El senyor gerent puja a Montjuic marcant el pas

El diumenge 14 d'abril, a les 20:55, l’ambient primaveral regnava a l’exterior del Palau St. Jordi de Barcelona. Els pocs guiris que eren allà per fotografiar la fotogènica posta de sol poc s’imaginaven que a les 21:00 en punt, aquest idíl·lic ambient s’incendiaria  súbitament i els termòmetres pujarien fins a esclatar davant una orgia de decibels, flames, fum i suor.

El motiu? Rammstein presentant la gira “Made in Germany Tour 2013” a Barcelona

Perquè ja des dels compassos inicials, l’estil marcial i els riffs contundents de la banda van recórrer l’auditori colpint les nodrides ordes negres congregades al recinte esportiu qui, com un exèrcit devot i obedient, es va passar hora i mitja (escassa hora i mitja, hòstia!)  marcant el pas tant a les grades com a la pista de l’auditori.

El grup va escopir, un a un i eixordadorament el setlist del concert format per la gran majoria dels seus himnes més coneguts, en un allau de decibels distorsionats (potser massa en segons quins moments).

Però si el què i el com foren imponents des de l’inici, també ho fou l’on: un Sant Jordi vestit amb un marc escenogràfic impactant basat en l’estètica industrial que fa honors a l’estil musical del grup (metall, ventiladors gegants, reixes, fum i cagarel·la de l'estil) i sempre amanit tot per una continuada pirotècnia (llançaflames, guspires, petards, benzina,... ) que en determinats moments convertia al recinte del concert més en un rostidor de pollastres a l’ast, que no pas en el rockòdrom inicial.

En quant a la banda, l’atronadora veu de Lindemann marcava marcialment el tempus i l’audiència saludava marcialment cada cop que la potent i greu veu del cantant (maca de collons la jaqueta rosa dels primer minuts; segur que li havia deixat l’Elton John) escopia les primeres paraules de cada tema, juntament amb els riffs batedors de Landers i del Krusper a les guitarres, el colpidor suport del Riedel al baix i la piconadora base de Doom Schneider a la bateria. Comentari a part mereixen els teclats del singular Lorenz.

L'individu, que va començar fetish total amb un trajo de làtex que només li deixava sortir el nas i els ulls, va acabar amb calçotets. Com potser? Doncs el Lorenz, submís i obedient, va exercit durant tot el concert de torturat home-objecte, fent molts quilòmetres sobre la cinta de còrrer que tenia instal·lada a l'escenari, o socarrimant els greixos gràcies a les flamarades que li llançaven a tort i a dret. De fet, l'epifania al concert es va produir quan agenollat, va ser "enculat" per l'ahir ari Lindemann dalt d’un pedestal erecte en mig de l’escenari.

El millor moment? la litúrgia que tota la congregació esperava i que, en major part, va entonar com un sol home: Du hast.

El pitjor moment? la versió Mein herz brennt només amb veu i piano.

En definitiva, i tal i com comentava en Txisky en un dels pocs moments en que els timpans tornaven a ser funcionals i l’oida recuperava la seva capacitat d’audició,  si la nit del 14 d’abril de 2013 el Palau Sant Jordi no s’ha cremat, ja no es cremarà mai més. Rammstein über alles, fills de puta!!