El senyor gerent no té gaire temps

Volguts amics de l'Òdit:

Hola amics, si mai necessiten temps, truquin-me.
(si tardo a respondre és per culpa de les tremolors,
nos preocupin, tot control·lat, o no.)

Porten rellotge al canell? Doncs mirint-se’l, fills de puta, mirint-se’l. Tic-tac, tic-tac, veuen com la busca del rellotge sempre avança endavant? El seu avenç és demolidor, constant i imparable. El temps, volguts odiats, s’escola entre els seus dits a cada moment. En son conscients?

Segurament si. Segurament per això, milions de borregos de la societat occidental (eufemisme de societat malalta) converteixen el temps en un vedell d’or, en una mena de moneda de canvi. I a partir d’aquí, valorem el temps no pel que aporta (reflexió, coneixement, maduresa), sinó pel què pren (joventut, oportunitats,... i en definitiva, expectatives).

Vivim en uns temps accelerats per la por i dominats per la urgència. Tot plegat, mancances auto-afligides que ens aboquen a una renúncia en tota regla.

Uns renuncien a escriure en una època en que, per guanyar temps, tot s’escurça: blocaires que redueixen els seus texts i passen voluntàriament a la reducció (mental, intel·lectual) dels 140 caràcters del Tuitert; missatges SMS on la críptica s’imposa a la retòrica; serveis a Internet que permeten reduir les llargades de les url’s, ja no per un tema de capacitat física humana, sinó per necessitats estètiques, tecnològiques i funcionals

Altres renuncien a llegir en un temps en que el paper s’evapora i el powepoint (amb molt poca informació però molt artifici visual) regna a les pantalles; on el text (que requereix dedicació i esforç), deixa pas a la infografia, succedani pobre però guai, postmodern i ràpid de consumir, que és el que importa.

Això comporta automàticament la renuncia a la crítica i a la reflexió pausada i ens aboca a enquadrar-nos en estructures massives (ideològiques, esportives, empresarials, culturals...) que ens regeixen la vida i ens permeten transitar-hi sense esforç ni pèrdues de temps.

Abdiquem de la memòria i banalitzem el moment present: quantes vegades el senyor gerent ha escoltat dels nostres esplèndids periodistes allò de "el partit del segle"? Quantes vegades les guerres i els conflictes, les confrontacions i les crisis, es reprodueixen per motius seculars que, amb el pas del temps, la humanitat és incapaç de llimar?

Els coachers estan esperant...

Renunciem a l'aprenentatge i a la deducció, i produïm massivament sutnormals en sèrie. Això sí, elevem el coaching a religió; una religió impartida per una profusa plantilla de profetes experts en la gestió del temps que prediquen el mantra capitalista de la productivitat i la racionalització de processos. Valenta colla de fills de puta.

Per manca de temps també renunciem a la personalitat i ens vestim segons els dictamens de Zara's i Mango's. Així, si el femellam púber ha d'anar vestit de puta cool, (però puta en definitiva), s'hi vesteix. Totes uniformades (shorts estripats, mitges i botes altes, faci sol o nevi), totes covant el futur esplendorós de la Dona a la nostra societat. 

Dimitim com a pares i estafen temps als fills tot adoctrinant-los en la mentida del coneixement i de la formació d'una banda (quantes hores extraescolars mal esmerçades...), i els neguem (oh! paradoxa!) la descoberta de l'avorriment i del joc, per l'altra, tot amorrant-los a pantalles de diferents formats.

Per manca de temps, abandonem el menjar de veritat i basem gran part de la nostra ingesta diària en producte industrial o producte congelat en comptes del que seria desitjable: poder esperar les 2-3 hores de xup-xup de la cassola saborosa o el deliciós rostit del forn.

Renunciem a l'experiència i al viatge perquè comporta massa temps i massa compromisos, però en canvi paguem per fer de turista mandrós en manades blitz que es passegen sovint per les principals artèries comercials de les capitals europees decadentistes (oh! i a mes a més fem fotos de tot, ja no per recordar-nos-en, sinó per provar que hem cagat a París, pixat al Soho de Londres, i arrojat la pizza davant la Santa Croce, a Florència).

Renunciem a l'oci quan d'estranquis, a l'arribar a casa, anem buscant com bojos les pàgines web de cheats per poder avançar sense traves en els videojocs, i evitar perdre el temps menjant-se la bola per resoldre les dificultats  (símptoma de l'alienació generada per la societat malalta).

  

En definitiva, renunciem a la creativitat i ens acollim a la pauta, a la plantilla, al model. Renunciem a la nostra vida per viure en una gran comèdia: el de l’optimització del temps.

Però el senyor gerent creu que aquesta optimització no és més que una cortina de fum. En realitat, del que estem parlat és d’una glorificació detalladament planificada per hom del potulisme i de la vagància; una oda a la procrastinació, una lloança a la deixadesa d’una banda i a la irrellevància d’una altra. Un pèrfid pla de desballestament de l'esperit crític de l'individu i la seva animositat.

La consigna sembla ser: guanyem temps en tot, estúpids. Però... i després què?

Tic-tac, tic-tac?
Click-clac: bang, bang!!

                                               

 A vostès els calen els dos-cinc-deu minuts que un s'estalvia de cua utilitzant el ViaT? El dedicaran potser a escriure un llibre, fills de puta, quant estiguin parats a la benzinera i el senyor gerent els avanci de nou? 

O segurament inicien la seva tesis doctoral en el quart d'hora de cua que foten per entrar a l'aparcament del centre comercial on peregrinen tots vostès cada dissabte a la tarda (per guanyar temps i fer totes les compres de cop, es clar)?

Cal dedicar dues hores al gimnàs més modern de la ciutat, quan després pugen i baixen amb ascensor i escales mecàniques la resta del dia, desgraciats?

Calen els 20 segons que, tots vostès cabrons, han tardat en resseguir en diagonal llegint només les negretes d'aquest post? El senyor gerent no ho hauria fet.

Estiguin bonets, ara que encara estan a temps.