No els ha passat mai que (posin per exemple) un pintor, una cançó, una pornostar, un neologisme, una marca de cervesa, una app pel telefunu... que no han sentit-vist-tocat-ensumat mai tot d'una omple qualsevol horitzó on fixin la mirada?
El senyor gerent no es refereix als mecanismes calculats del màrqueting que posen i treuen els articles de moda i que creen el hype del moment mitjançant l'amplificació de les xarxes socials, no... no.
El senyor gerent els està parlant de casualitats. De fets consumats fa anys i panys i que de cop i volta, igual que l'alineació dels planetes, conjuren una mena de coincidència còsmica per alguns afortunats.
Però entre aquests no s'hi troba el senyor gerent. El nostre humil heroi de l'Odit ha tingut una carambola de coneixements casual (dir-ne coincidència còsmica podria ser massa flagrant i motiu de cesse).
I aquesta carambola l'ha fet cagar-se en la creativitat existent en el món del rock'n'roll. Passin i llegeixen, fills de puta.
Namés quatre paraules:
"TEARS OF A CLOWN"
Tot comença ara fa un grapat de mesos, ni molts ni pocs, quan el senyor gerent escolta per primera vegada el nou LP d'Iron Maiden "The Book of Souls". En aquest doble àlbum (magnífic, per cert), hi ha un tema que saben com es diu?
Cançó collonuda (2016) que els Maiden diuen que dediquen a Robbie Williams, desaparegut de forma contemporània a la creació del disc. La lletra no es per tirar gaires penals. Si ajunten joglar, bufó, Williams i pallasso, ho fan rimar amb cop de veu a la darrera síl·laba, ja tenen la feina feta. El missatge del tema? ball de màscares i tristor. Ningú m'estima. Estic sol. Psse, passi... estem aquí pels solos i els riff de guitarra, no per la literatura oi??
Però, però, però... a la sempre activa ment del senyor gerent, una llumeta s'encenia i s'apagava... tears of the clown? tears of the clown?.... de que li sonava això al gerent?...
Van passar dies i nits, setmanes i fins i tot algun mes, va caure la fulla i van sortir grans a la cara a milions de teenagers descreguts d'arreu del món... i malgrat tot l'alerta subconscient no desapareixia, fins que un dia, tot anant cap al puticlub amb el cotxe, el senyor gerent posa un CD ratllat que porta a la guantera i voilà...!!!
Vet-ho aquí!. Un tema d'U.D.O. (2007) d'arrancada lenta que es va encabritant amb el transcurs dels minuts. Una tornada que també se't clava al cervell i t'obliga a anar-la xiulant (amb més o menys fortuna) durant uns quants dies fins que s'esvaeix en la memòria. Però una lletra trillada de tòpics de nou, de penes, de falses màscares... (creativitat fail again).
El senyor gerent, satisfet de la seva retentiva mental en una edat que ja comença a ser preocupant, llegeix, dies després, un article. Es parla dels orígens de la discogràfica americana Motown i dels primers grups que van gravar-hi, contribuint al creixent èxit del segell durant els anys 60 que va conduir a l'esclat comercials dels 70. A l'article es citen un grapat de grups i un d'ells crida l'atenció al senyor gerent: Smokey Robinson and The Miracles. Collons, deixa-me'ls buscar a veure que m'he perdut fins ara.. pensa interiorment el gerent.
I hòstia puta, hòstia puta... Sant Google li posa en primer resultat de la cerca aquest vídeo. Saben com es diu la cançó oi?
En resum: tema composat abans que els senyor gerent nasqués (1967), i que parla de nou (de fet va ser el primer) de les falses aparences i de la tristor que tots porten dins, però que amaguem als altres (puta creativitat de merda). Ara, això si, els instruments de vent i la percussió alegren el tema. Tot plegat soul de la vella escola.
- Coincidència, ocultisme, alienigenes sr. Jiménez? - Doncs no sabria dir-li, senyor gerent. |
Només cal que entrin a l'Esputifly i tecletegin aquestes quatre paraules (quines? preguntarà el gafapastista del racó)
La darrera vegada que el senyor gerent ho va fer se li va cargolar la tita:
- parlem de gangsta rap? 2PAC va cagar un flow i unes bases amb aquest títol...
- parlem del post grunge i de les escorrialles en forma de cagarrina alternative power rock? Als The Vodoo Jets no se'ls va ocórrer cap altre títol (els molt cabrons...)
- parlem de cançó lleugera amb armonies vocals de pega? The Flying Pickets en saben molt de cantar acapella, però no en tenen ni puta idea de ser originals posant títols...Que els afusellin!
- parlem d'electrònica i BPM? si cerquen bé trobaran un tema dark dance de Suspect amb el mateix títol.
I en fi,... si volen, un altra dia el senyor gerent els pot parlar de la segona derivada; les versions que existeixen de la versió del 1967. El senyor gerent ha trobat reggae, jazz,.... però, potser no cal oi? El tema ja no dona més de si.
Estiguin bonets, i ni plorin ni fotin el pallasso, faci'n el favort.