El senyor gerent admira certs tatuatges (I)

-
Els paisatges humans a les ciutats de merda en les que vivim avui en dia, sobretot ara que ve la caloreta, es caracteritzen per un percentatge elevat d’extremitats tatuades en constant competició per ser la més fashion i admirada. Però no s’enganyin...

Tot i que sembla que hi ha molta gent tatuada pel carrer, la veritat és que hi ha molta gent apollardada.

Perquè el senyor gerent arroja públicament ara i aquí, que un tatuatge no pot limitar-se a tenir per únic objectiu l’estètica o la moda. Fer-ho representa buidar de contingut el tatuatge i limitar-lo a la forma (de fet, no és d’estranyar en una societat cada cop més superficial, ecològica, 0% grassa, ...). Pel senyor gerent, un tatuatge, a més de forma ha de tenir contingut. Es a dir, no limitar el disseny del tatuatge a una finalitat purament estètica sinó que el tatuatge ha d'actuar com una empremta gràfica d’un testimoni, d’una pertinença, d’una identificació, potser d’un sentiment, o fins i tot, d’un compromís.

Ara bé, de subnormals amb la pell pintada perquè sí, n’hi ha un munt.

Al senyor gerent sempre li han fotut ràbia aquells qui llueixen tatuatges que no saben ni que collons volen dir, ni quin significat poden tenir, ni quin és el seu origen ni la seva aplicació correcte.
No em diran que veure caràcters japonesos gravats al palmell de la mà d’un “neng” no és per començar a cagar àcid úric al moment?. O també veure tatuatges polinesis (en diuen ètnics, que queda més in) als braços de les “chonis”, que, no s’ho perdin, sovint comparteixen dissenys amb “pijos i pijes” de gimnàs DIR.

Arribats a aquests casos, pel senyor gerent té més sentit portar un clàssic i senzill “Amor de madre”, que no pas un tatuatge d’un puto elfo al bessó esquerra o una munyequera ètnica a al canell.

Així les coses, al senyor gerent li agrada mirar i només en certs casos, admirar algun que altre tatuatge. O em diran que vostès no ho fan?. Ara... fer-se’l..., això ja és una altra cosa. De moment el senyor gerent no ha trobat ni un sol motiu amb prou sentit per lluir/portar un tatuatge, per lo que seguirà amb la seva pell verge de tinta però plena de florunculs, barbs, i descamacions.

El que és cert, i estaran d’acord amb el senyor gerent, és que de tatuatges n’hi ha de moltes classes, menes i condicions, sobretot, des de que es van institucionalitzar cap allà al voltant del segle XVIII.

Però, aaaahhh, canalla... s'està fent tard, i vostès cabrons, han de matinar per guanyar-se el pa. Vagin a clapar, i no desesperin. Properament el senyor gerent els explicarà de forma clara i didàctica la taxonomia del tema.





Estiguin bonets i facin bondat.
.