.
Doncs sí, el cony de sèrie també ha enganxat al senyor gerent, però més per saber com collons acaba que no pas per mèrits artístics, ni de disseny de producció ni ná de ná...
El senyor gerent està una mica fins els collons de LOST per aquí, LOST per allà, LOST ara, LOST després, LOST, LOST, LOST, LOST.... sembla que hagi de ser la sèrie que trenca totes les tendències quan de fet és un invent ben plantejat d'inici que s'ha demostrat que no saben com acabar (final múltiple diuen.... igualico, igualico, que al final de la quarta temporada,... fills de puta) i així han passat d'un fil argumental basat en Dharma a un altre fil argumental basat en elements parapsicològics.
Els mèrits de LOST (per alguns) són molts i variats, però pel senyor gerent només té un mèrit, que és el saber aguantar una situació i uns personatges durant tantes temporades (amb increibles i vergonyants giragonses argumentals) com si d'un xiclet es tractés, cosa que posa la sèrie a la mateixa alçada dels culebrons televisius de sobretaula.
El senyor gerent reconeix que en temes de guió i plantejament argumental, en alguns moments ha estat trencadora, però si us plau... traieu-vos la vena dels ulls, LOST no deixa de ser un divertimento intranscendent amb un missatge ful; el joguet del moment, la sèrie in, la tendència que marca estil si vostès volen (per cert, joguet amb el que Cuatro s'ha cremat els dits...ja els està bé, als cabrons venuts a T5)
El senyor gerent reconeix que en temes de guió i plantejament argumental, en alguns moments ha estat trencadora, però si us plau... traieu-vos la vena dels ulls, LOST no deixa de ser un divertimento intranscendent amb un missatge ful; el joguet del moment, la sèrie in, la tendència que marca estil si vostès volen (per cert, joguet amb el que Cuatro s'ha cremat els dits...ja els està bé, als cabrons venuts a T5)
Per això, els senyor gerent els vol proposar una altra sèrie que, potser no tant espectacular, sí que ofereix més contingut i compromís. Facin boca, per exemple, amb els 6 minuts més trempants dels darrers gigabytes de series televisives que el senyor gerent ha pogut veure per la Ret. Vegin, vegin...
És el darrer capítol de la segona temporada de "El Ala Oeste de la Casablanca" un capítol final de temporada, que conclou magistralment en 5 minuts tota la tensió creada en les dues primeres temporades. Un moment en que el clímax argumental arriba al punt culminant, cinc minuts que llueixen un muntatge e-s-p-e-c-t-a-c-u-l-a-r en el que tant els personatges com la situació plantejada, està quadrada al cent per cent.
Per si els hi fa el pes, en tenen més info aquí i aquí. I aquí la poden veure
Per cert, no n'esperin massa del final de LOST, ... total, tots estan morts i les passen putes al purgatori. O què es pensaven?
.
Les hores de migdiada de l'estiu passat van ser ocupades per la 1a temporada de l'Ala Blanca. Un cop acabada (i donat que no tenia més episodis nous) me la vaig tornar a passar, redescobrint matissos, dialegs, moments, guions, interpretacions, muntatges i direcció... senzillament és rodona .
ResponEliminaFeia temps que no escoltava al Knopfler. Sona bé. I a la sequència, bestial.
Ah, el Ala Oeste... la millor sèrie de televisió que s'ha fet mai. Set temporades que t'has d'empassar obligatòriament una rere l'altre, sense concessions a la son, ni al menjar, ni a la família...
ResponEliminaÉs una sèrie que quan l'has acabada de veure et preguntes: "i ara què miro?". I no trobes res. Només mediocritat.
I de cop descobreixes que Sorkin va crear després 'Studio 60 on the Sunset Strip', però se la van carregar a la primera temporada. I tornes a la depressió televisiva.
La tinc pendent mestre. Només he sentit tantes excel·lències d'aquesta sèrie, the wire, i los soprano; quan acabi Lost m'hi poso.
ResponEliminaRateta, el "Brothers in Arms" del Knopfler amb el Straits sona com mai en aquest fragment de la sèrie. La música marca el tempo i el muntatge dels plans marca la música.
ResponEliminaSr. Llufa, quan me la van recomanar n'era força reticent per què creia que era una d'aquelles de banderes americans, patriotes, orgull USA, hamburgueses i gorres de beisbol,...i la sorpresa va ser veure com des de la mateixa sèrie es carregaven un rera l'altra, totes les americanades que fins llavors, com a televident havia mamat. D'altra banda, la pudoreta anti republicana és força excitant.
Sergi, per tot lo qual, vostè no pot perdre-se-la. Fixi's que el senyor gerent li ho posa fàcil...
Amb tres temporades ja n'hauria hagut prou.
ResponEliminaJo he vist fins la cinquena, em queda la sisena.
Son tots uns fills de puta. Els guionistes. Els que veuen la sèrie tan sols una colla de pringats.
ResponEliminaJo vaig deixar-la quan al tercer capítol de la darrera temporada, (o 6x3=18 en idioma imbècil) no hi van aparèixer Batman i Hulk Hogan debatent sobre Proust i la postmodernitat mentre la Coixet els feia una mamada. Un timo, vamos.
Son tots uns fills de puta. Els guionistes. Els que han vist la sèrie, uns pringats.
ResponEliminaJo ho vaig deixar quan al tercer capítol de la darrera temporada (o 6x3=18 en idioma pringat) no hi sortien en Batman i en Hulk Hogan dissertant sobre Proust i la postmodernitat mentre la Coixet els hi feia una mamada.
Quin timo.