El senyor gerent hiverna

I mentrestant, no facin gaire mal.
Estiguin bonets.

El senyor gerent veu, constata, comprova i confirma.

Això sí que és una autèntica crisi...
de valors!

Diuen que estem en crisis. Diuen que és una crisis sistèmica que afecta a tothom. També diuen que el pitjor de la crisi l’estem vivint aquests dies. Tot això diuen...

Però …



Veient que en una setmana amb un pont que no s’acaba ni a tiros, les carreteres s’omplen de gent frisosa d’escapar de la gran ciutat i anar de franquícies a Puigcerdà…

Constatant la quantitat de gent que s’indigna davant l’anunci de vaga de pilots d’avions durant el Nadal, i que veuen perillar les seves econòmiques necessàries vacances allende los mares…

Comprovant com centres comercials estan plens fins la bandera per la manada humana ansiosa per gastar allò que no es te tot comprant allò que no es necessita…

Advertint que trobar una taula en restaurants i resta de locals gremials de la restauració en aquestes dates és una fita complicada per l'overbooking…

Apercebent com el comercial de torn t’intenta forçar la decisió de compra d’una vivenda amb un estressant “I s’haurien de decidir ràpid perquè tinc tres possibles compradors per aquest pis” i descobrir posteriorment que és cert...que no és cap farol...

Xarop anti-crisi

Entreveient com la humanitat, si no pot esquiar, no es realitza ni troba sentit a la seva existència…(sobretot si no es va equipat amb amb mono de marca, esquís de marca, i botes de marca, tot comprat en outlets ficticis)

Descobrint que la raó de ser d’avui en dia és tenir un iPad peti qui peti, tot i desconèixer per a que es vol o pot servir (al mòdic preu de 797 €/kg. + despeses d’iTunes) ...

I confirmant que aquesta societat en la que vivim és més de dretes que mai, més incoherent que mai, i també més personalista i llibertina que mai...



…el senyor gerent es pregunta:

Crisis? Quina crisis, fills de puta!

Estiguin bonets, i si han d'anar a nedar, guardin-se bé la roba.

El senyor gerent només pregunta

Volguts odiats,
Res; quatre tonteries que li venen al cap al senyor gerent completament sobrepassat per la perícia, la diplomàcia i el savoir faire del nostre refotut govern, altrament conegut com pal de paller (cagat) d'aquesta gran nació nostra que no té una puta pela però té ambaixades a l'estranger, el president va amb helicòpter al Parlament i disposa de cinc canals de tele púbica pública ( i segurament que a finals de desembre d'aquest any, tindrem uns quants astronautes catalans...un tal Montilla i un tal Iceta... orbitant Plutó).

Les preguntes dels collons que es fa el senyor gerent:

Quants treballadors de la funció pública catalans van votar Convergència i Unió a les passades eleccions espanyoles?

Quants dels treballadors de l'aparell públic d'aquest racó de món que van votar Convergència i Unió, es van sentir estafats un parell de dies després a l'escoltar l'encarnació del seny català, alias  Mas fent quedar en no res la frase de W. Churchill: "Sang, suor i llàgrimes" que aquest estadista britànic va cagar fa més d'un lustre?.

Les funcionaries Remei, Josefina, Assumpció i Montse ,
votants de CiU totes, tapant-se les vergonyes després de comprovar
com en acabar el gloriós speech d'en Mas, van quedar en pilotes.

Quants funcionaris catalans que van votar Convergència i Unió, tornarien a votar ara a la mateixa secta, delegació de la patronal, partit, o el que és el mateix, quants haurien votat a aquesta formació si la "Sang, suor i cagalera" a la catalana s'hagués emès durant la campanya?

Quants familiars directes d'aquest funcionariat va votar Convergència i Unió? I,... quants ho tornarien a fer ara?

Quants funcionaris catalans que van votar Convergència i Unió s'adhereixen a les reivindicacions sindicals i les fan seves?

I la més bona, pel final: Quant funcionaris convergents aniran a la vaga?


En definitiva i a manera de resum, quants funcionaris hi ha entre tots els suTnormals de Catalunya?

Algú vol una Super-Assegurança, fills de puta?
SuperBoi és aquí per endinyar-vos-la...

Però tranquils funcionaris conservadors empipats, treballadors públics de dretes excitats, tranquils nois, tranquils...  SuperBoy ho arregla tot. Després que us hagin retallat pagues extres i altres bonus  podeu (em) estar orgullosos d'assemblar-vos (nos) a les races àries del nord d'Europa doncs, amb l'ASSEGURANÇA MÊDICA OBLIGATORIA (perpretada per lobby d'asseguradores privades) que ens encolomaran A TOTS a mig termini... us podreu(em) fotre tips de Visolgrip i si teniu (nim) mal de panxa, Omeprazol de regal en la segona recepta.

Neu jugant, neu...



Estiguin bonets.

El senyor gerent tem un maig de merda

Si odiats amics, sí...
Talment com una de les set plagues bíbliques...; potser com un rot profund d'allioli després d'una digestió pesada o..., si volen, com una llufa traïdora d'aquelles denses i ubiqües que no acaben mai d'aclarir i et condemnem a una asfixia lenta, aquest país torna a estar amenaçat per una nova visita (i ja van....) del cantant de capçalera del sector progre gafapastista patri, i de la gent guapa i convergent (very idiot people) nostrada.

Si Brus, si... ets una puta estrella.
Venga,... el següent...

Si senyors sí, el senyor gerent es refereix al Ferran Adrià dels pentagrames, al Jaume Barberà de l'autenticitat i rigor, a l'Steve Jobs del solfeig, al Cristiano Ronaldo del seny i de la integritat, al Josep Anglada de l'american way of life,... en definitiva al pesat del Brus Springsteen.

I sí, sí fills de puta, no n'hi prou en lamentar i vomitar fel a cada ocasió que apareix per aquí,... caldria que algú procurés alguna "flashmob" estil Gadaffi, perquè el fill de puta aquest no tornés més per aquí.

I no, no, malparits, l'òdit del senyor gerent no es deu totalment al rock i al folk mainstream que caga aquest personatge a cada disc, no (fins i tot el senyor gerent confessa que ha tingut algun moment de debilitat alguna vegada,... pocs però); l'òdit ve provocat per l'entorn, pel hype, pels famosos i pels periodistes que perden el cul seguint (llepant) tot el que fa aquest dropo de New Jersey, i sobretot per la tele 3, "la seva", que no perdrà ocasió de propagar el nom de l'espècimen en qüestió a qualsevol hora i qualsevol programa, com ha fet ja en anteriors ocasions, tot adoctrinant i limitant la nostra preuada anarquia musical.

Brus? Brus? por la B no me viene, no...Namás
maparece el puto Bruce de verdá, el de los Maiden
Muahahaha, muahahaahahaa......!

I bé sí, sí, mamonassos...,l'òdit del senyor gerent també ve provocat pel iaio aquest de samarreta màniga curta, pantalons texans i mocador llardós al coll i per tota la colla de cantautors rock que ens venen un concepte d'autenticitat, de rock madur, d'arrels profundes i sòlides, de trajectòria seria i respectable, d'independència artística (juas, juas, juas)...
Perquè sàpiguen tots vostès, analfabets musicals, que l'Springsteen de marres no és més que la punta d'un iceberg empolsinat en un  mar de personalitats i mites caducats i congelats que s'han d'anar rescalfant al microones cada any i mig.

Sí, malparits, sí, el senyor gerent els està parlant de genis com Lou Reed (que aquest 2011 ha cagat Lulú, amb el quartet dels BlackMen trashers de San Francisco -motiu per perpetrar un altre post d'òdit.-), Tom Waits (que només ha fet un disc en sa puta vida però que l'ha anat traient al mercat en gairebé 40 lliuraments consecutius des del 1973) i que fot les entrades als seus concerts a més de 100 euros el fill de puta (toma autenticitat!), Leonard Cohen (que algú l'ensenyi a cantar d'una puta vegada,... i li soni els mocs, cony!), Bono (alienat total,... té la barra d'estar en qualsevol cotarro solidari encara que no el convidin i el fill de puta gasta una mà de bitllets en electricitat a cada una de les seves mansions que ti cagues,...el molt cabró) o Bob Dylan ( que porta un cuento de divo a sobre que no vegin, malparit de merda que perd el cul per exhibir el puto Oscar que va guanyar, als seus concerts).

I aquest és el panorama musical que el grup Bildelberg ens depara. Cagum tot!.

Però si volen un final de post clar i concís, el senyor gerent els hi proporciona: la culpa és del Brus Springteen, per ser el més autèntic pesat de tots. Bé, d'ell i del Fuentes, clar.

Estiguin bonets.

Nota bene:
aquest escrit de merda ha estat inspirat per forces divines de l'ÒdiT al senyor gerent, mentre escoltava un poti-poti de: Misfits / Machine Head / Primus / Motorhead / VNV Nation / Kirlian Camera / Hank Williams III.

Si, ho sé, aquesta selecció denota un gust musical de merda. Però és el que hi ha... 

El senyor gerent té una brossa a l'ull

No pateixin. El senyor gerent no s'ha amariconat pas, no.  Ans el contrari. L'òdit se li ha aferrat al seu gris cor i segurament per això troba en els escrits de Brossa, allò que no troba en els escrits de Martí i Pol.

BALL DE XIFRES

Els polítics menteixen en nom de l’equilibri,

fan embolics en nom de la moderança.
En nom de la justícia es cometen delictes,
i es fan nyaps en nom del seny.
Donar pa i futbol convé als manaires
perquè les mentides siguin veritats.
Els intel·lectuals veig que s’estoven
i els proletaris s’han aburgesat.
Encenen cigarrets i es cremen el nas.
I, si primer s’han fregat les mans,
després se les han de posar al cap.
Quan passen els dies i no faig les coses,
sospito que en aquest retard s’hi amaga
inconscientment la voluntat de defugir
un compromís que em ve imposat.
Però la pitjor de les covardies
és no denunciar una malifeta
amb l’excusa que de barbaritats
se’n faran sempre. (Pàg. 175)

Brossa, Joan. Passat festes
Barcelona: Empúries, 1995.


Aquest puto home era un geni visionari.

Llegiu, podrits, llegiu !!!

El senyor gerent parla amb un peix

El senyor gerent saluda el jalouin amb una castanya

Llegiu podrits, llegiu!!

BRUIXA PRIMERA

La caldera va voltant i així hi anirem tirant: un budell emmetzinat. Tu, gripau, que t’has estat un dia i trenta amagat sota la pedra foguera, i de verí t’has inflat, bull primer dins l’encantat aldarull de la caldera.

LES TRES

Au, treballa, canta i vola; canta, foc, i bull, cassola!

BRUIXA SEGONA

Pell tendra de serp de riu, bull dins l’infernal lleixiu. Ull de llangardaix verdós, granota, llengua de gos, ala de rata-pinyada, llenguda d’escurçó esqueixada, fibló d’una serp sense ulls, a dins el brou dóna bulls amb una ala de mussol; vés bullint dintre el perol, per fer la sopa infernal; vés bullint, olla fatal!

LES TRES

Au, treballa, canta i vola; canta, foc, i bull, cassola!

BRUIXA TERCERA

Dent de llop i pell de cuixa de dragó; mòmia de bruixa, gola de tauró voraç, cicuta collida al ras, fetge de jueu blasfem, fel de boc, teix que trenquem durant l’eclipsi de lluna; nas de turc i boca bruna de tàrtar: dit d’un petit escanyat en ser parit, amb la fossa per tot bres; fem-ne un brou greixós i espès, i d’un tigre la ventresca dintre el brou que tot ho envesca!

LES TRES

Au, treballa, canta i vola; canta, foc, i bull, cassola!

BRUIXA SEGONA
Refredem-ho amb sang de simi i l’embruix que no s’aprimi.
(Pàg. 94)

William Shakespeare. Macbeth.

Barcelona: Bruguera, 1979

El senyor gerent sempre es sorprèn per l'estultícia aliena

Volguts odiosos, membres tots de la raça humana: 

De tots és sabut que la humanitat es caracteritza per la consecució de les fites més difícils, pel progrés constant, per les troballes més revolucionaries i per les invencions espectaculars que, tot plegat, la proveeixen de confort, salut i estabilitat com a espècie.
Per tant, caldria concloure que és una satisfacció pertànyer a la raça dominant d’aquest planeta (... i no, per exemple, haver nascut francesos, oi?).
 

Així, el senyor gerent els recorda que l’Home ha conquerit tots els pics més alts del món, tot deixant la seva empremta; ha arribat al fons del mar i l’ha fet seu. La faç de la Terra està sotmesa als capricis i necessitats de la població humana, la Lluna, a hores d’ara no és cap problema (diuen), i els espais estan sent solcats per ferralles satèl·lits, estacions espacials i coheteria variada.

Cocacolitzant l'Everest

Mengeu gambes de Palamós, mengeu....

Quan l’Home té calor es refresca amb uns ecològics i sostenibles 20º en el sistema d’aire acondicionat i quan l’Home té fred el seu enginy li procura un terminal de telefonia mòbil que li escalfa el cervell per radiofreqüència. Així mateix, quan l’Home té gana, allibera suficient energia nuclear per fer la capsa de crispetes més gran del món, i quan l’Home té sed és capaç d’eixugar un mar.

Criiiiispetes !! Criiiiispetes!!
Quí vol crispetes!!!!!!????

Un camell amb flaccidesa i un vaixell vingut a menys,
tots dos compartint foto.... normal, no?

Quan l’Home emmalalteix permet que quatre multinacionals medicalitzin massivament i sense suficients proves i assajos escrúpols la seva gent; si l’Home té gana, sacrifica generosament en un gest doloròs i sentit, part de la seva espècie, (sovint els més dèbils i sense veu), per tal de procurar la supervivencia a l’altra part (sovint la que, durant 2004, va dedicar 17.000 milions de dòlars en alimentar les seves mascotes i animals de companyia)

Què fills de puta?
A quí trien? pisto car pel canari o arròs econòmic pel pobre nano?
Ah callin..., que han de sortir a sopar al McDonalds i ara no poden triar, oi?.

Si l’Home necessita argumentar una estructura de poder, crea la religió, la política i la banca; si l’Home necessita resetejar una part del sistema, crea la droga o la guerra.

La Física, la Química, la Medicina, la Biología, l’Enginyeria.... totes han caigut rendides davant l’afany investigador de l’Home. La Ciència, tot i no ensenyar-nos-ho tot, ens està escalfant la bragueta i la humanitat està preparant el seu desflorament.

Ja veuen doncs, volguts odiats, com la insatisfeta set de coneixements, descobertes, exploracions i espoliacions és quelcom innat a l’Home, a la raça humana. I el motor de tot aquest estímul constant per avançar, per anar endavant, per superar-se és la intel·ligència.

La intel·ligència..., la intel·ligència...

La intel·ligència, doncs, és l’ADN que defineix a la raça, a l’Home al llarg i ample de tot el nostre fotut planeta.... A tot el planeta?

NO !!!.

Un petit reducte d’humans, localitzats a la península ibérica es resisteixen a utilitzar la raó i la lògica de la  manera com ho fan els seus semblants. Aquest grupuscle de renegats és format per senyors i senyores encorbatats que treballen al Banco Popular i que sembla que no són gaire amants de fer les coses de manera intel·ligent.

Aquest cartell ha estat així al menys dues setmanes seguides.
Banco Popular: model d'eficiència?
(Vist a Sabadell, carrer d'En Font - Octubre 2011).

Doncs res volguts fills de puta, ja que la natura els ha obsequiat amb un cap amb farciment gris, no el facin servir només per penjar-hi arracades, collarets i pircins.

Estiguin bonets... i sobretot, no s'oblidin de l'arròs, collons.

El senyor gerent emet un comunicat ràpid

Volguts odiats, permetin una arrojada urgent del senyor gerent després de veure el telenotícies de la tele 3.

Catalunya avui ha pujat de divisió.
Pel que sembla, com que en aquest corner peninsular en el que vivim no volem ser menys que els mexicans, ara juguem a la categoria de patriotes amb bandera grossa.

Vaja, igualets, igualets que els veins cafres.

El senyor gerent no té res contra el folklore patriòtic i tota la parafernàlia nacionalista; si ajuda als pusilànims i als necessitats de coneixement, ja està prou bé.

Ara bé: que confonguem sentiment amb metres quadrats de tel·la, francament, pel senyor gerent és patètic i demostra només una cosa. Com més gran és el drap, menys contingut hi ha darrera.

Peixet, peixet, i quan tothom està enlluernat....zaaas: retallada!

Estiguin bonets.

El senyor gerent proposa i vostès disposen

El senyor gerent puja escales

Oi que en alguna ocasió, volguts fills de puta, han sentit dir a algú que “qui vol lluir ha de patir?”
Doncs el senyor gerent els diu: Ja! I una merda!.

En una societat obsessionada pel lluïment físic i hipnotitzada pel culte al cos; en una societat que valora més allò que la Natura no s’ha dignat a atorgar que no pas el que es té; en una societat en la que la despesa en temes esportius, en estètica narcisista o en güellness asèptic representa una bona picossada sobre el % total de la despesa familiar; en una societat en que el concepte d’esforç ja no té cap valor...

En aquesta societat, doncs, el senyor gerent afirma que el simple i trist fet de pujar o baixar un puto tram d’escales es presenta con un repte només digne, pel que sembla, de ser afrontat per una minoria de rarets.

Sí amics. El senyor gerent, a més a més de veure naus cremant més enllà de la porta de Tannhauser, també ha vist dones joves i sanes esperant més de cinc minuts un ascensor per estalviar-se baixar (BAIXAR escolti’n, no pujar) un tram d’escales de no més 15 graons (els que hi ha entre la superfície i el caixer automàtic de la majoria d’aparcaments soterrats a les nostres ciutats).

El senyor gerent també ha vist a homes i dones joves que, en els edificis d’oficines a les hores punta, prefereixen esperar-se que passi l’ascensor un parell o tres de vegades que no pas arrugar-se el trajo del Corte Ingles pujant o baixant una planta a peu.

Altantu filla de puta ! T'has deixat les cames a casa?

El senyor gerent fins i tot ha estat testimoni de la increïble barra d’homes i dones, vells o joves, que, al club esportiu, i vestits amb les seves millors gales d’Adidas, Reebook, Assics i complements inútils de Tiger, Spalding o similarts, esperen l’ascensor que els porta dels vestidors a la sala d’aparells de gimnàstica.

El senyor gerent ho ha vist, sí. I el que és més greu. Mentre la gent es fot d’hòsties per anar a l’esglesia al DIR i pagar 400 € per un cony d’entrenador personal que et diu com fer steps* i suar segons el manual de la gent maca, el senyor gerent ha hagut de baixar de la vorera per sortejar les putes dues dotzenes de cotxes mal aparcats davant de dues dotzenes de botigues, per la mandra del conductor de buscar aparcament, encara que aquest estigui a dues cantonades de distància (no sigui cas que després es cansin i no puguin anar al DIR).

El senyor gerent ho ha vist: mentre la gent espera en candeletes el cap de setmana per sortir amb la mountainbaic de més de 1.000 € (i amb la que esperen avergonyir veïns, amics i coneguts), el senyor gerent ha hagut de tornar a baixar de la vorera per culpa dels cotxes que aparquen (sense importar-los una merda el pas preferent als peatons) davant el mecànic per portar-li la bici i que li afini els frens, els plats i els pinyons Shimano infrautilitzats d'aquestes bicicletes.

Hòstia Pepet, estava baixant l'escala i tot
d'una m'han caigut les calces...

Tot això el senyor gerent ho ha vist mentre ramats de gent cerca dreceres per parcs,  trepitjant minses zones ajarninades tot trinxant el poc verd que queda per estalviar-se de fer les 5 passes de més que farien tot passant pel camí que toca.

Això sí, el cap de setmana, tota aquesta gent, es passa un matí sobre un bicicleta de muntanya, sobre una cinta de córrer o lluint el banyador en un club de natació. Tot sigui per fer exercici.

Pujar o baixar un grapat de graons cada dia? Quiti, quiti, això fa pobre...

Estiguin bonets

*Steps: es diu d’aquell exercici maricón en que un grapat de fills de puta vestits amb robes de colors cridaneres i farcides de marques comercials, suen la cansalada pujant i baixant un puto esglaó de plàstic al ritme d’una música enllaunada i d’unes instruccions emeses per un entrenador histriònic. Acostumen a pagar calé llarg per fer-ho.

El senyor gerent omple el temps

I quan va decidir adormir-se, en comptes d’enumerar ovelles mentalment –tal com fem la gent civilitzada-, comptava fills de puta, entre els quals, per descomptat, ell no s’incloïa (...) (Pàg. 151)
Ningú no vol saber el perquè
Arbonés, Jordi. No era la meva lletra.
Barcelona: Proa, 2000


Sin embargo, hay una cosa curiosa respecto a los hombres blancos: son un material maravilloso para los escritores. Se puede escribir todo lo que uno quiera sobre el hombre blanco norteamericano y nunca protesta nadie. Ni siquiera el hombre blanco norteamericano. Pero si se escribe algo desagradable sobre cualquier otra raza o clase o sexo, los críticos y el público se ponen furiosos y las cartas llenas de odio comienzan a amontonarse aun cuando parezca que el libro se sigue vendiendo bien. Para odiarte, primero tienen que leerte. Se mueren de ganas de saber qué es lo que vas a decir ahora sobre su mundo. Mientras que al hombre blanco norteamericano le importa un carajo lo que se diga sobre él porque domina el mundo: de momento al menos.  (Pàg. 64)

Acción
Charles Bukowski. Hijo de Satanás.
Barcelona: Anagrama, 1996

Llegiu, pudrits, llegiu.

Estàvem asseguts al jardí prenent un aperitiu abans de dinar. La conversa es va decantar cap al tema del racisme.
- Des del punt de vista teològic –va argumentar P., un conegut predicador-, el racisme no existeix, ja que tots descendim d’Adam i Eva.
De sobte es va sentir una remor entre els parterres i alguna cosa es va esmunyir entre la gespa acuradament tallada. - ¿Què ha estat això? –vaig preguntar.
- Una serp.
-¿I no creu, reverend pare, que ha insinuat un somriure una mica estrany?
- No –va respondre breument el teòleg. (Pàg. 27)Al jardí
Mrozek, Slawomir. Joc d’atzar.
Barcelona: Quaderns Crema, 2001

- Valerian Alexàndrovitx, no li sembla terrible? Sap perfectament que la seva activitat ha causat la mort d’éssers innocents i que encara en causarà. Jo no sóc un home d’estat. M’agradaria saber si això li ha impedit mai dormir.
Es va quedar callat. Com que el sol ja s’havia post, no li veia els trets del rostre. Tanmateix, com que el mirava de molt a prop, amb una atenció apassionada, vaig distingir el moviment que va fer inclinant el cap a un costat. Així semblava un bloc de pedra fosca.
- Qualsevol activitat i qualsevol lluita engendren la mort. Si som damunt d’aquesta Terra, és per actuar i destruir. Però quan s’obeeix uns mòbils superiors...
Es va interrompre i, de sobte –em sembla que era aquesta franquesa, aquells llampecs de sinceritat, allò que el feia tan atractiu i tan irritant-, va dir amb una veu diferent, amb una inflexió de tristor i tendresa:
- La vida no fa de bon viure...  (Pàg. 163)
Némirovsky, Irène. L’afer Curilov.
Barcelona: La Magrana RBA, 2010


“[...] Mai tan feliç. No tenir res. No aspirar a res. No suportar cap lligam: és el paradís.(...)” (Pàg. 32)
Barral, Nil. L’home que dormia al cotxe. 

Barcelona: Ara, 2011

El senyor gerent fa pudor de FLIT

Odiosos, odioses,
si aquest matí han deambulat per la zona vallesana i aledaños, i han alçat la vista cap al cel abans de les 11 del matí, hauran vist, sense cap mena de dubte, la multitud i profusió d'esteles d'avió que solcaven tot el cel.


Esteles que cridaven l'atenció per la seva llargada i per la seva tossuderia a no esvair-se. Que maques oi? Sobretot pels que, com el senyor gerent, tenien la sort d'estar a quarts de vuit del matí parats en un puto embús de trànsit, tot escoltant la loquacitat i ganes de protagonisme dels llegidors de teletips i portades de diaris de les ràdios*

Doncs JA! i una merda! Les delicades esteles dels avions que pentinen el cel.... i una merda home!!!

Han de saber vostès, benvolguda audiència, que gràcies a un grup d'acadèmics del més alt nivell, científics i especialistes valerosos, que desafien al poder i que utilitzen la Ret per traslladar les seves descobertes a la resta de la humanitat, sabem que el cony de fumet blanc que deixen els avions al seu pas no és més una operació encoberta dels poders ocults que governen el món, amb l'únic objectiu d'ensulfatar, de fumigar, de controlar en definitiva, el lliure albiri humà.

Ja tenen el paper de plata a punt?

Així, gràcies a aquests dignes prohoms de la sapiència i del mètode científic sabem que entre les fites per aconseguir amb aquestes fumeroles anomenades tècnicament CHEMTRAILS s'hi compten experiments de terrorisme molecular amb microplasma (sic), contaminació de l'aigua potable amb bari, o fins i tot, un programa de control de la troposfera i del clima del planeta, per no parlar d'efectes immediats en situacions bèl·liques (per efectes immediats han d'entendre que la palmi déu i sa mare entre els dolents).

Malgrat tot,... ...  ... costa d'empassar tot plegat, oi?

No pateixin deixebles descreguts de Sant Tomàs. Com sempre el senyor gerent recorre a la digníssima professió periodística. Aquí tenen: el testimoni valuós dels periodistes d'aquest pais; el retrat precís i concret de la realitat, la informació fidedigna en estat pur, la utilització de fonts pertinents, la contrastació de la noticia...


Però si surt a la tela serà que és veritat oi, fill de putes?
Quin troç de notícia, eh nanos?

Boeing amb complement ACME per
fer creps

Psst!

Acostint-se. Entre vostès i el senyor gerent a cau d'orella:

Collons, que bé que aniria que la Generalitat es gastés un quants calers amb un avionot d'aquests, i fotés unes quantes voltes de la Franja de Ponent, enllà. Ah, cony,...espero en candaletes el 2014. Estiguin bonets.

Inventari: allà vostès..., alguns compleixen bé la feina

* El senyor gerent els informa que a can Fuentes i a can Basté, ara s'ha posat de moda competir per recitar els hashtag  del dia, del tuiter dels collons. La gracieta és que es repeteixen com lloros en cinc minuts de diferència.. foten un ridícul del copon els fills de puta, a banda de pensar que si RAC1 ho permet, allà ells, doncs es tracta d'una empresa privada, però el botxorno plou sobre CaCalunya Ràdioooo.

El senyor gerent els ensenya a relaxar-se a la platja (...i 2)

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::: AVIS PREVI

Si hi ha algú que troba aquest text massa llarg i per tant que no el llegirà, que no es preocupi.

El senyor gerent es fa el càrrec que la debilitat mental i el bordelinisme del personal estan a l'ordre del dia per culpa de professors funcionaris, per culpa de sistemes educatius ineficaços, per culpa de families narcotitzades, per culpa de la merda de programació televisiva, per culpa del Twitter i també, per culpa de Facebook .

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::: FINAL DE L'AVIS PREVI 

La platja familiar ideal 

Vostès ja saben que el senyor gerent va anar aquest estiu només un parell de vegades a la platja.

Aquestes dues ocasions, per alguns de vostès es manifestaran com poques i escasses i en canvi per d’altres com masses i suficients.  En tot cas el senyor gerent, amatent per exteure’n conclusions, ara els hi arroja la segona visita a la platja que els devia. Double combo.

No es pensin però. Aquesta visita també va ser un mete-saca ràpid. Una blitzkrieg de tres horetes al Maresme. El just per complir amb la tradició estival, talment com és menjar dues queixalades de turrons durant el Nadalt.

Així les coses, ja es poden imaginar que tres horetes no donen per a gaire; però, a més a més, si les circumstàncies tampoc són propicies, l’excursió a la platja acaba convertint-se en una visita a Hell’s Kitchen.

La platja ideal... i punt!

L'esmentat dia, el pla era:
- arribar en vint minuts, 

- aparcar el cotxe en cinc minuts,
- arribar a la platja en tres minuts, 

- i gaudir de la dolça potuleria que emana de la sorra, durant un parell d’hores.

Aquest era el plan.

Repeteixo: E-R-A.

La realitat fou una altra. S’inicià bé, complint els objectius inicials: vint minuts de cotxe; però es va torçar a l’arribar a destinació: mitja hora donant voltes cercant lloc per aparcar el pot. Mitja hora que va servir per començar a evocar a l’Odit.

Després, com que el senyor gerent va haver de deixar el cotxe més a prop de Cagar de Munt que no pas de Cagar de Mar, va tocar perpetrar una bonica i sana patejadeta (sota un puto sol de justicia) fins a la
N-II. Un cop allà, anar a la caça i captura d’un pas peatonal soterrat per passar a l’altre costat de la trinxera ferroviària, tot ambientat amb els delicats efluvis de l’activitat humana. 

Finalment, arribada al mart. Ara el senyor gerent ha de cercar lloc... no es pensin... per un mascle no és una empresa fàcil. L’elevada temperatura ja estova prou el cervell com perquè aquest es declari en serveis mínims i deficitaris; a més a més, la platja és un anar i venir de gent cap a les dutxes i cap als xiringuitos. I si amb això no n’hi ha prou, tota la sorra està adobada amb abundants tetes, pits, i mamelles que (malgrat el pèssim estat de conservació de la major part) provoquen una distorsió mental al nostre heroi, i per tant, una forta dificultat per trobar un lloc (raonable) on ajeure’s.

Així, fent el cor fort i amb l’ullet del cul ben premut, el senyor gerent decideix tirar recte i no parar fins a tocar de la sorra humida. Dit i fet. I llavors,... vostès segur que ja ho saben fills de puta,  el primer pas a la sorra de la platja no és de cap de les maneres un gran pas per la humanitat, sinó més aviat un filloputada ardent de primera. El miratge de la sorra de la platja es desfà, s'esfuma i es revela el que veritablement hi ha: un oceà de nàpalm en ebullició entre els xiringuitos i el mar.

Però si Mein Führer el senyor gerent havia arribat fins allà, no era qüestió de dubtar per una mariconadeta d’aquestes... oi?. Imaginint-se així, al senyor gerent fent saltets unes vegades o enfonsant els peus a la cendra incandescent  sorra d’altres, i arribant al seu destí amb dos munyons de bacon fumejants.

Quan un diu “el seu destí” es refereix ni més ni menys al metro i mig quadrat de sorra plena de plomes merdoses de colom o de gavina, fragment de canyes seques de riera (segurament de Cagar de Munt), un esplendit mostruari de totes les marques de tabac de l’estanc en forma de burilles rebregades, un parell de taps de plàstic i tres boletes de paper de plata fent la competència a dues bosses estripades de la Dharma Corporation Mercadona. Ahhh home sweet home...

Com home prudent que és, el senyor gerent el primer que fa en aquests casos és marcar el seu territori. Estén tovallola, estableix un perímetre de seguretat amb les xancletes i deixa la bossa una mica més cap enllà, en forma d’OPA hostil als veïns del costat (que sembla que són polonesos o francesos, en tot cas, algú fàcil d'envair).

Llavors sí, llavors és l’hora...l’hora d’anar cagant llets cap a marT a fotre una pixarada de cavall, doncs amb totes les aventures, la bufeta ja presenta una sobredimensió que en termes mèdics podria ser preocupant. Aquest és un moment que, volguts fills de puta, estaran d’acord amb el senyor gerent, és gloriós. L’individu (home o dona) entra als dominis de Poseidó, fa mitja volta portat suament per l’onatge del mar i mirant fixament a la societat humana espatarrada sobre la cendra incandescent de la platja napalmejada, amb una rialleta de plaer deixa relaxar els esfinters tot dedicant la pixada a tots aquells que en aquell moment l’estant mirant menant un bocata de mortadel·la.

En finalitzar la discreta contribució a la pujada del nivell del mar, arriba el moment de l’úsdefruit del petit terreny vallat que el senyor gerent s’ha preparat amb anterioritat. Per això s’espera a que una onada l’acompanyi per ajudar-lo a sortir del  refotut desnivell de mig metre que hi ha on trenquen les onades. D’aquesta manera s’estalvia de fer gaires esforços que li puguin desfigurar l’orgullosa estampa amb la que, emulant Venus, tothom surt de l’aigua (ventre endins, pit enfora,  i marcant paquet.... per cert, Venus era un negre que el senyor gerent va conèixer a la mili). Però ailas!!!!, com sempre, no contava amb el fragment d’alicatat provinent d’algun abocament il·legal, que just en aquell fotut moment apareix al fons marí, sota la planta del peu esquerra del nostre heroi,.... Txac!!!!. Taju al canto !!!! (els de Cagar de Munt també van sentir el crit...).

Un cop un surt de l’aigua, és lògic sospirar en espatarrar-se a la sorra, lubricar-se amb la protecció solar talment com un vibrador gegant de carn, i deixar passar el degoteig del temps sense importar gens ni mica. De tant en tant, fer mitja volta per torrar bé cada cantó de la cansalada i quan la dermis ja està propera a la temperatura de liquació, un petit saltironet cap a l’aigua per refrescar-se tot curtint la pell amb els pixats dels altres... i res, tornar a començar el cicle.

La puta realitat

Però, ai amics! El Destí no té pietat del nostre humil senyor gerent. Ell que havia previst el preuat lloc a la platja amb la cautela de caçador, id est: enmig d’uns pits naturals talla 95/100, i unes mamelles retocades, talla 115/120, (segons el SM3dSG -simulació mental 3D instantània del senyor gerent-), ara es troba que aquests exquisits i tremolosos fruits de mar s’han escapolit, i la seva plaça ha estat ocupada per una aberració de la naturalesa en format dona-foca-quilles, de la subfamilia ameba en topless (per dir-ne alguna cosa) i amb una prole de crios saltironejant per tot arreu. Ahhh déus podrits! Que injustos que sou!!!

Però la divinitat (aquell col·lectiu sindical fill de puta) encara no en tenia prou. A la mitja hora de l’arribada d’aquestes formes amorfes, també fan la seva entrada un grup de paioponis: els mascles amb tres putes canyes de pescar (... per pescar,.... què?... QUÈ?), i les dones, com no podria ser d’altra manera, amb la nevereta, el parasol i els crios. L’infern sobre la terra senyors. 

Els homes de seguida se’n van a pixar, a banyar-se i a crits, com tampoc no podia ser d’una altra manera, es comuniquen amb el seu concubinat i descendència, que encara estan efectuant tota la logística del campament al capdamunt de la platja, al costat de la via del tren. La resta, els que, com el senyor gerent s'estan al bell mig de la conversa cridada, al·lucinen moniatos....

En definitiva...ni Maresme ni polles. Allò era Omaha Beach en ple dia D. L’enemic mastegaxiclet es multiplicava per tot arreu: tropes paipòniques desembarcant massivament; sapadors de mamella fluixa i pèl sobaquer dur com el filferro de trinxera, atacant pel flanc; ramats d’infanteria (carn de canyó infantil amb mocs penjant i pilotetes de goma emprenyadores) iniciant accions de càstig continuada; les forces al·liades de negres, moros, xinos i altres colors de l’arc de Sant Martí racial, tirant-se en paracaigudes amb variats artefactes i articles a les seves mans, ... tots contra les mimbades posicions dels dignes representants del seny , del saber fer i dels banyadors pantalonets MEYBA, que... mein gott... disortadament,  anàvem sent escombrats de mica en mica.

L'Estat Major en plena reunió al bell mig del camp de batalla.

I el més trist de tot és que fora de la platja també seguim sent escombrats cada dia. Ens anem replegant davant la hipocresia social i ideològica, davant el teatre nacionalista que la dreta d'aquest pais representa, davant l'ideal d'una Europea descafeïnada i darrerament tant devaluada. Aquells fills de puta jipis francesos del maig del 68 deien que sota les llambordes hi havia la platja... i uns collons!. Que ningú toqui les llambordes, perquè la platja està plena de merda. 

Visca, fills de puta, visca... visca la globalització, l’aliança de les civilitzacions, el mestitssatge... Visca la solidaritat entre pobles, visca la cooperació i l'emigració...repeteixin amb mi, visca, visca, (bruuup!), visca. 
Estiguin bonets i vagin posant els quatre quartos que puguin tenir, sota la rajola.

El senyor gerent reparteix estampetes

El senyor gerent en fotria a foc a més d'un

El senyor gerent té un veí que es dedica a donar menjar als coloms. Fill de puta.

Un s’està al balcó de casa, fotent tranquil·lament la cigarreta i mirant les calces esteses de la veïna, quan de sobte, escolta un aleteig subtil i acte seguit nota quelcom humit i pastelós que li cau al seu clatell: PLOP!

Un està passejant despreocupadament pel carrer, amb els ulls guenyos de tant mirant culs i escots, quan de sobte, nota un cruiximent sota la sola de la sabata: CRRRRX!

Després de matar al gat,
qui té collons de seure al banc?

Un s’asseu a qualsevulla plaça, tot cercant l’agraïda ombra dels arbres (si és que als seus refotuts pobles existeixen encara places verdes), i al recollir els peus sota el banc topa amb quelcom i, al moment, una humitat li xopa tots els mitjons: CLOC! SHHEFF, SHEFFF!

Sí volguts odiats, sí.. Si s’han trobat mai en alguna situació com aquesta o similarT, llavors és que vostès han estat víctimes de malignes trampes urbanes instal·lades hàbilment pels maquis de l’asfalt, per l’exèrcit roig de les cantonades, pels revolucionaris de places i solars….

En concret, vostès han estat víctima del temible CAPAC (Cabrons que Alimenten Putos Animals Callejerus), grup emmarcat a la Internacional Revolucionaria GJSRF (Grup de Jubilats Sense Res a Fotre) i que a la vegada manté estretes relacions amb PQSI (Parats i Quillos amb Samarreta Imperi) i amb QVBVH (Quissoflautes que valoren més els Bitxos que la Vida Humana)

Tots aquests col·lectius, grupuscles i escamots campen amb total impunitat  pels carrers i places de les nostres ciutats, contribuint a l’empastifament tàctil i olfactiu de la resta de ciutadans, mentre, desafiadors, entonen l’esgarrifós crit revolucionari de ELL NO HO FARIA. 
Prenent el nom en va de la Naturalesa i l’Ecologia, van minant per allà on trepitgen amb els seus artefactes malignes: papers i embolcalls llardosos amb krispis o croquetes per gossos, bosses de plàstic estripades amb restes d’arrossos i capipota, o ampolles de plàstic tallades per la meitat, plenes d’un líquid putrefacte que hom ha gosat anomenar aigua, són les trampes més usuals.

I mentre tant, els estols de coloms els saluden al seu pas tot decorant intensament  finestres, cornises, voreres o cotxes amb llustroses i flamants cagarades, allà on aquestes màfies organitzades han deixat el seu paquetet alimentari...

Quin panorama tant maco oi?
Encara guanya més quan ho fan al
costat del parc infantil.

I les gossades polloses i les manades pudentes de felins entonen la cançó de lloança l mentre segueixen a aquests indesitjables i s’ocupen de deixar els portals i places plens d’excrements, de restes de menjar podrit, de pèls i borrissols llardosos, i de petjades fètides, tot descarregant ara sí, ara també, les ordes de puces i altres bitxos-microscòpics-fills-de-puta al voltant de parcs infantils, terrasses de bar, patis comunitaris o parterres de gespa (on després els quissoflautes s’hi ajeuen com si res per connectar amb el bon rotllo i equilibrar el karma)

En fi, volguts odiats, ens trobem de ple en una gran hipocresia, això sí, tintada i convenientment customitzada pels defensors dels animals. Així, mentre el nostre lloat tinent-coronel Kilgore arrojava al llevar-se al matí...

¿Ho pots olorar, mindundi? És napalm. Res al món fot aquesta olor. Quina delícia ensumar napalm al matí!...

els fills de la gran puta del CAPAC exclamen:

“Ahhh!!! que bé olorar pixats i merda a tothora...Aquesta ciutat fa olor a....olor a victòria!” 

mentre van distribuint incansablement els seus còctels de contagis i infeccions de manera altruista i completament convençuts que actuen com a bones persones.

Estiguin bonets.

El senyor gerent llegeix patufets

LLEGIU PUDRITS, LLEGIU

Anuncios publicitarios
que prometen felicidad
de algún producto de moda
que te hará cambiar
Comprador que entra en la tienda
al acecho el vendedor
vendedor que vende producto
comprador que se vaya a mamar.

Ohhh, si si ¡os engañan, os engañan así!
Mi vieja me despertó
en la cama estaba yo
han cambiado la hora
lo dijo anoche televisión.

Oh, si, si, os engañan, os engañan así
Oh, si, si, os engañan, os engañan así

El senyor gerent té un somni

De la mateixa manera que un tal Tito,...er..no sé què...Pitu Luther King, un moreno dels IUESEI de l’època de la tele en blanc i NEGRE que va tenir un somni i el va esbombar a tot cristu, aquesta nit el senyor gerent també n’ha cagat un de somni i ara mateix els el pensa explicar.

Bé, per ser sincers... el senyor gerent faria millor de parlar d’un malson. Perquè de la mateixa manera que en Carlitus Marx parlava dels fantasmes que recorrien Europa en "El manifest comunista", el seu llibre d'autoajuda i coaching, el senyor gerent també els parlarà avui de fantasmes que recorren els nostres carrers.... Això sí, fantasmes amb xandall.

Aquests espectres, que es mouen entre nosaltres com si res, i que cada cop es revelen davant els nostres ulls amb més assiduïtat, atenen a noms com Jóse (amb accent a la o) o Mígue (amb accent a la i). De la mateixa manera, i per no ser menys, les seves femelles responen a exòtiques crides com Yeni, Loli o Yessi, apelatius que cada cop que es pronuncien en veu alta, fan tremolar totes les calces de les verges del santoral institucionalitzat secula seculorum, en aquest racó de món.


Han de saber vostès, volguts fills de puta, que tots aquests incubes estan tallats amb un perfil similartT. Això vol dir que estudiant a un espècimen en concret pots arribar ràpid a treure conclusions generalitzables a la resta de col·lectivitat fantasma referida.

EEAAAHH ESSA PEÑÑAAAA DE L'ODIT...VÁMOOONOO

Així, entrant ja en el terreny dels somnis del senyor gerent, el fantasma que l'ha tingut entretingut aquesta nit treballa d'ajudant de lampista i té un Citroën Saxo tunejat (amb els corresponents alerons al darrera, spoilers i neons blaus als baixos, i daus de pelutx i tota la pesca al salpicaderu).

És lícit afirmar que justeja intel·lectualment, doncs l’individu només va complir amb els estudis obligatoris en dependències públiques (autèntics coladors de fracassats) i va oblidar els llibres ràpidament encisat pel diner fàcil del sector de la construcció. Ara però, amb la puta crisi instrumentada per l’enganyifa dels de dalt, es passa de dilluns a dissabte currant com un cabró, en una feina malpagada i amb contractes escombraria (amb sort).

Les tardes del cap de setmana, junt amb la Yeni/Loli, van al  Parc Vallés de Terrassa o al de Mataró o al de Gavà-Castefa (que segurament no tindran el mateix nom però si la mateixa substància). Total, que van allà perquè mola que te cága (noti’s l’accent a la primera a i la supressió voluntària de la s final). De fet, nosaltres, la gent normal, sabem que van allà perquè hi troben part del seu ecosistema natural: el McDonald's, la bolera & sala de màquines de joc, les multisales (on es pot xerrar amb veu alta i parlar pel mòbilT sense problemes) i la parada de crispetes.

En el somni d'aquesta nit passada, el fantasma...el senyor gerent..., jo...

“Flop” “Flop” “Flop”

El dissabte a la tarda també aprofito per anar a casa d'un col·lega per tal que em rapi ben rapat dels costats, però deixant-me les patilles llargues i retallades i la closca amb el pèl ben llarg i de punta, com un raspall d’escombriaire. Sempre miro que no em quedin pèls al xandall, o la cadeneta d’or amb el santcristu i tampoc al nomeolvides del canell. Cagum la puta, què seria d’un home sense el crucifiju que li va portar el seu germà gran quan va nar a fer la mili a La Legión.

Aprofito aquesta circumstància també per lluir el tatuatge amb caràcters xinesos que porto al clatell i que mola que ti cagues. El meu col·lega i tots els seus cosins (que viuen amb ell), es desfan de puta enveja. No sé què hi posa, però mola mazo.

Un dels cosins... mort d'enveja, clar.

Mentre estic a casa, espatarrat al sofà, amb una mà al comandament a distància i l'altra jugant amb la tira del tanga de la Yeni-Loli, vaig passant canals de tele i sempre paro al canal del Gran Hermano XVIII i al del Pampansil. De tant en tant li ensenyo la llengua a la Jessi-Maica i ella me l’ensenya a mí, i ens fotem el lote. Vaya guarra que està futuda la cabrona!!! El piercing que porta a la llengua em fot a mil, zorraca !!!!

De tant en tant pillo una mica de costo, i em lio uns petardets que pa qué... sovint me'ls foto a peu d'amoto (també tunejada -bé, feta a trossos d'altres que he anat arreplegant o bé a la feina, o dels colegues o d’algun solar... escapaments rectificats, discos de fre petrificats, amortidors molons que te cága-). Com que el porret em fot venir salivera, foto quatre escopinades cada quart d’hora, a tort i a dret per marcar el terreny. Ques noti que allà hi ha un paio amb collons. Cagum la pus, com s’ho faria un home si no pogués fotre quatre gapos pel voltant!!!!.

El diumenge al matí, m’acosto al primer tros de verd que trobo tot sortint de la ciutat, i malgrat el cartell d’”Abocador clausurat” acostumo a treure la merda del meu superT Citroën Saxo tunejat (mocadors de paper enlleterats que la Maica-Carol ha deixat allà desprès de menjar-me el nabo, bosses de pipes buides, paquets arrugats de Marlboro i un parell de bosses buides de xurros de quan vàrem anar a la Fira).

Yenniii...que no me se t'arrimi al buga que mel raies....

També aprofito l’avinentesa per treure el Javi (el meu canari) a passeig. Mentre espolso les estores del Saxo a peu de cuneta, deixo la gàbia del Javi sobre el capó del cotxe a les 12 del migdia...així està calentet...haurien d’escoltar vostès com refila el fill de puta. De tant en tant li foto un salivasso perquè vegi que me l’estimo... Cagum la puta, que faria un home sense el seu canari.

A l’estiu, o quan comença a petar una mica el Llorensu, m’agafo a la xurri i ja sigui amb l’amoto o amb el cotxe (el que tingui gasofa, vaja) ens acostem en 15 minuts a la playiqui d’El Masnou (Sector Ocata, naturalment, ... encara hi ha classes, saben primus?) Tots dos estem contents: ella ensenya les tetes al personal i jo el tatuatge xinès. De tant en tant ens fotem de cap a l’aigua i li endinyo una miqueta a la Rosi-Yenny.

I sempre, sempre, quan sortim de l’aigua hi ha un fill de puta mirant-me fixament... de mitjana edat, amb barret negre i de tita petita, rodejat de tres xurumbels que no paren quiets i que va acompanyat d’una senyora amb cara de pal. Em mira amb una cara d’ÒdiT... no vegis neng!!...buff, m’entren calfrets de pensar-hi, me se’m queda el cuerpo xungu.

“Flop” “Flop” “Flop”

I aquí s’ha despertat el senyor gerent. Això sí, pixat i cagat de dalt a baix, amb la cara blava, desencaixada i treien escuma per la boca. Cagum la puta, què ha de fer un home per no tenir aquests somnis!!??!!!

 Estiguin bonets i vagin per l’ombra.


P.D. El senyor gerent sap perfectament que aquesta arrojada d’ÒdiT es demagògica, plena de tòpics i estereotips i que, potser per alguns, conté actituds racistes per motius culturals i/o de llengua. Al senyor gerent, però, li sua la tita.
Ell ho veu així. I, si deixem la hipocresia de banda, segur que com ell, molta més gent que no tenen més remei que veure, escoltar, aguantar i esperar... esperar un terratrèmol, un OVNI o una declaració d’independència d’una puta vegada.

Quis tigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra...bé, que tiri confetti, perquè de fills de puta cada dia n’hi ha més.

Inventari: L'infern sobre la terra

El senyor gerent els descobreix l'origen de l'onada de calor

El folleteig generalitzat, tant de nacionals com dels putos guiris de Llorets, Salous i poblacions costeres similars (dedicades al turisme de sorra, alcohol i cardamenta) provoca aquests augments insospitats de temperatura. Literalment poden fer saltar els ploms, els semàfors i les papereres i, si s'apreta gaire més, fins i tot aparadors i altres peces de mobiliari urbà.

De la mateixa manera, els espants, sustos, i mal rollos derivats de l'apretada de cinturó de la nostra estimada Generalitat, han fet que el percentatge de llufes i pets involuntaris (causats per l'estrès i el pànic entre la població en general i, sobretot aquest agost, entre el col.lectiu de pobres oficials que reben -o rebien- el PIRMI) hagi experimentat un creixement desproporcionat, afectant no tant sols l'estabilitat del confort ambiental, sinó també la salubritat del aire.

Però no pateixin, fills de puta. Menys mal que sempre ens quedaran els beneïts festivals d'estiu per pijos repartits generòsament per tot el territori català gironí i sospitosament generosament promocionats a tothora per la Tele 3: Schubertiada, Jardins de Cap Roig, Perelada, GREC,.. .
El senyor gerent els confirma el que vostès sospitaven ja fa temps: aquests festivals pretenen ser una clara demostració davant el món que el català és un individu refinat i amb un gust per les arts fora de mida, que el nivell cultural del poble és elevat i que la sensibilitat artística és una prioritat entre els catalanets.
Sembla que gràcies a aquests festivals, freqüentats bàsicament per tietes, sogres, jasp i algunes mostres de quadres dirigents d'aquest teatre pais, (tots amb camisa de màniga llarga i pantalons llargs, amb la clenxa enrere, ben llepada), s'aixeca el nivell cultural de la societat quatribarrada postulant una cultureta monolítica en l'esdevenir de la raça catalana.
Id est, cultura de masses (estandarditzada, normalitzada, acceptada) amb un cert deix de florit i de ranci, a petites dosis i en escenaris enlluernadors, triats expressament per tal de crear la sensació als assistents, que, esforçant-se una mica més (o estafant una mica més), ells també poden pertànyer a aquest ambient durant tot l'any, no només durant el tastet d'estiu de rigor.

Mostra 100 % representativa de la societat culturalitzada catalana

Vaja,... que si vostès no vomiten amb el Tom Jones, el Julito Iglesias, el Bryan Ferry, la Luz Casal, el BB King i d'altres fòssils similarTs, segur que són públic ideal per nar a aquests festivals.

Bé, el senyor gerent ho deixa aquí per avui. El nostre amic es nota una flamarada incipient a l'entrecuix que segur que, després de socarrimar els calçotets i zones aledanyes, ajudarà al termòmetre a arribar d'una puta vegada als 40 º.

Estiguin bonets i vagin per l'ombra.