El senyor gerent purga el dia del llibre

.

No cabe duda de que la mayoría de las veces el oro se lava con sangre humana en lugar de jabón. (Pàg. 121)

B. Traven. El tesoro de Sierra Madre
Barcelona: Acantilado, 2009

- Què hi fas aquí, tot sol? No et faig por?

Simon va moure el cap.

- Ningú no et pot ajudar. Només jo. I jo sóc la bèstia.

La boca de Simon aconseguí de pronunciar unes paraules en veu alta:

- Un cap de porc en una estaca.

- T’imaginaves que la bèstia era una cosa que podia ser perseguida i morta! –digué el cap.

Un segon o dos, el bosc i tots els altres indrets foscos ressonaren amb la paròdia d’aquella rialla-. Ho sabies, oi? Que sóc una part de tu? Molt pròxima, molt! Que sóc la raó que fa que no hi hagi sortida? Que fa que les coses siguin com són?

La rialla va tornar a vibrar.

- Apa –va dir el Senyor de les Mosques-. Torna-te’n amb els altres i ens oblidarem de tot això. (Pàg. 156)

Golding, William. Senyor de les mosques

Barcelona: Edicions 62, 1983

(...) “Per tenir final feliç, filla meva, aquesta història, com la vida, exigeix un sacrifici. En altres paraules, la desgràcia d’algú. No ho oblidis mai: cada felicitat engendra dues desgràcies”. “I per què?”, em vaig sorprendre ingènuament. Amb aquestes senzilles paraules em va respondre: “Filla, per desgràcia, o per sort, no tothom pot accedir a la felicitat, ja sigui a la vida o en una història. La felicitat dels uns genera la desgràcia dels altres (...)”. (Pàg. 100)

Rahimi, Atiq. La pedra de paciència

Barcelona: Empúries, 2009

(...) me ponía a pensar en el significado de la frase “cambiar nuestra suerte”, una frase que para mí no tenía ningún significado, por más vueltas que le diera, porque la suerte no se puede cambiar, o existe o no existe, y si existe no hay manera de cambiarla, y si no existe somos como pájaros en una tormenta de arena, sólo que no nos damos cuenta (...) (Pàg. 55)

Bolaño, Roberto. Una novelita lumpen

Barcelona: Anagrama, 2009

NOCTURN

La gent que en teoria

s’abandona a les mans d’un

poder transcendent, a la pràctica

cau en mans dels funcionaris

d’una Església. (Pàg. 116)

Brossa, Joan. El Saltamartí.

Barcelona: Diputació de Barcelona, 1984

.

El senyor gerent té les tissores a punt

Odisfèrics, odisfèriques:

Avui és el dia que vostès, volguts fills de puta, han de ser generosos amb la societat i demostrar el seu ben intencionat ODI.

Per això, escupin, cremin, arrojin, davant de qualsevol paradeta de llibres que es trobin.

Recordin: el millor llibre és el que vostès triïn, quan vostès vulguin. No el que el tinglado cultureta-tendències-autorsdemodamediàticsialtresmerdes, els volen fer comprar.

I la rosa? La rosa li foten pel cul (pel cantó de les punxes, incloses les espigues) a tot aquell qui els la demani.

Amén.
Estiguin bonets.

El senyor gerent vol compatir amb vostès una diatriba

.

Odisfèriques, odisfèrics, fills de puta en general !!

S’acosten uns dies durs, colpidors, pesants. Uns dies en què les nostres intencions, la nostra poca capacitat de pensar, i la nostra suposada llibertat individual es tornarà a veure coartada de nou, de la mà d’allò que el senyor gerent anomena els interessos del complex cultureta-industrial catalana.

Perquè, senyors i senyores, si tots plegats ens caguem de forma metòdica i ordenada quan el calendari ens avisa que arriba, per exemple, Sant Valentí, el dia del Pare, el dia de la Mare, el dia d’Internet (apunt de caure, el senyor gerent els avisa ja... prenguin precaucions) o el dia del trencament del himen de la verge Maria.... si tots plegats encenem les nostres ires gratuïtes acusant aquestes diades de ser un pur mecanisme mercadotècnic i publicitari, a la millor glòria del sector de les confiteries, pastisseries, condoneries o del Cortinglés, el senyor gerent els pregunta: per què no fem el mateix amb el puto dia del llibre? Pensin-hi cabrons.

El dia del llibre no deixa de ser el mateix que qualsevol altra diada amb finalitat mercantils, però a més a més, amb l’afegitó que la mentida comercial interfereix amb el lliure arbitri de qualsevol ciutadà desgraciat, i això és força greu en un cony de país, on costa tant de llegir, i on sembla que només es comprin (oju, comprar, que no llegir) llibres en aquest dia assenyalat. D’aquesta manera, la llibertat de cada un de nosaltres per explorar, triar, trobar i decidir, queda com paper de cagar mullat entre llistes de llibres destacats per la premsa, de best-sellers, de putos autors mediàtics, de manuals d’autoajuda, de llibres de les mateixes patums de cada any (que pleguin d’una puta vegada cony, i que deixin respirar al sector).

D’altra banda, que no ens caiguin els anells només perquè el dia del llibre caigui en Sant Jordi, i la cultureta anomena aquesta jornada com a “Diada”. El senyor gerent els recorda que Sant Jordi, era moru (nascut a Palestina) i militar. No és d’estranyar doncs que fos un sant patró promiscu i mercenari; així fou que el menda de Sant Jordi va muntar la seva franquícia també a Anglaterra, Bulgària, Etiòpia, Geòrgia, Rússia, i Càceres (si, sí, Extremadura pura !!!) entre d’altres. Ja ho veuen: els catalanets no sóm els únics que llepem el cul de Sant Jordi.

En tot cas, vostès encara tenen un bri d’esperança perquè encara tenen odi. Facin-lo servir. Distribueixin-lo a plaer, pel bé de la societat. I si volen llegir, no facin cas a ningú.

Són dies durs i penosos. No perdin l'esperança ni l'odi.

Estiguin bonets
.

El senyor gerent admira certs tatuatges (...i II)

.

Dèiem dies enrere que de tatuatges n’hi ha de moltes classes, menes i condicions, sobretot, des que es van institucionalitzar cap allà al voltant del segle XVIII. Des de llavors fins ara, però, crec que estaran d'acord amb el senyor gerent que el tatuatge ha perdut pes en el contingut (en el que representa per a l'individu) i ha guanyat força en la forma (en com es mostra a la societat), en l'aparença vaja.

A continuació, el senyor gerent els mostrarà una breu, amateur i esbiaixada taxonomia dels autèntics tatuatges, i rematarem el final amb una "moraleja" sobre els perills que pot comportar la banalitat.

TAXONOMIA

Ens podem trobar tatuatges que identifiquen la pertinença a un grup d’esplai, club social, escoltes o similar:



O que identifiquen també la qualificació professional de l’individu en qüestió, i el seu progrés ascendent en la seva aplicació professional:



Així mateix, hi ha tatuatges que poden embellir:



I d’altres que poden dissimular, (o si més no, distreure, com vulguin)...



N’hi ha que serveixen per tapar ferides físiques:

I altres que serveixen per tapar ferides psíquiques:

N’hi ha que responen a gustos, aficions i devocions més o menys conegudes o compartides per la resta de mortals



I n’hi ha d’altres que es queden en arguments i temàtiques força bàsiques (potser profundes per a l’individu en questió, però bàsiques i ximpletes per a la resta de la humanitat).

N’hi ha que identifiquen el nivell de mongolisme de l’individu tatuat:


I d'altres que tenen un ser regust de deja vu...

Finalment, trobem aquell tatuatge formalment esplèndid, estèticament impactant, d'un acabat professional precís i detallat, i lluït sovint per individus amb cervell d'ameba (perquè... qui amb un mínim de neurones funcionals decidiria passar tota la puta vida veient la cara d'un espartano de pega a la seva propia pantorrilla?)



Però sobretot, sobretot, hi ha allò que el senyor gerent anomena tatuatges fiasco. Són els tatuatges que, creats per un desig estètic, acaben obligant al seu desgraciat posseïdor a llançar-se de cap a la autoamputació si vol seguir vivint amb el cap ben alt.

MORALEXA
Tatuint-se, però portin una Uzzi apuntant al tatuador en una mà i el Pompeu Fabra a l'altra.



Estiguin bonets.

.

El senyor gerent admira certs tatuatges (I)

-
Els paisatges humans a les ciutats de merda en les que vivim avui en dia, sobretot ara que ve la caloreta, es caracteritzen per un percentatge elevat d’extremitats tatuades en constant competició per ser la més fashion i admirada. Però no s’enganyin...

Tot i que sembla que hi ha molta gent tatuada pel carrer, la veritat és que hi ha molta gent apollardada.

Perquè el senyor gerent arroja públicament ara i aquí, que un tatuatge no pot limitar-se a tenir per únic objectiu l’estètica o la moda. Fer-ho representa buidar de contingut el tatuatge i limitar-lo a la forma (de fet, no és d’estranyar en una societat cada cop més superficial, ecològica, 0% grassa, ...). Pel senyor gerent, un tatuatge, a més de forma ha de tenir contingut. Es a dir, no limitar el disseny del tatuatge a una finalitat purament estètica sinó que el tatuatge ha d'actuar com una empremta gràfica d’un testimoni, d’una pertinença, d’una identificació, potser d’un sentiment, o fins i tot, d’un compromís.

Ara bé, de subnormals amb la pell pintada perquè sí, n’hi ha un munt.

Al senyor gerent sempre li han fotut ràbia aquells qui llueixen tatuatges que no saben ni que collons volen dir, ni quin significat poden tenir, ni quin és el seu origen ni la seva aplicació correcte.
No em diran que veure caràcters japonesos gravats al palmell de la mà d’un “neng” no és per començar a cagar àcid úric al moment?. O també veure tatuatges polinesis (en diuen ètnics, que queda més in) als braços de les “chonis”, que, no s’ho perdin, sovint comparteixen dissenys amb “pijos i pijes” de gimnàs DIR.

Arribats a aquests casos, pel senyor gerent té més sentit portar un clàssic i senzill “Amor de madre”, que no pas un tatuatge d’un puto elfo al bessó esquerra o una munyequera ètnica a al canell.

Així les coses, al senyor gerent li agrada mirar i només en certs casos, admirar algun que altre tatuatge. O em diran que vostès no ho fan?. Ara... fer-se’l..., això ja és una altra cosa. De moment el senyor gerent no ha trobat ni un sol motiu amb prou sentit per lluir/portar un tatuatge, per lo que seguirà amb la seva pell verge de tinta però plena de florunculs, barbs, i descamacions.

El que és cert, i estaran d’acord amb el senyor gerent, és que de tatuatges n’hi ha de moltes classes, menes i condicions, sobretot, des de que es van institucionalitzar cap allà al voltant del segle XVIII.

Però, aaaahhh, canalla... s'està fent tard, i vostès cabrons, han de matinar per guanyar-se el pa. Vagin a clapar, i no desesperin. Properament el senyor gerent els explicarà de forma clara i didàctica la taxonomia del tema.





Estiguin bonets i facin bondat.
.

El senyor gerent es fot palles mentals amb la TDT (II)

.

Decíamos ayer, que el senyor gerent no entén com l’estat es pot gastar pasta gansa en promocionar la TDT entre la seva població, com si d’un servei públic es tractés.

Avui, el senyor gerent els qüestionarà a més a més, la TDT en quant a producte. Perquè tot plegat, de moment és una presa de pèl (si tenen mandra de seguir llegint, aquest és el moment idoni per abandonar: ja tenen el titular i l’argument bàsic de la palla mental del senyor gerent)

Les administracions ens diuen:

TDT = més canals
Però la veritat és que això no és sinònim ni de més contingut ni de més qualitat d'aquest. Es més, pel senyor gerent, la TDT no fa més que oferir més possibilitats de dispersió de la mateixa merda televisada (diguin-li culebrons, diguin-li programes de la víscera cardiaca, diguin-li programes trinqueros i operaciones truñito vàries) Fills de puta...

TDT = més qualitat d’imatge i so
Ejem... lo cualo?. Han dit més qualitat d’imatge? Potser algun dia sí, però ara com ara, només "Tele 3 - la teva" està oferint de forma regular i continuada continguts en alta definició.

D’altra banda, de què li servirà al senyor gerent disposar d’una gran qualitat d’imatge per veure l’InterEconomia dels collons o TeleTatsi TV? Fills de puta...

TDT = més serveis, més valor afegit
Compta el teletext? Perquè a banda dels canals d’àudio (un altre cop només disponibles parcialment en algunes emissores) poca cosa més podem trobar. I si algun dia ho trobem.... seran serveis gratuïts? No hem quedat que per l’estat del benestar la televisió és un puto servei públic? Fills de puta...

TDT = Interactivitat
La interactivitat "se le supone" (com el Coratge i el Valor pels que vam tenir la sort de fer la mili i llicenciar-nos amb un l'equilibri mental no gaire alterat). I el dia que realment hi hagin continguts interactius, què tocarà fer? Canviar-se tots la tele perquè el xisme no entendrà la tecnologia interactiva? Refills de puta...


Total, seguirem com ara. Fent servir la tele per veure pelis de duvedé o bluraits(*) perquè si ens hem d’esperar que ens ofereixin continguts decents ja podem plegar. O això, o que la teledeté passi a ser un terminal més dl'Internet, no troben? Llavors serà realment útil, interactiva, bla, bla, bla...

* I no em siguin fills de puta i em treguin que vostès es miren el Qui,què,com del canal 33, eh?

Estiguin bonets.

Inventari: el logo de la puta TDT
.

El senyor gerent a punt per exercir els seus deures de ciutadà

.
Gener gelat, febrer trasbalsat, març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós (el senyor gerent afegeix: ... i el juny ben galdós).
_______________________

A l’abril, cada gota en val mil (i el senyor gerent afegeix: i no desgraven)

Perquè, un any més, toca complir i passar per capella, on ens espera el gran sacerdot HISENDA SEMOS TOOS, per repassar el nostre darrer any de vida, tot beneint-nos, i demanant-nos contrició.

En tot cas, el tràmit fiscal no deixa de ser una gota (la puta gota) que fa vessar el got de la paciència del ciutadà, tenallat per impostos de circulació, impostos de cadastre, impostos de escombraries, impostos de zona blava (si, és un impost, collons), impostos documentaris, impostos per successions, impostos per compra de vivenda, impostos per gasolines...(per quan un impost pels propietaris de gossos en àmbits urbans?) i això només si ets un particular, perquè si a més intentes tenir un negociet.... suma i sigue, nano. En definitiva, una autopista (amb peatges) cap a les tesis de desobediència civil que Thoreau propugnava.

El senyor gerent, que com saben vostès, és un bon i honrat ciutadà, considera que a banda de la punyalada econòmica més o menys dimensionada en cada cas, és una putada no poder triar individualment com vols contribuir amb la societat a l’hora de pagar els teus impostos, sobretot si aquests se’n van lluny de casa teva incrementant l’espoli(*) o es dediquen a sufragar corridas, cursos d’onanisme a Extremadura, o despesa militar/policial vària (sigui Ajército Apañol o els putos mossos).

També és una putada el deja vu de pagar i veure una colla de cràpules xupar del bote
És una putada pagar per mantenir una administració enquilosada en el passat i farcida de funcionaris redundants. És una tocada d’ous pagar per mantenir en paral·lel 3 o 4 administracions que no acaben resolent res i en molts casos, multipliquen els tràmits a càrrec del ciutadà.

No tot és dolent. És en aquestes dates (l’únic moment de l’any segurament) quan ser pare surt a compte, o també ser sindicalista (fills de puta).
També en aquest dates és el moment d’imaginar-nos la cara avinagrada del Rouco Varela, preveient la nostra X a la casella de despesa social.

Però no ens enganyem... tot plegat no deixa de ser una bona endinyada i ja sigui ara, o durant tot l'any, vas pagant.

I ara, finalment, per descarregar tensions i males llets, els proposo uns minuts d’onanisme orientat.

Què? millor,oi? No cal que li agraeixin al senyor gerent. Ell és així de després. Ara ja podran agafar la son.

Estiguin bonets

(*) Si volen conèixer les dades de l’espoli segueixin el link, i ja posats, consulti’n l’apartat “Qui som” i tinguin un coixí preparat per quan caiguin de cul a terra !!. La marequelsvaparir... Quí espolia a quí?


Inventari: volen més refranys, cabrons? , quí és el menda aquest del Thoreau?
.

El senyor gerent es fot palles mentals amb la TDT (I)

.

(DISCLAIMER: Recordin que si ho llegeixen és perquè vostès i només vostès, volen. Després no toquin les pilotes al senyor gerent amb si és llarg, si és un rollu, i tal i tal. A més, cabrons, el títol no enganya. Queden avisats)









Diuen les males llengües que l’estat del benestar és aquell sistema característic de les societats industrials en que l’estat procura resoldre les necessitats assistencials de la seva població.

A partir d’aquí, el senyor gerent els dedica a tots vostès, amables lectors, un pronunciat i acusat somriure i els interroga amb la mirada.

El que està clar pel senyor gerent és que l’estat del benestar procura resoldre les necessitats assistencials de la població, però, com qualsevol altre organisme, també procura obtenir beneficis (és a dir, no tenir despeses) i per això sovint fa passar com a necessitats públiques polítiques de control social o sistemes d’estalvi de costos.

El senyor gerent els posa uns exemples pedagògics, per tal que els seus cervellets, volguts fills de puta, puguin començar a desenvolupar-se de forma autònoma:

- Anar amb moto sense casc (a banda de ser una gilipollada) es pot considerar un atemptat contra l’estat? Llavors, perquè està multat?

Veu cabrona en off: Potser perquè els ferits generen costos sanitaris a l’administració?

- Anar sense cinturó al cotxe (a banda de tornar a ser una cabritada) és una crim patibulari contra l’administració?. Així doncs, perquè és sancionable?

Veu cabrona en off: és que els accidents de trànsit provoquen grans despeses sanitàries i accentuen les llistes d’espera en els hospitals

- Fotre’s un pico d’heroïna (a banda de ser una cutrillada) torna a ser un atac frontal contra l’autoritat estatal?.

Veu cabrona en off: senyor gerent, ja cansa. Totes les respostes a les seves preguntes han estat, són i seran ídem de ídem. La pela és la pela.

El senyor gerent, veient el percal pregunta finalment:
- Llavors, veure la televisió és una necessitat primària de la població? Hi ha gent ingressada als hospitals amb mono de televisió? Comporta tensions socials no veure la programació televisiva diària?

Veu cabrona en off: Ai senyor gerent, vosté és un puta. Sàpiga que no tot es pot mesurar amb la mateixa vara. Per l’estat, la despesa en televisió és una inversió. Una assegurança que evita que la gent es desvinculi de les pantalles televisives i disposi de massa temps lliure per, per exemple, poder pensar una estoneta. En canvi, la despesa en sanitat, és això, despesa i l’estat entén que es pot amortitzar. Igual que la despesa en formació, o en tecnologia o en investigació. L’estat no en pot treure’n rendibilitat a curt termini en cap d’aquests àmbits, per la qual cosa és una despesa no desitjada pels governs de turno.

Llavors, el senyor gerent es pregunta si no serà que l’estat del benestar, és més aviat un Gran Hermano que vigila i mesura per tal que ningú surti de mare, ja sigui per evitar ereccions nacionalistes, ja sigui per sufocar tremperes anarko-sindicalistes, ja sigui per anul·lar onanismes perillosos i desestabilitzants sobre el lliure arbitri de la persona?

Per tant, pel senyor gerent no és lícit parlar d'un estat del benestar sinó d’un estat del benestar de les administracions, on pesen més els interessos d’aquestes que no pas els dels seus administrats.

En conclusió:
un estat que, per exemple, es gasta quantitats ingents de pressupost públic en dir-li als seus ciutadans en prime time: Enxega la tele,nen o Que no te pille el apagón deu ser un estat que vetlla per tal que la seva ciutadania no es quedi sense la seva ració diària de bromur mental.

Seguirem....

Estiguin bonets.
.