El senyor gerent no s'ho creu

Benvolguts odiats,

No estan esgotats de l’actualitat política?

No troben que aquests darrers 20 dies han estat un no parar d’informacions, novetats, flashos , rumors, notícies, comunicats, discursos, notes de premsa, declaracions, filtracions, intoxicacions, desmentits, editorials, enquestes, tertúlies... que si bé algunes si té justificació comunicativa, la gran majoria no diuen res d’interès ni aporten informació.  I tot per a què?

Agenda què????. Viva Cristo Rey.

El senyor gerent té clar des de fa temps que la premsa política (tant nacional com internacional) té uns mecanismes molts similars als de la premsa esportiva. És a dir, no es limiten a explicar el que passa sinó que preparen el terreny pel que ha de passar (i que ells ajuden a dissenyar). El que els tècnics en tots els tinglados de comunicació en diuen l’agenda setting, vaja... res de nou sota el sol.

Però és vergonyós veure en plena actuació aquest mecanisme de retroalimentació establert entre premsa i polítics (de tots els colors), el qual, lluny de respondre a interessos socials, econòmics, internacionals, .... només es centren en procurar-se  la poltrona, el modus vivendi. i a més a més, darrerament amb una manca de creativitat notable...Tot pel poble, però sense el poble. Com l’absolutisme d’antany. 

I no és només un fenomenu d’aquí, no , benvolguts fills de puta. Mirin, mirin els anglesos.... Una colla de polítics dubtosos institucionalitzen les quatre mentides que els seus partidaris volen escoltar, i les llancen als quatre vents. Resultat? El públic s’hi agafa com a protesta per a qualsevol cosa (immigració diuen uns, però la crisi econòmica ja fa temps que grata sota els peus de més d’un) i s’acaba la historia amb UK fora d’Europa (diuen... però ja veurem).

Tant és doncs, si ens mirem el melic aquí, o mirem els de més enllà. A tot arreu sembla que passi el mateix. Es diuen moltes coses en nom de grans valors i després, un cop s’aconsegueix l’objectiu principal, que no és altre que estar 4 anys beneficiant-se del poder a tots nivells,  un atac  d’hipocresia s’emporta tots els valors i només deixa la realpolitik, les actuacions més o menys partidistes i opaques i les mentides (baixada d’impostos aquí, o les mentides sobre les subvencions europees a Anglaterra).

I mentre tant, anem votant, ... anem... que ens diuen que és el nostre dret fonamental i la darrera cosa que queda per poder triar el nostre futur.

Votem, votem.... tots fents cua... 

Però el senyor gerent els diu a cau d’orella que potser no.... Potser no és la darrera cosa que podem fer. Si el senyor gerent i tots vostès fossin valents, inconformistes, íntegres i altruistes, encara quedaria l’escenari de  l’acció directa: a Espanya diguin-li escratxes, diguin-li presa dels carrers contra el poder establert. A Catalunya diguin-li DUI o diguin-li fotre el camp d’una puta vegada.

I mentre tant, en un cau infecte, els de la CUP es llepen les ferides de la santa hòstia que la seva miopia política i subnormalitat aguda els ha auto infligit. Mentre estiguin adolorits no emprenyaran...

Estiguin bonets.