitzada en cinema o veure algun programet de tele que parli de l’asunto.

Aquest és el cas del nostre senyor gerent, que fins fa relativament poc, seguia mensualment la publicació d’un parell d’aquestes revistes.

Ha arribat un moment, però, que el senyor gerent no vol pagar per 5 pàgines de contingut editorial / crítica / opinió i 120 pàgines de publicitat. Ni vol dedicar 30 putos minuts del seu temps, a empassar-se 25 minuts de publicitat televisada i només 5 de contingut profitós.

Perquè no ens enganyem: això és el que avui en aquestes revistes i programes de cinema. S'han convertit en un catàleg inacabable de publicitat, ja sigui formal (anuncis pròpiament dits) ja sigui publicity pagada (l’avançament de les properes pel·lícules que s’estan cuinant al gran forn jolivudià), ja siguin publireportatges (galeries de fotos de premis i premiats, galeries de photocalls, galeries de modelets ensenyat tanga i tatuatge de moda,...)

I sinó, ubiquem-nos en la nostra realitat més mundana: quina diferència hi ha per exemple, entre el programa Cinema 3, i el TeleNoticies dels divendres, quant parlen de la cartellera de la setmana? que un es conduït per un crític de renom ( i de pes), i que l’altra el porten dos bustos parlants? Però.... el contingut és molt igual oi?.

Incloure les novetats de cinema de la setmana al TN no és un fet gaire noticiable, per tant descartem l'interès periodístic en el tema i busquem l'interès crematístic: fa pudor de publicity cool, ergo... surt gratis a Cinema 3 parlar de les mateixes pel·lícules i emetre els mateixos fragments?

Seguint amb el tema, però canviant d'enfoc: com és possible que diferents crítics, a la mateixa revista, per exemple i ja posats, al Fotogramas, puguin emetre dos dictàmens tant diferents en relació a una pel·lícula? Potser perquè no basen les seves opinions exclusivament en temes tècnics o professionals sinó, sobretot, en temes de gustos personals?

Una altra cosa que fa al·lucinar al senyor gerent és que, tot sovint, aquestes revistes dediquen un gran número de pàgines en destacar tots aquells pel·liculons que vindran, donant-ne detalls, explicant-ne les interioritats, destacant-ne efectes, pressupostos, star system .... “venent la pel·lícula”, vaja.

Després, resulta que estrenen pel·lis al cinema, que no han aparegut enlloc i que ningú n'ha parlat prèviament, i en alguns casos, destaquen i brillen efímerament a la cartellera (després, la hipocresia els fa publicar a les revistes que tal pel·lícula està triunfant gràcies al boca-orella de la gent.... fills de puta). Vostès diran: cony, pos clar... el productor no té ni puta idea de moure el seu producte dintre dels circuïts de la industria cinematogràfica. Jo els dic, cony pos clar, les revistes només publiquen contingut pagat, i obliden l’objectiu principal. Parlar de cinema, sense cap mena de coartada econòmica.

Amb tot això, el senyor gerent no els vol dir que li agradaria disposar al quiosc d’alguna revista amb l’estil i l’essència dels Cahier du Cinema, per altra banda un toston a mig camí entre filosofia, elitisme i proselitisme (cas de Rockdelux en música, per posar un fotut exemple). Però si que li agradaria poder llegir de tant en tant alguna revista que no parlés dels putos blockbusters exclusivament o dels 40 principales en versió cine.

Perquè sinó, a que ve tant elitisme per part dels crítics? Per parlar de Sólo en casa II, per parlar de La salchicha peleona?, per parlar de Scary Movie?

I oju, el senyor gerent no té res en contra d’aquests divertimentos, però cony, si han d’enllustrar-les a les revistes i als programes de tele de cinema, al menys que posin la parauleta “Publicitat” a dalt, no troben?.

Al final que queda? Seguir el cinema segons et surti dels collons, tal com fan el recarregat i el rudimentari o aquesta altra penya.

Salut i estiguin bonets.
.

24.3.10

El senyor gerent nota fred a l'espinada...

Arriba la primavera; s'acaba el fred; la neu es fon, els pantanus estan que peten i aquest estiu serem igual de gilipolles però, estiguin tranquils, no passarem sed.

Malgrat tot, hi ha una cosa que inquieta enormement al senyor gerent. Té la mosca al nas des de fa uns dies i no sap ben bé per què. Serà pel canvi estacional? serà per l'estress? serà que el senyor Valero ens parla de conspiracions i de (cons)pirats?

En tot cas, el senyor gerent els desvetlla allò que el corseca, i els demana que es manifestin al respecte:

Per què collons des de fa un parell o tres de setmanes, a la tele només foten que emetre anuncis d'assegurances?

Aquesta és la qüestió que li fa recremor d'estòmac al senyor gerent; però hi ha també una altra pregunta, i aquesta sí que té al senyor gerent en vilu. Es la pregunta del milió i es deriva de l'anterior:

i per què collons a totes les asseguradores que s'anuncien per la tele els hi ha donat per cantar?

Vegin:








Després dels normals brots de pànic, horror, arcades i marejos que hagin pogut tenir, agrairé em puguin aclarir un dubte:

- som tots tant subnormals que necessitem ens expliquin les coses així?

- l'únic subnormal profund és el creatiu de turno* i el fill de puta de l'empresa que compra la idea?


* Menció apart es mereix el creatiu que ha proposar un rebrot de la sarsuela dels collons. Això no és subnormalitat. Això és directament una horterada per la que caldria tallar-li els pebrots o llimar-li els ovaris.


Estiguin bonets.
.

19.3.10

El senyor gerent arreplega un grapat de lletres

.

-Recordi això –va dir Tyler-. La gent que vol aixafar, som aquells dels quals vostè depèn. Nosaltres som la gent que li renta la roba i li cuina el menjar i li serveix el sopar. Li fem el llit. El protegim mentre dorm. Conduïm les ambulàncies. Li passem les telefonades. Som cuiners i taxistes i ho sabem tot, de vostè. Ens encarreguem de les seves queixes a la companyia d’assegurances i dels càrrecs de la targeta de crèdit. Controlem absolutament tots els fragments de la seva vida.
- Som els fills mitjans de la història, educats per la televisió per creure que un dia seríem milionaris i estrelles de cine i estrelles de rock, però no ho serem. I ens n’acabem d’adonar –va dir Tyler-. De manera que més val que no ens doni pel sac, a nosaltres. (Pàg. 179)
Palahniuk, Chuck. Club de lluita.
Barcelona: Empúries, 2005



- Pare, creus que els somnis tenen un sentit?- És clar, fill. Els somnis no ens ensenyen el que passarà, sinó el que passa. Lluny de mostrar-nos el futur, ens revelen el present, amb una exactitud que no posseeix cap pensament. Els somnis et prevenen del que ets, sobretot després d’una jornada que t’ha trasbalsat, sacsejat i trossejat, que t’ha imposat unes regles o uns deures. La vida desperta ens sepulta perquè ens dispersa i ens socialitza; només el somni ens revela el que som.- Ets meravellós, tens una teoria per a cada cosa.- És el que és propi dels intel·lectuals. Encara que no sempre diguin la veritat, sempre disposen d’una ficció. Aleshores, fill, has somiat?. (Pàg. 195)
Schmitt, Eric-Emmanuel. Ulisses from Bagdag
Barcelona: Proa, 2009



(...) La única manera de librarse de la tentación es ceder ante ella. Si se resiste, el alma enferma, anhelando lo que ella misma se ha prohibido, deseando lo que sus leyes monstruosas han hecho monstruoso e ilegal. Se ha dicho que los grandes acontecimientos del mundo suceden en el cerebro. Es también en el cerebro, y sólo en el cerebro, donde se cometen los grandes pecados. Usted, señor Gray, usted mismo, todavía con las rosas rojas de la juventud y las blancas de la infancia, ha tenido pasiones que le han hecho asustarse, pensamientos que le han llenado de terror, sueños y momentos de vigilia cuyo simple recuerdo puede teñirle las mejillas de vergüenza... (Pàg. 30)
Wilde, Oscar. El retrato de Dorian Gray.
Madrid: Alianza Editorial, 1999



(...)Con el tiempo y nuestra ayuda, aprenderás cosas, y descubrirás otras que jamás hubieses sospechado sobre el mundo y los que nos rigen. Eso, en cierta manera, será tu sueldo. El conocimiento. Atravesar esa gruesa capa de epidermis que la mayoría de humanos no llega ni a rozar. No puedo mentirte: será peligroso. Tampoco puedo mentirte en otra cosa: vale la pena. (Pàg. 92)
Amat, Kiko. Cosas que hacen BUM
Barcelona: Anagrama, 2007


Y de repente me di cuenta de que lo mejor que podía hacer era acortar mi vida lo máximo posible. Casi me echo a reír, era tan sencillo: quería hacer que mi vida fuera lo más corta posible y estaba en Topper’s House... Qué coincidencia; era demasiado. Era como un mensaje de Dios. De acuerdo, era decepcionante que lo único que Dios tuviera que decirme fuera: Salta desde esa azotea, pero no se lo echaba en cara. ¿Qué otra cosa iba a decirme? (Pàg. 25)
Hornby, Nick. En picado
Barcelona: Anagrama, 2006
.

18.3.10

El senyor gerent no té gaire temps i el poc que té, li foten

.
Avui en dia, el temps és la dimensió que ho mesura i economitza tot.

De fet el temps, passa a ser una moneda de canvi en la nostra societat. Així sovint, per qualsevol afer, negociem en clau de temps: ja sigui per guanyar temps, ja sigui per no perdre el temps, ja sigui per invertir bé el temps.

Així, el senyor gerent també és víctima del temps, com tothom d'altra banda, i per això fa cas d'algunes de les propostes arrojades per vostès al llarg i ample de l'Odisfera: per exemple ha evitat perdre el temps anant a veure la peli dels pitufos,... Avatar; també ha invertit bé el temps fent cas al Doctor Muerte i estudiant les escopinades antropològiques que ens fa arribar des del llunyà continent americà, o llegint les cosmogonies del Sr. Valero, o aprenent a menjar figues, gràcies al senyor Llufa, per exemple.


Podríem estar d'acord amb el senyor gerent, a més a més, que el temps es podria dividir en:
1/- temps d'oci-personal-temps de riure-de follar-...en definitiva el que un mateix tria de fer perquè si, perque li surt de la soca dels ous: el temps lliure;
2/- i d'altra banda, el temps d'estudi-de compra-de fer gestions-de gimnàs-de currar-temps d'amor... en definitiva el que un ha de fer per seguir el ritme de la societat en la que malvivim: el temps mort.


Però a més a més, el senyor gerent ha descobert un altre temps, el temps que et foten per la cara, i sense ni una puta explicació. Es per exemple, i perquè vostès puguin entendre, quan per exemple el fill de puta del dentista et dona hora a les 6 de la tarda, tu et presentes a les 5:55 per si las putes mosques, i el molt fill de puta no t'agafa fins a les 6:45...

Dentista fill de puta !!!!!!!! Vostès diran que potser si el dentista l'hagués atès quan tocava, el senyor gerent s'hauria estat a casa fotent-se el dit al nas... sí i què? Seria el seu temps lliure... però el cabronàs del dentista va agafar el temps lliure del nostre amic, el va rebregar com paper, i el va convertir en temps mort. I sense encomenar-se a ningú !!!

I això, on collons es denuncia, eh, eh, EH? Perquè tots aquest professionals liberals bé que es dediquen a viure de nosaltres, societat zombi, cobrant-nos els putos cinc minuts de temps que ens dediquen en les seves diverses consultes, ja siguin mèdiques, ja siguin comptables, ja siguin fiscals, oi?

Fi de l'arrojada.
Estiguin bonets.
.

9.3.10

El senyor gerent es pren el nom de Déu en va

.
(una arrojada ràpida d’odit de part del senyor gerent)

Ahir, a la tarda, mentre la nevada col·lapsava aquest racó de món, el senyor gerent s'assabenta que a can pixa, en un altre racó perdut d’Àfrica, s’ha produït una massacre per motius religiosos.

Reflexió nº 1
Tot és per culpa de la puta religió

Reflexió nº 2
Tot és per culpa de la fotuda ignorància

Reflexió nº 3
De fet, tota religió es sustenta en la ignorància

Ergo, sigui quin sigui el seu credo, a la religió li interessa una merda el progrés i el benestar de la gent i s’aprofita d'aquesta.

Al senyor gerent, tant li fot el color amb que es pinti la religió, que si cristiana, que si mahometana, que si budista, que si jueva.... tot és la mateixa menjada de coco; tot està controlat i gestionat per uns quants interessats en mantenir un status quo ancorat en el passat, i que no té cap mena d’aplicació en l’actualitat, ni cap proposta de futur.

La única funció de la religió en l’actualitat és posar pals a la roda del desenvolupament.


La religió és el principal problema de la humanitat. És el veritable opi que adorm l’intel·lecte i el raciocini, i posa a l’home en mans de ments sectàries, sovint afamades de poder, sovint borratxes d’odi, i amb freqüència, moguts per criteris personals i locals.

I no és questió només d'ara. Ja fa temps que dura la puta broma:
- Inquisició
- Sionisme
- Holocaust (amb el silenci complice dels catòlics)
- Càtars
- Hugonots
- Expulsió del àrabs de l'Espanya medieval
- Genocidi armeni...


Sigui com sigui, la religió sempre pel mig... per això, en una època de crisi com la que vivim, el senyor gerent proposa que es faci una OPA contra l’església, sigui del color que sigui, i que fotin a Déu, a Alà, a Jesucrist, a Mahoma i al cony de Papa, a la puta calle. Que els hi donin el carnet de paro ja. A ells i a totes els escarabats que els segueixen.

Estiguin bonets i no fotin cap patinada sobre el gel, que la cosa està mu xunga !!!!

8.3.10

El senyor gerent alerta a la ciutadania

.
Ja està liada !!!!

Collons, ...
... ara que ens havíem oblidat dels balls country per cuarantanyeros atraçats que s’havien quedat despenjats de qualsevol altre moguda i s’apuntaven a aquesta per urgència vital.
... ara que algú havia aconseguit tancar amb pany i forrellat al plasta de Garth Brooks amb tots els seus putos discos de platí.

... ara que havíem aconseguit que la Madonna es tragués el barret de palla i es fotés un altre cop el mallot i el tanga...

... ara que havíem guardat les camises de quadres de franel·la per sempre més.

Ara..... dies després que el puto Kevin Costner anés al Palau a rascar la guitarra i cantar country...

Ara va i una peli ambientada en el mundillo country guanya un oscar.
La mare quem va parir...el senyor gerent ja s'ensuma un altre revival del tema country a les nostres contrades. (I ja van....)

I tot, perquè algú tancat en un despatx vés a saber on, així ho mana. Perquè ja sabem que la moda, o el món de les tendències, si vostès volen, és un món mercenari on no existeix cap mena d’ideal ni cap mena de fidelitat. On es viu al dia, i on es cremen tots els cartutxos només començar. Dins d’aquesta lògica cabrona que segueix la moda, s’alternen moments de coses extremes (piercings, ensenyar melics i culs, pantalons cagats, calçotets per fora,....) amb coses més apaivagades, més de l'abast de tothom, si vostès volen.


Es aquí on el country és collonut com a antítesi (valvula d’escapament) dels que estan fins als collons de la moda dels pantalons cagats, o d’ensenyar el pin del melic encara que nevi i es congelin... Ara és el moment d'aquells acomplexats per no poder lluir palmitu, pin o tatoo... el moment d’anar a l’onda pel més morcillon dels mortals, de poder estar dins de la tendència mainstream que sempre han anel·lat, però sense fotre el ridícul, o sense tenir que lluir mitxelí cabró.

Tot un respiru pels quarantanyerus (target bàsic del tema), que només treuen el cap en aquests moments cíclics de la moda, en que s’abandona la provocació i es proposa una cosa més còmoda i conservadora (pasta segura, escoltin, s'hi tiraran de cap).

Tot plegat sembla la revenja del Johnhy Cash des de l’infen on es deu està torrant poc a poc tot maleïnt al Rick Rubin com un cabró.

Per això, el senyor gerent, amb el compromís adquirit de vetllar pel bé púbic, els vol alertar (sí, ha dit púbic, què es pensaven?):

NO CAIGUIN EN EL PRIMER PARANY
. El de tornar a la puta música country caracteritzada pels eterns nyigos- nyigos i cops de taló.

Facin com el senyor gerent i al country que el donin pel cul. El senyor gerent es para a la frontera de la mariconeria i els gemecs aguitarrats, i esquivant al rockabilly, es queda al costat del psicobilly (putes etiquetes musicals !!!!)







Mirin, al senyor gerent, si molt l’apuren, del country només li agrada el seu cos:




Apa, estiguin bonets. Ja poden anar a tocar la neu, fills de puta.
.

3.3.10

El senyor gerent veu difícil competir amb els iunaitet

.
En èpoques de crisi social, econòmica, cultural... és freqüent l’aparició de fenòmens estranys que tendeixen a desviar l’atenció de la societat per a entretenir-la i, sovint, alienant-la per aconseguir la supressió de qualsevol tendència contestatària.


Així va passar per exemple, amb els OVNIS (carrera nuclear), la parapsicologia (crisis del petroli), l’aparició del PP (crisi d’identitat espanyola) i Barçasmescunclub (crisi papanatista catalana).


Fins aquí, em sembla que el senyor gerent no descobreix la sopa d’all a ningú de vostès, i tots podem entendre que el grup Bildeberg hagi obrat segons manen els cànons clàssics per mantenir i controlar els fils del poder: s’ha de donar pa i circ, com deien els romans.


Ara bé, avui en dia, que no ens vinguin ni amb ovnis, ni amb ufos, ni amb xufos... Aquest tema ja no té cap credibilitat excepte la que el friki de la Cuatro li vulgui donar.


Per això, el senyor gerent troba que ara, després de que el país hagi estat flagelat per l’atur, per les deslocalitzacions, per la sequera i les inundacions consecutives, pels sudokus, per tots els putos partits polítics, pels immis de Salt, per la mamoneria sindical, per la merda d’església, pels desfalcs continuats perpetrats per personalitats públiques, pels gafapastistes, pel puto estatut dels collons, per la SGAE, i per la Isabel Coixet; ara potser seria el moment per llançar pa (o merda... avui en dia tot és preuat) als afamats, i distreure l’atenció del poble, no ja amb culebrons pastosos, fantasmes, premsa filla de puta del cor, sinó amb quelcom que de debò fes tremolar d’emoció a les masses subnormals. Un estímul que fos aclamat per tothom per igual. Un testimoni per mantenir la promesa de que la cosa pot canviar (...per alguns escollits, és clar).


I què es pensen? Que el senyor gerent serà creatiu? Que el senyor gerent supura filantropia per tots els porus de la seva pell? Què els donarà la clau?
I una merda. El senyor gerent en té prou amb el seu talleret i en mantenir la producció de nines xones.


En tot cas, la única cosa que farà el senyor gerent serà proposar la mateixa solució que van posar en solfa els americans quan al 2001 el Bin Allen va voler volar part de Manhattan (perdó, volia dir Bin Laden, ...en que woody estaria pensant jo..).

Llavors la solució americana (per tant la universal que tots ens vam haver de tragar via Ollivut) va ser treure a escena els superherois de Marvel i de DC, que ja tenien experiència en pujar la moral al poble, per la feina feta durant el "crash del 29", i la guerra mundial.




Sí senyors. El senyor gerent està parlant de retornar el poder i la glòria als superherois. Però, per aconseguir un clam social inequívoc, per embriagar a la massa anònima i fer-la anar cap allà on faci menys nosa, cal un prototip de superheroi que compleixi determinats criteris:
- un físic imponent
- uns poders únics
- una ètica irreprotxable
- uns calçotets de colors

Malauradament, el nostre trist racó de món és inútil fins i tot amb els superherois. Perquè ja m’explicaran vostès si aquests dos, són capaços de fotre pujar la trempera a algú de vostès:
.


Demà m’afaitaran.
Estiguin bonets.
.

1.3.10

El senyor gerent ja no sap que és l'Art

.
Per qué el senyor gerent també és capaç de fer una escultura amb els seus mitjons rebregats, i millor encara, amb el calçotets, sobretot si són de dos dies i porten llapet incorporat,... doncs així s'aconsegueix una estructura amb més volum, amb més presència i consistència, una esència sublime de la contraposició del Jo amb el Tu ... no sé si m'entenen.

C-O-L-L-O-N-A-D-E-S....

El senyor gerent i qualsevol de vostès, poden donar els seus mitjons a l'Art, doncs. Amb una mica de sort es fotaràn famosos si aconsegueixen trobar el mitjó desaparellat del Tàpies.

Sembla ser que la professió d'artista de les belles arts, tant avui com al llarg de la seva història, no deixar de ser un professió de cutres, oportunistes, il·luminats, outsiders, gent de pasta amb poques ganes de pencar, o desgraciats sense quartos amb ganes de tenir-ne, o bojos, incompresos o desequilibrats variats.


I el Tàpies? Pel senyor gerent aquest és el més llest de tots. No content en parir uns quadres depriments, buits, insulsos, sense cap mena de significació excepte pel propi que els pinta (embruta), i de col.locar-los al mercat per una pasta llarga prenent el pel a déu i al seu pare, s'inventa ja fa temps la història del mitjó, tot deixant-la madurar amb els anys, amb el savi propòsit de que els nostres grans salva-guardes (tele, ràdio, premsa, quí sino?) domestiquin la subnormal idea i ens la facin empassar, tot lloant-la, tot comprenent-la i tot volen donar-ne directrius dogmàtiques per tal que es catalogui com a gran obra d'art, gran exemple de la creativitat nostrada (per cert fills de puta, que passaria si el Tapies no fos català?).

Segurament el senyor gerent és curt de mires i està ancorat al passat, és de pagés i no creu gairebé en res (nenes... un bombonet vaja), però pensa que potser el que caldria és diferenciar:

- art (entès com el treball de qualitat d'un individu, resultat d'un esforç, d'una inspiració i del domini d'una o vàries tècniques)

- de l'ART (entès com el sistema industrial que cotitza / monetitza qualsevol creació - independement de la qualitat - tenint en compte l'etiqueta o l'atribut que els quatre cabrons intel·lectuals menjacocos consagren i legitimitzen).


El senyor gerent creu que tot es resumeix en un concepte: especulació.

L'artista/autor especula amb les seves capacitats. També especula amb la seva obra. Això li permet entrar en un circuït industrial, primat per l'especulació social, i per l'especulació pecuniaria.
Al final, la majoria d'aquestes obres, acaben a la planta noble de qualsevol empreseta multinacional de tres al quarto, per lluir modernor i poder dir que tenen un cony de Tàpies penjat de la paret.
Per cert, les putes obres d'art permeten desgravar a Hisenda, ho saben oi?.


Ja us ho deia el senyor gerent,...especulació.


Estiguin bonets i la propera vegada que vagin a un museu, no fotin cap escopinada als quadres quan el guàrdia no mira, nomès aconseguiran que el preu de l'obra s'infli més encara. Que s'ho hagués currat el puto artista, no?
.