21.12.14

El senyor gerent pateix una descàrrega de decibels

Barcelona, 6 de desembre de 2014.

Festa, molta festa...


Pluja constant de cervesa, pogos i empentes entre els assistents, alguna trepitjada dolorosa, calor (molta), crits i càntics més o menys inspirats, la Sala Apolo a punt d'ensorrar-se (o almenys això és el que li va semblar al senyor gerent en més d'un moment), algun trau al cap, i poc cabell, molt poc cabell...

Però anem a pams...

Comença la tarda amb concentració de pelats en els bars i tasques del voltant de la sala. Consum exhaustiu de cervesa  mentre tothom va fent temps per entrar a la menuda sala del Poble Sec a escoltar el quartet musical més combatiu i reivindicatiu del rock fet a Catalunya: Decibelios.

La formació torna a l'actualitat musical després d'un vintena i pico llarga d'anys, amb la gira "A por ellos 2014". Moltes ganes de veure'ls. Formen part de l'imaginari i la referència musical de l'adolescència per a la majoria dels assistents... bé, no per tota la majoria, doncs hi ha un determinat número d'espectadors que tot just ara estan a l'adolescència i lògicament, estan confosos pensant que han anat a veure un partit de futbol.

En tot cas, "no importa el descontrol, no importa el xivarri, no importa la qualitat de só, el millor sempre serà el que passa a l'escenari", i el que passa és que Decibelios surt amb un pel de retard però amb la gasolina a tope per convertir el concert en dues hores de festa non stop. 

La banda toca tots els pals, des dels inicis més radicals fins als temes més recents (ep!, que estem parlant de temes que tenen dues dècades a sobre...és a dir HISTÒRICS!!!). I a mig concert, inclusió de secció de metall (saxo, trompetes) per tocar la majoria de temes amb component ska (tal i com mana la llei). Final de concert mogut, amb bronca de Fray a un sector del públic per un incident amb el tècnic de la taula de só, però naaahhhh... show must go on...

Els germans Alférez, des del baix i la bateria, marcant en tot moment el ritme a Fray (gran frontman) i al guitarra David (complidor amb escreix).

Llàstima del so,... potser per la sala, potser per la potència, la lletra de les cançons es perdien entre el micro i les torres de so... sort del públic entregat que se les coneixia a cegues i les corejava sense descans.

OI que va ser xulo!?
OI que t'ho vas passar bé?!
OI que vas gaudir com un bacó!?
OI que sí?!

Oi, Oi!!!, doncs això...


Estiguin bonets.

25.11.14

El senyor gerent torna a provar fortuna amb la futurologia

Benvolguts odiats,

Saben aquells individus que un cop s'han cardat el cafè son capaços de preveure el futur mirant el pòsit que queda al cul de la tassa? Doncs avui el senyor gerent, tot tibant la cadena del vatert, i veient com els trunyus s'anaven escapolint amb alegria cap a un demà joiós, ha tingut un moment clarivident i li ha semblat entreveure el futur de PODEMOS, aquest grup de moda; el hype del moment.

I el que el senyor gerent ha vist entre cagarros i cagallons és la veritat (pudent i) real. No s'enganyin podrits, PODEMOS és tant o més efímer que qualsevol onehitwonder explotat per qualsevol radioformula de província.


Renda mínima universal.... deien aquests nanos fa dies... però ara, quan veuen que la teoria ho aguanta tot, però que la pràctica es revela impossible, ja s'envainen l'espasa. Dret a l'autodeterminació, proclamaven fa mesos quan encara no tenien prou quota de pantalla,... però, un cop conquerit el primetime, ara què? doncs que els catalans estem falsejant la historia.

I a banda d'això què més veu senyor gerent? Doncs un model personalista de fer política, que no té en compte la crítica interna i que, vulguin o no, l'acorrala i l'empeny fora de l'organització. Força bé per començar oi? Bones credencials.

En definitiva, el senyor gerent té clar que tot aquest discurs tant buit de contingut, aquesta formació invisible i intangible, perdó: aquesta formació 2.0 i online de l'hòstia, que els mitjans (gloriosos ells amb la seva coherència) s'entesten a fotre'ns entre cella i cella cada dia, tant si volem com si no, no té cap mena de recorregut ni a mig ni a llarg termini.

No s'enganyin, fills de puta. El que caracteritza PODEMOS és la rauxa del moment, els 15 minuts de fama warholiana que han tingut, tenen i tindran aquests dos o tres anys que venen, tant la formació com el triumvirat mediàtic que lidera aquest moviment (el hippi granadet que sembla que no folli, Jesucrist salvador de la humanitat i el becari fraudulent de les ulleres).

PODEMOS FAB THREE,... ou yea.

Però aquest experiment no funcionaria si no existís un caldo de cultiu on fer-lo créixer: una gran massa de població (que alguns diuen indignada) que es declaren fans de la PODEMOS BIG BAND. 
En realitat, i els hi ho diu el senyor gerent, no deixen de ser una colla de ciutadans indignats sí, però o ignorants, o massa crèduls, o simplement gent sense una postura ideològica personal conseqüent (aquells que ara voten vermell, i demà voten blau però que entre mig es queixen de tots i de tothom i, ara que s'institucionalitza políticament algú com ells, surten de l'armari i tenen un atac d'amnèsia sobtat).

Perquè sinó ja li explicaran al senyor gerent com és que els FAB THREE de PODEMOS, triomfen en pobles, ciutats o capitals on ni tant sols tenen estructura o cara visible de la seva formació. Estultícia o manipulació?

Manipulació sí, aquesta és l'altra cara de la moneda. L'interès de les enquestes (múltiples i variades) en fragmentar l'esquerra política d'una banda, en banalitzar el partit socialista de l'altra, en ratificar un més o menys lleu retrocés als conservadors fatxes (revolució dins d'un ordre, és clar) i en aigualir la botifarrada a Catalunya 

Se'n recorden de quan va sortir UPyD a Espanya? Es tenien que menjar l'espai polític centrista de socialistes i populars, i al final que?  Se'n recorden de quan va sortir Ciutadans a Catalunya? Més del mateix. 
Amb PODEMOS passarà si fa no fa. Una bona intenció que la pràctica política corromprà i que els anys posarà al seu lloc, si abans no es fragmenta per egos personalistes.

Id est: El senyor gerent sosté que aquest partit, agrupació, secta (o el que sigui), no és més que una grip que el sistema polític ha de passar (que realment necessita passar després d'una infecció de PPus). Una temporadeta de febre (revolucionaria) que no tardarà a passar, o potser a esgotar-se en ella mateixa, i que mentre duri, potser farà suar a alguns però que a la fi, desil·lusionarà a molts d'altres.

Apa, estiguin bonets malparits.


PD. Recordin que el senyor gerent és un pitoniso de renom

28.10.14

El senyor gerent ajusta definicions


Benvolguts odiats,

Recorden els NI-NIs? Aquella etiqueta social amb la que es pretenia abastar tots els joves pòtols que viuen dels seus pares fins que poden viure dels seus fills? aquells individus “prometedors” que suposadament formen part de la columna vertebral de la nova generació de ciutadans que ha de fer avançar un país (en aquest cas, cap a un trist i pobre futur)?

Doncs no s’equivoquin… el senyor gerent els avisa que tot és mentida.


Tota aquesta patuleia de jovenalla sense futur (perquè no el volen), conformista  i sense educació que els capaciti o sense treball que els permeti formar part del cos social productiu d’un estat, i amb l’únic delit de protagonitzar alguns dels estupendus programes educatius de la televisió d’aquest país  (sense plantejar-se res mes) no es mereixen cap altra etiqueta que generació de merda.
Així és, volguts odiats, una generació de merda digna d’un país de pandereta on es prioritza l’estafa, l’engany i l’enriquiment personal enfront del bé comú i del progrés social i econòmic.

Aclarida doncs aquesta confusió terminològica, ara el senyor gerent té la gentilesa de fer-lis a bé el significat real de NINI: ni més ni menys que aquella generació formada per tots aquells individus rancis, amb olor de naftalina i de ciris pasquals; la majoria d'ells embolicats amb una bandera i amb una constitució que no van votar i gairebé tots amb una creixent miopia política a més d’uns esquemes mentals tancats al desenvolupament i més orientats al comissionisme que no pas a l’economia productiva.
En definitiva, un ramat d'oportunistes hereus d’un règim funest que entenia el país com una propietat privada on el jutge, el dirigent i el legislador eren la mateixa persona. Una generació que ara ens diu sense cap engruna de vergonya i amb una hipocresia immensa que “NI votareu, NI us deixarem marxar mai; NI sou un país, NI ho sereu mi; NI teniu finançament, NI us en mereixeu; NI us deixem ensenyar als vostres fills en català, NI us voldrem entendre mai”.

Escoltin malparits.

Davant la realitat d’una generació NI-NI destructiva, rapinyaire, retrograda, beneïda pels poders econòmics, religiosos i repressius, només cal una postura: ser més forts que ells i ser sobretot fidels a les nostres conviccions, d’altre banda tant extraordinàriament diferents de les seves i que durant tants anys ens han definit com a nació.

Per això, davant dels NI-NIs, el senyor gerent convida als pocs lectors d'aquest escrit a manifestar-se com a SI-SIs.

Ras i curt: la generació dels que estan disposats a fer front a aquest tsunami pestilent, i que només entén un pacte: el de la llibertat. El de poder decidir sí,...sobretot poder decidir com volem treure la merda de casa nostra. El de poder apostar per un futur, dur sí, no cal negar-ho, però un futur més esperançador i si més no, nostre i no pas aquell obscur futur que ells ens tenen reservat des de la "meseta". Una generació sí, el senyor gerent els ho concedeix, amb un únic denominador comú: els pebrots plens de tanta merda.


I vostès, cap on carreguen? NI-NIs o SI-SIs?
Estiguin bonets i, pels déus, surtin al carrer d’una vegada... a què esperem?

P.D. Per cert podrits, una definició casposa gratuita dels NI-NI's: Democràcia = Constitució. Tampoc sortiran ara?

28.9.14

El senyor gerent està commocionat



Benvolguts odiats,

Oiga...I vostè? ja té la barretina del bon català?
Sàpiguen vostès que, des del juliol ençà, la commoció en la què el senyor gerent està submergit no deixa d'incrementar-se a marxes forçades i a més a més, sense cap mena d'aturador a la vista.

Pensaran vostès que el senyor gerent està afectat pel corcó que sembla que rosega el pal de paller de ca' nostre,... la auto-inculpació amb la que el M.H. (Molt Hàbil) Jordi Pujol confessa que és un delinqüent des de fa vint-i-pico anys. Però no, més enllà d'aquest fastigós fet, el senyor gerent està commocionat per les derivacions d'aquesta revelació entre la gent del nostre país, doncs pel que sembla, aquest confessió s'assimila més a un número d'hipnotisme realitzat per un encantador de serps que no pas una altra cosa.

Ras i curt, volguts fills de puta: el diagnòstic del senyor gerent és que Catalunya està presa per un síndrome d'Estocolm exacerbat, ...esgarrifosament massiu. O el que és el mateix, la fi del món que els maies anunciaven pel 2012, a Catalunya pren cos ara, el 2014.

I tot per una preocupant manca de sentit d'autocrítica, d'incapacitat d'aplicar el pensament raonat i lògic que fa que la Catalunya de les tietes i dels botiguers; la Catalunya del seny, i del peix al cove,  sigui capaç de fer ulls grossos a una estafa que ens ha afectat a tots durant tant de temps i de mirar cap a un altre cantó davant d'un delicte confés.
 
Catalunya, ajaguda i lligada durant 23 anys.
Bé, més que mirar cap a una altre cantó, miren cap al passat. Aquesta Catalunya, per desgràcia encara amb molt de pes (tremoli sra. Forcadell que amb aquest personal, el SI-NO és un fet), que és capaç com deia el senyor gerent de, en un atac inèdit d'amnèsia col·lectiu, negar un delicte confés, s'empara en la que diuen, "bona obra de govern" de l'ara delinqüent durant els 23 anys en que va governar.

...Que si va aconseguir grans fites, que si va posar Catalunya al mapa, que si va gestionar i aconseguir grans quotes d'autogovern, que si gràcies al Molt Hàbil President tenim ara Tele 3 (la teva) i mossos d'esquadra que s'inflen a multar-nos per qualsevol caprici; que gràcies a la seva política, ara els nostres fills parlen el català amb garanties a l'escola encara que al carrer només s'escolti el xarnego (ni tant sols el castellà!!!!); que si no hagués estat per ell l'escudella hauria desaparegut, i el pambtomàtquet seria al happymeal del McDonald's... 

"Oh germans.... donem gràcies a en Pujol... L'únic, el mestre, 
el guia, el que ens salva l'ànima camí d'Andorra"

Davant de totes aquestes afirmacions manipuladores i de tota aquest hipocresia amb doble raser, el senyor gerent sent com la morena del cul se li irrita profusament. 
Perquè, escolti'n, ...


Ha, ha, ha... colla de pardillus.....
...que no és la tasca de qualsevol polític que arriba al poder, la de gestionar correctament un país?, que no és la obligació de qualsevol polític que obtingui la nominació popular per ser el president d'una nació, el vetllar per aconseguir qualsevol engruna de poder que permeti millorar la gestió nacional o qualsevol infrastructura que permeti fer créixer el país? què passa? que Pujol seia a la dreta del Pare, i aquest li va dir: Fill meu, baixa a Catalunya i durant quatre dècades converteix l'aigua en vi?  què passa, que qualsevol altre que hagués hipotèticament governat durant aquest temps, hauria fet mans i mànigues per enfonsar Catalunya? Que si en Raventós, o si el Benet haguessin guanyat el 1980 haurien portat potser la pesta a Catalunya? I que ens impedeix pensar que potser en Barrera, en el cas que hagués guanyat, no hauria tirat pel dret i en comptes de mantenir una autonomia hauria fet una DUI per la patilla? 

El senyor gerent els vol proposar una altra lectura, estimats catalans narcotitzats; perquè no penseu que hem estat adormits durant 23 anys?  que ens han anat donant peixet perquè callem, cofois de poder ballar sardanes cada quinze dies a les places majors dels nostres pobles i ciutats a canvi que ens oblidéssim de les nostres aspiracions nacionals? Per què no penseu que hem perdut més d'una i de dues oportunitats de fer avançar el país de debò però que la oligarquia al poder ho ha impedit un cop i un altre? Perquè no voleu veure com la mà allargada de Convergència i Unió ungia a tots els catalans per fer-los cecs rematats davant les diverses realitats d'aquest país?  Per què no pensar en definitiva, que gràcies al Molt Hàbil Jordi Pujol, Catalunya ha perdut irremeiablement 23 anys per esdevenir un nou estat?

Però, si, ara, si,... ara tots correm-hi... tots ens comprem les samarretes grogues i vermelles i ara som més patriotes que mai.... ara que la pel·la ja no dóna més de sí, espolsem-nos el seny del clatell i abracem la rauxa, oi?. Però mentre tant, mirem de salvar al Jordi. Pobret, tantes coses que ens ha donat, oi?

Ja ho veuen. Aquest és el nostre estimat país. 
Prengui'n un glop... o dos. A pelu. El senyor gerent convida. 




 Estiguin bonets i visca la Catalunya de pandereta.





22.8.14

El senyor gerent té tremolors

Benvolguts i mai prou odiats lectors,

No sé vostès però d'un temps ençà el senyor gerent nota com els genolls li xerriquen, els turmells li cruixeixen i com l'entrecuix necessita dosis de "3en1" més habitualment de lu normal.

Segurament vostès creuen que aquest patètic quadre clínic té alguna explicació mèdica relacionada amb l'edat, la demència o el reumatisme, però no,... no siguin tant fills de puta.

El que passa és que el senyor gerent, sempre a la recerca de nous estímuls musicals, visuals i anals, fa unes setmanes va trobar-se això a la Ret:

Vegin, vegin...



Bé... ara que ja han acabat, facin el favor de seure i de posar les seves parts nobles en remull. Entenen ara la malaltia del senyor gerent? Són capaços de diagnosticar amb èxit? Encara no? Collons, quins entesos de merda que són tots vostès... Potser això els ajudarà:




Mmmm.... Tenen ja un veredicte? Potser s'aclariran si els dic també que aquesta tremolor i ansietat va acompanyada d'una simptomatologia ben estranya:

1/ picor a l'entrecuix:



2/ molesties tèxtils




El senyor gerent no sap si amb l'omeprazol li passaran els tremolors o si s'haurà de fotre uns quants kilos de fibra per cagar fi i buidar el sac de merda. En fi... la vida és dura (heavy) i el senyor gerent té els medicaments oportuns:

En forma de xarop...


i en forma de supositori...



Doncs res més... estiguin bonets i quan tinguin acumulació de basshardcoretrancemegamixchilipum... escoltin als clàssics i veuran que...ahhhh....oli en un llum.



10.8.14

El senyor gerent no vols màrtirs

Benvolguts i mai prou valorats malparits,

Avui comencem amb un primer pla. Si la vomitera els deixa, podran seguir llegint.
Quina ironia, quina conyeta....arrhhhjjjj!!!


La matriarca
Ara que els catalans comencen a despertar de la somnolència burgesa a la que han estat analdilatats durant més de 20 anys, ara se n'adonen que el pal de paller està podrit. Que el nostre führer era i és un trampós. I que, encara més greu, tota aquesta pudrimenta, s'ha amagat, ocultat i  desmentit durant tots aquests anys sense cap mena d'escrúpol, mentre se'ns donaven lliçons de catalanitat (... la del peix al cove, la dels sis milions, la de ser català és viure i treballar a Catalunya, la de l'"ara no toca").

Si volguts fills de puta. Aquesta és la nostra Catalunya, un país que, com qualsevol altre, té llums i ombres, flors i fang, valors i vergonyes...culs i polles. Un país que com qualsevol altre té lladres i polítics. Polítics i lladres. No us creieu cap altra cosa. Som com la resta, parlem raru, però en definitiva, som com la resta. Ni millors ni pitjors.

Però ep!!! l'expresident i ex-honorable, ha decidit fer un pas endavant per assumir totes les malifetes i intentar que la resta de la família quedi al marge. Una actuació heroica? De cap de les maneres. Pel senyor gerent no és més que una altra demostració de caciquisme intentant dirigir l'atenció del públic (perdó, del poble) cap allà on no toca: el martiri de Sant Jordi Pujol.

Que no? Temps al temps....

Mentre tant, estiguin bonets i vagin per l'ombra.
Com veuen, l'ex no fa cas de res.
Esperem que més d'hora que tard vagi a la sombra.

25.7.14

El senyor gerent suposa


Benvolguts fills de puta,

El senyor gerent suposa que tots deuen estar frisosos ja d’encaminar-se cap a l’aeroport més proper de les seves merdoses ciutats i, emulant a la gent important, enlairar-se cap a destins infectes a passejar entre runes que tant els foten, fent fotos de paisatges que han vist quaranta cinc vegades per la Ret i comprant a les mateixes cadenes de botigues que tenen al costat de casa.

El senyor gerent també suposa que tots vostès tenen els pebrots plens (o la figa, segons els casos) de tant de volar per tot arreu tot aprofitant l’auge dels vols barats i la moda de deixar un cagarro cada cap de setmana en una ciutat europea diferent. Això llueix molt en les converses de cafè de la feina, on aquests temes es cotitzen alt.

El senyor gerent suposa però, i tenint en compte els darrers èxits del sector aeronàutic …(ja saben, viatjar en avió és més segur que passar descalç sobre un foc ardent en plena selva tropical sense vacunes, mentre un mico sidós et prepara un batut de fruita passada) que tots vostès que tenen un bitllet d’avió guardat sota el coixí del llit, a hores d’ara deuen de tenir també una llufa ven maca degotant ja sigui en calçotets o en calcetes.

Què? fiable?
Volin, malparits, volin. No es preocupin pels accidents... això només passa a la tele... Passin voluntàriament per les tortures infinites dels aeroports (cues, detectors, retards,  cafés a 3 €,...), infectin el món amb el seu egoisme egocèntric (doblebonus) i amb la seva ignorància  del tipus…"si aquesta és la oferta de RyanAir, això deu ser Dublín" i omplin les targetes de memòria de les seves màquines de retratar de megues i megues d’imatges que després mai més es miraran o en el millor (pitjor) dels casos, penjaran al feisbuc.


Ara bé, quan els motors de l’aparell espeteguin de manera irregular, quan vegin els núvols passar de baix a dalt, en comptes del davant al darrera, o quan el xiulet de les bales de qualsevol exèrcit de pega, els facin forats de ventilació forçada al xassís de l’aeronau, ni se’ls acudeixi encomanar-se a tot l’estol de Sants que es creuen vostès que els esperaran al cel, quan en realitat tots ells estan pessigant el cul de jovenetes novícies malauradament traspassades, a la boite de moda “La caldera del Pere Puteru”, entre el riu Aqueront i el llac de l’Estígia (climatitzat, això sí).

L'Elisenda Sumarroca es preocupa personalment del
manteniment dels aparells a l'aeroport de Vilobí d'Onyar
No, no, odiats amics. Encomani-se’n millor als amics, parents, coneguts i saludats, fills de puta tots que ens atenallen el cervell amb les seves aventures “tot inclòs” a Costa Rica, a la Riviera Maya o a Islàndia, aquella illa propensa a fotre un pet un dia d’aquests i que cada dia més, rep estols interminables de turisme borderline que fuig de les masses en pro d'un turisme de qualitat.

Mentre s’encomanin a tota aquesta patuleia de malparits, el senyor gerent, des de la tropical arena d’aquest reducte de tranquil·litat i magatzem de merda que és el maresme, tindrà un record per tots vostès.

Estiguin bonets i volin... PUM... aix perdó, és el ressentiment que se m’ha escapat pel camal (o és el motor del seu avió?).



12.6.14

El senyor gerent ofereix una solució al socialisme català

Socialistus, socialistas... volguts fills de puta,

Eixugueu les llàgrimes dels vostres ulls tristos. Atureu el vostre plany luctuós. Traieu ànims d'on sigui perquè la vostra travessa del desert és a punt de finalitzar...Sursum corda podrits.

El senyor gerent, de manera totalment altruista i, com sempre, recolzant totes les persones amb minusvalideses i/o patologies, els ofereix la solució a la endèmica pobresa d'esperit del progressisme d'esquerres català, al vergonyant i cadavèric lideratge del socialisme a Catalunya i al seu polièdric, poliforme, multiculti i en definitiva, polipolles projecte polític.

Socialistus, socialistas...
Només un home us pot treure d'aquest sidral... un home forjat per les circumstàncies, polit per les adversitats, crescut davant la injustícia. Un home que posa a la família davant de tot. Que no dubta en trepitjar fort, encara que democràticament. Un home que fa dels mitjans de comunicació el seu ecosistema natural. Un gestor rapaç i estricte amb les finances públiques. Un home devot de l'ordre públic i l'estabilitat que talla d'arrel qualsevol moguda rasta-kumbaià. Un home, en definitiva, de barri, de carrer; que sap crear un fort esprit de corps, que va mutar un ajuntament en un Fort Knox.

Estiguin bonets i respirin fondu...





9.6.14

El senyor gerent perd un referent


Benvolguts fills de puta, avui estem de dol.

El senyor gerent ha viscut dies bons i genials amb l'humor irreverent del Rick Mayall. Tant amb el personatge de teenager histriònic que interpretava magníficament bé a "Els Joves", com amb el paper de trentanyeru perdut, immadur, ranci i sense ofici ni benefici, que caracteritzava a "Bottom".

Cliff Richard, els mods, la conscienciació política i de classe, i més tard el passotisme, la immaduresa sexual o el llardós way of life... definien el perfil dels seus personatges més coneguts.

El senyor gerent no sap si de la mateixa que li va succeir a ell, els personatges a qui Rick Mayall va donar vida els van arribar a marcar la seva granalluda adolescència de merda però en tot cas, avui toca viure un dia dolent, dels que ningú vol.

Estiguin bonets, i recordint-lo com déu mana, cony...

31.5.14

El senyor gerent va al temple i rep "Revelations"


Barcelona, maig de 2014. 

Al Palau Sant Jordi de BCN, i gairebé a l'hora de berenar, els escolanets d'Anthrax comencen a preparar l'ofici vespertí d'una manera directa i brutal, sense concessions, repassant alguns dels seus èxits dels 80's i tocant algun tema més actual també. 


Encara que l'avís per començar a fer agenollar als (escassos) fidels és quan la banda encara la versió de TNT, l'homenatge dels escolanets thrashers al germà Young d'AC/DC. La senyal de la creu va venir amb I'm the law i Anti-social, els darrers temes abans de deixar pas als grans sacerdots de la nit.


Gairebé 40 minuts més tard arranca el Maiden England Tour. La banda comença la litúrgia amb Moonchild
El so és una mica de fireta però poc a poc els enginyers (o les orelles petades de l'audiència, vagin a
saber) van recuperant el nivell. Bruce Dickinson fen els seus bots i moviments habituals (gens novedosos però engrescadors)  per tot l'escenari.


I tot d'una ens plantem davant la perla de la nit: Revelations. Bogeria col·lectiva i melenes al vent (per qui encara les conserva)


El concert avança amb la interpretació de diferents clàssics del repertori més clàssic del sextet: brutal  The Trooper i Run to the hills i èpica, com sempre, Fear of the Dark, passant abans per una llarguíiiiiiiiiiiiiiiissima versió del Seventh Son of a Seventh Son. 

Tot plegat, control.lat per la cadència vigorosa de Nicko a les baquetes; llàstima que els fidels només el varem poder veure per les pantalles doncs durant tot l'ofici va estar ocult darrera bombos platerets timbals i altres estris percussors. 

Els solos guitarreros de Murray & Smith, Harris mantenint el ritme amb el seu baix ametrallador i  Gers mantenint la banda des d'un segon pla amb els seus acompanyaments tancaven la mítica formació al Sant Jordi
.
El conclau acaba una hora i mitja llarga després, amb una altra perla inusual, l'himne Sanctuary

En definitiva, satisfacció per haver presenciat alguns dels millors temes clàssics de la banda en directe, poca sorpresa en l'espectacle i un so justet, justet, justet.





I navegant per la ret aquí tenen alguns dels temes d'aquella tarda-vespre... Assaboreixin, podrits, assaboreixin...







23.4.14

El senyor gerent pateix al·lèrgia



Volgut odiats,

Malgrat els pugui interessar un rave, cal que sàpiguen que quan arriba la primavera el senyor gerent pateix al·lèrgia. I no es pensin. No és un quadre al·lèrgic qualsevol.

Es tracta d’aquella mena de patiment, de neguit, d’indisposició que, sense saber per què, t’infla el rabo.

Bé, sense saber per què, per què.... tampoc. Per ser fidels a la veritat, si que és sabut el motiu d'aquesta tibantor.

De fet l’honorable i mai prou ben reconegut Doctor Muerte va vestir i edificar la seva cèlebre tesis doctoral (mentre es menjava un parell de Chili dogs) al voltant de l'edema o inflor primaveral. La síntesi del seu llorejat estudi: Totes putes (All puts en v.o.)

Sí, volguda colla d'arreplegats. Aquesta i no pas cap altra, és la veritable gènesi d’aquesta reacció somàtica que afecta pam amunt, pam avall, a la meitat de la població del planeta durant aquest cicle estacional.

I saben vostès per què es dona aquest fenomenu?

Sàpiguen doncs que la vermellor i trempera perenne del petit membre del senyor gerent es deu primordialment a la floritura d’escots tant característica d’aquest més d’Abril; que el descapulle continuat del nostre heroi respon al desbordament inversemblant de tetes que, com poncelles, floreixen per tot arreu tot lluitant per escapar de les presons tèxtils que impedeixen el seu desenvolupament, maduració i procés de pol·linització adequats.

D'altra banda, l’increment exponencial de producció de mató casolà del senyor gerent durant la primavera es deu a la síndrome FRC o "Faldilla a Ras de Cul", tan ven estudiada des del seu balcó per un altra eminent i prometedor investigador com fou el malaguanyat Pere Llufa, eminent filòsof de la vida mundana que va morir d'avorriment tot fent fotos amb el mòbil. EPD.

Senyores, senyoretes, una mica de consideració, per favort

En resum, i deixant-nos de nostàlgies, el senyor gerent afirma que no és fàcil ser home en aquest medi ambient que la Natura desbocada ens procura. A la ja complicada i àrdua tasca de poder fer dues
coses a l’hora (i amb èxit) a la que la majoria de població masculina es veu abocada, cal sumar-li la complexitat d’esquivar tots aquests estímuls visuals femenins per no acabar a Urgències.

I mirin ques puta la Natura, no troben?
Estiguin bonets i apliquin-se un cilici discret per poder superar aquest mar de tentacions carnals.

5.4.14

El senyor gerent sempre aixeca la tapa


Benvolguts odiats,

Una de les qüestions més ignotes pel femellam en relació als homes no és pas el bricolatge, ni les hores esmerçades ajaguts al sofà veient proves d'atletisme, no...

El senyor gerent constata que les dones viuen també en el pou de la ignorància respecte el tema del pixar masculí. I sovint, aquest fet els fa caure en la repetició irracional dels tòpics més maldestres i a l’ensems poc comprensius amb la realitat física de l’acte del pixar d’empeus.

Elles ho tenen molt fàcil, cagum dena… calces avall, petita manualitat amb el ditet coniller i assentadetes i acurrucades fan ploure tranquil·lament sabent que l’ull del wàter les espera ben obert, proper i quiet.

Els mascles en canvi, no ho tenim tant fàcil.

Començant pels entrebancs tèxtils que interfereixen la resposta ràpida. Braguetes afilades que sembla
estiguin dissenyades per escarificar membres
, botons traïdors que no volen descordar-se quan més necessitat hi ha, cremalleres que s’encallen a mitja obertura i obliguen a contorsionar, prémer i estrènyer el membre i en definitiva, a deixar momentàniament traumatitzada la seva vigorosa animositat,... i nons oblidem de la goma del calçotets que sovint té la puta mania d’agermanar-se carinyosament tant amb els pels púbics com amb els que recobreixen el forro del collons, tot provocant petites estrebades de cabellera rinxolada que fan prémer les dens dels seus soferts propietaris amb una intensitat que enriguint-se dels torments de Crist clavat a la creu.

Un cop superats aquests entrebancs i amb l’atribut a la ma, arriba el moment de la micció pròpiament dita. Aquí la cosa pren dues vies diferents segons si es tracta de tassa o d’urinari i a la vegada el tema es pot complicar si l’home porta la fava ventilada, o be la vesteix amb jersei de coll alt.
En el primer cas, el més domèstic pel senyor gerent, i també el més problemàtic, l’home s’enfronta a un repte. I un repte que es complica exponencialment com més gran és la distància entre l’origen del feliç rajolí groc i el seu destí final: l’aborrida i assèptica boca de la trona del vàter.
És important en aquest punt calcular bé l’assentament de les dues cames, de manera que les cuixes no impedeixen la correcta manipulació de l’eina. Qualsevol mala posició en aquest moments previs arruïnarien tota previsió d’èxit i, el que és més important, provocarien la no satisfacció que normalment acompanya l’evacuació líquida. 

Després arriba el moment d’enfrontar-se amb la realitat anatòmica de cada un: com dèiem abans, si el bolet està airejat, el raig pot sortir sense entrebancs. Però l'eqüació alegria + la distància de la tassa + la urgència de la situació pot provocar que les expectatives d’encert es vegin superades i que l’usuari es vegi obligat a corregir l’arc parabòlic de la pixada (si la correcció es fa a l’instant o la neurona cerebral està en standby ja son figues d’un altre paner i dependran, com veuran vostès més endavant, de la situació emocional de l’individu).
L’altre cas, potser el més problemàtic, és quan el germanet petit porta bufanda, i en alguns casos, fins i tot orelleres. Llavors, el raig, si el propietari de l’aparell no te la precaució d’arremangar-se, ha de lluitar per sortir dels plecs i entrebancs que el sac de dormir prepucià procura. Això, en el més comuns dels casos origina que la trajectòria del raig no es pugui predir i resulti en una sortida i posterior caiguda del tot aleatòria. No cal dir que en aquestes circumstancies també són d’aplicació les variables que el senyor gerent citava abans i que poden complicar el desenvolupament de l’alliberadora acció; a saber: urgència + distància + alegria. Es aquí i en aquest moment quan es despeja la incògnita i es produeixen la majoria de danys col·laterals deguts al foc amic: pixarades fora de l’objectiu.

BREAK
Com que aquestes alçades el senyor gerent sap segur que algú de vostès, fills de puta, ha d'estar molt cansat del que es diu, aquest bloc els ofereix un seient per reposar de gratis, oigan.
FI DE BREAK

Permetin continuar ara al senyor gerent i ampliar una mica més el tema per evitar dubtes posteriors. Així, parlant de la distància, i tot incorporant nous elements (la intensitat i durada del xorro), cal parlar també d’un efecte secundari de la pixada en les tasses. Es aquell fenomen físic que es produeix quan el pixum entra en contacte amb l’aigua reposada del forat del vàter o amb els laterals esmaltats de la tassa: l’inevitable esquitx.
Aquí senyores, es  fa palesa la innocència del pixant. Un home amb les mans ocupades, no pot controlar al 100% l’efecte de la física, ni contravenir la llei dinàmica de fluids, ni tampoc anticipar-se al poc acurat disseny de les tasses de vàter. Resultat, tant si es pixa directament contra l’aigueta, com si es decideix fer contra els laterals del vater o contra la rampa de les grans frenades fecals (això seria un tema per una altra arrojada), l’esquitx traicioner i escapivol sempre acaba prenent cos i saltant ja sigui contra la vora de la tassa, contra la tapa de la mateixa o sobre els peus i turmells del pixant.


El geni humà, sabedor d’aquests inconvenients i amb la voluntat de mitigar aquests pocs desitjats efectes va posar a funcionar els representants més eminents de la sapiència. En va sortir un nou artefacte, també blanc i esmaltat, que va rebre el nom d’urinari. En síntesi, el nou artilugi procura desembocar la pixada en una mena d’embut (més gran o més petit segons el fabricant) que recull els efectes instantanis de la micció, aquells amb els que ens hem referit abans com esquitxos. Ara bé, algun il·luminat també l’ha utilitzat per donar resposta a les seves inquietuds artístiques de merda (eh,.. Duchamp maco!!).


(ah... senyores, segur que a hores d’ara estan totes amb la boca oberta conscients del tel d’ignorància que les atordia i les empresonava en la seva pròpia xarxa de tòpics de gènere).


Fins al moment, el senyor gerent els ha explicat els prolegomens i el moment (righ here, righ now). Ara però, un cop alliberada la pressió baixventral, arriba una altre moment clau.
El moment de l’espolsada, de l’estroncada del degoteig, del finiment del raig i de la logística associada a la gota rebel que vol conservar el seu esperit  identitari (sovint republicà) per intentar evitar la seva dissolució en una monarquia rància, castissa, pudenta, aigualida i caldosa.
Aquí també entra en joc l’idiosincràcia del pixant i de la seva complexió anatòmica. Si estem parlant d’un pixant amb bistec de pam i mig, el gotim rebel pot acabar onsevulla. L’atzar és indesxifrable també en aquestes ocasions. Tapa – tassa – terra serien els llocs més usuals.
Si pel contrari, el pixant està dotat amb una eina petita, la gota no acabarà mai al caldo groguenc (ni contribuint a generar lentament, gota a gota, una taca corrosiva al terra), sinó que té més probabilitats de raure i passar a millor mida en un lloc inconcret entre l’epidermis de la mà, voltants de la bragueta o teixit del calçotet. 

Fins ara el senyor gerent ha traçat una auditoria del fets, l’anàlisi de l’acte, la realitat física deutora de l’esdevenir anatòmic masculí. Per dir-ho amb altres paraules, fins ara els senyor gerent els ha procurat una descripció del que hom podria considerar una pixada neutra, natural, asèptica,... sense tenir en compte cap mena de convenció ni de capteniment.


El senyor gerent conclourà amb un breu apunt epistemològic perquè tant important és analitzar l’acte des d’un punt de vista fisiològic, com valorar-ne el seu context. Així, tant el locus com el logos són factors que no cal menystenir. Doncs no és el mateix una pixaradeta a la tassa de casa, que al vàter unisex del bar, ni al de la feina. Ni tampoc és el mateix afrontar l’acte amb una tranquil·litat d’esperit i un equilibri mental espartà, que fer-ho després d’escoltar els guanys de les empreses cotitzades a la Borsa, o de veure determinades cares (gairebé totes) de la plana major del PP. És raonable pensar doncs, que hi ha factors exogens que fan corrompre la pulcritud de la pixada. 

Concluïm doncs, fills de puta, que el senyor gerent ja té la pròstata inflada.
Fins aquí aquesta hermenèutica que els adreça avui el senyor gerent a tots però en especial consideració a les fèmines amb l’objectiu que la seva intel·ligència pugui assolir noves i més altes quotes d’enteniment i valoració d'aquests fets biològics tant mundans.

Estiguin bonets, i prenguint-se alguna pastilleta,  que sense estar acostumats, tanta estona llegint segur que els ha atontat.


Post Scriptum: Ara s'ha fet tard i al senyor gerent li sap greu deixar-los ignots en qüestions tant delicades com rentar-se les mans abans o després de la pixaradeta, pujar o baixar tapes de wàters, com procedir en cas d'esternut malparit en mig d'una pixada o com celebrar una bona pixada amb un bon peterronet (doble bonus). Si li permeten, el senyor gerent ho deixarà per una altre post.

2.4.14

El senyor gerent, captiu i desarmat


Volgut odiats,

75 anys després del final de la guerra civil espanyola, desprès de no se sap quants anys de dictadura (potser encara dura, escoltin...), d’una transició tramposa on es va repartir molt cafè (descafeïnat) per culpa de la por d’uns i per submissió estèril d’altres (arrrgjjj, ara no toca!!!), i d’un sistema autonòmic anèmic i desequilibrat, el senyor gerent té el trist honor de fer-los saber que encara ara es troba captiu i desarmat.

CAPTIU davant  la fal·làcia de la democràcia. Això de que el vot és la expressió de la voluntat popular és una gran mentida que ja comença a fer pudor i vergonya. El vot, el manà dels nostres dies, no arriba a l’alçada del betum ni pot competir amb els sobres sospitosos farcits de bitllets amb aroma de gomina i preferents. Ni té tampoc la influència dels thinktanks creats ad hoc pels partits polítics per argumentar “ideològicament” les seves intransigències casposes; ni el poder dels lobbys empresarials, segrestats per l’egoisme personal, per la ceguesa patronal i per tota la colla de favors rebuts.
De fet, igualar el vot a la confrontació armada, tal i com l’il·luminat portaveu del partit pupulart ha fet recentment, ens ha de servir per fer-nos obrir els ulls a tothom i plantejar-nos què serà més efectiu a partir d’ara. Votar o sortir al carrer?

- Pepet, no t'arriba com una farum de podrimenta?
- Psi.. ja fa anys. Com de merda espessa, oi?
- Amen, Pepet, amen.
I DESARMAT. Desarmat davant l’estultícia generalitzada que podreix tots els òrgans estatals, tant els d’aquí, com els d’allà. Defraudat per la pobresa d’esperit que caracteritza a polítics que no atenen a raons populars i que operen exclusivament en clau de partit girant l'esquena a les reclamacions del ciutadà, a empresaris que per por o per poder (ridícul, qui vol ser el rei de la merda? el magnat de la farum? el rei Mides de l'abocador?) es giren d’esquena als seus orígens i  renuncien a la productivitat en favor de la enginyeria financera que només crea riquesa personal, o per santons ridículs que es creuen ungits per la divina providència i, enarborant un polsegós crucifix, aprofiten qualsevol circumstància per retornar 75 anys enrere i desenterrar fantasmes que hom creia desapareguts o, si més no, molt ben amagats.

Aquest és el país del que ells n'estan cofois. Un país molt patriòtic i echao p’lante,  però que necessita de fortes injeccions de capital extern per tirar endavant. Un país de señoritos i cortijos i asadores que té la Roja com a principal ambaixador a l’exterior, no la tecnologia ni la inversió cultural. Aquest és el país tal i com el volen. Amb una educació sota mínims i en caiguda lliure. Un país sotmès, passiu, en definitiva, mort en vida.

Estiguin bonets fills de puta, i no votin més. A partir d’ara, reclamin, facin el favor. I com més alt i clar, millor.

12.2.14

El senyor gerent proposa una excursió


Benvolguts odiats,

Diu el senyor gerent que perquè no aprofitar les onades gegantines que peten contra la costa nord de la península i hom munta un trekking per algun d’aquells passeigs marítims tot convidant a les patums corruptes, les princeses sense gràcia ni memòria, els polítics nacionalistEs de cap de setmana i els polítics nacionalistAs apocalíptics, i també amb els governants poca soltes que confonen la veritat i la mentida, en una barreja xulesca en funció del dia i de l’auditori.

Ah! I que no es descuidin pas la part de la cúria reventaculs infantils que darrerament, està aflorant a tutti pleni.

Cony, Jepet... aquell no surt a la tele?
Sortia Serafí, sortia...
Seria un servei públic a favort de la societat de molt agraïr

I si els de la Tele 3 (la vostra) no fessin vaga, encara podríem gaudir d’un gran espectacle televisiu digne de guanyar el premi Goya...Goya? Actors? vaja, un altre col·lectiu massa preuat de si mateix que haurien d’anar a prendre el fresc i fer una caminadeta per la costa en fila índia. 


Panem et circenses.

Estiguin bonets

3.1.14

El senyor gerent es fot l'estòmac enlaire

Volguts odiats,

A aquestes alçades tots vostès ja deuen haver vist alguna llauna de Cocacola lluint un glamurós nom propi.
Diuen que és una gran acció de vendes d’aquesta companyia pro-ulcerosa i que la gent s’ha llançat a buscar-les (consumir) per obtenir el recipient d’alumini amb el nom. Vostès també? Idiotes.

En tot cas, algunes reflexions al voltant d’aquest fenòmenu:

  • el senyor gerent sospita que mister CocaColas, aliat amb els poders fàctics eclesiàstics el que vol és fer proselitisme catòlic. Ja em diran sinó, perquè les llaunes que han caigut en mans del senyor gerent repeteixen incansablement els noms de Jesús, Ángeles, Maria i José?  Potser volien muntar un pessebre?

  • el senyor gerent també creu que la mà oculta de l’espanyolisme ranci s’oculta darrera la campanya. Malgrat diuen que hi ha noms en català, a hores d’ara el senyor gerent encara no n’ha vist cap. Ep!, i tenint en compte que el senyor gerent compra en establiments ubicats a geografia catalana, no ho troben una mica sospitós? Que potser els Jordis, Joseps, Marcs, Joans, Annes, Laies, Mireies i Gemmes (la quota catalana establerta inicialment per la Cocacola) es distribueixen a Guarromán (Jaen), o a Villacayo de la Merindad de Castilla la Vieja (Burgos)? Potser a Las Machorras (Burgos), Villa de Matacabras (Avila), Lagartos (Palencia)? O tal vegada a Los Rábanos (Soria) o a La hija de dios (Avila) Puta cadena de distribució logística que tenen els de la Cocacola, doncs...


  • el senyor gerent, desconfiat que és, també sospita que mister CocaColas, està ordint una trama amb certs sectors tradicionalistes, tot cercant enfortir la institució familiar. Per això, a més de personalitzar noms propis, també personalitzen alguns parentius o pseudoparentius: Abuelo, Papá, Mi novia .... Segur que algú de vostès es partiria la cara per tenir-ne alguna d’aquestes oi, fills de puta?
    Però en temps de desbandada egòlatra i d’individualisme recalcitrant aquests Papás, Abuelas, etc... queden fora de joc. Sincerament, el senyor gerent creu que han errat en l’estrategia. El que de veritat tindria reclam en el mercat subnormalitzat serien llaunes amb literals tals com: Puta, Cabrón, Mis Tetas, Aborto, Camel Toe, Doctor Muerte o el més clàssic Tu puta madre. No troben? 


Malgrat tot, sàpiguen que el senyor gerent ha buscat i rebuscat i no ha trobat encara la seva llauna. Ha entrat en colmados pakis i res, ha gosat entrar en cibercafés de paioponis amb zero resultats. Les gasolineres i les màquines de vending d’estacions de tren també han estat objecte de la cerca metòdica del senyor gerent, però tot plegat sense donar cap resultat. Els llauners de les festes majors també han estat revisats un a un.... res.

Per aquest motiu,  aplicant aquella màxima catalana de clara inspiració liberalista que diu “ aneu a cagar si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit”, el senyor gerent s’ha fet la seva pròpia llauna d’aquest refresc crema-estómacs.


I no, no és que el senyor gerent sigui debot de la marca d’Atlanta, no… Només que si mai ha de deixar una regalet farcit de gasolina a algú, al menys que aquest sàpiga qui li fa el regal, no troben, podrits?

Bruuup!! Estiguin bonets.