23.12.16

El senyor gerent els felicita el Nadal i tal i tal...

ella: Estic tant cansada d’anar a comprar els regals de tothom.... Aixx, avui he somiat que em perdia al centre comercial, i que després em perseguien, i que després em volien robar...
ell: ...
ella: I llavors, t’he buscat en somnis perquè em vinguessis a rescatar...
ell:...
ella: Cony, que no dius res?
ell: Jo he somiat que no et coneixia.
ella: Malfutut!!!!



ella: Atxum!!!  Moooc!! Moooccc!! ... ai edtic feta una zopa!!!
ell: Pren-te una culdina, doncs.
ella: Ah no! Les culdines fan que se m’adormin la punta dels dits. No et passa a tu?
ell: No, a mi se m’adorm la punta de la tita. Me la despertes?
ella: Tros de berro!!!  Masclista!!!
ell: Claro, claro...



ell (suspirant): ...i que n’és de maco el Nadal?
ella: que t’has fotut un cop al cap?
ell: ostia quets seca quan vols!!!
ella:  a tu si que se d’assecat el cervell, nano.



ell (sospirant): hòstia tu, ja som a Nadal...
ella: si, què passa... no has vist que fa setmanes que vaig de cul organitzant-to tot?
ell: buenu, buenu, només ho comentava...
ella: que si el pessebre dels nens, que si el tió, que si els regals, que si el puto arbre de nadal., que si les guirnaldes dels collons, ...
ell: ...
ella: que si les felicitacions hipòcrites, que si el cony de sopar de feina, que si  el puto dinar de Nadal de la teva familia i el cony de dinar de Sant Esteve de la meva, que si compra les entrades dels putos pastorets dels pebrots, ...
ell:....
ella:  que si la Marató, que si l’amic invisible que fot més ràbia que una altra cosa; que si comprar 4 setmanes abans les gambes congelades, que si aguantar el patètic poema de Nadal del sogre, que si fer l’estòmac fort quant els nebodets es foten a esgarriar les putes quatre nadales que empalmen una amb l’altra a l’hora del café, que si saludar a familiars que veus un cop a l’any i que no saps ni qui són.... podrits!!!
ell: Va dona va...tranquil·la. T’ha agafat l’angoixa... Respira fondu que et poso el gota a gota.
ella: a la merda...


ella: Aquest Nadal comprem un conte pel nen. Ja està bé de joguines de plàstic.
ell: elquetudiguisamort....
ella: Sembla que no t’interessa l’educació del teu fill.
ell: elquetudiguisamort....
ella: vols fotre el favor de dir algo? Proposa algun conte, no?
ell: El teo va de putes.
ella: Vols fer el favort?
ell: Els barrufets farloperos?
ella: Vale ja!!
ell (envalat):  La Mafalda ninfo?,  Mortadelo gayer?
ella (marxant): ves a la merda...
ell: elquetudiguisamort....





30.11.16

El senyor gerent pateix el síndrome d'abstinència



Benvolguts malparits,

Perdonin si d'entrada el senyor gerent ja els fa arrugar la titola, però...saben el que és el síndrome d’Stendhal?

No pateixen que el senyor gerent, amatent com sempre amb els quefers de salubritat pública de la nostra estimada societat, els hi ho explica amb paraules planeres del tot aptes per la seva delicada capacitat intel·lectual. 
"El síndrome de marres aquests és la pell de gallina, els calfreds i les palpitacions que agafen a qualsevol fill de sa mare que es queda plantat davant d’algun artefacte artístic de qualsevol museu, sala d’art o rebedor familiar i, per l’efecte de la bellesa inherent d’aquesta peça d’art, acaba mullant calces o calçotets de manera involuntària." 
Doncs bé, emplenat el seu buit de coneixement, el senyor gerent ja està en condicions de confessar-los que, recentment ha patit a les seves pròpies carns un efecte similar. Això sí, canviïn museu per sofà, i obra d’art per sèrie de televisió. Ah! I canviïn també síndrome d’Stendhal per febrada BB...

Vegin, vegin:

Saben el que és això? La millor seqüència d'aquesta sèrie. A nivell argumental, la que provoca un abans i un després. La escena que fa fer el click definitiu al protagonista. A nivell tècnic, una audàcia i un preciosisme que converteixen la plasticitat de la imatge en un valor d'èxit absolut, escoltin!.

Si han vist la sèrie ja saben de què els està parlant el senyor gerent, i si no l’han vist facin el favort de fer-se fotre i segueixin llegint igualment perquè potser així ja saben què hauran de veure quan es cremin a l’infern.


Si fan una cerca ràpida pel guguel trobaran trilions de pàgines parlant dels múltiples factors que fan d’aquesta sèrie LA SERIE. Així, tal qual.

- Que si un protagonista carismàtic, gens modèlic, que fa de la dualitat el seu modus vivendi...

- Que si un imaginari molt potent farcit de referències visuals úniques: màscares de gas, els germans Tuco, els calçotets i el barret del senyor White, el símbol de l’abella als bidons químics, la caravana enmig del desert...

- Que si la genialitat de determinats episodis, semblants a un exercici teatral en un únic escenari: el del soterrani i el plat trencat, el capítol de la mosca, o aquell en el que el Jesse passa mig capítol amb un nano desemparat i mal nodrit per uns pares ionquis...

- Que si les intros dels capítols ens encongeixen el trau del cul amb els flashforwards que, talment la droga pura, provoquen una penjamenta cada cop més intensa a la sèrie...

- Que si un càsting amb cares poc o gens conegudes però que tots, absolutament tots els actors borden a la perfecció la transmigració que, com el Dr. Jeckill a Mr. Hyde experimenten cada un dels personatges...

- Que si l’humor negre que es destaca en certes seqüències està perfectament dosificat per fer avançar el relat amb frescor i dinamisme...


Però sobretot, sobretot, i això ja és una aportació del senyor gerent,....el color. Mare de deu senyor... quin color!!!.






I quina il·luminació!!!. La utilització de filtres, l’etalonatge i els clarobscurs acompanyen i vesteixen la tensió dramàtica de manera formidable.



Aquell ocre del desert, aquell ataronjat de les postes de sol, sobre aquells blaus intensos del cel o de l’aigua de les piscines sempre presents...
Aquells mitges il·luminacions dels interiors, que deixen els personatges a la penombra ...

I el treball de la càmera? uns enquadraments subjectius (únics, brillants i en alguns casos, insospitats) que complementen uns timelapses que, en comptagotes, serveixen per separar trames i situacions. I, per acabar-ho d’adobar, i salpebrant-ho tot, plans picats i contrapicats a mansalva i panoràmiques verticals i horitzontals a cor que vols.

I res sobra.

Brutal el significat d'aquesta imatge...
Tinguin per segur, colla de descreguts que per tot això que el senyor gerent els acaba d’explicar, la imatge (la fotografia) i el seu tractament esdevé un personatge més a la sèrie, i oju!!, un personatge amb una capacitat dramàtica molt important.

I el muntatge? a banda dels flashforwards esmentats abans, reivindica amb valentia els talls a negre, sense fosos, sense embuts, per passar a la següent escena

I res molesta.



Després, .... el tempo. La lentitud com a recurs i el silenci com a valor: alguns (segurament desemparats i sense gaire capacitat de raciocini) ho veuen com un problema però el senyor gerent realment creu que és un plus, un valor afegit a la sèrie amb el que es contemporitza argument, personatges i escenaris.

I el bassal de baba es va fent més gran com més avancen els minuts.

I tot plegat no esdevé un problema d’ordre públic per culpa d’algun petit grinyol, del tot puntual i, si volen, anecdòtic, en l’argument que fa que tot d’una et despertis d’aquesta beneïda al·lucinació.

En definitiva, si el senyor gerent fos un cursi de merda (que de fet només es permet de ser-ho cada 15 dies, quan toca polvet amb la senyora) els diria que Breaking Bad és un collaret en el que cada capítol és una perla única d’un valor incalculable.

Ara ja ho saben, colla de fills de puta. Breaking Bad és LA SÉRIE. Això sí, un cop finalitzada, estiguin a punt... comencen les tremolors, la boca seca i el mal dormir... i cada cop que acluques els ulls la foscor es transforma en els deserts eixuts de Nou Mèxic.... Sempre tindran aquesta, aquesta o aquesta altra dosi de metadona, però...no és el mateix no, la puresa no arriba al 95 %.



Estiguin bonets i vagin per l’ombra.


31.10.16

El senyor gerent va a un espectacle de pallassos



Benvolguts fills de puta.

Vostès han anat mai al Circo Italiano (per dir-ne algún)?
Aquell espectacle desfasat on es barregen pallassos patètics, equilibristes reumàtics i bèsties anèmiques, tot amb un fons musical enllaunat i un atrezzo encartonat?

Vostès van veure el debat d’investidura de l’altra dia? Aquell espectable institucional en el que hi coincideixen  mentiders compulsius, estafadors desmemoriats, oportunistes ignorants  i venedors de fum innocents?

Volguts odiats, el senyor gerent els hi deixa anar sense pal·liatius: vivim en un circ.  I aquest circ, té múltiples pistes. Passin i vegin, malparits,... passin i vegin.



A la pista número 1... 

...un govern format per membres d’un partit que encapçala la corrupció a Espanya. Una oposició històrica que encara es gosa dir socialista i obrera i que es ven els seus ideals i plantejament s ideològics per un plat d’escons freds a l’andalusa. I uns aspirants a oposició que tot just arriben a quotes de poder, s’embarquen en lluites fratricides i caïnites.

Tot plegat, en l’escenari trasnotxat d’un estat espanyol caracteritzat per un podriment institucional,segurament únic al món desenvolupat. Un estat en fallida, (potser dir-ne un estat segrestat seria més oportú), on la llei no està a favor del ciutadà sinó a favor de qui tingui més poder, sovint  les patums fàctiques. Un estat de capa caiguda que, d’altra banda, lluny de renovar-se  i  rejovenir-se culturalment, de superar els tics casposos del passat, amb la única cosa que pensa obsessivament és amb la fiesta nazional, amb la perpetuació de la religió catòlica a qualsevol preu, amb la supressió cada cop més ignominiosa del programa curricular d’humanitats en escoles i instituts i amb la sistemàtica i planificada reducció de beques per accés a la formació...


A la pista número 2... 
...la tragicomèdia espanyola deixa pas al fàstic i la repugnància que generen actualment els líders mundials.
D’una banda, el vergonyant silenci d’Europa davant l’allau de desgraciats provinents del nord d’Àfrica i del Proper Orient és digne de voler vomitar dintre de les urnes a les properes eleccions europees quan ens demanin el vot.

Un altre líder mundial...
De l’altra, el preocupant futur que ens espera si la nació que s’ha erigit unilateralment com a policia del món, acaba tenint de president al Trump: més hooligan que polític, més masclista que diplomàtic, més inpresentable que persona.

I al córner, mirant-s’ho tot amb desdeny, l’etern aspirant a tsar. Putin, l’home al qui no li tremola el pols ni la veu a l’hora d’autoritzar el bombardeig d’escoles, hospitals i famílies a Síria. O de tallar el subministrament del gas als països satèl·lits, quan li pica el trau del cul, o quan aquests no li fan cas, davant l’inpunitat de la comunitat internacional i de l’ONU (l’ONU??? Mua ha ha haha...valenta colla de sodomites). 


I a la pista número 3...
La manipulació total i absoluta de la realitat per part de tot l’stablishment.  Polítics, empresaris, mitjans de comunicació, tertulians, bisbes i arquebisbes, barbers i folklòriques...
En aquesta pista trobem, per exemple, l’espectacle del pallasso llest i del pallasso tonto. Dit d’altra manera  8TV i Punt Avui TV (o a l'inrevés, depèn de cap a on carreguin vostès). Els de 8TV per les constants patades a  ras d’ous que foten tant com poden a qualsevol tema, persona, acte, event o esternut relacionat amb l’independentisme. Els del Punt Avui pel seu onanisme càndid, continuat i força preocupant.

I el Follonero? I la Pastor? Darrera de l’etiqueta de periodisme punyent, professional i veraç, només hi ha una veritat: la del seu ego. Es moren per deixar anar allò tant professional de “no me ha respondido a la pregunta” tantes vegades com faci falta a l’entrevistat/da  per que ja saben que ells, són uns periodistes de pura zepa, eficaços, inquisitius, integres, efectius i que responen a la voluntat pupulart i no se’ls pot enganyar.




Què? És o no és un circ? I dels pitjors que es poden tirar a la cara.

Estiguin bonets. Per cert, ja saben què passa a Catalunya? Un dia d’aquest el senyor gerent li preguntarà a la Arrimadas, i els ho explicarà, podrits!!!


27.9.16

El senyor gerent escriu poc i llegeix menys



Benvolguts fills de puta,


Escolti’n!
Aquest és un país amanit amb una profunda indigència intel·lectual.
I sembla que no és cosa que hagi de remetre a curt termini.
Tot indica que va per llarg.
Hola, el senyor gerent es plau presentar-los la Cultura.

I no, aquesta afirmació no és una altra frivolitat del senyor gerent, no... La frivolitat ve de part de tots aquells, potser algú de vostès fins i tot, que adopten l’etiqueta d’escriptor sense cap mena d’escrúpol, ni remordiment.

Saben què malparits? Ara, arreplegar quatre lletres i publicar-les està de moda. Sobretot entre aquella mena de gent que tot i ser vistos arreu, ningú sap del cert que aporten de positiu a la societat. El senyor gerent es refereix a aquella patuleia de tertulians i polemistes, que es pretenen entesos en tot però, ai las!, no són coneixedors de res
...que si el meu avi era gerent a Vallcarca

Al tantu doncs, malparits!!!

Ara només manca disposar d’uns quants minuts de tele en tal o qual debat, o ser el protegit d’alguna patum del periodisme, o que l’actualitat quotidiana et beneeixi accidentalment amb alguna escopinada d’interès mediàtic. Llavors un ja pot escriure i publicar qualsevol merda.

Si vostès s'hi fixessin (que no ho fan pas, colla d'estòlids), veurien que totes aquestes personalitats del món de la faràndula vàcua, trivial i fútil que és la tertúlia política televisiva escriuen sempre el mateix llibre. Sense excepció. En tots els casos. Sense variar. El títol pot ser diferent però...:

- que si el perfum dels carrers de Gràcia de la meva joventut no feien pudor de pixat,
- que si el meu pare era contrabandista de xinxetes durant la dictadura,
- que si els padres esculapius em va ensenyar el veritable objectiu de la vida,
- que si el meu pare tenia un barcu allà a l’Empordà
- que si el negoci familiar es remunta a època del rei Pepet
- que si vaig entrar a treballar a La Vanguardia de grum, i ara em pixo a la taula del director cada cop que vull (o cada cop que em descuido les gasses a casa)
- etc. etc...

És a dir, MEMÒRIES... estem parlant del gènere literari més egocèntric, mentider, mistificat, fal·laç, tergiversador i hipòcrita que qualsevol fill de veí pot cagar tot embrutant cent o dos-cents folis explicant que feia ell/a ( o el seu pare/mare, o el seu avi/a) un fotimer d’anys enrere.

I sabeu què, malparits?
L'autor i les seves memòries

Si aquestes memòries maquillades i tergiversades es redacten (per qualsevol ànima en pena a canvi de quatre xavos) de manera novel·lada, introduït petits detalls i girs dramàtics, aconsegueixen el producte comercial ideal pel proper Sant Jordi, emparat amb un fals halo d'intel·lectualitat que enganxa talment la merda al cul.

En definitiva, el llibre ideal pel grapat de Teresines i senyors Esteves que encara sobreviuen entre nosaltres i idoni també pels clubs de lectura de les biblioteques.

Després diuen que el món literari està saturat de novetats. Que es destrueixen cada cop més llibres (les pròpies editorials) que no pas se’n venen, que les tirades d’exemplars en català són cada vegada menors, i sobretot... que la gent cada cop llegeix menys (i en català, menys de menys)!!!

Quina colla...

Estiguin bonets i escriguin malparits, escriguin. Potser demà algun editor mefistofèlic i sense compromisos passa pel seu bloc...

14.8.16

El senyor gerent està decebut olímpicament

Benvolguts fills de puta,

No és el cas.
El senyor gerent els confessa que aquests Jocs Olímpics del Brasil se'ls pren com qualsevol altre celebració esportiva mediàtica: sense fotre'ls-hi ni cas, sense ni un bri d'interès i sense cap mena de necessitat de veure'ls. 

El poc que el senyor gerent veu dels JJOO són les imatges perdudes enmig del zapping quotidià dels canals de la televisió. I de tot aquest puzzle d'imatges (amb protagonistes del tot desconeguts), l'atzar ha volgut que un esport en concret es repeteixi en diferents moments de manera que, dels 60 minuts que el senyor gerent ha dedicat al cony d'Olimpiades fins avui, 45 han estat pel rugby a 7 (informació que, de segur,  a vostès els sua el nap o la fava).

Semifinals de salt d'obstacles
D'altra banda, el senyor gerent creu que aquestes grans bacanals que l'humanitat tendeix a organitzar de tant en tant sense un propòsit gaire concret, si serveixen d'alguna cosa avui en dia, és per posar en risc el sistema. Es podria considerar com una revalida per als estats que ho organitzen (seguretat, infraestructures, transports, pressupostos, maquillatge social, etc...) però també pels qui hi participen en el sentit que poden posar en l'aparador mediàtic mundial les tensions internes que pateixen (vegin el cas de la institucionalització del doping a Rússia, per exemple)

Classificacions tir olímpic
De fet el senyor gerent, veient el panorama mundial just abans d'iniciar-se les competicions, temia i s'esperaba un determinat grau de conflictivitat i problemàtiques variades en aquest conclau olímpic... Diguint-li manifestacions i reivindicacions socials per part dels propis brasilenys que han patit, pateixen i sobretot patiran l'organització d'aquests Jocs; diguint-li amenaces terroristes de bandera negra o accions repudiables de llops solitaris; o diguint-li reivindicacions i protestes de grups ecologistes davant els abusos comesos en l'edificació de les infraestructures olímpiques que es sumen a la massacre continuada de tota la selva de l'Amazonia.


Tot això temia el senyor gerent (encara que a manca de 10 dies per acabar els Jocs, tampoc no posaria la mà al foc de que alguna d'aquestes coses no passi).

Però a banda de témer, el senyor gerent també esperava quelcom.


Esperit olímpic

Esperava que els esportistes catalans que acudeixen als Jocs Olímpics del Brasil, fossin valents i, a 15 mesos de la independència, reivindiquessin el seu compromís amb Catalunya.
Esperava que els catalans sapiguèssim aprofitar l'event per donar un nou impuls mediàtic al procés.
Esperava que Catalunya, amb tranquil·litat i seny, fos present d'alguna manera a totes les televisions del planeta.
I de moment res.

Bé... doncs que el seny no faci perdre la rauxa, perquè ho podem perdre tot.

Estiguin bonets i posint-se protecció solar, bandarres.

27.7.16

El senyor gerent no té pressa

Benvolguts odiats,

No ho noten? Està a l’aire. No ho senten? Corre per tot arreu. No hi cauen? Segurament és perquè estan massa ocupats caçant poquemons dels collons.

El senyor gerent els està parlant de la urgència que s'ha instal·lat en la nostra vida. De la instantaneïtat. Que cony,... de la brevetat, del frenesí, de perdre el cul per tenir / fer / anar on sigui ara / al moment / a l’instant.

I tot, gràcies a les noves tecnologies. Les distàncies geogràfiques s’han esborrat, però també les distàncies temporals. Ara ja no importa l’hora en que vivim, doncs podem tenir accés a qualsevol cosa on sigui i en qualsevol moment. Per més banal que sigui. Per més idiotitzant que els torni a tots vostès.

Donem per segurs fets i situacions que cinc anys enrere eren impensables, com ara l’accés ubicu a la Ret que ens permet una connexió 24/7 o la miniaturització tecnològica que ens fa tenir milions de mp3 a la butxaca encara que no tinguem temps d'escoltar-les mai.

I el futut de la cosa és que, afeblits per les capacitats dels nostres aparells tecnològics  (que cada cop ens deixen menys capacitat de raonament  i de reflexió), volem les coses right jiar, righ nau, sense tenir en compte res més, i sense importar l’àmbit vital ens que ens movem ni el que farem un cop ho tinguem.

No és una opció, és una realitat.
Menjar? Ràpid.
Sexe? Cinc minuts (amb sort). 
Diversió? Partides ràpides de jocs alienants majoritàriament al mòbil dissenyats específicament per tal que els puguis deixar i reprendre quan et vingui de gust. 
Informació? Titulars dels diaris i encara... (s’han fixat que cada cop hi ha més grafisme i menys contingut textual?)
Educació? Càpsules de contingut dosificats curosament...
Activitat física? Mitja hora suant amb un grapat de desconeguts en una habitació fosca i tancada amb música màquina a tota pastilla.
Morenor? Banys d'ultraviolats.
Treball administratiu? Reduit a e-mails i powepoints cada cop més breus, menys raonats, més superficials i menys productius.
Lectura? Les quatre recomanacions mediàtiques, sense esmerçar temps en descobrir tresors oblidats a les lleixes 
Amistat? Facebook, Twitter i tota la miríada d’opcions que ens aboquen diàriament les xarxes socials...

...i el senyor gerent els pregunta: Així volen viure?  Així els està bé viure? Són conscients que la Vida és un procés que passa molt ràpid?.

On queda perdre's pels racons dels museus?
Cada cop ens fan viure més ràpid. Cada cop ens fan viure més virtualment. Cada cop estem més immersos en un sistema de feixisme tecnològic on no es permet la individualitat ni la discordància.

Ves que qualsevol dia d’aquest no deixin d’existir tots per un fallu del sistema.

Perquè no intentem gaudir-la de forma pausada? El senyor gerent no els vol evangelitzar amb pollades com l'slow food i similarts, només els recepta una mica, una miiiiiiica, de reflexió. Que es preguntin, cada vespre, a l'estirar-se al llit si tot plegat val la pena (és fàcil, no es pensin, si ho fan cada dia, gairebé ni patiran per l'esforç).

Aquells cinc minuts de tocar-se el nas amb la mirada perduda on han anat a parar?... L'assentar-se uns instants en una plaça o jardí per quina insensatesa els hem canviat? El peatge de l'autopista era la millor opció? I el caminar sense destí, sense pressa, badant i gaudint? I el dedicar mitja hora a morrejar la querida o l’amant, perquè sí, perquè ve de gust?.  I el llegir llibres assegut a la tassa del vàter?

On deia llibres, posin música siusplau...


Estiguin bonents, i si tenen cinc minuts, i sobretot ganes, facin algun comentari en aquest bloc de merda. 

26.6.16

El senyor gerent no s'ho creu


Benvolguts odiats,

No estan esgotats de l’actualitat política?

No troben que aquests darrers 20 dies han estat un no parar d’informacions, novetats, flashos , rumors, notícies, comunicats, discursos, notes de premsa, declaracions, filtracions, intoxicacions, desmentits, editorials, enquestes, tertúlies... que si bé algunes si té justificació comunicativa, la gran majoria no diuen res d’interès ni aporten informació.  I tot per a què?

Agenda què????. Viva Cristo Rey.
El senyor gerent té clar des de fa temps que la premsa política (tant nacional com internacional) té uns mecanismes molts similars als de la premsa esportiva. És a dir, no es limiten a explicar el que passa sinó que preparen el terreny pel que ha de passar (i que ells ajuden a dissenyar). El que els tècnics en tots els tinglados de comunicació en diuen l’agenda setting, vaja... res de nou sota el sol.

Però és vergonyós veure en plena actuació aquest mecanisme de retroalimentació establert entre premsa i polítics (de tots els colors), el qual, lluny de respondre a interessos socials, econòmics, internacionals, .... només es centren en procurar-se  la poltrona, el modus vivendi. i a més a més, darrerament amb una manca de creativitat notable...Tot pel poble, però sense el poble. Com l’absolutisme d’antany. 

I no és només un fenomenu d’aquí, no , benvolguts fills de puta. Mirin, mirin els anglesos.... Una colla de polítics dubtosos institucionalitzen les quatre mentides que els seus partidaris volen escoltar, i les llancen als quatre vents. Resultat? El públic s’hi agafa com a protesta per a qualsevol cosa (immigració diuen uns, però la crisi econòmica ja fa temps que grata sota els peus de més d’un) i s’acaba la historia amb UK fora d’Europa (diuen... però ja veurem).

Tant és doncs, si ens mirem el melic aquí, o mirem els de més enllà. A tot arreu sembla que passi el mateix. Es diuen moltes coses en nom de grans valors i després, un cop s’aconsegueix l’objectiu principal, que no és altre que estar 4 anys beneficiant-se del poder a tots nivells,  un atac  d’hipocresia s’emporta tots els valors i només deixa la realpolitik, les actuacions més o menys partidistes i opaques i les mentides (baixada d’impostos aquí, o les mentides sobre les subvencions europees a Anglaterra).

I mentre tant, anem votant, ... anem... que ens diuen que és el nostre dret fonamental i la darrera cosa que queda per poder triar el nostre futur.

Votem, votem.... tots fents cua... 

Però el senyor gerent els diu a cau d’orella que potser no.... Potser no és la darrera cosa que podem fer. Si el senyor gerent i tots vostès fossin valents, inconformistes, íntegres i altruistes, encara quedaria l’escenari de  l’acció directa: a Espanya diguin-li escratxes, diguin-li presa dels carrers contra el poder establert. A Catalunya diguin-li DUI o diguin-li fotre el camp d’una puta vegada.

I mentre tant, en un cau infecte, els de la CUP es llepen les ferides de la santa hòstia que la seva miopia política i subnormalitat aguda els ha auto infligit. Mentre estiguin adolorits no emprenyaran...

Estiguin bonets.

31.5.16

El senyor gerent aparca discretament

Benvolguts odiats,

Hola què tal?



Segur que en algun moment de la setmana vostès necessiten acudir al Mercadona a la Corporació Dharma o a qualsevol altre centre de redempció comercial. Potser, si hi van per comprar una piruleta o una caixa de condons, hi aniran a peu; però si necessiten omplir el rebost utilitzaran un vehicle per carregar fort i no esllomar-se la carcanada.



A partir d’aquí el senyor gerent considera que es poden obrir dues hipòtesis de treball.

Atenguin:
Escena típica dels dissabtes a la tarda
  • si vostès són obtusos mentalment parlant, aniran a comprar en horari prime time; és a dir, a partir de les 17:30 de la tarda, i si pot ser, a més a més en dissabte (segurament per redimir el seu sentiment de solitud).
  • Altrament, si vostès estan tocats pel dit petit de la mà de Déu, gaudiran d’un mínim intel·ligència i escolliran un horari menys tumultuós, més pràctic i que els permeti entrar i sortir amb una relativa agilitat, estalviant-se trobar bosses de patates obertes, lluites acarnissades de carretons pels passadissos, ampolles de refrescs rebentades, nens extraviats i reposadors amb carros plens de genero pel mig del pas.


Estiguin segurs que el senyor gerent els té a tots vostès en les seves pregaries pol·lucions nocturnes i per això, només per això, tots haurien de d’estar il·luminats per un mínim d’intel·ligència. La mateixa que els farà triar un horari que eviti partir en les seves carns l’ofensiva del Tet cada cop que van al centre comercial.

Per això (posem entre les 14:30 i les 16:00 hores d’un dissabte) mentre la resta de mortals estan ensorrats al sofà de casa paint el dinar, vostès entren al pàrquing del centre comercial i el troben bàsicament buit d’altres vehicles. Llavors, aparquen el cotxe sense gaire entrebancs i entren al temple per complir amb el seu destí consumista setmanal.

Però, però, però.... hi ha un sostrat social completament sutnormal que, tot i coincidir amb el mateix cronograma que vostès, no apliquen cap mena de lògica a l’hora d’entrar al pàrquing i aparcar sense més.

Són el que conformen una de les nombroses branques no evolucionades de la humanitat. Són tots aquells individus que, independentment del seu gènere, entren, comencen a voltar per tot el pàrquing (recordin: està desert), maniobren entre les places buides, i:

  • o bé acaben aparcant a un pam del vostre cotxe (només hi ha 2 cotxes en tot el garatge) impedint-los per tant obrir les portes amb normalitat,
  • Molesto? molesto?
  • o bé, irracionalment, van a la cerca i captura d’aquella plaça de pàrquing més propera a la porta de l’ascensor o d’accés al centre comercial. Sí, ja saben a quina plaça de pàrquing es refereix el senyor gerent. Aquella que requereix el “mode Déu” per aparcar-hi, doncs està dotada dels avenços més recents en desistiment a l’aparcada: racons irregulars, columnes insolidàries, tubs i conductes d’aire condicionat gotejant a mig pam del sostre del vehicle, a prop de les fileres irregulars dels carrets de compra (que sempre estan mal col·locats i envaeixen altres places), i de papereres incontrolades que sempre vessen merda i estan ubicades en els llocs més inversemblants...

Ritzan el ritz...
En resum, aquells individus que, segurament per debilitat mental, o potser perquè van sobrats de temps i carregats de ganes de tocar els ous als seus congèneres, papallonegen pel pàrquing desert i realitzen centenars de maniobres en 5 metres quadrats, per deixar finalment el cotxe com els hi rota i amb l’únic objectiu d’estalviar-se un grapat de passes fins a la porta d’accés a l’establiment. Bravo per tots ells.
Fill de puta no.... lu següent!!!

El senyor gerent en veritat els diu que no està feta la mel pel paladar dels rucs (ni pels de la CUP) i que de la mateixa manera que ells dediquen un preciós temps de la seva vida ridícula en gastar combustible, posar en perill la integritat del seu vehicle i adobar la mala llet de tots nosaltres, el futur els atorgarà gradualment petites dosis de mal karma (si, sí, també als de la CUP).


Estiguin bonets i recordin rentar-se les mans després de llegir aquesta arrojada.


30.4.16

El senyor gerent és un macarra i un hortera



Ilegales


Barcelona, Abril de 2016
Sala Apolo

Vespre elèctric a la ciutat comtal on Ilegales recala per oferir el seu tour “La vida es fuego”.

Els asturians surten amb pocs minuts de retard a l’escenari, davant un públic desitjós  per reviure els himnes generacionals de tota la vida i, de propina, poder escoltar alguns  temes del seu darrer disc en directe (en aquest sentit, gran, molt gran el tema d’obertura amb “Voy al bar”).

Ilegales compleix amb el guió previst, alternant els clàssics de sempre (Enamorados de Varsovia, Eres una puta, Hola Mamoncete, Tiempos nuevos, tiempos salvajes, Destruye, Soy un macarra, Bestia, bestia...) amb els temes més actuals, en una sala Apolo plena de personal de totes les edats i condicions, però amb predomini de canes i calvicies (ep, això sí, portades amb orgull rocker).

El quartet, liderat de manera inconmensurable per Jorge Martínez –veu i guitarra principal- (segons ell, amb semblança física amb el diable)  desgrana amb contundència el seu repertori amb un so nítid i virtuós. I un volum brutal i alt, molt alt. Just per apreciar les lletres sempre àcides, iròniques i un punt reivindicatives d’aquest grup de rock gamberro i combatiu.
Algun tema alenteix el tempo del concert, i per tant, també l'entrega del públic. Però no problem, els riffs de la guitarra del líder, tornen a escupir la seva ràbia de seguida.


Gran vetllada amb una molt bona entrega dels Ilegales. Classe de guitarra genial de Jorge (virtuós) i
repàs a diversos pals del rock.

Chapeau!
.
 

31.3.16

El señor gerent renega de la banda sonora quotidiana



Benvolguts odiats,

Avui el senyor gerent els adreça un simpàtic escrit en que la única finalitat del mateix es la queixa, el renec, l’exabrupte, o si ho volen més col·loquial el cagar-se en tot aquest maremàgnum auditiu que ens clava les seves agulles roents als nostres timpans cada cop amb més freqüència, i el que és més preocupant, cada cop per qualsevol futesa.

Així és, fills de la gran puta. Hem passat d’un purgatori on podíeu sobreviure mitjanament només amb la pol·lució auditiva de sirenes de serveis d’emergències, avisos acústics de maquinària d’obra, fils musicals casposos, la tele del veí, la recollida d’escombraries a hores intempestives i l’alarma cabrona d’algun altre veí fill de puta que es dispara sempre a les 03.00 hores, a un infern de sorollets tecnològics inherents a tota la parafernàlia electrònica que tots vostès han adoptat darrerament i sense els quals semblen tots vostès un exèrcit de sutnormals.

- Ai, Enriqueta, .... quina risa aquest timbre del telèfon.
- Ahhh si, si... i tant, Remei, i tant.....

El senyor gerent es refereix als bips, als tons de móvil, a les alarmes, al zum-zum del vibrador, al so de bombolles de les pantalles tàctils,... en fi,... tota aquella caterva de sons que si bé en el seu origen tenien una finalitat d’avisar a l’usuari de l’aparell, en realitat el que aconsegueix, per un efecte multiplicador, és formar part d’una banda sonora present en qualsevol hora, en qualsevol lloc, i que en comptes de complir amb el seu objectiu primigeni, el que aconsegueix, pel seu mimetisme, és una cacofonia universal caòtica i inútil.

Una cacofonia que s’estén sense cap mena d’aturador per cinemes, dormitoris, esglésies, ascensors, follòdroms, biblioteques, prats i boscos, rambles i passejos, fruiteries i sexshows ...


Ni la becaineta d'aquest sant baró han respectat els mòbils....

... i el que és més greu, també en tertúlies radiofòniques i en retransmissions televisives aconseguint així la hipérbole perfecta capaç ja no tant sols de tocar els collons sinó de difondre’s de forma massiva a través dels mitjans de comunicació….

Benvinguts fills de puta. Benvinguts a aquest infern de pets electrònics i eructes polifònics. Benvingut sigui aquest nou síndrome de la imbecil·litat humana. D’aquesta nova empremta feta per la nostra societat sorollosa, egoista i egòlatra.



Estiguin bonets, i comprin-se cotó fluix o un Isolator al seu centre comercial més proper.



P.D.; I si és que queda algú que encara visiti aquest racó de demagògia, demència i hipocresia, que aixequi la mà.... o ques baixi les calces.

28.2.16

El senyor gerent puja i baixa

Benvolguts odiats,

Segur que vostès, al llarg del dia, acostumen a anar amb ascensor unes quantes vegades, oi? El motiu és el de menys, però segur que els principals (tractant-se de vostès) són la potuleria o la malformació física.

Els ascensors són uns artefactes que encara ningú mai ha estudiat amb atenció. Aquests aparells a banda de la funció principal per la qual estan concebuts (això és: transportar carn amunt i avall), també ofereixen un bonus extra a qualsevol sociòleg o antropòleg, doncs permeten retratar i aixecar testimoni de la franca decadència de tots i cadascun de vostès, tant a nivell individual com a nivell social.
No hase falta disir nada más...

És en aquest artefacte on es posa a prova a diari la nostra capacitat de relació, la nostra empatia i la nostra resistència a l'adversitat.

Així, si teniu la mala sort de compartir els escassos metres quadrats d'un ascensor amb algú altre, de seguida noteu una sensació d'incomoditat que s'apodera de vosaltres i que s'incrementa de manera proporcional a la lentitud de desplaçament vertical de l'aparell i es multiplica exponencialment per les plantes-pisos-nivells que hagueu de compartir (sense excuses) amb aquests altres que aprofiten per atemptar contra el vostre espai personal... ja sigui amb mirades estràbiques, amb bosses de brossa, maletes o embalums que encara minimitzen més l'espai, o ja sigui amb una aixella d'aquelles que proclamen públicament la seva efervescència o potser també amb un nadó als braços que acaba de dedicar-nos un regalet en forma de pet amb cua.

Altruisme
Per no claudicar davant aquestes situacions d'estrés, només queden dos tres recursos:

- la vella i contrastada "conversa d'ascensor" (ja saben.... el temps, el futbol, la política.... Recordin però: un o altre tema tenint en compte les variables esmentades abans - lentitud i recorregut de l'aparell -).

- les excuses tecnològiques: en la que sou capaços d'executar un truc de prestidigitació fantàstic tot amagant la vostra persona (el vostre ésser, la vostra personalitat, la vostra educació) en unes quantes polsades de pantalla tàctil i ignorant així qualsevol altra presència física.

- si s'és femella o metrosexual, la preocupació per la presència física: arreglar-se els cabells, retocar-se els ulls, posar-se les tetes a puesto, arreglar-se el coll de la camisa, allisar-se la pitrera, cordar-se algun botó malparit o qualsevol activitat similart, que qualsevol amb una mica de vergonya aliena es reservaria a fer a casa seva i no entre desconeguts amb els que estem obligats a compartir l'alè durant uns minuts.

Tot plegat, pel senyor gerent la qüestió és la seguenta.... quants de vostès, malparits, en entrar en un ascensor miren de fit a fit als presents i no acoten la mirada al terra, o intenten llegir quants Watts tenen els florescents del sostre?. Quants de vostès, saluden a l'entrar i al sortir?  Quants de vostès, són capaços de creuar un grapat de paraules amb l'estrany del seu costat?

Que sí, que si... El senyor gerent ja se'n fa el càrrec que no tots els ascensor són iguals i per això els hi concedeix una petita taxonomia d'aquest univers particular d'andròmines:

- ascensors domèstics: els que tenen a casa, fills de puta. Acostumen a ser un territori més o menys controlat (dependrà de la quantitat de veïns de l'immoble i del seu grau de coneixença amb cada un d'ells). En aquests ascensors hom podria assegurar que tant la conversa d'ascensor com la mirada al mòbil salvador són habituals i es reparteixen la seva taxa d'èxit en proporció directa a la simpatia que ens inspiri el veí que entri a l'ascensor.

- ascensors laborals: els que tenen a la feina, i que (per extensió) hereten la hipocresia que sustenta la cultura laboral de l'entitat.  Així, si tenen la desgràcia de compartir trajecte amb algú que té la potestad de fer anar la seva nòmina amunt o avall, d'allargar o escurçar la seva trista i desoladora jornada laboral, o e concerdir-los permís per fer de turistes de pega per Setmana Santa o durant l'Agost (en rutes low-cost), llavors, tots vostès saludaran efusivament, riuran les gràcies dels xistos que es puguin fer (encara que vostès hi quedin retratats), i respiraran profundament quan el senyor de Mordor baixi de l'ascensor.
També potser que comparteixen el viatge amb algú del seu mateix rang o potser fins i tot inferior. Llavors és possible que treguin el telèfon i comencin a xulejar d'aparell, o que interpretin el mateix paper que interpretava el seu quefe en el viatge anterior i que per a vostès els ha significat tenir una llufa més als calçotets.

Quan fill de puta... oh wait!!! si no hi ha cobertura!!!!
Només hi ha un moment veritable entre dos o més essers humans en els ascensors d'empresa. I és aquell moment en que entra la secretaria mamelluda (amb canalillo prominent i amb robes tant apretades que qualsevol invident podria confondre-la amb un escrit de braille) o el nou executiu llepat i tocat i posat, pel qual totes les fèmines mullen calces. Llavors tots els pensaments, totes les mirades i totes les paraules (poques) que es pugin creuar, tenen un component d'atavisme animal que ningú és capaç de menystenir o obviar.

- ascensors de centres comercials, hospitals, estacions, etc (vol dir etcètera): aquí el grau de autisme és del 100%. No existeixen els "bon dia" ni tampoc els "passiu-ho bé". La desconeixença personal entre els individus és total i absoluta i per tant, el sanenfotisme també. De la mateixa manera el sentit del ridícul desapareix, el de la vergonya s'anul·la i el de la prepotència té una erecció. Si per aquelles coses que de tant en tant passen, algú els saluda, el grau de desconcert és tan gran, que pam! ja tenen la segona llufa als calçotets.


En definitiva, quan pugin a l'ascensor (tant és on i quan) tenen dues opcions: comportar-se habitualment, és a dir com un xai més en un ramat anònim i inabarcable, o esdevenir persona educada, encara que només sigui per uns breus segons. Pensin que sempre podran, quan surtin de l'ascensor, cagar-se en la mare que els va parir a tots...

Estiguin bonets, i si us plau, si mengen all, no utilitzin l'ascensor.