El senyor gerent inaugura el curs amb una arrojada "cultureta"

Benvolguts fills de puta,

És possible que no els importi tres raves, però el senyor gerent els confessa que li fa molta mandra començar a veure series de televisió noves. Habitualment el senyor gerent només consumeix series ja finiquitades i amb totes les temporades acabades per no quedar amb un pam de nas esperant la continuació. A més a més, la veritat és que el senyor gerent també està força escaldat, d’una banda per les recomanacions provinents de seguidors gafapastistes enfervorits per la passió que sembla que pateixen més el síndrome d’Estocolm que cap altra cosa. D’altra banda també per les ressenyes crítiques de les patums habituals dels mitjans escrits o online, que sembla que tinguin una plantilla i vagin expedint certificats de modernitat al millor postor.

Sobre gustos no hi ha res escrit, diuen, però el principal problema no és pas que agradi o no. El PROBLEMA són les espectatives... quan comences una sèrie que diuen que ho peta tot, que és el nou referent audiovisual de la dècada, que està a anys llum de la resta de produccions audiovisuals seriades, que és la que marca un abans i un  després, que és la que recull el testimoni de sèries mítiques (diuen) com Twin Peaks o de The Twilight Zone, … però en realitat el que passa és que comences la sèrie i al cap de 20  o 10 o 5 minuts, ja saps qui és l’heroi, qui és la noia maca, qui és el dolent, qui és el muermo (el negre, segur), o a qui mataran-abduiran-transformaran-elquevostèsvulguin; ja saps quina és la trama principal i com aquesta es desenvoluparà i ja pots preveure quines trames secundaries desenvoluparan a la sèrie per tal d’anar-la allargant i aconseguir arribar als 10-12 capítols x temporada, tot colant-nos conceptes que, de tant trillats, ja fan pudor.

Però davant del tedi nocturn estival (poc, poc sexe odiats!!), el senyor gerent els confessa que ha optat per fer el cor fort i jugar-se-la amb dues series in-concluses que fa temps que voleiaven pel seu caparró.

La primera d’elles és House of Cards. Distreta i....I punt.  Què volen que el senyor gerent els digui. Si no l’han vist imaginin-se una barreja entre Dallas i El ala oeste de la Casablanca. Es a dir, un poti poti entre el dia a dia d’un polític americà, i el tot s’hi val per arribar al poder, barrejat amb intrigues i denuncies més o menys ja vistes abans. Entretinguda i addictiva a estones però amb un tarannà força previsible. Menys mal d’alguns girs inesperats en l’argument que fan que obris els ulls quan ja estàs mig endormiscat, o del parell de pits perduts que cada tant en tant apareixen en pantalla per complir, justament, amb aquesta funció. Segurament podria ser venuda com la temporada 285 de Joc de Trons.

La segona sèrie és True Detective. Aquí el senyor gerent vol ser sincers amb tots vostès, fills de puta, i els diu que ha disfrutat com un nen petit…. però namés durant els 3 primers capítols. Després, la cosa perd pistonada. Ojut: la sèrie segueix sent interessant, però el factor novetat ja s’ha perdut i acaba convertint-se en un thriller clavat a la pel·lícula Seven del D.Fincher (coincidència: productor de House of Cards). A favor de True Detective, dues coses: només 8 capítols i la parella d'intèrprets que borden tots dos personatges principals.

Però, però, però… el que de veritat ha fet trempar al senyor gerent, més que la trama, més que els personatges, més que els dolents molt dolents, han estat les respectives capçaleres de cada una d’aquestes series. Tal com ho llegeixen. I per un motiu força similart: l’encaix perfecte entre la música i els plans ens ofereixen un muntatge espectaculà.

Les dues sèries utilitzen camins estilístics diferents en les seves capçaleres. Així, la cadència incessant del baix i els petits detalls de trompeta de fons combinats amb el crescendo de la orquestració mentre en pantalla van apareixen i alternant-se els travellings gravats en timelapse al llarg d'un dia sobre panoràmiques reals de Washington a House of Cards, es contraposen completament a True Detective, la qual opta per un joc fluctuant de transparències de perfils i sil·luetes i de conceptes visuals força colpidors amb un contrast cromàtic molt impactant, tot plegat necessari per introduir l'atmosfera lúgubre i rural de la trama, que de nou, lliga a la perfecció amb la música triada (gran, enorme tema).

Així, malgrat l’opció escollida en cada una de les produccions, el resultat comú és magnifíc, addictiu, trempador i memorable.

El senyor gerent ja els deia abans que sobre gustos no hi ha res escrit, però, escoltin malparits, facin el favort de jutjar per vostès mateixos.





Estiguin bonets i recordin: la tele emet radiacions perjudicials per la llargada de la seva tita.