El senyor gerent pateix un atac de tendresa però evita la pèrdua d'oli

Volguts odiats,

No saben lu tendre que està avui el senyor gerent. Perquè es facin una idea: aquest matí, a l’hora dels exercicis matinals d’estirament de membre, en comptes de lleterada el senyor gerent ha generat, amb molt poques moixaines, mató del bo, del flonjo... manà en definitiva.

Però malgrat la bucòlica efemèride, el problema de la tendresa, odiats lectors, és que un mai no sap on acaba aquesta i on comença la mariconeria,... en definitiva, on comença la propensió a la floració anal.

Ara vegin aquest videu, si els plau:



Què? maco oi? al senyor gerent l'importa poc si els agrada o no el tema. El que de debò interessa al senyor gerent és saber si vostès són capaços de reconèixer si la veu solista pertany a la rossa que apareix al llarg del vídeo, o pel contrari, a algun dels dos maricons que es foten el lot.
És a dir, el que han escoltat dirien que és una veu masculina o una veu femenina.

Què, qui s'atreveix?

Dit d'una altra manera, si vostès són afeccionats a la música, veuran que el delicat equilibri entre sentiment, tendència sexual i gènere sovint acaba convertint-se en una trampa per l’afeccionat.

-Trampa? -es preguntaran-, quina trampa?

Escoltin, ara amb els ulls embenats, la veu solista d'aquests temes:

Dels 70's...


Dels 80's i 90's...



Dels 90's cap aquí...


Fins i tot, entre la tralla...

Què cagabandurries, són capaços de saber si qui canta és gallina o pollastre?.
No pateixin.

El senyor gerent es fa càrrec de la seva supina ineptitud auditiva. No endebades, ell mateix també ha passat per aquest mal tràngol en més d’una ocasió, tot quedant a l’alçada del betum. 

Referent al tema musical que (en forma de vídeo i en versió remix) obra el post d'avui, el senyor gerent portava uns dies amb la cançó empeltada a l'hipotàlem i durant tot aquest temps, estava convençut que la interpretació vocal naixia de la gola d'una femella, però fins que no va investigar per la Ret no va descobrir que, biologicament parlant, qui cantava era...




Vegin, doncs, com la veu, un dels elements més importants i vistosos tant dels solistes com dels grups i, sovint base de la seva personalitat i atributs musicals, pot tenir una forta component andrògina (impostada o no) que, com hem vist, condueix a l'oïdor a un FAIL absolut.

Un FAIL farcit de confusions per més d’un sobre el gènere sexual al que pertany la veu cantant ( i deixant de banda modulacions, vocoders, talkbox i altres estris electrònics que falsifiquen tot allò que entre per un micro/jack i surt per un ampli).

De fet a l’escena històrica de la música això no és nou. Fa molts, molts anys, en aquells dies que els seus rebesavis anaven a tot arreu amb túnica i calçotets llargs i es dedicaven a tuitejar amb coloms missatgers des de les torres de castells, palaus o mansions; aquells temps en que s'escrivien els blocs en pergamins relligats des del refrectorium o donaven els seus Likes Ego Simile al Facebook Facecodex,  l’androginia va aterrar als Quadraginta Principalis de l’epòca amb la moda dels castratti.

No es pensin: Aquesta dels castratti va ser una moda dolorosa tant per l’audiència (els aguts es van generalitzar tant que els apotecaris de l’època van trencar estocs de Sumatriptan, Actron o Ibuprofè) però sobretot pels propis intèrprets, doncs la seva capacitat bocal no era impostada, sinó fruit d’una autèntica “escapçada” d'atributs de gènere.

Més tard, força més tard, els seus germans grans van poder gaudir de l’anomenat Glam Rock. En aquesta etapa, l’actitud transgenèrica, es desenvolupava sobretot en l’espectacle visual associat al cantant o formació musical. Dit d’una altra manera, abundància de ploma, rímel i lluentons sobre l’escenari.

Malgrat tot, la tesi que defensa el senyor gerent és que la culpa de tot aquest marro la tenen els jipis (no podia ser d’altra manera, oi Nil?) Aquells fills de puta grenyuts, amb el seu flower power van posar la base rústica, quaranta o cinquanta anys enrere, del que a finals del segle passat va ser la tendència metrosexual en l’àmbit de la moda. I com que la moda, per definició, és una de les principals eines mercantils en la que es basa el capitalisme, la contaminació a d’altres disciplines, com la que en aquest cas el senyor gerent està tractant, la música, estava cantada: Androgínia rules!!!

Bé, perdonin la pallissa al senyor gerent. Fa dies que no caga fi. Repapieja i es capaç de barrejar jipis amb la llengua llatina i amb un remix en un mateix post..

Malgrat tot, estimats amants de l’OdiT, el senyor gerent aprofita aquest moment d’empatia, tendresa i comiat per tancar l'escrit amb un darrer vídeo protagonitzat també per una rosseta...que els servirà per treure'ls-hi la cremor d'estómac que aquest breu escrit els ha provocat i a no donar més voltes al tema de l'androgínia al món de la música...



Estiguin bonets

El senyor gerent els vol felicitar

Ja hi tornen a ser. Sant Jordi. De nou abocats, vulguin o no, a l’aplec de llibreters i de l’industria editorial d’enguany.

Una jornada que lentament ha derivat d’una festivitat popular a una fira de mostres al carrer. Un dia que passa a formar part de la plèiades de dies pseudo festivaleros-comercials com Sant Valentí, el Dia del Pare (o de la Mare), el dia de la Mona, o el dia del cagarro del moment…

O el que és el mateix, un dia en que els que no compren mai un llibre s’encaminen, talment els xais ho fan vers a l’escorxador, cap les llibreries a gastar-se els diners majoritàriament en material literari amb data de caducitat; a comprar literatura d’entreteniment a quilos sense cap mena d’escrúpol; a adquirir a metros els llibres recomanats per les nombroses guies del moment (redactades per persones que ni tant sols coneixem i que de segur  obeeixen a dinàmiques empresarials); o a buscar enquadernacions estètiques i vistoses per complementar les modernes lleixes de l’Ikea acabades d’instal·lar al menjador de casa... En qualsevol dels casos, i de manera vergonyosa, sempre deixant el criteri personal a casa.

Perquè un dia en que la vessant comercialitzadora del llibre s’hi juga (diuen) bona part del pa de tot l’any, forçosament ha d’estar sotmès a les més cruentes tècniques de màrqueting i publicitat tot deixant de banda sentimentalismes i desitjos, criteris i ideologies, gustos i seleccions.

 

Jordi? Sant Jordi? muahahaha.... Sant Dòlart volen dir... oi, fills de puta?

Des d’aquí el senyor gerent els desitja una bona diada! Un feliç dia de submissió. Un dia en que el lliure albir és segrestat pel miratge de les patums i de les seves enverinades, poc originals i repetides signatures i dedicatòries proforma. Un dia en que l’intel·lecte es veu malversat pel carnaval dels escriptors que juguen a ser “reines per un dia” i pels que, sense haver escrit mai una ratlla, però pel fet de ser “maco/maca” ocupen l’espai que no es mereixen i determinen encara més el caràcter comercial del jorn, a la vegada que barren el pas a noves promeses de la ploma.

Guarning!!! Jandle guiz care!

Però clar, un sistema educatiu com l’actual, en que es premia la quantitat i no la qualitat, en que el pensament crític és substituït per l’ensenyament curricular que, plogui o nevi, totes les escoles han de complir, i que es complementa amb un aparell mediàtic que nega l’especificitat i aposta per la generalització i la industrialització dels continguts (tot banalitzant-los) ja sigui des del paper, la pantalla, les ones o les xarxes; tot plegat no fa més que repetir i marcar a foc el mateix discurs institucional, talment un tatuatge doctrinal al cap de la gent, que resulta en una societat que majoritàriament només s’identifica amb referents institucionalitzats, amb patums eternes o amb llistes prefabricades de best-sellers.

I no, el senyor gerent no és un talibà snob. En tot cas, facin el favor i tractin-lo de lector anarquista.

Si demà no compren cap llibre, estiguin tranquils. Malgrat tot el que diuen ni els sortirà pèl a la mà, ni els hi caurà la tita a trossos,  ni seran uns botiflers contraris a la independència d'aquest país. Només cal que siguin coherents amb vostès mateixos i pensar que tenen altres 364 dies per poder comprar el que els hi roti.  

Estiguin bonets i vagin passant pàgina.

El senyor gerent puja a Montjuic marcant el pas

El diumenge 14 d'abril, a les 20:55, l’ambient primaveral regnava a l’exterior del Palau St. Jordi de Barcelona. Els pocs guiris que eren allà per fotografiar la fotogènica posta de sol poc s’imaginaven que a les 21:00 en punt, aquest idíl·lic ambient s’incendiaria  súbitament i els termòmetres pujarien fins a esclatar davant una orgia de decibels, flames, fum i suor.

El motiu? Rammstein presentant la gira “Made in Germany Tour 2013” a Barcelona

Perquè ja des dels compassos inicials, l’estil marcial i els riffs contundents de la banda van recórrer l’auditori colpint les nodrides ordes negres congregades al recinte esportiu qui, com un exèrcit devot i obedient, es va passar hora i mitja (escassa hora i mitja, hòstia!)  marcant el pas tant a les grades com a la pista de l’auditori.

El grup va escopir, un a un i eixordadorament el setlist del concert format per la gran majoria dels seus himnes més coneguts, en un allau de decibels distorsionats (potser massa en segons quins moments).

Però si el què i el com foren imponents des de l’inici, també ho fou l’on: un Sant Jordi vestit amb un marc escenogràfic impactant basat en l’estètica industrial que fa honors a l’estil musical del grup (metall, ventiladors gegants, reixes, fum i cagarel·la de l'estil) i sempre amanit tot per una continuada pirotècnia (llançaflames, guspires, petards, benzina,... ) que en determinats moments convertia al recinte del concert més en un rostidor de pollastres a l’ast, que no pas en el rockòdrom inicial.

En quant a la banda, l’atronadora veu de Lindemann marcava marcialment el tempus i l’audiència saludava marcialment cada cop que la potent i greu veu del cantant (maca de collons la jaqueta rosa dels primer minuts; segur que li havia deixat l’Elton John) escopia les primeres paraules de cada tema, juntament amb els riffs batedors de Landers i del Krusper a les guitarres, el colpidor suport del Riedel al baix i la piconadora base de Doom Schneider a la bateria. Comentari a part mereixen els teclats del singular Lorenz.

L'individu, que va començar fetish total amb un trajo de làtex que només li deixava sortir el nas i els ulls, va acabar amb calçotets. Com potser? Doncs el Lorenz, submís i obedient, va exercit durant tot el concert de torturat home-objecte, fent molts quilòmetres sobre la cinta de còrrer que tenia instal·lada a l'escenari, o socarrimant els greixos gràcies a les flamarades que li llançaven a tort i a dret. De fet, l'epifania al concert es va produir quan agenollat, va ser "enculat" per l'ahir ari Lindemann dalt d’un pedestal erecte en mig de l’escenari.

El millor moment? la litúrgia que tota la congregació esperava i que, en major part, va entonar com un sol home: Du hast.

El pitjor moment? la versió Mein herz brennt només amb veu i piano.

En definitiva, i tal i com comentava en Txisky en un dels pocs moments en que els timpans tornaven a ser funcionals i l’oida recuperava la seva capacitat d’audició,  si la nit del 14 d’abril de 2013 el Palau Sant Jordi no s’ha cremat, ja no es cremarà mai més. Rammstein über alles, fills de puta!!

El senyor gerent viu untat

Volguts perdedors,
 

Des de sempre, i segons les tesis oficials, se’ns ha dit que el predomini de l’espècie humana en un entorn hostil i competent ha estat gracies a factors com el progrés i el desenvolupament.

Foc, eines, roda, llenguatge, …. s’han concatenat des de fa milers d’anys per treure l’home de l’etapa borderline i atorgar-li el qualificatiu, cada cop menys valorat, de “sapiens”.

I així ens diferenciem de rèptils, aus, peixos, insectes i resta de mamífers. Però el senyor gerent creu que precisament la condició de mamífers és la clau de volta que sustenta tot aquest engany. El determinisme del “mamar” ens ha esclavitzat com a espècie. El desenvolupament i el progrés, abans citats, només tenen raó de ser, si se’n treu profit; en definitiva, si se’n pot mamar quelcom. Si no, no es progressa.

Ahh quetivocats que estaven Engels i Marxs amb la seva empolsinada lluita de classes,....El que no sabien aquests dos prohoms és que tot es redueix a un bukkake social, o, traslladant-ho als termes d'aquests dos pensadors, a una lluita de mamades, que no de classes. 

Vet aquí però, que tard o d'hora s'arriba a un moment clau en l’evolució darwinista de l’espècie. Així, quan la mamella s’eixuga, què passa?

Doncs, volguts odiats, quan la teta s’asseca, quan la capacitat de mamar es limita en quantitat i qualitat, llavors apareix el nou component competitiu de l’espècie. Diguin-li com vulguin, al llarg de la història ha tingut molts noms: prima, recompensa, plus, premi, indemnització, sobresou, o, (el més descriptiu) suborn... Fins i tot en els nostres dies, i gràcies a l'honestitat dels homes del PP, aquesta pràctica ha pres el nom de “repartiments de sobres”.

Sigui com sigui, sempre es correspon a l’acció d’”untar” l’individu que, per circumstàncies de la vida, està en posició de poder decidir quelcom sobre les nostres tristes vides, projectes o esperances.

En tot cas, com que vivim en una època digital on l’email s’ha institucionalitzat com la principal forma de comunicació a distància (entenen per distància a partir dels dos pams que separen una taula d’una altra), i com que per la majoria de fills de puta com vostès i com el senyor gerent, els segells i els sobres són un material estrany que a més no tenen fullet d’instruccions, hem d’entendre que formem part del grup de població subdesenvolupada, aquella que disposa de tots els números per tenir seient a la primera filera de l’extinció.

En tot cas, i fins el moment que això s’esdevingui, recordin que “untar” és sinònim de llardós, llefardós, viscós i greixós entre d’altres. Malgrat això, si volen evolucionar,  facin com el senyor gerent. Sempre anar a   la Corporació Dharma  Ca'l Mercadona, el sempre benvolgut i mai prou valorat, supert de barri.

Estiguin bonets.