El senyor gerent fa un apunt antropològic de servei públic

Benvolguts fills de puta,

I diuen que el puenting és novedós?

Han vist mai un d’aquells avorrits documentals de La 2 o del 33 on es veu una tribu de can pixa que celebren el pas de la infantesa cap a l’edat adulta de la seva gent fent pujar els seus xurumbels a una torra molt alta de canyes (o potser de troncs), lligant-los unes fràgils lianes als turmells i fotent-lis una empenta?

Segur que sí perquè vostès són d’aquella immensa minoria que, encara que estiguin a la última del Gran Hermano LXXV, públicament es pengen l’etiqueta de consumidors de documentals, debats i serveis religiosos, oi malparits?

Per això, com que tots vostès, volguts lectors, tenen una basta cultura, també deuen de conèixer altres ritus similars (càstigs corporals, proves de valor, o situacions estressants) que una colla d’individus generalment amb taparrabos, perpetra contra els seus descendents: consums de substàncies al·lucinògenes (indígenes americans), abandonaments en mig d’entorns hostils sense eines o armes (indígenes africans), modificacions corporals doloroses (tatuatges, escarificacions, modificacions corporals a dents, orelles, coll), o directament, la caça d’animals o d’altres humans quan la misèria apreta.

Tot plegat es tracta de marcar un abans i un després. De limitar l’etapa de jocs i despreocupacions amb la d’obligacions i treball. Es tracta de celebrar l’aparició del borrissol pèlvic tot deixant escoles (qui en tingui accés) o el nucli familiar per abraçar la noble causa del treball o la desventura de la vida. Es tracta, en definitiva, de passar de ser feliç i innocent a ser responsable i malintencionat.

Però el senyor gerent els vol fer saber que, malgrat distàncies geogràfiques, culturals o econòmiques, aquests ritus d’iniciació tant folklòrics uns, espectaculars altres i funestos la majoria, es troben presents al llarg i ample del globus terrestre. Tant és si estem parlant de selves profundes, d’illes desconegudes d’un arxipèlag perdut enmig de Pacífic, o dels veïns de dalt de casa o dels fills dels companys de feina.

Tothom assumeix una rutina, un mecanisme d’iniciació, d’abandonament de la infantesa per donar la benvinguda (potser malvinguda) al món adult.

És per aquest motiu que el senyor gerent els vol informar i alertar a la vegada.

En la nostra societat occidental avançada, culta, civilitzada ens trobem proves i tràmits similarts: per exemple, els respectuosos i gens masclistes concursos de bellesa (on de manera inquietant, cada cop l’edat de participació és més baixa) o també les festes de presentació en societat de les joves que arriben als 15 anys (i que gràcies a la planxisteria cosmètica sembla que en tinguin 50 d'anys).

Però tot això no és més que morralla comparat amb el mecanisme ritual que des de fa un grapat d’anys s’ha rebel·lat com el “must” ideal, l’objectiu vital que tothom ha d’agendar, viure i, el que és més important, recomanar (lluïr) a tort i dret: el viatge a Disneylandia.

Perquè han de saber, volguts odiats, que aquesta és la prova definitiva per a l’individu pertanyent a la societat occidental actual. I ho és en una doble vessant:

• pels infants: doncs aquest és de llarg el moment més esperat per ells. El moment que els pares, sense cap engruna de seny, treuen el nen o la nena del seu entorn diari d'al·lienació tecnològica (còmode, addictiu i zombificant) de nintendos, playstacions, mangas, 40’s principales, mòbils i televisions... per portar-lo raptar-lo i porta-lo a una mena de marató infernal, alhora kitsch, de consumisme carrincló, que dura entre 2 (els més afortunats) o 5 dies (els més desgraciats) i que consisteix en voltar per l’extraradi de Paris, sovint fora de la temporada estival (si es tracta d’una prova iniciàtica, com més dura sigui millor, no? Doncs a passar fred cony!). Allà els nens segur que es faran homes de seny veien capgrossos de rates amb llacet i pantalons que parlen i els donen la mà, i ànecs i gossos amb tremendes malformacions corporals que salten i ballen i formen part de rues sectàries que desfilen, 
  -segurament sota la influència de substàncies al·legals- per carrers i avingudes que no existeixen en lloc i que tota la seva realitat i consistència es limita al cartró pedra.
  
                                            
  També és el lloc on les nenes segur que entendran clarament, sense embuts, el seu rol secundari i procliu a l’obediència, astorades davant les princeses submises i rònegues que les convidaran a somniar en quelcom que mai podran ser i en tot allò que mai podran tenir (una família normal, per exemple). 

Ex-princesa Disney...

• però també pels pares: Perquè han de saber que la visita a aquest paradís de plàstic, malsons i enganys, no és només una fita per als més menuts de la llar, no... També ho és pels seus pares (inconscients) que malden durant anys per estalviar el suficient com per gastar-se un dineral en només una setmana, en una merda de racó humit on quan no plou hi ha boira, on es parla un idioma que ningú entén, on t’atraquen a mà armada per menjar com en una granja d’engreix de porcs (dieta industrial), i tot per, a la tornada, no ser diferent de la resta i penjar-se la trista medalla del “nosaltres també hi hem estat”.

I tot, amanit per la templa continuada del caràcter, forjat en les innumerables hores perdudes fent cua amb milers de pusil·lànimes amb els que emmirallar-se.

Missatges alliçonadors. Consignes socials institucionalitzades. Tot per preparar el seu allistament als quadres de la societat. 

Si,... al final només es tracta d’això...

Estiguin bonets.

P.D. De Disneylandies n'hi ha moltes,... a París, a Tarragona, ... o a la política espanyola.

I think that this disquisition is not

leading anywhere, oh yeah Mariano!

P.D Bonus.