26.9.11

El senyor gerent omple el temps

I quan va decidir adormir-se, en comptes d’enumerar ovelles mentalment –tal com fem la gent civilitzada-, comptava fills de puta, entre els quals, per descomptat, ell no s’incloïa (...) (Pàg. 151)
Ningú no vol saber el perquè
Arbonés, Jordi. No era la meva lletra.
Barcelona: Proa, 2000



Sin embargo, hay una cosa curiosa respecto a los hombres blancos: son un material maravilloso para los escritores. Se puede escribir todo lo que uno quiera sobre el hombre blanco norteamericano y nunca protesta nadie. Ni siquiera el hombre blanco norteamericano. Pero si se escribe algo desagradable sobre cualquier otra raza o clase o sexo, los críticos y el público se ponen furiosos y las cartas llenas de odio comienzan a amontonarse aun cuando parezca que el libro se sigue vendiendo bien. Para odiarte, primero tienen que leerte. Se mueren de ganas de saber qué es lo que vas a decir ahora sobre su mundo. Mientras que al hombre blanco norteamericano le importa un carajo lo que se diga sobre él porque domina el mundo: de momento al menos.  (Pàg. 64)
Acción
Charles Bukowski. Hijo de Satanás.
Barcelona: Anagrama, 1996


Llegiu, pudrits, llegiu.


Estàvem asseguts al jardí prenent un aperitiu abans de dinar. La conversa es va decantar cap al tema del racisme.
- Des del punt de vista teològic –va argumentar P., un conegut predicador-, el racisme no existeix, ja que tots descendim d’Adam i Eva.
De sobte es va sentir una remor entre els parterres i alguna cosa es va esmunyir entre la gespa acuradament tallada. - ¿Què ha estat això? –vaig preguntar.
- Una serp.
-¿I no creu, reverend pare, que ha insinuat un somriure una mica estrany?
- No –va respondre breument el teòleg. (Pàg. 27)Al jardí
Mrozek, Slawomir. Joc d’atzar.
Barcelona: Quaderns Crema, 2001


- Valerian Alexàndrovitx, no li sembla terrible? Sap perfectament que la seva activitat ha causat la mort d’éssers innocents i que encara en causarà. Jo no sóc un home d’estat. M’agradaria saber si això li ha impedit mai dormir.
Es va quedar callat. Com que el sol ja s’havia post, no li veia els trets del rostre. Tanmateix, com que el mirava de molt a prop, amb una atenció apassionada, vaig distingir el moviment que va fer inclinant el cap a un costat. Així semblava un bloc de pedra fosca.
- Qualsevol activitat i qualsevol lluita engendren la mort. Si som damunt d’aquesta Terra, és per actuar i destruir. Però quan s’obeeix uns mòbils superiors...
Es va interrompre i, de sobte –em sembla que era aquesta franquesa, aquells llampecs de sinceritat, allò que el feia tan atractiu i tan irritant-, va dir amb una veu diferent, amb una inflexió de tristor i tendresa:
- La vida no fa de bon viure...  (Pàg. 163)
Némirovsky, Irène. L’afer Curilov.
Barcelona: La Magrana RBA, 2010



“[...] Mai tan feliç. No tenir res. No aspirar a res. No suportar cap lligam: és el paradís.(...)” (Pàg. 32)
Barral, Nil. L’home que dormia al cotxe. 
Barcelona: Ara, 2011


21.9.11

El senyor gerent fa pudor de FLIT

Odiosos, odioses,
si aquest matí han deambulat per la zona vallesana i aledaños, i han alçat la vista cap al cel abans de les 11 del matí, hauran vist, sense cap mena de dubte, la multitud i profusió d'esteles d'avió que solcaven tot el cel.


Esteles que cridaven l'atenció per la seva llargada i per la seva tossuderia a no esvair-se
. Que maques oi? Sobretot pels que, com el senyor gerent, tenien la sort d'estar a quarts de vuit del matí parats en un puto embús de trànsit, tot escoltant la loquacitat i ganes de protagonisme dels llegidors de teletips i portades de diaris de les ràdios*

Doncs JA! i una merda! Les delicades esteles dels avions que pentinen el cel.... i una merda home!!!

Han de saber vostès, benvolguda audiència, que gràcies a un grup d'acadèmics del més alt nivell, científics i especialistes valerosos, que desafien al poder i que utilitzen la Ret per traslladar les seves descobertes a la resta de la humanitat, sabem que el cony de fumet blanc que deixen els avions al seu pas no és més una operació encoberta dels poders ocults que governen el món, amb l'únic objectiu d'ensulfatar, de fumigar, de controlar en definitiva, el lliure albiri humà.

Ja tenen el paper de plata a punt?

Així, gràcies a aquests dignes prohoms de la sapiència i del mètode científic sabem que entre les fites per aconseguir amb aquestes fumeroles anomenades tècnicament CHEMTRAILS s'hi compten experiments de terrorisme molecular amb microplasma (sic), contaminació de l'aigua potable amb bari, o fins i tot, un programa de control de la troposfera i del clima del planeta, per no parlar d'efectes immediats en situacions bèl·liques (per efectes immediats han d'entendre que la palmi déu i sa mare entre els dolents).

Malgrat tot,... ...  ... costa d'empassar tot plegat, oi?

No pateixin deixebles descreguts de Sant Tomàs. Com sempre el senyor gerent recorre a la digníssima professió periodística. Aquí tenen: el testimoni valuós dels periodistes d'aquest pais; el retrat precís i concret de la realitat, la informació fidedigna en estat pur, la utilització de fonts pertinents, la contrastació de la noticia...


Però si surt a la tela serà que és veritat oi, fill de putes?
Quin troç de notícia, eh nanos?



Boeing amb complement ACME per
fer creps
Psst!
Acostint-se. Entre vostès i el senyor gerent a cau d'orella:
Collons, que bé que aniria que la Generalitat es gastés un quants calers amb un avionot d'aquests, i fotés unes quantes voltes de la Franja de Ponent, enllà. Ah, cony,...espero en candaletes el 2014. Estiguin bonets.

Inventari: allà vostès..., alguns compleixen bé la feina

* El senyor gerent els informa que a can Fuentes i a can Basté, ara s'ha posat de moda competir per recitar els hashtag  del dia, del tuiter dels collons. La gracieta és que es repeteixen com lloros en cinc minuts de diferència.. foten un ridícul del copon els fills de puta, a banda de pensar que si RAC1 ho permet, allà ells, doncs es tracta d'una empresa privada, però el botxorno plou sobre CaCalunya Ràdioooo.

20.9.11

El senyor gerent els ensenya a relaxar-se a la platja (...i 2)


::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::: AVIS PREVI
Si hi ha algú que troba aquest text massa llarg i per tant que no el llegirà, que no es preocupi.
El senyor gerent es fa el càrrec que la debilitat mental i el bordelinisme del personal estan a l'ordre del dia per culpa de professors funcionaris, per culpa de sistemes educatius ineficaços, per culpa de families narcotitzades, per culpa de la merda de programació televisiva, per culpa del Twitter i també, per culpa de Facebook .
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::: FINAL DE L'AVIS PREVI 




La platja familiar ideal 
Vostès ja saben que el senyor gerent va anar aquest estiu només un parell de vegades a la platja.
Aquestes dues ocasions, per alguns de vostès es manifestaran com poques i escasses i en canvi per d’altres com masses i suficients.  En tot cas el senyor gerent, amatent per exteure’n conclusions, ara els hi arroja la segona visita a la platja que els devia. Double combo.

No es pensin però. Aquesta visita també va ser un mete-saca ràpid. Una blitzkrieg de tres horetes al Maresme. El just per complir amb la tradició estival, talment com és menjar dues queixalades de turrons durant el Nadalt.

Així les coses, ja es poden imaginar que tres horetes no donen per a gaire; però, a més a més, si les circumstàncies tampoc són propicies, l’excursió a la platja acaba convertint-se en una visita a Hell’s Kitchen.
La platja ideal... i punt!

L'esmentat dia, el pla era:
- arribar en vint minuts, 
- aparcar el cotxe en cinc minuts,
- arribar a la platja en tres minuts, 
- i gaudir de la dolça potuleria que emana de la sorra, durant un parell d’hores.

Aquest era el plan.

Repeteixo: E-R-A.

La realitat fou una altra. S’inicià bé, complint els objectius inicials: vint minuts de cotxe; però es va torçar a l’arribar a destinació: mitja hora donant voltes cercant lloc per aparcar el pot. Mitja hora que va servir per començar a evocar a l’Odit.

Després, com que el senyor gerent va haver de deixar el cotxe més a prop de Cagar de Munt que no pas de Cagar de Mar, va tocar perpetrar una bonica i sana patejadeta (sota un puto sol de justicia) fins a la
N-II. Un cop allà, anar a la caça i captura d’un pas peatonal soterrat 
per passar a l’altre costat de la trinxera ferroviària, tot ambientat amb els delicats efluvis de l’activitat humana. 

Finalment, arribada al mart. Ara el senyor gerent ha de cercar lloc... no es pensin... per un mascle no és una empresa fàcil. L’elevada temperatura ja estova prou el cervell com perquè aquest es declari en serveis mínims i deficitaris; a més a més, la platja és un anar i venir de gent cap a les dutxes i cap als xiringuitos. I si amb això no n’hi ha prou, tota la sorra està adobada amb abundants tetes, pits, i mamelles que (malgrat el pèssim estat de conservació de la major part) provoquen una distorsió mental al nostre heroi, i per tant, una forta dificultat per trobar un lloc (raonable) on ajeure’s.

Així, fent el cor fort i amb l’ullet del cul ben premut, el senyor gerent decideix tirar recte i no parar fins a tocar de la sorra humida. Dit i fet. I llavors,... vostès segur que ja ho saben fills de puta,  el primer pas a la sorra de la platja no és de cap de les maneres un gran pas per la humanitat, sinó més aviat un filloputada ardent de primera. El miratge de la sorra de la platja es desfà, s'esfuma i es revela el que veritablement hi ha: un oceà de nàpalm en ebullició entre els xiringuitos i el mar.

Però si Mein Führer el senyor gerent havia arribat fins allà, no era qüestió de dubtar per una mariconadeta d’aquestes... oi?. Imaginint-se així, al senyor gerent fent saltets unes vegades o enfonsant els peus a la cendra incandescent  sorra d’altres, i arribant al seu destí amb dos munyons de bacon fumejants.

Quan un diu “el seu destí” es refereix ni més ni menys al metro i mig quadrat de sorra plena de plomes merdoses de colom o de gavina, fragment de canyes seques de riera (segurament de Cagar de Munt), un esplendit mostruari de totes les marques de tabac de l’estanc en forma de burilles rebregades, un parell de taps de plàstic i tres boletes de paper de plata fent la competència a dues bosses estripades de la Dharma Corporation Mercadona. Ahhh home sweet home...

Com home prudent que és, el senyor gerent el primer que fa en aquests casos és marcar el seu territori. Estén tovallola, estableix un perímetre de seguretat amb les xancletes i deixa la bossa una mica més cap enllà, en forma d’OPA hostil als veïns del costat (que sembla que són polonesos o francesos, en tot cas, algú fàcil d'envair).

Llavors sí, llavors és l’hora...l’hora d’anar cagant llets cap a marT a fotre una pixarada de cavall, doncs amb totes les aventures, la bufeta ja presenta una sobredimensió que en termes mèdics podria ser preocupant. Aquest és un moment que, volguts fills de puta, estaran d’acord amb el senyor gerent, és gloriós. L’individu (home o dona) entra als dominis de Poseidó, fa mitja volta portat suament per l’onatge del mar i mirant fixament a la societat humana espatarrada sobre la cendra incandescent de la platja napalmejada, amb una rialleta de plaer deixa relaxar els esfinters tot dedicant la pixada a tots aquells que en aquell moment l’estant mirant menant un bocata de mortadel·la.

En finalitzar la discreta contribució a la pujada del nivell del mar, arriba el moment de l’úsdefruit del petit terreny vallat que el senyor gerent s’ha preparat amb anterioritat. Per això s’espera a que una onada l’acompanyi per ajudar-lo a sortir del  refotut desnivell de mig metre que hi ha on trenquen les onades. D’aquesta manera s’estalvia de fer gaires esforços que li puguin desfigurar l’orgullosa estampa amb la que, emulant Venus, tothom surt de l’aigua (ventre endins, pit enfora,  i marcant paquet.... per cert, Venus era un negre que el senyor gerent va conèixer a la mili). Però ailas!!!!, com sempre, no contava amb el fragment d’alicatat provinent d’algun abocament il·legal, que just en aquell fotut moment apareix al fons marí, sota la planta del peu esquerra del nostre heroi,.... Txac!!!!. Taju al canto !!!! (els de Cagar de Munt també van sentir el crit...).

Un cop un surt de l’aigua, és lògic sospirar en espatarrar-se a la sorra, lubricar-se amb la protecció solar talment com un vibrador gegant de carn, i deixar passar el degoteig del temps sense importar gens ni mica. De tant en tant, fer mitja volta per torrar bé cada cantó de la cansalada i quan la dermis ja està propera a la temperatura de liquació, un petit saltironet cap a l’aigua per refrescar-se tot curtint la pell amb els pixats dels altres... i res, tornar a començar el cicle.

La puta realitat
Però, ai amics! El Destí no té pietat del nostre humil senyor gerent. Ell que havia previst el preuat lloc a la platja amb la cautela de caçador, id est: enmig d’uns pits naturals talla 95/100, i unes mamelles retocades, talla 115/120, (segons el SM3dSG -simulació mental 3D instantània del senyor gerent-), ara es troba que aquests exquisits i tremolosos fruits de mar s’han escapolit, i la seva plaça ha estat ocupada per una aberració de la naturalesa en format dona-foca-quilles, de la subfamilia ameba en topless (per dir-ne alguna cosa) i amb una prole de crios saltironejant per tot arreu. Ahhh déus podrits! Que injustos que sou!!!

Però la divinitat (aquell col·lectiu sindical fill de puta) encara no en tenia prou. A la mitja hora de l’arribada d’aquestes formes amorfes, també fan la seva entrada un grup de paioponis: els mascles amb tres putes canyes de pescar (... per pescar,.... què?... QUÈ?), i les dones, com no podria ser d’altra manera, amb la nevereta, el parasol i els crios. L’infern sobre la terra senyors. 

Els homes de seguida se’n van a pixar, a banyar-se i a crits, com tampoc no podia ser d’una altra manera, es comuniquen amb el seu concubinat i descendència, que encara estan efectuant tota la logística del campament al capdamunt de la platja, al costat de la via del tren. La resta, els que, com el senyor gerent s'estan al bell mig de la conversa cridada, al·lucinen moniatos....

En definitiva...ni Maresme ni polles. Allò era Omaha Beach en ple dia D. L’enemic mastegaxiclet es multiplicava per tot arreu: tropes paipòniques desembarcant massivament; sapadors de mamella fluixa i pèl sobaquer dur com el filferro de trinxera, atacant pel flanc; ramats d’infanteria (carn de canyó infantil amb mocs penjant i pilotetes de goma emprenyadores) iniciant accions de càstig continuada; les forces al·liades de negres, moros, xinos i altres colors de l’arc de Sant Martí racial, tirant-se en paracaigudes amb variats artefactes i articles a les seves mans, ... tots contra les mimbades posicions dels dignes representants del seny , del saber fer i dels banyadors pantalonets MEYBA, que... mein gott... disortadament,  anàvem sent escombrats de mica en mica.
L'Estat Major en plena reunió al bell mig del camp de batalla.

I el més trist de tot és que fora de la platja també seguim sent escombrats cada dia. Ens anem replegant davant la hipocresia social i ideològica, davant el teatre nacionalista que la dreta d'aquest pais representa, davant l'ideal d'una Europea descafeïnada i darrerament tant devaluada. Aquells fills de puta jipis francesos del maig del 68 deien que sota les llambordes hi havia la platja... i uns collons!. Que ningú toqui les llambordes, perquè la platja està plena de merda. 

Visca, fills de puta, visca... visca la globalització, l’aliança de les civilitzacions, el mestitssatge... Visca la solidaritat entre pobles, visca la cooperació i l'emigració...repeteixin amb mi, visca, visca, (bruuup!), visca. 
Estiguin bonets i vagin posant els quatre quartos que puguin tenir, sota la rajola.

2.9.11

El senyor gerent en fotria a foc a més d'un


El senyor gerent té un veí que es dedica a donar menjar als coloms. Fill de puta.

Un s’està al balcó de casa, fotent tranquil·lament la cigarreta i mirant les calces esteses de la veïna, quan de sobte, escolta un aleteig subtil i acte seguit nota quelcom humit i pastelós que li cau al seu clatell: PLOP!

Un està passejant despreocupadament pel carrer, amb els ulls guenyos de tant mirant culs i escots, quan de sobte, nota un cruiximent sota la sola de la sabata: CRRRRX!

Després de matar al gat,
qui té collons de seure al banc?
Un s’asseu a qualsevulla plaça, tot cercant l’agraïda ombra dels arbres (si és que als seus refotuts pobles existeixen encara places verdes), i al recollir els peus sota el banc topa amb quelcom i, al moment, una humitat li xopa tots els mitjons: CLOC! SHHEFF, SHEFFF!

Sí volguts odiats, sí.. Si s’han trobat mai en alguna situació com aquesta o similarT, llavors és que vostès han estat víctimes de malignes trampes urbanes instal·lades hàbilment pels maquis de l’asfalt, per l’exèrcit roig de les cantonades, pels revolucionaris de places i solars….

En concret, vostès han estat víctima del temible CAPAC (Cabrons que Alimenten Putos Animals Callejerus), grup emmarcat a la Internacional Revolucionaria GJSRF (Grup de Jubilats Sense Res a Fotre) i que a la vegada manté estretes relacions amb PQSI (Parats i Quillos amb Samarreta Imperi) i amb QVBVH (Quissoflautes que valoren més els Bitxos que la Vida Humana)

Tots aquests col·lectius, grupuscles i escamots campen amb total impunitat  pels carrers i places de les nostres ciutats, contribuint a l’empastifament tàctil i olfactiu de la resta de ciutadans, mentre, desafiadors, entonen l’esgarrifós crit revolucionari de ELL NO HO FARIA
Prenent el nom en va de la Naturalesa i l’Ecologia, van minant per allà on trepitgen amb els seus artefactes malignes: papers i embolcalls llardosos amb krispis o croquetes per gossos, bosses de plàstic estripades amb restes d’arrossos i capipota, o ampolles de plàstic tallades per la meitat, plenes d’un líquid putrefacte que hom ha gosat anomenar aigua, són les trampes més usuals.

I mentre tant, els estols de coloms els saluden al seu pas tot decorant intensament  finestres, cornises, voreres o cotxes amb llustroses i flamants cagarades, allà on aquestes màfies organitzades han deixat el seu paquetet alimentari...

Quin panorama tant maco oi?
Encara guanya més quan ho fan al
costat del parc infantil.
les gossades polloses i les manades pudentes de felins entonen la cançó de lloança l mentre segueixen a aquests indesitjables i s’ocupen de deixar els portals i places plens d’excrements, de restes de menjar podrit, de pèls i borrissols llardosos, i de petjades fètides, tot descarregant ara sí, ara també, les ordes de puces i altres bitxos-microscòpics-fills-de-puta al voltant de parcs infantils, terrasses de bar, patis comunitaris o parterres de gespa (on després els quissoflautes s’hi ajeuen com si res per connectar amb el bon rotllo i equilibrar el karma)

En fi, volguts odiats, ens trobem de ple en una gran hipocresia, això sí, tintada i convenientment customitzada pels defensors dels animals. Així, mentre el nostre lloat tinent-coronel Kilgore arrojava al llevar-se al matí...
¿Ho pots olorar, mindundi? És napalm. Res al món fot aquesta olor. Quina delícia ensumar napalm al matí!...
els fills de la gran puta del CAPAC exclamen:

“Ahhh!!! que bé olorar pixats i merda a tothora...Aquesta ciutat fa olor a....olor a victòria!” 

mentre van distribuint incansablement els seus còctels de contagis i infeccions de manera altruista i completament convençuts que actuen com a bones persones.


Estiguin bonets.