26.11.12

El senyor gerent els explica una pel·lícula


Odiada audiència,

Algú de vostès ha perdut mai el temps amb una pel·lícula del 1997 anomenada Wag the Dog?

Es una flim sutnormal protagonitzat pel Hoffman i el De Niro que serveix per passar l’estoneta, però que al cap d’unes hores d’haver-la vist un rum rum va menjant-te la bola i acabes amb una explícit: "Ficció? ves quina colla de fills de puta tots plegats...." 

La cosa va de que un president dels uinaited té un problema amb la bragueta i per treure ferro a l’asuntu munta una guerra fictícia a can pixa. I aquí, en la guerra fictícia de marres, tenen el quid de la qüestió (de la pel·lícula, vaja): fins a quin punt la realitat que consumim en els telenoticies existeix o és quelcom produït i empaquetat perquè l’audiència borderline mundial ho consumeixi sense qüestionar-se res? 



 I així estem, volguts fills de puta
. Si el senyor gerent ha perdut un minuts del seu valuós temps escrivint els dos paràgrafs de sobre, és per posar-los a vostès, grapat de rampoines, en context sobre el que va passar ahir en aquest mal anomenat país.

Que CiU va perdre? Ji,ji,ji... que ERC va guanyar? Juas, juas, juas, que els alienats de la CUP triomfaren? Visca Palestina, que el nano de la bicicleta està content? Muahahaha! Que peperos i ciutadans viuen el seu millor moment i que sociates no s’han enfonsat? Quem pixu, quem pixumuahaja...!!!

Vet aquí el senyor gerent que, de manera altruista, els explica fil per randa la cosa.

U- que a la gent de CiU, addicte al pactisme i al peix al cove, els hi cau un llamp a sobre i, com Sant Pau, es converteixen en estendards d’una cosa que es diu sobiranisme i que no saben no poden definir ni concretar (però sí pronunciar) no s’ho creu ni s’ho ha cregut ningú. Passa que no tenen més pebrots que fer descarrilar el tren que condueixen (la Generalitat de Catalunya), entre d’altres coses, perquè no tenen més carbó (calés) i busquen una excusa per no seguir amb la gestió “dels millors” i acabar prenent mal....

Mmmmmm.... Independència dius Artur?....ncht, ncht, ncht...
deixem-ho amb alguna cosa difusa...
Sobiranisme!... vale maco?

Dos – Amb la necessitat de fer quelcom per engegar el mandat popular de fa dos anys i mig a dida, només cal una guspira externa per dotar-la de realitat i fer-la creïble: 11 de setembre, senyors, 11 de setembre... ep, per cert, algú els ha parlat mai d’una pel·li del 97 anomenada Wag the Dog?

TresEls fets es desenvolupen fluidament talment una diarrea groga i febrosa. Així, detectada la necessitat, i calibrat el moment, arriba el moment de fer l’argument de la pel·lícula: que maca que seria Catalunya independent... les lletges lligarien per un tub, els lletjos cardarien per tots els racons, els amos de gossos portarien a cagar els seus xuxos a les placetes infantils amb cadenes fetes de botifarres purlom, tots els catalanets aniríem a treballar – qui diu treballar diu anar a treure el cap a la feina- amb modestos Cayennes i a totes les places i racons hi hauria una estàtua del messies, aka Artur Mas)

Quatre – Com més serem més riurem... amb aquesta màxima la maquinaria propagandística comença a difondre somnis a tort i a dret (magnífica la posada en escena de la roda de premsa del dia 20 de setembre a la seu de la Generalitat a Madrid)... i ai! Com que els catalans som així, ens empassem l’ham sense gairebé ni cuc (talment els impostos).

Cinc – Els fills de puta d’Espanya també ajuden involuntàriament a inflar el globus. Polítics, periodistes, tertulians, excolpistes, militars, en definitiva,... tot l’artefacte que fa gran a Espanya i la porta a la glòria de les elits europees.... fuuuu, fuuuuuu, fuuuuu, tots vinga inflar.

Sis – En un racó secret de la Generalitat que només el senyor gerent i uns quants més coneixen (la sala coneguda com HonorableDome -on hi ha un comptador gegant que, ding, ding, ding, va sumant euros per cada recepta-), el susdit es peta el cul de la risa que fa dies l’ataca arbitràriament. Ni el mateix Artur Mas es creu el que està passant, i encara més, l’efecte que està tenint tot plegat, completament lligat als seus designis. Per això decideix fer una campanya en la que no s'hi hagi d'esforçar gaire,... desenfocada per alguns, grotesca per els altres, messiànica per tothom.
ding, ding, ding...

Set – Arriba el dia de cagar el vot en una urna. Moltes cues i al vespre, oh sorpresa! Tots els catalanets de missa decepcionats i tots els catalanets republicans eufòrics però amb una lletja i sospitosa sensació de fred al clatell (una llufa? Però si encara falta pel dia dels innocents ....)

VuitEspanya respira a fons i, seguint sense voler entendre una merda, corre a carregar-se al Mas; el dóna per amortitzat. Europa, força sutnormal també, no acaba de veure-ho clar i uns diuen que si blanc, altres que si negre i la resta es mou per la gamma de grisos (essent gris l'Espanya Unida, blanc la Catalunya Independent i negre el Sabadell socialista).

/.../

El senyor gerent no segueix enumerant perquè, entre d’altres coses, va faltar a classe quan explicaven el 9 i el 10, però és igual. Ara mateix els hi arroja la conclusió:

Que es pensaven que era cert allò que deia el molt il·lustre de que: "poso la meva persona al servei de Catalunya, em sacrifico per catalunya, que patiré per Catalunya, blah, blah, blah". Que es pensaven que Mas no sabia que “LA GRAN MAJORIA”populart no l’aconseguirien, que el CLAM seria afònic? Que es pensaven que, una ment tan freda i calculadora com la seva i la del seu aparell polític, no sabien que les retallades els passarien factura, i que no n’hi havia prou amb el vot dels feligresos de missa de set, ni amb el vot de les tietes, ni amb el dels botiguers? Que es pensaven que CiU no sabia que, entre d’altres, tenia la gran indústria catalana i els banquers de Catalunya, en contra?

Wag the Dog, odiats meus, Wag the Dog

El que passava abans de l’”11 de setembre Shore” era que Mas n'estava fins als collons de cremar-se per res, de quedar a la Wikipedia com a un “home del frac” qualsevol, mentre el Duran li menjava l’orella i la resta dormitava en els escons del parlament (uns), consumien el seu temps fent eleccions internes i buscant homes de palla (altres), i llençaven merda contra Catalunya i els catalans, sense aportar cap compromís ni cap solució contrastada (la resta).

I així, un dia, segurament veient aquesta pel·li (o no), i quan la Rakòsnik s’estava treient els rulos per nar al llit, l'Honorable va dir-se: "que jo m’haig d’emportar tots els pals? Que jo m’haig d’empassar tota la merda? De què moreno..... Calla!!! I si el Jonqueres...."

I així estem, amics, i així estem.

Truites! (i sense trencar el ous, tu!!!)


Estiguin bonets.

I a la Camatxo i al Ribera, ni cas. Deixin que piulin,... total, segueixen sense saber sumar...
Per cert, això podria ser un argument pel proper sketch del Polònia de la tele 3 - la seva-, no troben fills de puta? Al loro!
Per cert (2), el senyor gerent també va anar a votar amb el lliri a la mà. Puta vida!

8.11.12

El senyor gerent voldria que tothom anés amb cadira de rodes

Així, tots els fills de puta que aparquen als passos de zebra, a les voreres estretes, a sobre les voreres amb quatre rodes, totsd quells mamons que foten la moto en trasversal, tots aquells desgraciats que aparquen on els hi rota.... tots tots tots, patissin durant una semana una paràl.lisi escrotal i unes morenes de pam, i sequeles en forma de para.lisis transitòria que els fes anar a tots aquest filldeputam en aquest divertit vehicle durant una temporada....

Ja veurem quina cara fotarien, ja,.... fills de puta...

El senyor gerent envelleix amb dignitat




Volguts fills de puta,

Ja sabran perdonar al senyor gerent pel seu silenci de 50 dies i unes quantes hores (encara que segurament vostès ni ho deuen d’haver notat, colla de podrits).

La veritat és que durant aquest període, a banda de blanquejar calçotets i sargir mitjons, el senyor gerent s’ha vist abocat a una profunda reflexió sobre les conseqüències derivades dels refotuts divertiments amb que Cronos s'entreté sotmeten a la humanitat

Diversos fets l’han abocat a aquesta reflexió metafísica gens habitual en ell. Si vostès tenen ganes de seguir perdent el temps, vagin fen veure que llegeixen:

Flash Metafísic 1:
- Fa un mes i pico, còmodament espatarrat al sofà de casa, mentre llimava el botó del comandament a distància, el senyor gerent va entrebancar-se amb la MTV mentre feien anuncis. Cony, cony cony.. pensava el senyor gerent rememorant la seva esvaïda joventut, m’hi quedaré una mica a veure quins videoclips estan de moda ara... Però el que va passar és que, minuts després la senyora gerenta el va trobar garratibat al sofà i traient escuma blanca per la boca, mentre la pantalla escopia Gandia Shore, Jersey Shore, Madre a los 16 i resta de merda catòdica variada, SENSE UN PUTO VIDEIU MUSICAL! .

               
...que lluny que queda la filosofia inicial dels 80... per què no li canvien el nom per Maricons TV?

Flash Metafísic 2:
- Cau a les mans del senyor gerent el darrer número del “Popu” i acte seguit, el trio de gerents jr. que corretegen per casa es troben amb el cos garratibat i culpremut del senyor gerent enmig del passadís,  amb la revista fórtament pinçada per unes mans rígides i encarcarades i amb la vista fixa al sostre. El motiu: la foto de portada...jutgin vostès mateixos.

Quanta carn morta!!!
Una mica de dignitat geriàtrica, collons!



Flash Metafísic 3:
- El senyor gerent, després d’una despietada lluita a mort amb un bolquer farcit de merda (que no volia acabar la seva vida a la galleda de la brossa), entra al vatert a rentar-se les mans. A l’aixecar la vista, es queda contemplant el seu apol·lini rostre al mirall. Tot d’una, un lleuger brillu li fa fixar-se en la seva templa. Allà, enmig de la frondositat, detecta un pèl racista i disconforme que protesta disfressant-se de blanc. Pèl Fill de puta, pensa el senyor gerent, Menys mal que estàs més sol que el Mas enmig del Cercle d’Empresaris. Però al moure lleugerament la testa, els brillus es multipliquen infinitament... La reostia! - clama el nostre heroi - Això ja no és un pèl insubmís,....és una manifestació massiva, una revolta capil·lar sense aturador.





Flash Metafísic 4:
- Novembre, novembre,... perquè cada cop que escolta aquest mes, al senyor gerent se li ericen els pels del cul? Novembre, novembre.... ai la puta! Tal mes com aquest, el senyor gerent va caure al món. D'això ja en fa forces anys. I ja en van...

Bonus Flash:




Estiguin bonets.

18.9.12

El senyor gerent respon una carta





Senyor,
El senyor gerent acusa lectura somera, superficial, displicent, fraccionada, i desinteressada de la circular difosa fa poques hores pel seu entorn i que sembla que vostè inspira i signa sota els efectes d'algun narcòtic o alguna demència que l'impedeix de recordar.

Al respecte, i com a contesta de la mateixa, al senyor gerent només se li acut respondre-li amb unes paraules que segurament li sonaran i compartirà plenament:


POR QUÉ NO TE CALLAS


Sense res més a dir-li, i esperant no saber mai més res de vostè ni dels seus, el senyor gerent s'acomiada de vostè.
Estigui bonet, Borbó.
El senyor gerent.

13.9.12

El senyor gerent no celebra l'aniversari

Cantar diuent?
..muahaaha muahahahahaa!!!!
Ja sabran perdonar al senyor gerent però ell no pensa celebrar els 50 anys... els 50 anys que Raimon va començar a cagar en públic a Barcelona ciutat.
                                                         
Si, cagar, cagar... perquè cantar, el que hom pot entendre per cantar, aquest paio no n'ha tingut mai ni puta ideia.

Ja està bé de tanta Nova Cançó i de crear un panegíric al voltant dels 16 chochus i de tota aquella generació de monyes. Collons, si un era dolent, l'altra fotia irritació de colon a l'instant. Pensar que aquell jovent dels anys 60 agafessin com a referent cultural aquesta colla d'arreplegats....bruuuufff.... fa, encara avui, grima.

Senyor gerent, senyor gerent, l'està cagant de dalt a baix. El que el públic volia d'aquesta gentussa era la queixa, la crítica, la rebel·lió contra la dictadura... no pas l'art musical.

Ni queixa ni polles, estimats odiats. Pensar que una mica més al nord, en aquell territori infecte que s'anomena França, la joventut de la mateixa generació es dedicava uns anyets més tard a arrencar llambordes i a capgirar cotxes de policia tot protestant contra el sistema democràtic; que a l'altra cantó del xarc, els reaccionaris de la mateixa edat s'estaven preparant per bombardejar, aniquilar i subjugar la gent del Vietnam, i que a l´únic pais amb una mica de cordura per l'entonses,  la Pèrfida Albión, naixien els Rolling Stones i els The Animals mentre aquí, les grenyes polloses d'elles i les potes d'elefant d'ells, nomès perdien el cul tirant estaques i cantant al vent... colla de pringats!

Al senyor gerent no li estranya pas que ara foti 50 anys, succeïssin grans desgràcies... les riuades del Vallès amb més de 800 damnificats entre morts i desapareguts, la gran nevada del Barcelonès...o la boda entre el Juanito i la Sofia... i que collons s'esperaven? Es pensen que la Natura resta impassible davant les grans aberracions? Ara i aquí, el senyor gerent sentencia que tota aquella generació de bledes i titesfluixes en són els responsables últims. Que cremin al cel per aquest motiu!

Què collons és això de reivindicar-se escoltant la Marina Rossell? què significa emocionar-se escoltant el Juan Manolo Serrat? Com es pot fotre palles un amb la Mª del Mar Bonet? què vol dir l'autenticitat escoltant la veu de garrafa de Pi de la Serra? per què Espinàs, autor de A peu per Mordor* entre d'altres es fot a cantar i ningú li fot un roc al mig del cap? i...finalment...la Pregunta: quan collons es traurà la gorra el Llach? (potser quan els polls que deu criar ja siguin momificats?)

Cagumlaputa, cagumlaputa...entenen ara perquè en aquest país ha manat Convergència i Unió durant 30 anys i ara ens toqui, a més, aguantar el repicó?


Calli, gerent, calli... estic que trec foc pels queixals....
Però el més greu de tots, volguts odiats, el més greu de tots és que tota aquesta tropa d'indesitjables, lluny de ser coherents amb ells mateixos i de dir-se: "Fins aquí arribo, nanos. Aquests ja no són els meus temps", els molt cabrons han aguantat any rera any, vivint de subvenció institucional, de concert tronera a la Festa Major, del prime time de la tele 3 (la seva), i de revivals varis.
Redeu! que fot por veure'ls per la tele...tanta arruga, tanta pata de gallo, tanta pols en definitiva.
Tant de bo la Parca hagués triat millor i no s'hagués emportat a l'Ovidi Montllor, el bé negre de tota aquesta colla, i per aquest mateix motiu, l´únic amb coneixement de causa, l´únic amb art i dignitat.

En definitiva, cançó protesta? volen cançó protesta catalana, fills de puta?




 


Au, estiguin bonets.

* El xisto no és del senyor gerent, que consti. Només l'ha vilment, recuperat per l'ocasió.

7.9.12

El senyor gerent turisteja


Volguts odiats,

Alguns de vostès encara deuen d'estar immersos en la crisi post-vacional, tot llimant-se les pelleringues de pell cremada mentre la seva ment encara se’ls escapa pels inhòspits racons que han trepitjat aquests dies d’estiu.

I segurament que, com a teràpia reparadora, ocupen el seu temps en fer recopilacions de fotos instagramades per amargar l’existència a amics i familiars (cosa lloable d’altra banda) o, si no són tan moderns, acabant de calcular la hòstia de la Visa que els està a punt d’arribar.

I bé... satisfets?

... en aquests temps que els turistes han foragitat als viatgers, i que, per la mateixa quantitat de calés, qualsevol fill de puta pot triar entre anar a fer la compra setmanal a la Corporació Dharma al Mercadona del costat de casa o anar a comprar un perfum de saldo al Harrods de London City en 48 hores, el viatjar com a concepte s’ha convertit en un producte de consum banal, superficial i sobretot, hipòcrita.

El síndrome IMSERSO s'ha generalitzat a tots els segments de la població, independentment de l'edat i de la posició social. El que ara es porta és fer km. i més km. per arribar a un destí llunyà (punt clau), admirar en viu els horitzons que hom ha vist centenars de vegades per tele i fer-s'hi la foto (segon punt clau), i destinar part del viatge en acudir a comprar als establiments comercials de franquícies/marques globals que no tenen cap mena de diferenciació amb les mateixes del país d'origen;  per tornar a casa tot portant la bossa de l'establiment ben visible per lluir el topònim habitualment imprès (tercer punt clau).

En definitiva, pel senyor gerent viatjar  fer el turista s'equipara a una mena d'experiència en un parc d’atraccions mundial, orientat al consum i a la frivolitat, a l’experiència superficial i asèptica i a la comoditat tingui el cost (social – mediambiental-econòmic) que tingui.

I viatjar què és, eh senyor gerent julai?

Ah amics, viatjar és una experiència pròpia ja del Romanticisme, força allunyada de les possibilitats dels desgraciats que formen el 95% de la població (vostès).
Viatjar, amics, no és nodrir l'ego per fer-ne lluïment snob després... viatjar és nodrir l'ego amb unes ànsies de coneixement, de vivències i d'experiències, amb la finalitat de forjar el caràcter, o d'enriquir el coneixement*.

Què?... no? Mirin, contin amb el senyor gerent els turistes que coneixen de primera, segona o tercera mà...

- són viatgers o són turistes els guiris que inunden determinades ciutats per fer-se operar la miopia, per procurar-se una inseminació in vitro o per inflar-se les tetes (elles) o allargar-se la tita (ells) ?

- i els que opten per nar a prendre unes aigües termals a can pixa rellisca, siguin iaios (per prescripció facultativa) o siguin modernets-casuals trasnotxats (per prescripció reputativa)?

- s’imaginen un viatger a Thailandia contribuínt al proxenetisme? No, sempre serà un turiste. Potser el mateix que, amb l’excusa admirar grans paisatges i sentir el contacte tel·lúric de la natura desfermada aprofita el seu viatge al Triangle de l’Opi per carregar la motxilla de brown sugar 
(pam-pam-pam: triple combo turisme sexual – turisme de droga – turisme ecopolles)

- i si volen seguir amb el contacte amb la natura, però fugint de l’exotisme ens trobem els turistes rurals, els que escolleixen lliurement trepitjar fems i menjar fuet a tot hora en un mas (alguns amb sort, encara troben cases autèntiques, no barraques forjades de Pladur i Ikea i forrades de pedra artificial per fora). Aquests xiruqueros prefereixen fer-se despertar-se pel campanar del poble a les 3 del matí o pel pollastre fill de puta a les 6:30, que gaudir de barra lliure d’alcohol i practicar esport a Lloret (balconing n'hi diuen?) o a celebrar un comiat de solteria de 24 hores en plena Rambla alcohòlica de Barcelona (diuen que cap i capçal de Catalunya, escoltin... tot i que el senyor gerent no s’ho creu pas. Tothom sap que la capital de Catalunya hauria de ser Sant Pere de Torelló o Calldetenes).

- i si l’experiència natural no els reconcilia amb vostès mateixos, fills de puta, provin el turisme religios o new age (ve a ser the same): Jerusalem, Fàtima, Lourdes, el Valle de los Caidos, el Fort Knox Vaticà, Camí de Santiag (quanta hipocresia especialment en aquest).... facin, facin.... sempre podran aplicar-se l’etiqueta de cultural, d'anti-stress, o d’esportiu a la mentida que triïn per sentir-se bé amb vostès mateixos...

- ara, que per sentir-se bé, què millor que omplir-se la panxa i buidar la cartera amb el turisme gastronòmic. A pagès esperen amb candaletes tots els passarells pixapins que es vanten d'haver menjat aquí, d'haver degustat allà, o d'haver cagat esferificat més enllà.

I recordin... su diu Adam "Estòmac Hipetròfic" Richman

- si el que es vol es animar l’autoestima, tot buidant la panxa i la cartera a l’ensems, visitin desgraciats d’arreu del Tercer Món (Spanya no compta) i facin veure que els ajuden tot col.laborant amb projectes ONG (i pseudoONG) dissenyats per exprèmer al màxim les aportacions pecuniàries dels incauts progres-jipis-solidaris.



- diuen que vostès són viatgers turistes d'aquells que es tornen morenos fotent cues de 2 hores mínim per entrar a museus massificats on les principals atraccions (imposades per Bilderbergs, Opus, Illuminatis, Le Siècle varis, i sobrevalorades per la massa ignorant) ni es veuen darrera de centenars de clatells i colls tensats fins al límit.

- i se n'han trobat d'aquells altres, que foten quilòmetres i quilòmetres d’avió-autocart-cotxe per tirar-se per una tirolina o per baixar un riu o un gorg? Buff... no, gràcies. El senyor gerent els assegura que baixar pel costat del riu Ripoll també pot ser una experiència igual de adrenalítica (i traumàtica).

En definitiva, viatjar turistejar avui en dia no és una opció personal, reflexionada i escollida. Fer el turista és avui en dia, obrir el Let's bonus o el Lastminute del moment i veure on (ells... ELLS) et porten.

I el senyor gerent, ara, els repeteix.... satisfets de les seves vacances de merda?

Ah, però no desesperin: per l'any vinent hi ha solució... dues concretament...

Per vostès:

- sol i platja (o riu o llac o bassal) per reposar els ossos a 35º tot albirant tetes, pits, mamelles, culs, pitreres i paquets a l’horitzó mentre airegen la seva anatomia. És la menys traumàtica, nostrada i accessible per ser sincers amb vostès mateixos: adaptació a l'ecosistema.



Pel senyor gerent:

- tornar a cremar-se les pestanyes tot fumant pitillu rera pitillu, hidratar-se amb cervesa de tant en tanc, sucar la seva humanitat cada 15 minuts en una piscina per ell sol,... i reflexionar, sobretot reflexionar molt.


Estiguin bonets.




P.D. Bah! No s’ho creguin pas tot això: l’any vinent, la seva aposta ha de ser el turisme de creuer: la màxima expressió de totes les virtuts exposades, en un entorn tancat sense escapatòria durant 5 dies.
Ahh! si Marco Polo aixequés la tita el cap...


Cambrils-Badalona-Andorra-Marsella al seu
abast en un meravellós creuer pel Mediterrani

* ras i curt...amb la finalitat de follar, vaja.

3.7.12

El senyor gerent, en temps de crisi, és generós


Desagraïda colla d’odiaTs,

Han de saber que el senyor gerent, fart d’acumular i acumular, ha decidit acontentar al populatxo i regalar tot allò que ara mateix no li és necessari.

Si us plau, faci’n una cua ordenadeta i vagin remenant tot allò que els interessi:

... el senyor gerent els regala els jugadors de la Rujà  roja, doncs cap d’ells s’ha pronunciat públicament contra les actuacions racistes i xenòfobes efectuades sota l’empara de la bandera del caducat imperi espanyol.  Ni un d’aquest grapat de nousmillonarisfillsdeputes sembla que tingui un mínim de dignitat.

... el senyor gerent regala Pinterest i totes les seves agulletes.

.... el senyor gerent regala, dona, empaqueta (com prefereixin) Brus Sprinstin.

... el senyor gerent també es vol desfer de tots aquells pares i mares divorciats/separats que amb egoisme i sense remordiments, imputen els problemes emocionals i d’autoestima dels seus fills al fet que siguin, per exemple, esquerrans.

L'Enriqueta Folgueroles també va regalar la
seva virginitat al primer fill de puta que li va demanar.
D.E.P.
... el senyor gerent ofereix bé de preu, grans empreses representatives d’aquest nostre còrner català, que amb greus mancances organitzatives internes, i amb un organigrama directiu de por, obtenen beneficis milionaris i es reparteixen beneficis, preferents, contractes blindats entre quatre mentre tècnics i administratius (que és la massa de gent que els treu les castanyes del foc, les veuen passar de lluny).

... el senyor gerent regala un país de merda que pateix d’una miopia política galopant, històrica i endèmica.

... el senyor gerent els obsequia amb el modèlic horari comercial del petit comerç català. Quan el model ideal de qualsevol negoci en el món actual (fins i tot a Massachusetts) és de 24/365, aquí, els nostres estimats petits burgesos botiguers, no volen treballar els ponts, ni allargar la jornada per no perdre’s el TN vespre.

... el senyor gerent els ofrena amb escoltar cada dia al matí, nant cap a la feina, els tristos noticiaris de les ràdios nostrades (tant el contingut com el format) i els penosos locutors que vomiten la mateixa cantarella dia rera dia.

... el senyor gerent els cedeix qualsevol aplicació programada en Flash (el paradigma de la modernitat fa pocs anys)

... el senyor gerent vol que vostès xalin amb tots els creguts que es retoquen amb Photoshop les seves fotos de perfils a Linkedin (fins i tot paguen per fer-ho) per semblar el que no són, ni seran mai.

... el senyor gerent cedeix sense cost, rotllo de paper de WC nou amb la condició de que es quedin també el guionista gafapasta que hi acostuma estar enganxat.

... el senyor gerent reparteix urbi et orbe grapats de càrrecs de confiança amb curriculums de riure, enquistats any rera any en tota la gamma d’organismes públics (existeix la carrera de Càrrec de Confiança???).

... el senyor gerent regala un jes extender (aclariment: és del germà d’un amic) (aclariment 2: està una mica forçat)

... el senyor gerent regala una, cada cop més, abundant comunitat de pseudo-intel.lectuals capaços de fer una rutilant i docta crítica literària ventilar-se un qualsevol llibre en un bloc de merda i en un total de 3 línies, 42 paraules, 293 espais al final de les quals, sempre apareix o bé: M’esperava més o bé: Està sobrevalorat. I es queden tant panxos, els molt fills de puta.

... el senyor gerent regala el Caprabo (a.k.a. Enroski) en pes. Tot sencer..., sense salvar res. I si s’hi atreveixen, en el lot també va inclosa la secció de fruiteria de la Corporació Dharma Mercadona.

... el senyor gerent regala condons… total pel que han servit!

... el senyor gerent els obsequia amb nenes bollicao i  mares donette pansit que tenen la refotuda mala idea de posar-se pantalonets blancs curts a ras de figa però complementats amb botes altes de pell.

... el senyor gerent, finalment, i per acabar de quadrar existències, els regala les retallades en el sistema educatiu. Total, si tot deu aprova la selectivitat...


Què, fills de puta?. No es poden pas queixar... Tenen regals per omplir ben bé quatre Nadals seguits. Espero que els hi aprofitin per que al senyor gerent, tot plegat, li feia una mica de coïssor al trau del cul.

Estiguin bonets.
 

1.7.12

El senyor gerent celebra la diada de la teta

Si volguts odiats meus,
Feu una reverència. Avui toca celebrar aquesta ja nostrada diada...i que millor que, en una època de crisi, de mentides, d'ídols de peu de fang que s'engrunen i de política paràsita, intentar alleugerir l'ànim i passar l'estoneta jugant emparant-nos en la nostra estimada SANTA TETA DE L'ÒDIT.

És per aquest motiu que, enguany, els tallers del senyor gerent han fet hores extres (una) per proporcionar l'entreteniment ideal a la parròquia habitual.


Aquí tenen les fitxes...

  

i aquí el tauler:




I nom facin dir com si juga, fills de puta.
Au, vinguen... tirin els daus, i pillin-ne alguna.

Estiguin bonets.

12.6.12

El senyor gerent no troba el Passeig de Sabadell


Estil Bustos...però a tota acció li correspon una reacció.






Per cert, Rossendini... què en penses del Bustos?



Si van per Sabadell, no deixen d'admirar la vergonya propiciada per la gran tasca dels nostres polítics i que vesteix el Centre des de fa un munt d'anys.

Estiguin bonets.

12.5.12

El senyor gerent té un dubte

Firstabol, fills de puta, mirin aquest videio...


...i ara facin el favort d'explicar-li al senyor gerent com s'ho fa aquesta mossa per còrrer, saltar, rodolar, ostiar-se,... sense que cap teta li surti de lloc? que en comptes de mugrons té dues tires de velcro, dos gafets, dues ventoses?

Menys mal que la música acompanya que si no...puto vestit dels collons!!

Estiguin bonets.

9.5.12

El senyor gerent planta cara, com el nostre estimat govern...oh wait!!



Puto poble de botiguers petit burgesos que som els catalans. Tenim por fins i tot dels pets que encara no ens hem ni tirat... no sigui cas que algú es molesti.
Així, així avança el país. Lligat a un pal de paller que en comptes de vertebrar, s'està convertint en un puto pes mort.

Estiguin bonets.

P.D. I entretant els bascos....

24.4.12

El senyor gerent fa recompte del dia de Sant Jordi



PASSIU


0 llibres rebuts
0 roses regalades
0 pans de St. Jordi consumits
0 signatures
0 Rambles patejades
0 paradetes visitades
0 pins del sant patró multiculti o de l’exemplar de rosacea travessant el pit a l’alçada del mugró.



ACTIU

1 senyera penjada (empolsinada, esfilagarsada i sargida, però amb les quatre barres al cap i la fi)

10 moments d’òdiT davant la (com cada any) “novedosa i original” cobertura de la Diada a ràdios i tele.

100 polítics, patums culturals i estrelles mediàtiques amb l’ego pujat, supurant hipocresia i banalitat, tot intentant argumentar el seu mercantilisme interessat.

500 moments de ràbia ensopegant amb tertulians i les seves elaborades (i previsibles) opinions sense cap mena d’importància

1000 carrers impossibles (presos per gitanos amb afany comercial; senyores ben pentinades darrera les tauletes de les parròquies; clients d’IKEA buscant material a pes per omplir les seves lleixes de disseny; membres de diverses ONG amb cara de desubicats i de no vendre una merda; membres de moviments alternatius o de contestació social repartint panflets, polls i rastes; bluguerus estressats per aconseguir tots els llibres del moment i poder-ho explicar al seu bloc o al seu feisbuc per tal que quedi constància del seu
compromís amb la CULtura; comercials plastes de Circulo de Lectores intentant captar-te per la seva secta; o escolars amb roses de paper i/o plastilina que, petits fills de puta, intenten clavar als ulls dels passavolants i badocs que, al seu torn, acaben de completar l’escena de la Diada)

L'eslògan de l'any vinent per la Diada de Sant Jordi.
TOTAL

1 cagarada ensangrentada al vàter tot llegint un llibre d’un autor italià (no català), editat el 1996 (no el 2012), tret de la biblioteca (no comprat), però que, si vostès s’atreveixen a fullejar-lo, veuran que s’adiu molt amb la bonhomia d’aquesta gran, sincera, patriòtica i nostrada Diada.

Estiguin bonets i llegeixin, podrits, llegeixin...



9.4.12

El senyor gerent fa filosofia d'estar per casa

Volguts odiats,
perdonin l'absència d'aquests darrers dies del senyor gerent, però la Setmana Santa obliga.
Ja es poden imaginar que un individu tant tradicionalista i respectuós amb el folklore nostrat con és ell, no pot més que complir amb les obligacions litúrgiques que toquen. Per això, enguany, el senyor gerent ha anat a fer la benedicció del ram aquí.

Bé,... un cop beneït el ram i pujada la bragueta, permetin fer al senyor gerent l'arrojada del dia, que serà només un petit, breu i tunejat sil·logisme per anar obrint boca:

SI:
La Virreina

 D'UNA BANDA PARLA D'AIXÒ:

Catalans pobres, molt pobres, sense res per portar-se a la boca,
però partint-se el cul de riure.
I DE L'ALTRA QUEDA PER PRENDRE XOCOLATA DESFETA AMB UNS AMIGOTES:

Paga el de la corbata vermella, segur! Ja veuran ja el 2014... 


LLAVORS, EL SENYOR GERENT:



Estiguin bonets, ... i no desesperin. Tot arribarà!.

27.2.12

El senyor gerent no sap si el got està mig ple o mig buit.

Delaguart amics de l'ÒdiT,

Saben vostès que, més enllà de l’estafa política a la què estem sotmesos cada quatre anys, de l’estafa patriòtica a que ens avoquen reiteradament els equips de futbol nostrats, de l’estafa matrimonial que fa de la monogàmia una realitat avorrida...; saben vostès que, fins i tot, més enllà de l’estafa de les xarxes socials a la Ret, o de la fabulosa estafa de la TDT que ens van col·locar fa uns anys,  tots vostès, volguts fills de puta, també estan afectats per una estafa més immediata i més subtil? I no, no el senyor gerent no es refereix a Undargarins, Millets, trajos o Palaus, noooo..

El senyor gerent es refereix a l’estafa continuada del dia a dia, una estafa de baixa intensitat però d’importants repercussions pel nostre ignorat amor propi i, el que és més important, per la nostra esquifida butxaca.

El senyor gerent s'explica.


Indocti discant, et ament meminisse periti

Et venen, per exemple, uns llugurrts que diuen que són la rehòstia (ja sigui per cagar, ja sigui per fer estar vitaminat) i quan, tot il·lusionat l’obres, et trobes el vaset mig buit,...
Seguim. Et compres un paquet Trident mentolat, per treure’t el gust de figa de la boca, lluites amb el puto paper de cel·lofana durant uns moments (apunt: el senyor gerent no comprèn perquè no foten els tancs, avions, i tota la resta de ferralla militar de cel·lofana: serien inexpugnables), i quan aconsegueixes obrir-ho, et trobes la meitat de la capseta buida... Més. Com que el llugurt per fer cagar citat més amunt, no funciona, et compres un cereals (com si fossis una gallina picafemers) pel tema de la fibra. Obres la bossa, i tatxan...!!!! la meitat buida.
Continua. Com que ni el cony de llugurt, ni els cereals funcionen, vas a la fruiteria a comprar fruita fresca; veus uns plàtans verds i macos, unes pomes molsudes i esponeroses, unes taronges oloroses i sucoses; els compres, i l’endemà, els molts fills de puta, estan més negres, pansits i secs que el Machín en modo cerca i captura de mineros.

Així les coses, per treure’t del cap el neguit de la pressió fecal et compres un paquet de tabac. Després de lluitar una mica més amb la cel·lofana, treus la cigarreta, l’encens, i... hòstia puta!!!, amb tres pipades, se’t consumeix...puto tabac Dharma ressec...


Desesperat, i tot passant de llugurts per cagar i dels cereals i de la fruita, et compres una bossa de patates xips, i deja vu, deja vu.... la bossa mig buida.

Total...la desil·lusió reiterada t’acaba afluixant el trau del cul i t’aboques a la tassa de vàter. Així, al final aconsegueixes cagar amb soltura, i en alguns casos, fins i tot amb alegria infantil d’aquelles que et fan brollar llàgrimes d’emoció
Envalentit, surts al carrer disposat a fer front a qualsevol repte....

I ai las!!!!

El món vacu, buit i eteri torna a l’atac. El món miserable, traicioner i mentider es rebel·la davant teu:
- Administracions públiques que juguen (com si de la Borsa es tractes) amb el preu de la T10, i que com a contrapartida t’ofereixen viatges en grup més propis d’unes vacances a Mauthaussen...
- Diaris que compres per informar-te i que, tot apel·lant a la llibertat de premsa i informació, (a 1,20 € l’unitat), confonen la velocitat amb el tocino i sovint són la veu cantant de grups mediàtics amb interessos crematístics i polítics immediats...
- Petits comerços (en diuen de proximitat – putos eufemismes) on adquirir el mateix producte que en un supermercat o gran superfície, pot costar-te molt més car (i en ocasions, amb menys garanties)...
- Comissions de 2, 3 i fins i tot 5 euros, per treure els teus propis diners dels caixers automàtics o clatellada mensual del banc per “administrar” els seus estalvis en paupèrrimes comptes d’estalvi a canvi de res...

I els budells tornen a rugir. I veus un anunci d’un llugurt per fer cagar a la tele....i tornes a començar.

Moralexa: no abusin del producte lacti.
Ja ho veuen. El senyor gerent no els enganya. El senyor gerent només practica la demagògia perquè vivim en una constant estafa.
Malgrat tot, estimats odiats, no desesperin: tenim sort de pertànyer a la raça escollida per Deunostrusenyor-Ament.


Catalunya BORDERLINE


Estiguin bonets.



18.2.12

El senyor gerent caga una bonica al·legoria



Natura morta.
Titanlux sobre forexpan. 27 x 16 cm.
Pinacoteca del senyor gerent

Obra de caràcter moralitzant, aquesta natura morta arroja a l'observador un tema central pels artistes de l'Escola de l'ÒdiT: la lleugeresa del compromís i la caducitat de la promesa.
L'escena presenta un poble sense rumb, encallat a la sorra de la hipocresia i suaument bressolat per l'onatge blau que ve de l'oest enllà.
L'autor, deutor de la seva etapa més negra, teixeix magistralment un circuit escòpic que guia la mirada de l'espectador cap als forats i l'òxit de la nau,... els forats i l'òxit de la crosta, en definitiva.

Estiguin bonets.

5.2.12

El senyor gerent fa memòria (CARA B)

Volguts odiats,
Benvinguts a un nou capítol de la lamentable joventut del senyor gerent. Si van llegir l'anterior arrojada, enhorabona. Si s'acaben aquesta, ja tindran el callo fet i seran dignes d'un monument com el del fake-aeroport de Castelló.

Recordaran que dies enrere van deixar al jove senyor gerent a les portes d'una efemèride: l'inici de les seves vivències a l'institut. En aquesta etapa, evidentment, la música s'endureix, ja sigui per la nova realitat social en la que el senyor gerent es capbussa, ja sigui per la bulliciosa grip adolescent (a.k.a l'edat del ka-ka-ka-pavo).

En tot cas, les melodies repetitives dels hits parades de l'època es van difuminant poc a poc, davant les llargues composicions del rock sinfònic, que en un primer moment abraça el nostre heroi, però que, més que una meta, defineixen una pasarel·la cap a la cara més dura, conceptual i simplista de la música. Sí fills de puta, sí. El senyor gerent es refereix al punk i al rock radikal d’una banda, i més tard a punt de deixar l’institut, al trash metal per l’altra.

O el que és el mateix: començar amb vomitades d'acords desballestats en composicions breus, curtes i contundents com una escopinada sense futur, i acabar amb peces més o menys llargues, trufades de riffs de guitarra pesats (pessadissims) amb una base ritmica contundent i potentíssima acompanyant veus ferrogulloses i indesxifrables.

I mentrestant, a l’habitació del senyor gerent, talment una primavera que substitueix un hivern, cauen els pòsters de futbolistes i marques de cotxes i motos, i comencen a aparèixer proclames anarquistes, els dibuixos de l’Azagra i fotografies de grups amb acolorides crestes i xinxetes a la jeca (primer) o llargues i espesses cabelleres i tatuatges barrocs  (després)... i tot, acompanyat sempre per les simpàtiques instantànies d'unes quantes meuques del moment.


Així, gent com The Exploited, Peter and the Test Tube, Black Flag, G.B.H.,The Cockney Rejects, UK Subs, D.R.I.... passen a formar part del rosari diari devocionat pel senyor gerent, sense deixar de banda els grups nacionals, més o menys propers geogràficament. D’aquí: Ostia Puta, Odi Social, Decibelios, ... d’allà: La Polla Records, Eskorbuto, Cicatriz, Kortatu, M.C.D., Ilegales, Sinistro Total ...


Però... tota la música s’endureix? NO!. Encara existeix un petit llogarret en el cervell del jove senyor gerent que, resistent a les hordes peludes i estridents, i orfe del hard-bop jazzistic, encara demana un moment de pausa, de calma i equilibri. Diumenges al migdia, havent dinat, el senyor gerent adolescent s’estirava al seu llit a fer la becaineta tot escoltant Radio Club 25, en un dels pocs moments en que la programació d’aquesta desapareguda emissora, li brindava perles per les seves orelles. Així, gracies a un programa de cuyo nombre el señor gerente no puede acordarse, el rock simfònic, progressiu i instrumental l’anava nodrint de les vitamines que el rock dur i pesat o el punk histriònic no li proporcionava. Pink Floyd, Yes, King Crimson, Genesis (amb Peter Gabriel), Rush,...



Però hi havien més factors en la deriva musical del senyor gerent.  Les noves amistats també forcen la situació. El senyor gerent coneix a l'institut un paio lleig i desgarbat, amb unes ulleres de cul de garrafa, discret i sempre en segona línia, amb el que tanca una amistat que va i bé fins als dies actuals i que és el principal portador del virus de rebeldia que contamina innocentment també al senyor gerent. Alguns de vostès potser el llegeixen. El molt fill de puta és un onanista nat.

Nous companys de classe aporten també coses noves al senyor gerent. La bata escolar deixa lloc a caçadores de cuir negre, en alguns casos amb proclames estridents pintades amb tippex blanc i amb punxes decorant colls i espatlles. Els mocasins es deixen de banda en favor de la bota militar o les bambes esparracades. Camises de vestir i pullovers queden enrere davant samarretes negres, camises de feina i jerseis. 
La gent es pentina poc. Uns, per moltes grenyes, altres per anar molt rapats, altres per anar amb crestes més o menys afortunades... tot aquest atrezzo (compartit per milers de teenagers granelluts per tot el planeta amb més o menys fortuna), més tard, en el moment de fotre's un cop de cap contra una branca, algún cervell nordamericà se'l va fer seu i el va batejar com a moda grunge. Retrassats dels collons !!


Era això, o era disfressar-se amb nikes, privates i pantalons closed. I el pressupost familiar no arribava per aquestes martingales, ... per tant botes de la mili del germà gran, texans de mercadillo i jerseis i camises més o menys aprofitats de la resta dels homes de la família. La necessitat, en aquest cas, va crear la virtut. Gràcies Déu de l’Odit.

Però en un temps de descoberta i d'inseguretats, les neures d’un provoquen la revolució i devoció de la resta. Així, de la nit al dia, musicalment el grup Marillion passa de ser un perfecte desconegut, a un grip que afecta a tots de Pasqua a Rams, i políticament, el senyor gerent i amistats, freqüenten el món independentista assistint a un grapat d'assemblees vanes, de xerrades sense cap objectiu concret i de reunions  d'espardenya que avui en dia farien enriolar a qualsevol. Aquests dies, el senyor gerent també s'aficiona a la ràdio. Així, a banda d'escoltar Radio 3 de tant en tant (en general, els locutors d'aquesta emissora, sovint cansaven al senyor gerent)  un dia li recomanen La Taverna del Llop de Ràdio 4, i a partir de llavors, el senyor gerent s'enamora de la veu de la conductora del pugrama, la Carola Pujol.





Durant l’època de l’institut el senyor gerent intenta fer seva la proclama eterna del rock: sexe, drogues i rock’n’roll.... encara que amb resultats desiguals.

  • Tema rock’n’roll: acompliment absolut: consum i acumulació massiva de discografia i primeres vivències en viu en concerts locals molt tumultuosos i sovint amb aroma de maria.
  • Tema drogues: bàsicament alcohol i tabac negre. Tancs i tancs de cerveses consumides pels diferents garitos acompanyats de Ducados o de Celtas.
  • Tema sexe: ejem... zero absolut !!!. El senyor gerent i la seva banda, intenten posar en pràctica diverses estratègies però sempre amb fracàs total. Una de les estratègies per mullar el ganxito, passava per, en èpoques de calor, colar-se (literalment) un parell de nits en càmpings de Blanes, i anar a la "mega" – "fantabulosa" discoteca El Cortijo, pou de perdició de nenes estrangeres amb ganes de perdre la virginitat a ritme de Madonna, Snap!, Modern Talking, Sandra, Laura Branigan, Nik Kershaw, OMD, Spandau Ballet... Sí, cal reconèixer-ho: una taca en l’expedient radikal del senyor gerent, però com deia aquell gran sabi anomenat Maquiavel, els objectius justificaven els mitjans. Bé, els haurien justificat si s'haguessin aconseguit, perquè, les molt males putes, ens veien i fotien el camp cagant llets.


Sí, senyors, sí... sexe, drogues i rock’n’roll,... el senyor gerent ja està a punt per tastar la cara fosca del rock... vici, violència, il·legalitat i delinqüència (bé,...err,....ejem... per ser francs: gamberrisme, pilleria i un parell de rebregades i empentes).

Doncs això, aquí tenen un inventari de les animalades del senyor gerent mossu :
Mercat negre de cintes piratejades, el senyor gerent es va comprar als tuguris de la Barceloneta,un casset de doble platina de marca CONY, (si, han llegit bé: CONY) amb el que la duplicació de cintes agafava velocitats estel·lars i on el senyor gerent va entendre el concepte econòmic de "cooperativa"; parets pintades amb pots d’spray decoraven els circuïts urbans habituals de la Senyor Gerent's Gang, i els rotuladors de punta gruixuda treien la pols als vàters més infectes dels bars que habitàvem als vespres; reiterats hurts de cassetes en grans superfícies (fuck the capital!); puntuals brots de testosterona i violència als wc de l’institut, escenari de cops, patades i amenaces per petits conflictes polítics....ahh, quins anys tant dolços.... i per fi sexe: magrejos i trasvasos salivars de bistec en foscos racons i solitàries places. Primer amb una “partner” fugaç i després, amb l’actual senyora gerenta, que sempre, sempre, sempre, l’acomiadava els divendres al vespre amb un: “no fumis, no beguis i no vagis amb dones”.

Tornant a la música, tot plegat era com una partida de parxís. El punk va portar al hardcore i aquest al metal: de Ratos de Porao a D.R.I i el senyor gerent en compta sis. De D.R.I a S.O.D a  i se'n menja dues. De S.O.D a Sepultura i ja som trashers ...  o si volen, la versió nacional: de Kortatu a Vómito i d'aquests a Subterranean Kids... i d'aquí a Sociedad Alkohólica a  Barricada, Los Suaves, Hamlet o Sindicato del Crimen, només hi ha un pas..., tot plegat, les baules que constitueixen l'enllaç entre punk, hardcore, i el metal i rock dur  I heus aquí el salt del senyor gerent cap al costat sorollós del rock durant el segle passat, allà per la dècada dels 80's.







I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que l’Institut ja s’ha fos. La puta sele (quin mite de merda) a l’horitzó i la universitat, la fàbrica de parats més gran, a punt d’acollir al senyor gerent.

Si, ja sabem que la vida del senyor gerent no és com la de Steve Jobs, ni la de Rocco Sifredi. Però si vostès desitgen i encara no s’han acabat el seu pot de sedants, podran seguir la continuació en breu, aquí mateix. Vostès mateixos.

Estiguin bonets.

3.2.12

El senyor gerent felicita a tots els propietaris d'un gos

I que n'és de maco tenir gos...
Ja sigui a les 8 del matí, o a les 11 del vespre,...


Neu,... neu
a fer pixar el gos al parc infantil de la cantonada... fills de puta. Neu i patiu!
La pulmonia no serà prou bona per vosaltres.




30.1.12

El senyor gerent fa memòria

L’arrojada d’avui va de records. Estan avisats.
I és llarga. Estan advertits també. 
I durarà uns quants dies... Foteu-vos. 
Al lio:

Un dels records més nítids de la infantesa del senyor gerent va ser quan aquest va tenir consciència de la música. I per consciència de la música el senyor gerent es refereix a ser actiu en triar i ESCOLTAR, tot gaudint-ne, no en limitar-se a SENTIR.

Així, el medi ambient musical del petit senyor gerent es va iniciar amb coneixement de causa allà pel 1979, un cop mort Sid Vicious i just quan Betty Misiego es fotia la ratlla al mig.

La banda sonora d’aquells anys, escopida pel cutre reproductor mono de cassets del seu germà gran, era formada sobretot pels singles Sex and drugs and rock’n’roll, d’Ian Dury, el My Sharona de The Knack, el Video kill the radio star de The Buggles i One step beyond de Madness; i si de LP’s parlem, pel Communique de Dire Straits, pel Regatta de Blanc de Police, pel Exodus de Bob Marley i per l’omnipresent The Wall de Pink Floyd (el senyor gerent mai estarà prou agraït al seu germà per tot això… podia haver estat pitjor si hagués escoltat el Miguelito Bosé, Los Chichos i el Richad Clayderman).


Dels Boney M., els Abba, del sintetitzat J.Michel Jarré, de la cansina melodia de palomitas de maiz, pip, pap, pop, pip, pap...o les campanes tubulars del plom de Mike Oldfield ja s’encarregava el primer canal de l’UHF de clavar-nos-els cruelment al cervell en programes com Aplauso els dissabtes a la tarda o Gente Joven els diumenges al matí.


Passaven els aniversaris…10, 11, 12, 13 anys…. mentre els papes del senyor gerent, victimes del recatisme de l’època i del tabú imperant sobre l’educació sexual, el portaven a les sessions de tarda del diumenge del cinema Montecarlo a veure pelis clasificades amb la “S”, (només 3 mugrons i dos pits fugaços en una sessió doble de tres hores) el senyor gerent deixava enrere la dolça infantesa per entrar en l’efervescent adolescència.

Eren les èpoques de 7è i 8è d’EGB. El granellut senyor gerent compartia pupitre a l’escola amb gent amb carpetes forrades per fora d’Iron Maidens jovenets, Metallicas imberbes, DIOs sense arrugues i White Snakes sortits de l’ou. Ufff…massa soroll.... L’inmadur cervell del nostre petit homenet encara estava fortament condicionat vers al mainstream i la descàrrega de decibels en brut encara el superava (tinguin en compte en aquest passatge, la composició dels rànkins d'èxits d'aquells anys...ara molts d'aquells temes, any amunt, any avall, són considerats clàssics i referencien tota una època).

Malgrat tot, la natura és sabia. Segueixin llegint, segueixin…

Com a moviment reflex enfront aquest caos auditiu que suposava el NWOBM o els primers brots de trash californià, el senyor gerent va optar per refugiar-se en la tranquil·la placidesa dels ritmes jazzistics més clàssics.
Va començar, doncs, l’època de tardes i vespres escoltant la ferrogullosa veu de Louis Armstrong amb la seva trompeta, gaudint del saxo de Cannonball Aderley o de la guitarra de Wes Montgomery, gràcies a les cintes comprades al mercadillo dels diumenges, acumulant la paga familiar unes quantes setmanes (5 duros setmanals = economia de guerra).



I poc a poc, la deriva del hard-bop i del jazz-soul el va portar cap als pantanosos (i nyonyos) terrenys del folk americà, de mà d'una Joan Baez aburridíssima, d'un raret Cat Stevens (període pre-musulmà), dels putos vomitius Simon i Garfunkel, i també dels horrosos Mamas and the Papas, o del soso Bob Dylan... menys mal que John Mayall, més a prop del blues elèctric que del folk, es va colar a temps en el camí del senyor gerent i el va redreçar.

Ja diuen que tot messies ha de passar un calvari, una purga, una preparació...extreguin les conclusions que vulguin. El senyor gerent en va extreure uns coneixements concrets del món del jazz que li han reportat certes satisfaccions. Del món del folk no en va treure una merda, tot sigui dit. Bé si, un odit insuperable que va traslladar al folk nostrat d'aquí: Llach, Serrat, Rossell, Bonet i tota aquesta panda de maleantes, que encara avui, viuen del cuentu.  On és, fills de puta, el reconeixement a Pau Riba, a Màquina!, a l'Oriol Tramvia? Ehhh?.... qui tingués un misto per tal del món cremar !!!


I tot d’una... sense avís previ, sense cap mena de preparació,...el capoll protector teixit durant 8 anys a l’EGB, esclata en mil bocins. Adéu a la pilota a l’hora del pati... Adéu a la bata escolar. Adéu a l’escola masculina.
Hello Institut de barri perifèric... hola barba incipient, what’s up, buddys? gent assentada per terra a l’hora de l’esmorzar o en una cantina diabòlica, o hola gent castellanoparlants...benvinguts també texans gastats i bambes esportives. I hola sobretot, a les dones. Ara compartien espai a la taula del costat, del davant, del darrere... Ara es trobaven molt aprop (massa!!) a l’entrada i sortida de l’aula. Ara les senties parlant de temes tant mundans com pixar, catejar, copiar o de llligar (en quatre paraules: i-na-u-dit!!!!).

I la música? De la música senyors meus, en parlarem un altra dia. Si vostès ja han pogut parar d’arrojar per tot el llegit fins aquí, felicitats. Quedem al mateix lloc i a la mateixa hora.

Estiguin bonets

10.1.12

El senyor gerent no accepta ferralla ni duros a quatre peles


No sé si saben vostès, ateus descreguts, que els camins del senyor són inescrutables. Per això, déunostrusenyor, en la seva infinita sapiència i després de repartir estopa i atemorir el personal amb càstigs eterns i privacions demencials, va tenir el detallet de posar el carmelet de la vida eterna davant les masses indolents i ignorants, per fer-les seves (tot conquerint la seva capacitat de lògica i raciocini).
El Gran Hermano executava així, una de les primeres accions de promoció comercial exitoses a la història d’aquest cony d’Humanitat.

Igualet, igualet, colla de consumidors compulsius, que els camins de la mercadotècnia i altres martingales publicitàries actuals que les empreses ens vomiten dia si, dia també.

Aquesta gran veritat l’ha constatat el senyor gerent en carn pròpia durant aquestes festes nadalenques  a l’anar a fer unes compres en un establiment de la cadena La Sirena.
El senyor gerent va acudir a l’esmentada botiga a comprar carn de gos congelada i cervell de simi pels canelons del puto Nadal, a més de gambes vermelles de Txernovil i sushi de Fukujima per celebrar el merdós Any Nou.

Ja es poden imaginar que la factura per aquestes menges congelades dignes de qualsevol  fill de puta aprenent de sibarita en congelats com és el senyor gerent (i segurament tots vostès) va pujar un pico.

Doncs bé, justament per assolir un determinat import en el total de la compra, la senyora caixera de l’establiment (lletja de collons), al tornar-li al senyor gerent la targeta de crèdit (anorèxica, escanyolida i tremolosa) , també li va donar una tira adhesiva plena de petits cupons de participació a un regal.


- Què és això? – que pregunta el senyor gerent
- Es una promoción para compras superiores a 60 € - contesta la susdita amb català tancat de Córdoba
- I...?
- Cuando rellene toda la cartilla, ganará un cuchillo
- No cal que m’ho donis...
- Pero si solo le quedan 4 puntos para conseguirlo
- Que nooooo!
Venedora de la botiga intentant colocar el cuchillo jamonero.
(ja s'ha comentat que era molt lletja?)

I la caixera va mirar al senyor gerent amb uns ulls tant esbatanats i oberts com es puguin imaginar el trau del cul del Ricky Martin després d’una sessió intensiva de pilates. La dona no entenia perquè un client no acceptava un esplendorós regal gratuït de merda..... un glamuros cuchillo jamonero. ...gratuït.... Gratuït de què?...després que el senyor gerent pagués un import per la compra efectuada que cobria de llarg el cost de producte, el marge de benefici i el cost del puto gabinet fet a la Xina continental per quatre cèntims.

El senyor gerent ho té clar. Si algú li vol regalar-li alguna cosa que es deixi de polles i que li regalin cash, o, en el seu defecte, que li facin un descompte sobre el total de l’import de la compra.

Però tant el ganivet (en el cas de La Sirena), com la olla i les cassoles (en el cas del Caprabo), o la pseudocova d’Aladino (en el cas dels programes tipus TravelClub, Punts Estrella, o tinglados afiliatius similarTs),...

Tant lo puto iPad dels collons (en el cas de diferents entitats financeres que te l’ofereixen a canvi de dos anys de comissions caríssimes pels seus productes i, a més, catacrac... de sorpresa el 19 % del preu del regal imputat a la propera declaració d’IRPF, quan l’iPad ja cria malves), o el paper de cagar del Barça (segur que tard o d’hora el donaran a l’Sport o al Mundo Deportivo) ...

Aquest sí que va acceptar el regal de marres.
Com fins i tot, un impressionant Dacia Sandero 1.2 valorat en uns espectaculars 6.000 €, (el regal pel qual tots mataríem) en gastar-te més de 260.000 € en la compra d’un pis (Servihabitat-La Caixa fa un parell d’anys)...

Tot, tot, tot s’ho poden fotre tot per allà on els hi càpiga.

Ens creuen il·lusos? Potser realment ho són... Potser encara algú de vostés pensa que regalen duros a quatre peles, o el que vindria a ser similarT, euros a vuitanta cèntims.
Estiguin bonets i no es tallin amb el gabinet jamonero.