17.12.13

El senyor gerent és vident

 
- Vols follar?
- No
MEEEEC….

- Vols follar?
- Sí
- Però, ...em faràs guarrades?
- No
MEEEEEC


- Vols follar?
- Sí
- I et menjaràs mig quilo de salami moreno i sucós?
- Si
- Amen to that. 


Ben odiats,

No sé vostès però el senyor gerent cada dia té més clar que en aquest procés d'autoafirmació (suposadament) de la nació catalana, i tal com ja fan en altres àmbits de la res publicaels nostres polítics no ens ho expliquen tot, o dit d'una altra manera, ens priven de la veritat; fins i tot, i si volen, ens manipulen.

El senyor gerent els ho explica:
Fa dos anys un cop refets de la resposta popular a la manifa del 11/9, i davant el clam de "tenim pressa, molta pressa", els polítics (i bona part de l'aparell mediàtic i periodístic del país) van contra-argumentar amb el tronat, aburgesat i poc valerós "poc a poc i  bona lletra", "hem de donar exemple", "tothom ens mira" (com en un Peepshow)…

Fa un any, mitja humanitat un grapat considerable de catalans es donen les mans i formwn la Via Catalana. Nova colleja als polítics: "Volem votar la independència. Espavileu, pòtols" La seva resposta: "Cal fer un procés transparent, immaculat i inclusiu"(què collons vol dir això?, baixar-se les calces davant les postures immobilistes i porugues del centre-dreta i la del fumetes federalistes?).

Avui,  ara que teòricament podrem votar, els polítics ens l'endinyen amb la pregunta.  Lluny d'apostar per la senzillesa i la claredat, els nostres prohoms han parit una pregunta que, ja no en l’enunciat i la(les) seva(es) resposta(es), sinó en la metodologia per comptabilitzar els resultats presenta uns dubtes importants, sobretot tenint en compte que els que la van parir, encara no saben com la comptabilitzaràn. I això, podrits, afecta a la legitimitat del resultat, aquí i a Pekín que deia aquell... on queda el "donar exemple" i "el procés transparent"?. 

Per tot això, odiats, el senyor gerent treu la seva bola i els arroja un un vaticini. 

- hi haurà consulta el 2014, aprovada pel govern espanyol
- la pregunta però, no serà la que aquests dies ens han venut.
- i la resposta serà si o no i punt.

 Que no?
Estiguin bonets.






16.11.13

El senyor gerent voldria respostes a un grapat de preguntes


Volguts odiats,

Ara que les estelades fan molt maco als carrers (si més no trenca el color gris merda característic de les nostres ciutats i viles urbanes) i que Catalunya serà independent, el senyor gerent té unes quantes preguntes al pap que vol arrojar. Preguntes d'aquelles que no tenen cap resposta ni als debats polítics, ni als discursos inflamats de rauxa, ni a la quota diària d'espai en premsa i tele de la que disposen els que manen.

Preguntes, d'altra banda, que qualsevol ciutadà s'hauria de fer davant la incògnita de model de país i que els nostres representants (volguts o no) eviten de respondre.


¿Anem cap a una socialdemocràcia cooperativista? ¿o cap a un estat d'economia ultraliberal i de botigueta del senyor Esteve?

Aquesta podria ser una de les preguntes, però... no, no pateixin. El senyor gerent és conscient de la limitació intel·lectual dels pocs lectors d'aquest garbuix de lletres i no vol tocar temes filo-metafísics.

El que de veritat interessa al senyor gerent són coses més prosaiques i més mundanes.

Quan siguem independents podrem anar despullats pel carrer?
La Hisenda espanyola ens podrà reclamar deutes passats?
Algú dels que manin, tindran mai els sants collons de posar una senyera descomunal enmig de la plaça St. Jaume, a major glòria de l'ego català i competint amb la de la plaça de Castilla?
Hi haurà un impost de 1.000 € mensuals pels propietaris de gossos a les ciutats?
Es dinamitaran La Mina i el Camp Nou?
Catalunya independent signarà un concordat amb el Vaticà?
Quants camps de golf es faran de bell nou?
El senyor gerent podrà seguir bebent Tres erres?
Seguirem creient que el castellà haurà de ser llengua oficial?
El límit de velocitat a les vies ràpides serà 120 o 160 km/h?
La Camatxa anirà a viure a Madrid?
La prostitució serà legalitzada? 
Existirà una variant local de l'euro? Potser amb la Moreneta estampada per darrera?
Els punts del carnet de conduir es reinialitzaràn?
El senyor gerent podrà seguint utilitzant Dixan?
Podrem dinar a les 13:00 hores i no a quarts de quatre? I podrem ser a casa a les 17:00 hores?
Les targetes de crèdit emeses per bancs d'aquí, d'allà o de més enllà, seran operatives?
La RENFC serà igual d'ineficient que la RENFE?
Serem amics dels palestins? 
Plegaran tots els polítics actuals el dia de la independència +1?
Tornaran les setrilleres d'oli als restaurants?
Tindrem sindicats de veritat i no guinyols?
Podrem alliberar-nos de la sardana com a dansa representativa del país?
Tindrem bases militars al sud de Grècia?
Girona deixarà de tenir príncep?

I finalment, el senyor gerent fa LA PREGUNTA: Català serà qui viu i treballa a Catalunya?. O dit d'una altra manera, la ignominiosa mentida pujolista resistirà el procés independent?

Pregunteu, catalans, pregunteu què ens espera...
Segur que hi ha tantes preguntes com fills de puta tenen de companys a la feina o a missa. Vagin fent les seves a veure si algú dels que ara sembla que manen, té la delicadesa de contestar-les.

Estiguin bonets.


18.9.13

El senyor gerent és un notari més de l'actualitat



Moment 1:
Senyor que va pel carrer i veu un gos que es fot a cagar. El propietari del gos, distret mirant les tetes d’una passavolant, no se n’adona del fet biològic del seu ca, i segueix el seu camí.  El senyor passejant li recrimina a crits que és un porc i que la merda del gos se la mengi a casa seva. El propietari del gos, tot i que prest a recollir la merda, li respon amb paraules bordes.

Moment 2:
El propietari del gos entra en una botiga de queviures. Una de les dependentes li diu, que si us plau, deixi el gos a fora. El propietari, calentet per la topada anterior, li aboca pel broc gros tot el que pensa de la seva família.

Moment 3:
La dependenta plega de la feina al migdia. Aprofita per fer un tràmit en unes dependències municipals abans no tanquin. Tot i que el funcionari de torn l’atén correctament, la burocràcia del procediment no li permet fer la transacció que la dependenta volia (li falta el certificat tal i la copia compulsada pascual…) La dependenta, encara tocada pel que ha tingut que aguantar abans, li arroja al funcionari unes quantes paraules gruixudes i es queda tranquil·la.

Moment 4:
El funcionari, malgrat la seva pell adobada per les hores passades en l'atenció de públic sutnormal, queda afectat per l’escena viscuda. Anant cap a l’estació dels Ferrocarrils no es pot treure del cap les paraules que la dependenta l’hi ha adreçat (el funcionari és votant d’Iniciativa). A l’estació, la megafonia l’informa que per la caiguda d’una fulla, la línia a quedat tallada i els retards són monumentals. Troba un grupet de persones a l’andana (informacions posteriors permeten sospitar que la majoria són usuaris usuals de Renfe i no de Ferrocarrils), que ja porten una bona estona esperant i entre tots es van escalfant fins que comencen a pitar (en castellà) i a cridar (en espanyol) contra la situació. A l'escoltar la remor, un revisor se li acut de treure el cap i ha de fugir cames ajudeu-me per tal no li fotin un ull de vellut.

Moment 5:
Al vespre, al voltant de les 11 i mentre s’està rosegant les ungles tot veient la programació cultural del canal Nitro, el revisor rep una trucada. Estranyat despenja l’aparell i abans no té temps de dir res, una veu femenina li comença a disparar un argumentari comercial que l’acaba de deixar baldat. L’home perd l’oremus i es caga amb l’ascendència de la fèmina, tot remontant la línia successoria fins al voltant del segle XVI. Un cop es queda sense saliva (a l’alçada de la batalla de Lepant), penja l’aparell de cop.

Moment 6:
Una dolça jove de 25 anys, de pits turgents i agosarats, amb un grapat de masters però que té una veu innata per fer de teleoperadora, va caminant pel carrer de matinada al plegar de la feina. El dia ha estat com tots si fa no fa. El supervisor cabrejat per la baixa conversió de les trucades emeses, el company calentorro de la guixeta del costat que l’està mirant tot el rato amb la mà a la bragueta, sense oblidar les sis o set bordades dels clients als que ha trucat. En una cantonada topa amb un grup de negres subsahariants que estan esperant l’obertura del mercat municipal per intentar trobar un curro d’una jornada (evidentment sense assegurar ni sense papers). Els esmentats morenos, al veure la jamelga, comencen a xiular-la i a dir-li totes les porcades que es puguin imaginar. La nostra dolça heroïna es gira, els fot butifarra, els escup als peus i els titlla de putos negrates de merda que veniu a casa nostra a robar-nos.

Moment 7:
En Keita, amb la carrera d’enginyer industrial i el cor ferit encara per la mort d’un company ofegat al mar mentre escapaven del Marroc fa un parell de mesos, és un dels nanos de color que integraven el grup. Fart del seu destí merdós. Fart de rebre escopinades i insults. Fart de rebre mirades de por, rebuig o desconfiança. 
Fart de tot, entra al Colmado Suleiman que hi ha més amunt, i encegat per una ràbia atàvica i animista, comença a llençar a terra tots els articles que troba a les lleixes de l’establiment.

Moment 8:
Suleiman Jr., mig adormit doncs el sol encara està massa avergonyit per sortir, cau de cul a terra rera el mostrador. Confús i enlleganyat, agafa el telèfon i truca als Mossos. Corre fora de la botiga i es fot a cridar a tot pulmó contra els immigrants,....així,... en general.

Moment 9:
Arriben diferents unitats dels Mossos, entre elles, una furgona d’antidisturbis. Comencen a repartir estopa amb satisfacció. Els morenos es dispersen, el Keita queda emmanillat i Suleiman Jr, de propina, rep un cop de porra. El lèxic utilitzar pels agents, encara que mai constarà en el dossier del Conseller de l’Interior, es ple d’insults i amenaces.
Tot d’una, un flash estripa la foscor. Algú, pensant que els aldarulls del colmado poden ser noticia, fa una foto d’amagatotis. Un antidisturbis apunta, dispara, i pafff!!... ull per ull...

Moment 10:
Anem tots a agafar-nos de les mans a la Via.
Sense manies, cremor o recances però sempre...in anima vili.


Estiguin bonets.

20.7.13

El senyor gerent no té gaire temps


Volguts amics de l'Òdit:


Hola amics, si mai necessiten temps, truquin-me.
(si tardo a respondre és per culpa de les tremolors,
nos preocupin, tot control·lat, o no.)
Porten rellotge al canell? Doncs mirint-se’l, fills de puta, mirint-se’l. Tic-tac, tic-tac, veuen com la busca del rellotge sempre avança endavant? El seu avenç és demolidor, constant i imparable. El temps, volguts odiats, s’escola entre els seus dits a cada moment. En son conscients?

Segurament si. Segurament per això, milions de borregos de la societat occidental (eufemisme de societat malalta) converteixen el temps en un vedell d’or, en una mena de moneda de canvi. I a partir d’aquí, valorem el temps no pel que aporta (reflexió, coneixement, maduresa), sinó pel què pren (joventut, oportunitats,... i en definitiva, expectatives).

Vivim en uns temps accelerats per la por i dominats per la urgència. Tot plegat, mancances auto-afligides que ens aboquen a una renúncia en tota regla.

Uns renuncien a escriure en una època en que, per guanyar temps, tot s’escurça: blocaires que redueixen els seus texts i passen voluntàriament a la reducció (mental, intel·lectual) dels 140 caràcters del Tuitert; missatges SMS on la críptica s’imposa a la retòrica; serveis a Internet que permeten reduir les llargades de les url’s, ja no per un tema de capacitat física humana, sinó per necessitats estètiques, tecnològiques i funcionals

Altres renuncien a llegir en un temps en que el paper s’evapora i el powepoint (amb molt poca informació però molt artifici visual) regna a les pantalles; on el text (que requereix dedicació i esforç), deixa pas a la infografia, succedani pobre però guai, postmodern i ràpid de consumir, que és el que importa.

Això comporta automàticament la renuncia a la crítica i a la reflexió pausada i ens aboca a enquadrar-nos en estructures massives (ideològiques, esportives, empresarials, culturals...) que ens regeixen la vida i ens permeten transitar-hi sense esforç ni pèrdues de temps.

Abdiquem de la memòria i banalitzem el moment present: quantes vegades el senyor gerent ha escoltat dels nostres esplèndids periodistes allò de "el partit del segle"? Quantes vegades les guerres i els conflictes, les confrontacions i les crisis, es reprodueixen per motius seculars que, amb el pas del temps, la humanitat és incapaç de llimar?

Els coachers estan esperant...
Renunciem a l'aprenentatge i a la deducció, i produïm massivament sutnormals en sèrie. Això sí, elevem el coaching a religió; una religió impartida per una profusa plantilla de profetes experts en la gestió del temps que prediquen el mantra capitalista de la productivitat i la racionalització de processos. Valenta colla de fills de puta.

Per manca de temps també renunciem a la personalitat i ens vestim segons els dictamens de Zara's i Mango's. Així, si el femellam púber ha d'anar vestit de puta cool, (però puta en definitiva), s'hi vesteix. Totes uniformades (shorts estripats, mitges i botes altes, faci sol o nevi), totes covant el futur esplendorós de la Dona a la nostra societat. 

Dimitim com a pares i estafen temps als fills tot adoctrinant-los en la mentida del coneixement i de la formació d'una banda (quantes hores extraescolars mal esmerçades...), i els neguem (oh! paradoxa!) la descoberta de l'avorriment i del joc, per l'altra, tot amorrant-los a pantalles de diferents formats.

Per manca de temps, abandonem el menjar de veritat i basem gran part de la nostra ingesta diària en producte industrial o producte congelat en comptes del que seria desitjable: poder esperar les 2-3 hores de xup-xup de la cassola saborosa o el deliciós rostit del forn.

Renunciem a l'experiència i al viatge perquè comporta massa temps i massa compromisos, però en canvi paguem per fer de turista mandrós en manades blitz que es passegen sovint per les principals artèries comercials de les capitals europees decadentistes (oh! i a mes a més fem fotos de tot, ja no per recordar-nos-en, sinó per provar que hem cagat a París, pixat al Soho de Londres, i arrojat la pizza davant la Santa Croce, a Florència).

Renunciem a l'oci quan d'estranquis, a l'arribar a casa, anem buscant com bojos les pàgines web de cheats per poder avançar sense traves en els videojocs, i evitar perdre el temps menjant-se la bola per resoldre les dificultats  (símptoma de l'alienació generada per la societat malalta).
  
En definitiva, renunciem a la creativitat i ens acollim a la pauta, a la plantilla, al model. Renunciem a la nostra vida per viure en una gran comèdia: el de l’optimització del temps.

Però el senyor gerent creu que aquesta optimització no és més que una cortina de fum. En realitat, del que estem parlat és d’una glorificació detalladament planificada per hom del potulisme i de la vagància; una oda a la procrastinació, una lloança a la deixadesa d’una banda i a la irrellevància d’una altra. Un pèrfid pla de desballestament de l'esperit crític de l'individu i la seva animositat.

La consigna sembla ser: guanyem temps en tot, estúpids. Però... i després què?

Tic-tac, tic-tac?
Click-clac: bang, bang!!
                                               
 A vostès els calen els dos-cinc-deu minuts que un s'estalvia de cua utilitzant el ViaT? El dedicaran potser a escriure un llibre, fills de puta, quant estiguin parats a la benzinera i el senyor gerent els avanci de nou? 

O segurament inicien la seva tesis doctoral en el quart d'hora de cua que foten per entrar a l'aparcament del centre comercial on peregrinen tots vostès cada dissabte a la tarda (per guanyar temps i fer totes les compres de cop, es clar)?

Cal dedicar dues hores al gimnàs més modern de la ciutat, quan després pugen i baixen amb ascensor i escales mecàniques la resta del dia, desgraciats?

Calen els 20 segons que, tots vostès cabrons, han tardat en resseguir en diagonal llegint només les negretes d'aquest post? El senyor gerent no ho hauria fet.


Estiguin bonets, ara que encara estan a temps.

10.6.13

El senyor gerent pateix un atac de tendresa però evita la pèrdua d'oli

Volguts odiats,

No saben lu tendre que està avui el senyor gerent. Perquè es facin una idea: aquest matí, a l’hora dels exercicis matinals d’estirament de membre, en comptes de lleterada el senyor gerent ha generat, amb molt poques moixaines, mató del bo, del flonjo... manà en definitiva.

Però malgrat la bucòlica efemèride, el problema de la tendresa, odiats lectors, és que un mai no sap on acaba aquesta i on comença la mariconeria,... en definitiva, on comença la propensió a la floració anal.

Ara vegin aquest videu, si els plau:



Què? maco oi? al senyor gerent l'importa poc si els agrada o no el tema. El que de debò interessa al senyor gerent és saber si vostès són capaços de reconèixer si la veu solista pertany a la rossa que apareix al llarg del vídeo, o pel contrari, a algun dels dos maricons que es foten el lot.
És a dir, el que han escoltat dirien que és una veu masculina o una veu femenina.

Què, qui s'atreveix?

Dit d'una altra manera, si vostès són afeccionats a la música, veuran que el delicat equilibri entre sentiment, tendència sexual i gènere sovint acaba convertint-se en una trampa per l’afeccionat.

-Trampa? -es preguntaran-, quina trampa?

Escoltin, ara amb els ulls embenats, la veu solista d'aquests temes:

Dels 70's...








Dels 80's i 90's...









Dels 90's cap aquí...












Fins i tot, entre la tralla...











Què cagabandurries, són capaços de saber si qui canta és gallina o pollastre?.
No pateixin.

El senyor gerent es fa càrrec de la seva supina ineptitud auditiva. No endebades, ell mateix també ha passat per aquest mal tràngol en més d’una ocasió, tot quedant a l’alçada del betum. 

Referent al tema musical que (en forma de vídeo i en versió remix) obra el post d'avui, el senyor gerent portava uns dies amb la cançó empeltada a l'hipotàlem i durant tot aquest temps, estava convençut que la interpretació vocal naixia de la gola d'una femella, però fins que no va investigar per la Ret no va descobrir que, biologicament parlant, qui cantava era...




Vegin, doncs, com la veu, un dels elements més importants i vistosos tant dels solistes com dels grups i, sovint base de la seva personalitat i atributs musicals, pot tenir una forta component andrògina (impostada o no) que, com hem vist, condueix a l'oïdor a un FAIL absolut.

Un FAIL farcit de confusions per més d’un sobre el gènere sexual al que pertany la veu cantant ( i deixant de banda modulacions, vocoders, talkbox i altres estris electrònics que falsifiquen tot allò que entre per un micro/jack i surt per un ampli).

De fet a l’escena històrica de la música això no és nou. Fa molts, molts anys, en aquells dies que els seus rebesavis anaven a tot arreu amb túnica i calçotets llargs i es dedicaven a tuitejar amb coloms missatgers des de les torres de castells, palaus o mansions; aquells temps en que s'escrivien els blocs en pergamins relligats des del refrectorium o donaven els seus Likes Ego Simile al Facebook Facecodex,  l’androginia va aterrar als Quadraginta Principalis de l’epòca amb la moda dels castratti.

No es pensin: Aquesta dels castratti va ser una moda dolorosa tant per l’audiència (els aguts es van generalitzar tant que els apotecaris de l’època van trencar estocs de Sumatriptan, Actron o Ibuprofè) però sobretot pels propis intèrprets, doncs la seva capacitat bocal no era impostada, sinó fruit d’una autèntica “escapçada” d'atributs de gènere.

Més tard, força més tard, els seus germans grans van poder gaudir de l’anomenat Glam Rock. En aquesta etapa, l’actitud transgenèrica, es desenvolupava sobretot en l’espectacle visual associat al cantant o formació musical. Dit d’una altra manera, abundància de ploma, rímel i lluentons sobre l’escenari.

Malgrat tot, la tesi que defensa el senyor gerent és que la culpa de tot aquest marro la tenen els jipis (no podia ser d’altra manera, oi Nil?) Aquells fills de puta grenyuts, amb el seu flower power van posar la base rústica, quaranta o cinquanta anys enrere, del que a finals del segle passat va ser la tendència metrosexual en l’àmbit de la moda. I com que la moda, per definició, és una de les principals eines mercantils en la que es basa el capitalisme, la contaminació a d’altres disciplines, com la que en aquest cas el senyor gerent està tractant, la música, estava cantada: Androgínia rules!!!

Bé, perdonin la pallissa al senyor gerent. Fa dies que no caga fi. Repapieja i es capaç de barrejar jipis amb la llengua llatina i amb un remix en un mateix post..

Malgrat tot, estimats amants de l’OdiT, el senyor gerent aprofita aquest moment d’empatia, tendresa i comiat per tancar l'escrit amb un darrer vídeo protagonitzat també per una rosseta...que els servirà per treure'ls-hi la cremor d'estómac que aquest breu escrit els ha provocat i a no donar més voltes al tema de l'androgínia al món de la música...



Estiguin bonets



22.4.13

El senyor gerent els vol felicitar



Ja hi tornen a ser. Sant Jordi. De nou abocats, vulguin o no, a l’aplec de llibreters i de l’industria editorial d’enguany.

Una jornada que lentament ha derivat d’una festivitat popular a una fira de mostres al carrer. Un dia que passa a formar part de la plèiades de dies pseudo festivaleros-comercials com Sant Valentí, el Dia del Pare (o de la Mare), el dia de la Mona, o el dia del cagarro del moment…

O el que és el mateix, un dia en que els que no compren mai un llibre s’encaminen, talment els xais ho fan vers a l’escorxador, cap les llibreries a gastar-se els diners majoritàriament en material literari amb data de caducitat; a comprar literatura d’entreteniment a quilos sense cap mena d’escrúpol; a adquirir a metros els llibres recomanats per les nombroses guies del moment (redactades per persones que ni tant sols coneixem i que de segur  obeeixen a dinàmiques empresarials); o a buscar enquadernacions estètiques i vistoses per complementar les modernes lleixes de l’Ikea acabades d’instal·lar al menjador de casa... En qualsevol dels casos, i de manera vergonyosa, sempre deixant el criteri personal a casa.

Perquè un dia en que la vessant comercialitzadora del llibre s’hi juga (diuen) bona part del pa de tot l’any, forçosament ha d’estar sotmès a les més cruentes tècniques de màrqueting i publicitat tot deixant de banda sentimentalismes i desitjos, criteris i ideologies, gustos i seleccions.
 
Jordi? Sant Jordi? muahahaha.... Sant Dòlart volen dir... oi, fills de puta?
Des d’aquí el senyor gerent els desitja una bona diada! Un feliç dia de submissió. Un dia en que el lliure albir és segrestat pel miratge de les patums i de les seves enverinades, poc originals i repetides signatures i dedicatòries proforma. Un dia en que l’intel·lecte es veu malversat pel carnaval dels escriptors que juguen a ser “reines per un dia i pels que, sense haver escrit mai una ratlla, però pel fet de ser “maco/maca” ocupen l’espai que no es mereixen i determinen encara més el caràcter comercial del jorn, a la vegada que barren el pas a noves promeses de la ploma.

Guarning!!! Jandle guiz care!
Però clar, un sistema educatiu com l’actual, en que es premia la quantitat i no la qualitat, en que el pensament crític és substituït per l’ensenyament curricular que, plogui o nevi, totes les escoles han de complir, i que es complementa amb un aparell mediàtic que nega l’especificitat i aposta per la generalització i la industrialització dels continguts (tot banalitzant-los) ja sigui des del paper, la pantalla, les ones o les xarxes; tot plegat no fa més que repetir i marcar a foc el mateix discurs institucional, talment un tatuatge doctrinal al cap de la gent, que resulta en una societat que majoritàriament només s’identifica amb referents institucionalitzats, amb patums eternes o amb llistes prefabricades de best-sellers.

I no, el senyor gerent no és un talibà snob. En tot cas, facin el favor i tractin-lo de lector anarquista.

Si demà no compren cap llibre, estiguin tranquils. Malgrat tot el que diuen ni els sortirà pèl a la mà, ni els hi caurà la tita a trossos,  ni seran uns botiflers contraris a la independència d'aquest país. Només cal que siguin coherents amb vostès mateixos i pensar que tenen altres 364 dies per poder comprar el que els hi roti.  

Estiguin bonets i vagin passant pàgina.


15.4.13

El senyor gerent puja a Montjuic marcant el pas







El diumenge 14 d'abril, a les 20:55, l’ambient primaveral regnava a l’exterior del Palau St. Jordi de Barcelona. Els pocs guiris que eren allà per fotografiar la fotogènica posta de sol poc s’imaginaven que a les 21:00 en punt, aquest idíl·lic ambient s’incendiaria  súbitament i els termòmetres pujarien fins a esclatar davant una orgia de decibels, flames, fum i suor.

El motiu? Rammstein presentant la gira “Made in Germany Tour 2013” a Barcelona

Perquè ja des dels compassos inicials, l’estil marcial i els riffs contundents de la banda van recórrer l’auditori colpint les nodrides ordes negres congregades al recinte esportiu qui, com un exèrcit devot i obedient, es va passar hora i mitja (escassa hora i mitja, hòstia!)  marcant el pas tant a les grades com a la pista de l’auditori.

El grup va escopir, un a un i eixordadorament el setlist del concert format per la gran majoria dels seus himnes més coneguts, en un allau de decibels distorsionats (potser massa en segons quins moments).

Però si el què i el com foren imponents des de l’inici, també ho fou l’on: un Sant Jordi vestit amb un marc escenogràfic impactant basat en l’estètica industrial que fa honors a l’estil musical del grup (metall, ventiladors gegants, reixes, fum i cagarel·la de l'estil) i sempre amanit tot per una continuada pirotècnia (llançaflames, guspires, petards, benzina,... ) que en determinats moments convertia al recinte del concert més en un rostidor de pollastres a l’ast, que no pas en el rockòdrom inicial.

En quant a la banda, l’atronadora veu de Lindemann marcava marcialment el tempus i l’audiència saludava marcialment cada cop que la potent i greu veu del cantant (maca de collons la jaqueta rosa dels primer minuts; segur que li havia deixat l’Elton John) escopia les primeres paraules de cada tema, juntament amb els riffs batedors de Landers i del Krusper a les guitarres, el colpidor suport del Riedel al baix i la piconadora base de Doom Schneider a la bateria. Comentari a part mereixen els teclats del singular Lorenz.

L'individu, que va començar fetish total amb un trajo de làtex que només li deixava sortir el nas i els ulls, va acabar amb calçotets. Com potser? Doncs el Lorenz, submís i obedient, va exercit durant tot el concert de torturat home-objecte, fent molts quilòmetres sobre la cinta de còrrer que tenia instal·lada a l'escenari, o socarrimant els greixos gràcies a les flamarades que li llançaven a tort i a dret. De fet, l'epifania al concert es va produir quan agenollat, va ser "enculat" per l'ahir ari Lindemann dalt d’un pedestal erecte en mig de l’escenari.

El millor moment? la litúrgia que tota la congregació esperava i que, en major part, va entonar com un sol home: Du hast.

El pitjor moment? la versió Mein herz brennt només amb veu i piano.



En definitiva, i tal i com comentava en Txisky en un dels pocs moments en que els timpans tornaven a ser funcionals i l’oida recuperava la seva capacitat d’audició,  si la nit del 14 d’abril de 2013 el Palau Sant Jordi no s’ha cremat, ja no es cremarà mai més. Rammstein über alles, fills de puta!!



8.4.13

El senyor gerent viu untat



Volguts perdedors,
 
Des de sempre, i segons les tesis oficials, se’ns ha dit que el predomini de l’espècie humana en un entorn hostil i competent ha estat gracies a factors com el progrés i el desenvolupament.

Foc, eines, roda, llenguatge, …. s’han concatenat des de fa milers d’anys per treure l’home de l’etapa borderline i atorgar-li el qualificatiu, cada cop menys valorat, de “sapiens”.

I així ens diferenciem de rèptils, aus, peixos, insectes i resta de mamífers. Però el senyor gerent creu que precisament la condició de mamífers és la clau de volta que sustenta tot aquest engany. El determinisme del “mamar” ens ha esclavitzat com a espècie. El desenvolupament i el progrés, abans citats, només tenen raó de ser, si se’n treu profit; en definitiva, si se’n pot mamar quelcom. Si no, no es progressa.

Ahh quetivocats que estaven Engels i Marxs amb la seva empolsinada lluita de classes,....El que no sabien aquests dos prohoms és que tot es redueix a un bukkake social, o, traslladant-ho als termes d'aquests dos pensadors, a una lluita de mamades, que no de classes. 

Vet aquí però, que tard o d'hora s'arriba a un moment clau en l’evolució darwinista de l’espècie. Així, quan la mamella s’eixuga, què passa?

Doncs, volguts odiats, quan la teta s’asseca, quan la capacitat de mamar es limita en quantitat i qualitat, llavors apareix el nou component competitiu de l’espècie. Diguin-li com vulguin, al llarg de la història ha tingut molts noms: prima, recompensa, plus, premi, indemnització, sobresou, o, (el més descriptiu) suborn... Fins i tot en els nostres dies, i gràcies a l'honestitat dels homes del PP, aquesta pràctica ha pres el nom de “repartiments de sobres”.

Sigui com sigui, sempre es correspon a l’acció d’”untar” l’individu que, per circumstàncies de la vida, està en posició de poder decidir quelcom sobre les nostres tristes vides, projectes o esperances.

En tot cas, com que vivim en una època digital on l’email s’ha institucionalitzat com la principal forma de comunicació a distància (entenen per distància a partir dels dos pams que separen una taula d’una altra), i com que per la majoria de fills de puta com vostès i com el senyor gerent, els segells i els sobres són un material estrany que a més no tenen fullet d’instruccions, hem d’entendre que formem part del grup de població subdesenvolupada, aquella que disposa de tots els números per tenir seient a la primera filera de l’extinció.



En tot cas, i fins el moment que això s’esdevingui, recordin que “untar” és sinònim de llardós, llefardós, viscós i greixós entre d’altres. Malgrat això, si volen evolucionar,  facin com el senyor gerent. Sempre anar a   la Corporació Dharma  Ca'l Mercadona, el sempre benvolgut i mai prou valorat, supert de barri.

Estiguin bonets.



3.4.13

El senyor gerent fa de publicista per LA CAIXA


El senyor gerent anava a rematar el titular del cartell amb un:  "parlem, reina?", però aquest tractament no toca, i al pas que van les coses, a la refotuda familia monster tampoc crec que li toqui a algú més ja aquest rol.

Estiguin bonets, i ja saben... no li diguin a la meva mare que treballo en publicitat, diguint-li que treballo a una casa de putes (otia, el senyor gerent volia fer una ironia i li ha sortit un retrat realista, manda webs).


27.3.13

El senyor gerent és un animal de primera

Benvolguda colla odiada,

L'altra dia el senyor gerent es va endinsar a la Catalunya profunda sense cap altre ànim que el de simple "turisteig" i el de treure's la pols urbanita de sobre.


Una de les coses que el va sobtar, a banda de constatar lu petit que és aquest pais, fou que per les terres de la Segarra, al avançar als abundants camions de transport animal, un reduït nombre d'ells, portaven acondicionadors d'aire a les gàbies (bé,... només un puto ventilador). Si funcionaven o no, el senyor gerent no ho sap, però que aquells porcs en concret podien gaudir de tecnologia pseudo-inverter en els moments finals de la seva vida, és un fet. Altres éssers vivents amb menys sort, durant els darrers instants de la seva vida, només poden veure una ordre de deshauci a la mà d'algun dels membres dels nombrosos cossos policials que infecten el territori, mentre esberla la porta del domicili.

Així les coses, i tornant a la carretera, el ramalaso filosòfic-ètic-contestatari va entel·lar la ment del senyor gerent i aquesta va començar a divagar... Al cap li venien tots aquells conscienciats que, des d'una vivenda pròpia, amb un lloc de treball estable, i amb targetes de crèdit i dèbit a la butxaca, s'indignen per l'abandonament de gossos a les ciutats, o pel suposat crim que suposa l'atropellament de mascotes domèstiques als carrers (crim? sisplau....el senyor gerent està segur que es tracta de suicidis voluntaris).
En definitiva, per què aquests quatre fills de puta protesten pel benestar de gossos, gatets i canaris piulaires quan hi ha milers de caps de bestiar que pateixen cada dia en granges, explotacions agrícoles i transports de tercera regional? Calla, quels hi queda lluny i no es volen embrutar l'Audi...

(el senyor gerent ja els ha advertit que divagaba, i tota divagació, fills de puta, és demagògia barata)
Extrapolat a la fenomenologia humana: per què preocupar-se de milers de negrets que es moren cada dia de tifus i de desgràcies, si ja elevem a "preocupació oficial nostrada" les morts a la carretera cada cap de setmana?

Valors? Dignitat?... lo siento, por la p no me viene nada, oiga...
Estiguin bonets.

25.3.13

El senyor gerent rememora el moribunt estat de les autonomies


Doncs això, fills de puta, abans que ells ens montin el corralito, o que nosaltres fotem al camp, un parell de minuts d'onanisme mental tot recordant la ja llunyana adolescència de merda quel senyor gerent va tenir.


Perdida la esperanza, perdida la ilusión
los problemas continúan, sin hallarse solución
Nuestras vidas se consumen, el cerebro se destruye
nuestros cuerpos caen rendidos, como una maldición
El pasado ha pasado y por el nada hay que hacer
el presente es un fracaso y el futuro no se ve
La mentira es la que manda, la que causa sensación
la verdad es aburrida, puta frustración
Prefiero morir como un cobarde
que vivir cobardemente
Nuestras vidas se consumen
el cerebro se destruye
nuestros cuerpos caen rendidos
como una maldición
El terror causando hábito, miedo a morir
Ya estás muerto, ya estais muertos
ya estás muerto, ya estás muerto
ya estais muertos,muertos, muertos, muertos
cerebros destruidos!






Llego a la isla,
le saco de la tienda,
le doy en la cabeza,
le abro en la cabeza.

Le corto un brazo, 
le arranco una pierna,
le saco las uñas,
le muerdo una oreja.

Matar hippies en las Cies. (Oohhh)
Matar hippies en las Cíes. (Oohhh)
Matar hippies en las Cies. (Oohhh)
Matar hippies en las Cíes. (Oohhh)

Vienen sus amigos,
pero me da igual,
son unos hippies,
y los voy a matar,
1,2,3
4,5,6,
7,8,9,
10,11,12

Matar hippies en las Cies. (Oohhh)
Matar hippies en las Cíes. (Oohhh)
Matar hippies en las Cíes. (Oohhh)
Matar hippies en las Cíes. (Oohhh)
Matar hippies en las Cíes, (matar hippies en las Cíes)

Les corto un brazo,
les arranco las piernas,
les saco las uñas,
les muerdo las orejas,
con esto se ha acabado,
ya no quedan más,
arranco el barco,
otro día volveré.

Matar hippies en las Cies. (Oohhh)
Matar hippies en las Cíes. (Oohhh)
Matar hippies en las Cies. (Oohhh)
Matar hippies en las Cíes. (Oohhh)




Fuiste la niña de azul 
en el colegio de monjas 
calcetines y coletas 
y estabas loca por Paco. 
Exámenes y veranos, 
vacaciones... y de Paco, 
ni el recuerdo de su sombra 
ni el olor de su tabaco. 
Eres la chica de Andrés 
y has sido la de tantos, 
eres la niña moderna 
que nunca has roto un plato. 
Lola, nena de papá 
no trabaja, pasa el rato. 
Bares, "Pubs" y discotecas 
y así vuelan los años. 

Las vueltas que da la vida 
el destino se burla de tí. 
Dónde vas bala perdida, 
dónde vas triste de tí. 
Dónde vas triste de tí. 

Se fueron los buenos tiempos 
la juventud ya se escapó. 
Papá ha muerto arruinado 
el dinero se esfumó. 
¡Pobre! Se encuentra en la calle, 
nunca nada supo hacer. 
Ahora quema su vida 
en "barra americana" de 7 a 3. 

Dolores se llamaba Lola. 
"Hace la calle" hasta las 6, 
pues sin dinero en esta tierra 
¡ay, Dolores!, al burdel. 
Fuiste la niña de azul 
ahora eres la vieja verde. 
¡Como se porta la vida... 
cuando vales lo que tienes! 

Las vueltas que da la vida 
el destino se burla de tí. 
Dónde vas bala perdida, 
dónde vas triste de tí. 
Dónde vas triste de tí.










El viento con fuerza gemía y lloraba
arrastraba su figura
llamó a mi puerta vestida de negro en
una noche sin luna

era la muerte,
ella me visitó
y sin palabras,
me condenó

te visitará la muerte
te visitará la muerte
te visitará la muerte
la muerte

comió en mi mesa,durmió en mi cama
se adueñó de mi alma
fría como el hielo mis labios besó,
su astucia me engañó

era la muerte,
ella me visitó
y sin palabras,
me condenó

te visitará la muerte

te visitará la muerte
te visitará la muerte
te visitará la muerte

te visitará la muerte
te visitará la muerte
te visitará la muerte
te visitará la...muerte

mi cuerpo temblaba, mi frente sudaba,
como si me torturaran
un grito en la noche, la luz se encendió
la pesadilla terminó

todo fue un sueño de ciencia-ficción
y por si acaso vivo como dios

te visitará la muerte
te visitará la muerte
te visitará la muerte
te visitará la muerte



Au, ja es poden tornar a posar el sonotone i veure's el got de llet.
Estiguin bonets.