El senyor gerent pateix un atac de tendresa però evita la pèrdua d'oli

Volguts odiats,

No saben lu tendre que està avui el senyor gerent. Perquè es facin una idea: aquest matí, a l’hora dels exercicis matinals d’estirament de membre, en comptes de lleterada el senyor gerent ha generat, amb molt poques moixaines, mató del bo, del flonjo... manà en definitiva.

Però malgrat la bucòlica efemèride, el problema de la tendresa, odiats lectors, és que un mai no sap on acaba aquesta i on comença la mariconeria,... en definitiva, on comença la propensió a la floració anal.

Ara vegin aquest videu, si els plau:



Què? maco oi? al senyor gerent l'importa poc si els agrada o no el tema. El que de debò interessa al senyor gerent és saber si vostès són capaços de reconèixer si la veu solista pertany a la rossa que apareix al llarg del vídeo, o pel contrari, a algun dels dos maricons que es foten el lot.
És a dir, el que han escoltat dirien que és una veu masculina o una veu femenina.

Què, qui s'atreveix?

Dit d'una altra manera, si vostès són afeccionats a la música, veuran que el delicat equilibri entre sentiment, tendència sexual i gènere sovint acaba convertint-se en una trampa per l’afeccionat.

-Trampa? -es preguntaran-, quina trampa?

Escoltin, ara amb els ulls embenats, la veu solista d'aquests temes:

Dels 70's...


Dels 80's i 90's...



Dels 90's cap aquí...


Fins i tot, entre la tralla...

Què cagabandurries, són capaços de saber si qui canta és gallina o pollastre?.
No pateixin.

El senyor gerent es fa càrrec de la seva supina ineptitud auditiva. No endebades, ell mateix també ha passat per aquest mal tràngol en més d’una ocasió, tot quedant a l’alçada del betum. 

Referent al tema musical que (en forma de vídeo i en versió remix) obra el post d'avui, el senyor gerent portava uns dies amb la cançó empeltada a l'hipotàlem i durant tot aquest temps, estava convençut que la interpretació vocal naixia de la gola d'una femella, però fins que no va investigar per la Ret no va descobrir que, biologicament parlant, qui cantava era...




Vegin, doncs, com la veu, un dels elements més importants i vistosos tant dels solistes com dels grups i, sovint base de la seva personalitat i atributs musicals, pot tenir una forta component andrògina (impostada o no) que, com hem vist, condueix a l'oïdor a un FAIL absolut.

Un FAIL farcit de confusions per més d’un sobre el gènere sexual al que pertany la veu cantant ( i deixant de banda modulacions, vocoders, talkbox i altres estris electrònics que falsifiquen tot allò que entre per un micro/jack i surt per un ampli).

De fet a l’escena històrica de la música això no és nou. Fa molts, molts anys, en aquells dies que els seus rebesavis anaven a tot arreu amb túnica i calçotets llargs i es dedicaven a tuitejar amb coloms missatgers des de les torres de castells, palaus o mansions; aquells temps en que s'escrivien els blocs en pergamins relligats des del refrectorium o donaven els seus Likes Ego Simile al Facebook Facecodex,  l’androginia va aterrar als Quadraginta Principalis de l’epòca amb la moda dels castratti.

No es pensin: Aquesta dels castratti va ser una moda dolorosa tant per l’audiència (els aguts es van generalitzar tant que els apotecaris de l’època van trencar estocs de Sumatriptan, Actron o Ibuprofè) però sobretot pels propis intèrprets, doncs la seva capacitat bocal no era impostada, sinó fruit d’una autèntica “escapçada” d'atributs de gènere.

Més tard, força més tard, els seus germans grans van poder gaudir de l’anomenat Glam Rock. En aquesta etapa, l’actitud transgenèrica, es desenvolupava sobretot en l’espectacle visual associat al cantant o formació musical. Dit d’una altra manera, abundància de ploma, rímel i lluentons sobre l’escenari.

Malgrat tot, la tesi que defensa el senyor gerent és que la culpa de tot aquest marro la tenen els jipis (no podia ser d’altra manera, oi Nil?) Aquells fills de puta grenyuts, amb el seu flower power van posar la base rústica, quaranta o cinquanta anys enrere, del que a finals del segle passat va ser la tendència metrosexual en l’àmbit de la moda. I com que la moda, per definició, és una de les principals eines mercantils en la que es basa el capitalisme, la contaminació a d’altres disciplines, com la que en aquest cas el senyor gerent està tractant, la música, estava cantada: Androgínia rules!!!

Bé, perdonin la pallissa al senyor gerent. Fa dies que no caga fi. Repapieja i es capaç de barrejar jipis amb la llengua llatina i amb un remix en un mateix post..

Malgrat tot, estimats amants de l’OdiT, el senyor gerent aprofita aquest moment d’empatia, tendresa i comiat per tancar l'escrit amb un darrer vídeo protagonitzat també per una rosseta...que els servirà per treure'ls-hi la cremor d'estómac que aquest breu escrit els ha provocat i a no donar més voltes al tema de l'androgínia al món de la música...



Estiguin bonets