23.4.14

El senyor gerent pateix al·lèrgia



Volgut odiats,

Malgrat els pugui interessar un rave, cal que sàpiguen que quan arriba la primavera el senyor gerent pateix al·lèrgia. I no es pensin. No és un quadre al·lèrgic qualsevol.

Es tracta d’aquella mena de patiment, de neguit, d’indisposició que, sense saber per què, t’infla el rabo.

Bé, sense saber per què, per què.... tampoc. Per ser fidels a la veritat, si que és sabut el motiu d'aquesta tibantor.

De fet l’honorable i mai prou ben reconegut Doctor Muerte va vestir i edificar la seva cèlebre tesis doctoral (mentre es menjava un parell de Chili dogs) al voltant de l'edema o inflor primaveral. La síntesi del seu llorejat estudi: Totes putes (All puts en v.o.)

Sí, volguda colla d'arreplegats. Aquesta i no pas cap altra, és la veritable gènesi d’aquesta reacció somàtica que afecta pam amunt, pam avall, a la meitat de la població del planeta durant aquest cicle estacional.

I saben vostès per què es dona aquest fenomenu?

Sàpiguen doncs que la vermellor i trempera perenne del petit membre del senyor gerent es deu primordialment a la floritura d’escots tant característica d’aquest més d’Abril; que el descapulle continuat del nostre heroi respon al desbordament inversemblant de tetes que, com poncelles, floreixen per tot arreu tot lluitant per escapar de les presons tèxtils que impedeixen el seu desenvolupament, maduració i procés de pol·linització adequats.

D'altra banda, l’increment exponencial de producció de mató casolà del senyor gerent durant la primavera es deu a la síndrome FRC o "Faldilla a Ras de Cul", tan ven estudiada des del seu balcó per un altra eminent i prometedor investigador com fou el malaguanyat Pere Llufa, eminent filòsof de la vida mundana que va morir d'avorriment tot fent fotos amb el mòbil. EPD.

Senyores, senyoretes, una mica de consideració, per favort

En resum, i deixant-nos de nostàlgies, el senyor gerent afirma que no és fàcil ser home en aquest medi ambient que la Natura desbocada ens procura. A la ja complicada i àrdua tasca de poder fer dues
coses a l’hora (i amb èxit) a la que la majoria de població masculina es veu abocada, cal sumar-li la complexitat d’esquivar tots aquests estímuls visuals femenins per no acabar a Urgències.

I mirin ques puta la Natura, no troben?
Estiguin bonets i apliquin-se un cilici discret per poder superar aquest mar de tentacions carnals.

5.4.14

El senyor gerent sempre aixeca la tapa


Benvolguts odiats,

Una de les qüestions més ignotes pel femellam en relació als homes no és pas el bricolatge, ni les hores esmerçades ajaguts al sofà veient proves d'atletisme, no...

El senyor gerent constata que les dones viuen també en el pou de la ignorància respecte el tema del pixar masculí. I sovint, aquest fet els fa caure en la repetició irracional dels tòpics més maldestres i a l’ensems poc comprensius amb la realitat física de l’acte del pixar d’empeus.

Elles ho tenen molt fàcil, cagum dena… calces avall, petita manualitat amb el ditet coniller i assentadetes i acurrucades fan ploure tranquil·lament sabent que l’ull del wàter les espera ben obert, proper i quiet.

Els mascles en canvi, no ho tenim tant fàcil.

Començant pels entrebancs tèxtils que interfereixen la resposta ràpida. Braguetes afilades que sembla
estiguin dissenyades per escarificar membres
, botons traïdors que no volen descordar-se quan més necessitat hi ha, cremalleres que s’encallen a mitja obertura i obliguen a contorsionar, prémer i estrènyer el membre i en definitiva, a deixar momentàniament traumatitzada la seva vigorosa animositat,... i nons oblidem de la goma del calçotets que sovint té la puta mania d’agermanar-se carinyosament tant amb els pels púbics com amb els que recobreixen el forro del collons, tot provocant petites estrebades de cabellera rinxolada que fan prémer les dens dels seus soferts propietaris amb una intensitat que enriguint-se dels torments de Crist clavat a la creu.

Un cop superats aquests entrebancs i amb l’atribut a la ma, arriba el moment de la micció pròpiament dita. Aquí la cosa pren dues vies diferents segons si es tracta de tassa o d’urinari i a la vegada el tema es pot complicar si l’home porta la fava ventilada, o be la vesteix amb jersei de coll alt.
En el primer cas, el més domèstic pel senyor gerent, i també el més problemàtic, l’home s’enfronta a un repte. I un repte que es complica exponencialment com més gran és la distància entre l’origen del feliç rajolí groc i el seu destí final: l’aborrida i assèptica boca de la trona del vàter.
És important en aquest punt calcular bé l’assentament de les dues cames, de manera que les cuixes no impedeixen la correcta manipulació de l’eina. Qualsevol mala posició en aquest moments previs arruïnarien tota previsió d’èxit i, el que és més important, provocarien la no satisfacció que normalment acompanya l’evacuació líquida. 

Després arriba el moment d’enfrontar-se amb la realitat anatòmica de cada un: com dèiem abans, si el bolet està airejat, el raig pot sortir sense entrebancs. Però l'eqüació alegria + la distància de la tassa + la urgència de la situació pot provocar que les expectatives d’encert es vegin superades i que l’usuari es vegi obligat a corregir l’arc parabòlic de la pixada (si la correcció es fa a l’instant o la neurona cerebral està en standby ja son figues d’un altre paner i dependran, com veuran vostès més endavant, de la situació emocional de l’individu).
L’altre cas, potser el més problemàtic, és quan el germanet petit porta bufanda, i en alguns casos, fins i tot orelleres. Llavors, el raig, si el propietari de l’aparell no te la precaució d’arremangar-se, ha de lluitar per sortir dels plecs i entrebancs que el sac de dormir prepucià procura. Això, en el més comuns dels casos origina que la trajectòria del raig no es pugui predir i resulti en una sortida i posterior caiguda del tot aleatòria. No cal dir que en aquestes circumstancies també són d’aplicació les variables que el senyor gerent citava abans i que poden complicar el desenvolupament de l’alliberadora acció; a saber: urgència + distància + alegria. Es aquí i en aquest moment quan es despeja la incògnita i es produeixen la majoria de danys col·laterals deguts al foc amic: pixarades fora de l’objectiu.

BREAK
Com que aquestes alçades el senyor gerent sap segur que algú de vostès, fills de puta, ha d'estar molt cansat del que es diu, aquest bloc els ofereix un seient per reposar de gratis, oigan.
FI DE BREAK

Permetin continuar ara al senyor gerent i ampliar una mica més el tema per evitar dubtes posteriors. Així, parlant de la distància, i tot incorporant nous elements (la intensitat i durada del xorro), cal parlar també d’un efecte secundari de la pixada en les tasses. Es aquell fenomen físic que es produeix quan el pixum entra en contacte amb l’aigua reposada del forat del vàter o amb els laterals esmaltats de la tassa: l’inevitable esquitx.
Aquí senyores, es  fa palesa la innocència del pixant. Un home amb les mans ocupades, no pot controlar al 100% l’efecte de la física, ni contravenir la llei dinàmica de fluids, ni tampoc anticipar-se al poc acurat disseny de les tasses de vàter. Resultat, tant si es pixa directament contra l’aigueta, com si es decideix fer contra els laterals del vater o contra la rampa de les grans frenades fecals (això seria un tema per una altra arrojada), l’esquitx traicioner i escapivol sempre acaba prenent cos i saltant ja sigui contra la vora de la tassa, contra la tapa de la mateixa o sobre els peus i turmells del pixant.


El geni humà, sabedor d’aquests inconvenients i amb la voluntat de mitigar aquests pocs desitjats efectes va posar a funcionar els representants més eminents de la sapiència. En va sortir un nou artefacte, també blanc i esmaltat, que va rebre el nom d’urinari. En síntesi, el nou artilugi procura desembocar la pixada en una mena d’embut (més gran o més petit segons el fabricant) que recull els efectes instantanis de la micció, aquells amb els que ens hem referit abans com esquitxos. Ara bé, algun il·luminat també l’ha utilitzat per donar resposta a les seves inquietuds artístiques de merda (eh,.. Duchamp maco!!).


(ah... senyores, segur que a hores d’ara estan totes amb la boca oberta conscients del tel d’ignorància que les atordia i les empresonava en la seva pròpia xarxa de tòpics de gènere).


Fins al moment, el senyor gerent els ha explicat els prolegomens i el moment (righ here, righ now). Ara però, un cop alliberada la pressió baixventral, arriba una altre moment clau.
El moment de l’espolsada, de l’estroncada del degoteig, del finiment del raig i de la logística associada a la gota rebel que vol conservar el seu esperit  identitari (sovint republicà) per intentar evitar la seva dissolució en una monarquia rància, castissa, pudenta, aigualida i caldosa.
Aquí també entra en joc l’idiosincràcia del pixant i de la seva complexió anatòmica. Si estem parlant d’un pixant amb bistec de pam i mig, el gotim rebel pot acabar onsevulla. L’atzar és indesxifrable també en aquestes ocasions. Tapa – tassa – terra serien els llocs més usuals.
Si pel contrari, el pixant està dotat amb una eina petita, la gota no acabarà mai al caldo groguenc (ni contribuint a generar lentament, gota a gota, una taca corrosiva al terra), sinó que té més probabilitats de raure i passar a millor mida en un lloc inconcret entre l’epidermis de la mà, voltants de la bragueta o teixit del calçotet. 

Fins ara el senyor gerent ha traçat una auditoria del fets, l’anàlisi de l’acte, la realitat física deutora de l’esdevenir anatòmic masculí. Per dir-ho amb altres paraules, fins ara els senyor gerent els ha procurat una descripció del que hom podria considerar una pixada neutra, natural, asèptica,... sense tenir en compte cap mena de convenció ni de capteniment.


El senyor gerent conclourà amb un breu apunt epistemològic perquè tant important és analitzar l’acte des d’un punt de vista fisiològic, com valorar-ne el seu context. Així, tant el locus com el logos són factors que no cal menystenir. Doncs no és el mateix una pixaradeta a la tassa de casa, que al vàter unisex del bar, ni al de la feina. Ni tampoc és el mateix afrontar l’acte amb una tranquil·litat d’esperit i un equilibri mental espartà, que fer-ho després d’escoltar els guanys de les empreses cotitzades a la Borsa, o de veure determinades cares (gairebé totes) de la plana major del PP. És raonable pensar doncs, que hi ha factors exogens que fan corrompre la pulcritud de la pixada. 

Concluïm doncs, fills de puta, que el senyor gerent ja té la pròstata inflada.
Fins aquí aquesta hermenèutica que els adreça avui el senyor gerent a tots però en especial consideració a les fèmines amb l’objectiu que la seva intel·ligència pugui assolir noves i més altes quotes d’enteniment i valoració d'aquests fets biològics tant mundans.

Estiguin bonets, i prenguint-se alguna pastilleta,  que sense estar acostumats, tanta estona llegint segur que els ha atontat.


Post Scriptum: Ara s'ha fet tard i al senyor gerent li sap greu deixar-los ignots en qüestions tant delicades com rentar-se les mans abans o després de la pixaradeta, pujar o baixar tapes de wàters, com procedir en cas d'esternut malparit en mig d'una pixada o com celebrar una bona pixada amb un bon peterronet (doble bonus). Si li permeten, el senyor gerent ho deixarà per una altre post.

2.4.14

El senyor gerent, captiu i desarmat


Volgut odiats,

75 anys després del final de la guerra civil espanyola, desprès de no se sap quants anys de dictadura (potser encara dura, escoltin...), d’una transició tramposa on es va repartir molt cafè (descafeïnat) per culpa de la por d’uns i per submissió estèril d’altres (arrrgjjj, ara no toca!!!), i d’un sistema autonòmic anèmic i desequilibrat, el senyor gerent té el trist honor de fer-los saber que encara ara es troba captiu i desarmat.

CAPTIU davant  la fal·làcia de la democràcia. Això de que el vot és la expressió de la voluntat popular és una gran mentida que ja comença a fer pudor i vergonya. El vot, el manà dels nostres dies, no arriba a l’alçada del betum ni pot competir amb els sobres sospitosos farcits de bitllets amb aroma de gomina i preferents. Ni té tampoc la influència dels thinktanks creats ad hoc pels partits polítics per argumentar “ideològicament” les seves intransigències casposes; ni el poder dels lobbys empresarials, segrestats per l’egoisme personal, per la ceguesa patronal i per tota la colla de favors rebuts.
De fet, igualar el vot a la confrontació armada, tal i com l’il·luminat portaveu del partit pupulart ha fet recentment, ens ha de servir per fer-nos obrir els ulls a tothom i plantejar-nos què serà més efectiu a partir d’ara. Votar o sortir al carrer?

- Pepet, no t'arriba com una farum de podrimenta?
- Psi.. ja fa anys. Com de merda espessa, oi?
- Amen, Pepet, amen.
I DESARMAT. Desarmat davant l’estultícia generalitzada que podreix tots els òrgans estatals, tant els d’aquí, com els d’allà. Defraudat per la pobresa d’esperit que caracteritza a polítics que no atenen a raons populars i que operen exclusivament en clau de partit girant l'esquena a les reclamacions del ciutadà, a empresaris que per por o per poder (ridícul, qui vol ser el rei de la merda? el magnat de la farum? el rei Mides de l'abocador?) es giren d’esquena als seus orígens i  renuncien a la productivitat en favor de la enginyeria financera que només crea riquesa personal, o per santons ridículs que es creuen ungits per la divina providència i, enarborant un polsegós crucifix, aprofiten qualsevol circumstància per retornar 75 anys enrere i desenterrar fantasmes que hom creia desapareguts o, si més no, molt ben amagats.

Aquest és el país del que ells n'estan cofois. Un país molt patriòtic i echao p’lante,  però que necessita de fortes injeccions de capital extern per tirar endavant. Un país de señoritos i cortijos i asadores que té la Roja com a principal ambaixador a l’exterior, no la tecnologia ni la inversió cultural. Aquest és el país tal i com el volen. Amb una educació sota mínims i en caiguda lliure. Un país sotmès, passiu, en definitiva, mort en vida.

Estiguin bonets fills de puta, i no votin més. A partir d’ara, reclamin, facin el favor. I com més alt i clar, millor.