El senyor gerent està en ratxa

Benvolguts malfollats i malcardades,

Els serà grat saber que, en el que porta d’any i amb una força de voluntat que no
s’imaginen, el senyor gerent ja s’ha llegit tres llibres (Teo va de putes, Com guanyar diners sense treballar, i Manual de las buenas maneras. Guía de estilo para la gente educada -aquest darrer gran recomanació de la RaTeta-).


Ep! I totes tres lectures sense fer servir el dit per resseguir els renglons…

Ep! I no li ha esclatat el cervell...

Si el senyor gerent n’ha tret profit o no d’aquestes lectures ja són figues d’un altre paner, però
aquesta immersió en el món literari de qualitat ha comportat al senyor gerent un desig de seguir l’impuls lector i per això, de retruc, cercant llibres i lectures a les rets socials, el senyor gerent ha descobert un nou món.

Un món d’individus i individues egòlatres, hedonistes i faltats d’amor maternal, que com papallones que voletegen al voltant del llum –emprenyen, no aporten res i s’acaben cremant les ales-, fan voltes i voltes sovint vàcues i irrellevants, al voltant dels llibres que han llegit.

Aquests energumens fan servir espais digitals que diuen dedicar a la crítica literària. En general
el que fan és perpetuar la vergonya dels seus pares perpetrant una representació de crític
literari tot pensant-se McLuhans, Blooms, Adornos o Lewis, i en realitat, semblant-se al
Chiquito de la Calzada. Tot plegat, provoca múltiples i abundoses arrojades.

Perquè sense cap mena de justificació teòrica ni acadèmica acostumen a llançar perles sobre autors i
lectures d’una profunditat intel·lectual esgarrifosa, inabastable, infinita: “m’ha agradat” o “no m’ha agradat”. Xim-pum!

D’altres, segurament afavorits pel buf dels déus (i pel hype del moment, propiciat per les
campanyes de publicitat de les editorials, i pel propi sistema hipòcrita de les xarxes socials) van un pas més enllà. Afegeixen a la seva opinió un maximalisme: “Quin gran llibre” “La millor novel.la que…”, “Obra Excel·lent”. Però es descuiden, pobrets, l'argumentació del seu orgasme literari: per què? El senyor gerent, ignorant de mena, voldria saber el per què? Per l’estil de l’autor?, potser pel que significa en el conjunt del seu corpus literari? per la temàtica que toca? la profunditat dels personatges?, per trencar formats i anar més enllà? per ser políticament incorrecte? Per què, collons, per què? ….

Blogueros literaris.

Ah calla...potser estem repetint el que dicta l’editorial (idolatrada) a la faixa del llibre? O per què ho han escrit quatre gafapastistes  abans que ell? Per què ho han llegit les patums que et fan bavejar? Per que ho han recomanat al programa de ràdio de moda? Grans arguments aquests. Ahh!!! les tendències... gran argument contrastat i meditat.

I encara hi ha una tercera categoria d’aquestes rèmores literàries. Aquelles que, tot eructant el
seu particular “m’agrada”, i acompanyant-lo del maximalisme de torn, copien el text de la
contraportada del llibre en qüestió, de manera que ja tenen una entrada al seu bloc o al seu
perfil de xarxes socials, amb més de quatre ratlles (tremola twitter). Una subvarietat mutant d’aquesta categoria, serien aquells que, a més a més, copien de la Wikipedia un breu abstrac biogràfic de l’autor.

Amb aquest panorama no és d’estranyar l’altra cara de la moneda. La dels seguidors d’aquest
grapat d’onanistes que omplen de comentaris els blocs literaris d'humor, ja sigui alabant l’opinió del
blocaire amb arguments llepaculs o tant sols amb un poc honest “Me l’apunto”. Altres, més hipòcrites i falsos, contesten amb un: “un altra a la pila infinita de llibres boníssims que, com a gran lector que sóc, tinc a la tauleta de nit”.

En tot cas, un món endogàmic que mal interpreta la literatura confonent el gust amb el consum. El sentir amb l'aparentar. El gaudr amb el produir.  Transformen allò íntim i únic en quelcom públic i devaluat (això no és prostitució?) mancat de rigor i  farcit de maximalismes que, com un peix que es menja la cua, deixa buit de contingut totes les seves grans i ampul·loses sentències i fa que la societat sigui una mica més ramat d’ovelles del que era ahir. Societat, tot cal dir-ho, sotmesa voluntàriament als rankings i llistes que periòdicament hom publica. Llistes -d'altra banda- ignominioses doncs castren el lliure albir de tot lector pusil·lànime i impedeixen el seu despertar cognitiu- 

I al tanto: sembla que aquest comportament no ateny només al món literari, sinó que, com les cagarrines que–sempre fluïdes i traïdores-, s’estén a qualsevol àmbit o faceta del món cultural (cine, música, art…).

Estiguin bonets i facin com el senyor gerent, llegeixin el que els roti però llegeixin, podrits,
llegeixin.