El senyor gerent és un notari més de l'actualitat

Moment 1:
Senyor que va pel carrer i veu un gos que es fot a cagar. El propietari del gos, distret mirant les tetes d’una passavolant, no se n’adona del fet biològic del seu ca, i segueix el seu camí.  El senyor passejant li recrimina a crits que és un porc i que la merda del gos se la mengi a casa seva. El propietari del gos, tot i que prest a recollir la merda, li respon amb paraules bordes.

Moment 2:
El propietari del gos entra en una botiga de queviures. Una de les dependentes li diu, que si us plau, deixi el gos a fora. El propietari, calentet per la topada anterior, li aboca pel broc gros tot el que pensa de la seva família.

Moment 3:
La dependenta plega de la feina al migdia. Aprofita per fer un tràmit en unes dependències municipals abans no tanquin. Tot i que el funcionari de torn l’atén correctament, la burocràcia del procediment no li permet fer la transacció que la dependenta volia (li falta el certificat tal i la copia compulsada pascual…) La dependenta, encara tocada pel que ha tingut que aguantar abans, li arroja al funcionari unes quantes paraules gruixudes i es queda tranquil·la.

Moment 4:
El funcionari, malgrat la seva pell adobada per les hores passades en l'atenció de públic sutnormal, queda afectat per l’escena viscuda. Anant cap a l’estació dels Ferrocarrils no es pot treure del cap les paraules que la dependenta l’hi ha adreçat (el funcionari és votant d’Iniciativa). A l’estació, la megafonia l’informa que per la caiguda d’una fulla, la línia a quedat tallada i els retards són monumentals. Troba un grupet de persones a l’andana (informacions posteriors permeten sospitar que la majoria són usuaris usuals de Renfe i no de Ferrocarrils), que ja porten una bona estona esperant i entre tots es van escalfant fins que comencen a pitar (en castellà) i a cridar (en espanyol) contra la situació. A l'escoltar la remor, un revisor se li acut de treure el cap i ha de fugir cames ajudeu-me per tal no li fotin un ull de vellut.

Moment 5:
Al vespre, al voltant de les 11 i mentre s’està rosegant les ungles tot veient la programació cultural del canal Nitro, el revisor rep una trucada. Estranyat despenja l’aparell i abans no té temps de dir res, una veu femenina li comença a disparar un argumentari comercial que l’acaba de deixar baldat. L’home perd l’oremus i es caga amb l’ascendència de la fèmina, tot remontant la línia successoria fins al voltant del segle XVI. Un cop es queda sense saliva (a l’alçada de la batalla de Lepant), penja l’aparell de cop.

Moment 6:
Una dolça jove de 25 anys, de pits turgents i agosarats, amb un grapat de masters però que té una veu innata per fer de teleoperadora, va caminant pel carrer de matinada al plegar de la feina. El dia ha estat com tots si fa no fa. El supervisor cabrejat per la baixa conversió de les trucades emeses, el company calentorro de la guixeta del costat que l’està mirant tot el rato amb la mà a la bragueta, sense oblidar les sis o set bordades dels clients als que ha trucat. En una cantonada topa amb un grup de negres subsahariants que estan esperant l’obertura del mercat municipal per intentar trobar un curro d’una jornada (evidentment sense assegurar ni sense papers). Els esmentats morenos, al veure la jamelga, comencen a xiular-la i a dir-li totes les porcades que es puguin imaginar. La nostra dolça heroïna es gira, els fot butifarra, els escup als peus i els titlla de putos negrates de merda que veniu a casa nostra a robar-nos.

Moment 7:
En Keita, amb la carrera d’enginyer industrial i el cor ferit encara per la mort d’un company ofegat al mar mentre escapaven del Marroc fa un parell de mesos, és un dels nanos de color que integraven el grup. Fart del seu destí merdós. Fart de rebre escopinades i insults. Fart de rebre mirades de por, rebuig o desconfiança. 
Fart de tot, entra al Colmado Suleiman que hi ha més amunt, i encegat per una ràbia atàvica i animista, comença a llençar a terra tots els articles que troba a les lleixes de l’establiment.

Moment 8:
Suleiman Jr., mig adormit doncs el sol encara està massa avergonyit per sortir, cau de cul a terra rera el mostrador. Confús i enlleganyat, agafa el telèfon i truca als Mossos. Corre fora de la botiga i es fot a cridar a tot pulmó contra els immigrants,....així,... en general.

Moment 9:
Arriben diferents unitats dels Mossos, entre elles, una furgona d’antidisturbis. Comencen a repartir estopa amb satisfacció. Els morenos es dispersen, el Keita queda emmanillat i Suleiman Jr, de propina, rep un cop de porra. El lèxic utilitzar pels agents, encara que mai constarà en el dossier del Conseller de l’Interior, es ple d’insults i amenaces.
Tot d’una, un flash estripa la foscor. Algú, pensant que els aldarulls del colmado poden ser noticia, fa una foto d’amagatotis. Un antidisturbis apunta, dispara, i pafff!!... ull per ull...

Moment 10:
Anem tots a agafar-nos de les mans a la Via.
Sense manies, cremor o recances però sempre...in anima vili.

Estiguin bonets.

El senyor gerent col·loca un micro

El senyor gerent no té gaire temps

Volguts amics de l'Òdit:

Hola amics, si mai necessiten temps, truquin-me.
(si tardo a respondre és per culpa de les tremolors,
nos preocupin, tot control·lat, o no.)

Porten rellotge al canell? Doncs mirint-se’l, fills de puta, mirint-se’l. Tic-tac, tic-tac, veuen com la busca del rellotge sempre avança endavant? El seu avenç és demolidor, constant i imparable. El temps, volguts odiats, s’escola entre els seus dits a cada moment. En son conscients?

Segurament si. Segurament per això, milions de borregos de la societat occidental (eufemisme de societat malalta) converteixen el temps en un vedell d’or, en una mena de moneda de canvi. I a partir d’aquí, valorem el temps no pel que aporta (reflexió, coneixement, maduresa), sinó pel què pren (joventut, oportunitats,... i en definitiva, expectatives).

Vivim en uns temps accelerats per la por i dominats per la urgència. Tot plegat, mancances auto-afligides que ens aboquen a una renúncia en tota regla.

Uns renuncien a escriure en una època en que, per guanyar temps, tot s’escurça: blocaires que redueixen els seus texts i passen voluntàriament a la reducció (mental, intel·lectual) dels 140 caràcters del Tuitert; missatges SMS on la críptica s’imposa a la retòrica; serveis a Internet que permeten reduir les llargades de les url’s, ja no per un tema de capacitat física humana, sinó per necessitats estètiques, tecnològiques i funcionals

Altres renuncien a llegir en un temps en que el paper s’evapora i el powepoint (amb molt poca informació però molt artifici visual) regna a les pantalles; on el text (que requereix dedicació i esforç), deixa pas a la infografia, succedani pobre però guai, postmodern i ràpid de consumir, que és el que importa.

Això comporta automàticament la renuncia a la crítica i a la reflexió pausada i ens aboca a enquadrar-nos en estructures massives (ideològiques, esportives, empresarials, culturals...) que ens regeixen la vida i ens permeten transitar-hi sense esforç ni pèrdues de temps.

Abdiquem de la memòria i banalitzem el moment present: quantes vegades el senyor gerent ha escoltat dels nostres esplèndids periodistes allò de "el partit del segle"? Quantes vegades les guerres i els conflictes, les confrontacions i les crisis, es reprodueixen per motius seculars que, amb el pas del temps, la humanitat és incapaç de llimar?

Els coachers estan esperant...

Renunciem a l'aprenentatge i a la deducció, i produïm massivament sutnormals en sèrie. Això sí, elevem el coaching a religió; una religió impartida per una profusa plantilla de profetes experts en la gestió del temps que prediquen el mantra capitalista de la productivitat i la racionalització de processos. Valenta colla de fills de puta.

Per manca de temps també renunciem a la personalitat i ens vestim segons els dictamens de Zara's i Mango's. Així, si el femellam púber ha d'anar vestit de puta cool, (però puta en definitiva), s'hi vesteix. Totes uniformades (shorts estripats, mitges i botes altes, faci sol o nevi), totes covant el futur esplendorós de la Dona a la nostra societat. 

Dimitim com a pares i estafen temps als fills tot adoctrinant-los en la mentida del coneixement i de la formació d'una banda (quantes hores extraescolars mal esmerçades...), i els neguem (oh! paradoxa!) la descoberta de l'avorriment i del joc, per l'altra, tot amorrant-los a pantalles de diferents formats.

Per manca de temps, abandonem el menjar de veritat i basem gran part de la nostra ingesta diària en producte industrial o producte congelat en comptes del que seria desitjable: poder esperar les 2-3 hores de xup-xup de la cassola saborosa o el deliciós rostit del forn.

Renunciem a l'experiència i al viatge perquè comporta massa temps i massa compromisos, però en canvi paguem per fer de turista mandrós en manades blitz que es passegen sovint per les principals artèries comercials de les capitals europees decadentistes (oh! i a mes a més fem fotos de tot, ja no per recordar-nos-en, sinó per provar que hem cagat a París, pixat al Soho de Londres, i arrojat la pizza davant la Santa Croce, a Florència).

Renunciem a l'oci quan d'estranquis, a l'arribar a casa, anem buscant com bojos les pàgines web de cheats per poder avançar sense traves en els videojocs, i evitar perdre el temps menjant-se la bola per resoldre les dificultats  (símptoma de l'alienació generada per la societat malalta).

  

En definitiva, renunciem a la creativitat i ens acollim a la pauta, a la plantilla, al model. Renunciem a la nostra vida per viure en una gran comèdia: el de l’optimització del temps.

Però el senyor gerent creu que aquesta optimització no és més que una cortina de fum. En realitat, del que estem parlat és d’una glorificació detalladament planificada per hom del potulisme i de la vagància; una oda a la procrastinació, una lloança a la deixadesa d’una banda i a la irrellevància d’una altra. Un pèrfid pla de desballestament de l'esperit crític de l'individu i la seva animositat.

La consigna sembla ser: guanyem temps en tot, estúpids. Però... i després què?

Tic-tac, tic-tac?
Click-clac: bang, bang!!

                                               

 A vostès els calen els dos-cinc-deu minuts que un s'estalvia de cua utilitzant el ViaT? El dedicaran potser a escriure un llibre, fills de puta, quant estiguin parats a la benzinera i el senyor gerent els avanci de nou? 

O segurament inicien la seva tesis doctoral en el quart d'hora de cua que foten per entrar a l'aparcament del centre comercial on peregrinen tots vostès cada dissabte a la tarda (per guanyar temps i fer totes les compres de cop, es clar)?

Cal dedicar dues hores al gimnàs més modern de la ciutat, quan després pugen i baixen amb ascensor i escales mecàniques la resta del dia, desgraciats?

Calen els 20 segons que, tots vostès cabrons, han tardat en resseguir en diagonal llegint només les negretes d'aquest post? El senyor gerent no ho hauria fet.

Estiguin bonets, ara que encara estan a temps.

El senyor gerent pateix un atac de tendresa però evita la pèrdua d'oli

Volguts odiats,

No saben lu tendre que està avui el senyor gerent. Perquè es facin una idea: aquest matí, a l’hora dels exercicis matinals d’estirament de membre, en comptes de lleterada el senyor gerent ha generat, amb molt poques moixaines, mató del bo, del flonjo... manà en definitiva.

Però malgrat la bucòlica efemèride, el problema de la tendresa, odiats lectors, és que un mai no sap on acaba aquesta i on comença la mariconeria,... en definitiva, on comença la propensió a la floració anal.

Ara vegin aquest videu, si els plau:



Què? maco oi? al senyor gerent l'importa poc si els agrada o no el tema. El que de debò interessa al senyor gerent és saber si vostès són capaços de reconèixer si la veu solista pertany a la rossa que apareix al llarg del vídeo, o pel contrari, a algun dels dos maricons que es foten el lot.
És a dir, el que han escoltat dirien que és una veu masculina o una veu femenina.

Què, qui s'atreveix?

Dit d'una altra manera, si vostès són afeccionats a la música, veuran que el delicat equilibri entre sentiment, tendència sexual i gènere sovint acaba convertint-se en una trampa per l’afeccionat.

-Trampa? -es preguntaran-, quina trampa?

Escoltin, ara amb els ulls embenats, la veu solista d'aquests temes:

Dels 70's...


Dels 80's i 90's...



Dels 90's cap aquí...


Fins i tot, entre la tralla...

Què cagabandurries, són capaços de saber si qui canta és gallina o pollastre?.
No pateixin.

El senyor gerent es fa càrrec de la seva supina ineptitud auditiva. No endebades, ell mateix també ha passat per aquest mal tràngol en més d’una ocasió, tot quedant a l’alçada del betum. 

Referent al tema musical que (en forma de vídeo i en versió remix) obra el post d'avui, el senyor gerent portava uns dies amb la cançó empeltada a l'hipotàlem i durant tot aquest temps, estava convençut que la interpretació vocal naixia de la gola d'una femella, però fins que no va investigar per la Ret no va descobrir que, biologicament parlant, qui cantava era...




Vegin, doncs, com la veu, un dels elements més importants i vistosos tant dels solistes com dels grups i, sovint base de la seva personalitat i atributs musicals, pot tenir una forta component andrògina (impostada o no) que, com hem vist, condueix a l'oïdor a un FAIL absolut.

Un FAIL farcit de confusions per més d’un sobre el gènere sexual al que pertany la veu cantant ( i deixant de banda modulacions, vocoders, talkbox i altres estris electrònics que falsifiquen tot allò que entre per un micro/jack i surt per un ampli).

De fet a l’escena històrica de la música això no és nou. Fa molts, molts anys, en aquells dies que els seus rebesavis anaven a tot arreu amb túnica i calçotets llargs i es dedicaven a tuitejar amb coloms missatgers des de les torres de castells, palaus o mansions; aquells temps en que s'escrivien els blocs en pergamins relligats des del refrectorium o donaven els seus Likes Ego Simile al Facebook Facecodex,  l’androginia va aterrar als Quadraginta Principalis de l’epòca amb la moda dels castratti.

No es pensin: Aquesta dels castratti va ser una moda dolorosa tant per l’audiència (els aguts es van generalitzar tant que els apotecaris de l’època van trencar estocs de Sumatriptan, Actron o Ibuprofè) però sobretot pels propis intèrprets, doncs la seva capacitat bocal no era impostada, sinó fruit d’una autèntica “escapçada” d'atributs de gènere.

Més tard, força més tard, els seus germans grans van poder gaudir de l’anomenat Glam Rock. En aquesta etapa, l’actitud transgenèrica, es desenvolupava sobretot en l’espectacle visual associat al cantant o formació musical. Dit d’una altra manera, abundància de ploma, rímel i lluentons sobre l’escenari.

Malgrat tot, la tesi que defensa el senyor gerent és que la culpa de tot aquest marro la tenen els jipis (no podia ser d’altra manera, oi Nil?) Aquells fills de puta grenyuts, amb el seu flower power van posar la base rústica, quaranta o cinquanta anys enrere, del que a finals del segle passat va ser la tendència metrosexual en l’àmbit de la moda. I com que la moda, per definició, és una de les principals eines mercantils en la que es basa el capitalisme, la contaminació a d’altres disciplines, com la que en aquest cas el senyor gerent està tractant, la música, estava cantada: Androgínia rules!!!

Bé, perdonin la pallissa al senyor gerent. Fa dies que no caga fi. Repapieja i es capaç de barrejar jipis amb la llengua llatina i amb un remix en un mateix post..

Malgrat tot, estimats amants de l’OdiT, el senyor gerent aprofita aquest moment d’empatia, tendresa i comiat per tancar l'escrit amb un darrer vídeo protagonitzat també per una rosseta...que els servirà per treure'ls-hi la cremor d'estómac que aquest breu escrit els ha provocat i a no donar més voltes al tema de l'androgínia al món de la música...



Estiguin bonets