26.3.10

El senyor gerent ja no compra revistes de cine

.
A un, sense entendre-hi un borrall, li pot agradar el cinema, i limitar-se a expressar la seva valoració crítica de les pel·lícules vistes amb un ric veredicte tipus “és boníssima”, o amb un detallat exabrupte, tipus “és un bodrio que t’hi cagues” i quedar-se satisfet amb la santa sentència emesa, sense preocupar-se per la seva transcendència.

Es el que té, ser del montón, no troben?

Ara bé, sovint, sigui per interès, sigui per consumisme, sigui per estar a la última tendència, sigui per projectar-se a un estat intel.lectual al que no pertany, l’individu en qüestió, pot sentir la necessitat de comprar regularment alguna revista especialitzada en cinema o veure algun programet de tele que parli de l’asunto.

Aquest és el cas del nostre senyor gerent, que fins fa relativament poc, seguia mensualment la publicació d’un parell d’aquestes revistes.

Ha arribat un moment, però, que el senyor gerent no vol pagar per 5 pàgines de contingut editorial / crítica / opinió i 120 pàgines de publicitat. Ni vol dedicar 30 putos minuts del seu temps, a empassar-se 25 minuts de publicitat televisada i només 5 de contingut profitós.

Perquè no ens enganyem: això és el que avui en aquestes revistes i programes de cinema. S'han convertit en un catàleg inacabable de publicitat, ja sigui formal (anuncis pròpiament dits) ja sigui publicity pagada (l’avançament de les properes pel·lícules que s’estan cuinant al gran forn jolivudià), ja siguin publireportatges (galeries de fotos de premis i premiats, galeries de photocalls, galeries de modelets ensenyat tanga i tatuatge de moda,...)

I sinó, ubiquem-nos en la nostra realitat més mundana: quina diferència hi ha per exemple, entre el programa Cinema 3, i el TeleNoticies dels divendres, quant parlen de la cartellera de la setmana? que un es conduït per un crític de renom ( i de pes), i que l’altra el porten dos bustos parlants? Però.... el contingut és molt igual oi?.

Incloure les novetats de cinema de la setmana al TN no és un fet gaire noticiable, per tant descartem l'interès periodístic en el tema i busquem l'interès crematístic: fa pudor de publicity cool, ergo... surt gratis a Cinema 3 parlar de les mateixes pel·lícules i emetre els mateixos fragments?

Seguint amb el tema, però canviant d'enfoc: com és possible que diferents crítics, a la mateixa revista, per exemple i ja posats, al Fotogramas, puguin emetre dos dictàmens tant diferents en relació a una pel·lícula? Potser perquè no basen les seves opinions exclusivament en temes tècnics o professionals sinó, sobretot, en temes de gustos personals?

Una altra cosa que fa al·lucinar al senyor gerent és que, tot sovint, aquestes revistes dediquen un gran número de pàgines en destacar tots aquells pel·liculons que vindran, donant-ne detalls, explicant-ne les interioritats, destacant-ne efectes, pressupostos, star system .... “venent la pel·lícula”, vaja.

Després, resulta que estrenen pel·lis al cinema, que no han aparegut enlloc i que ningú n'ha parlat prèviament, i en alguns casos, destaquen i brillen efímerament a la cartellera (després, la hipocresia els fa publicar a les revistes que tal pel·lícula està triunfant gràcies al boca-orella de la gent.... fills de puta). Vostès diran: cony, pos clar... el productor no té ni puta idea de moure el seu producte dintre dels circuïts de la industria cinematogràfica. Jo els dic, cony pos clar, les revistes només publiquen contingut pagat, i obliden l’objectiu principal. Parlar de cinema, sense cap mena de coartada econòmica.

Amb tot això, el senyor gerent no els vol dir que li agradaria disposar al quiosc d’alguna revista amb l’estil i l’essència dels Cahier du Cinema, per altra banda un toston a mig camí entre filosofia, elitisme i proselitisme (cas de Rockdelux en música, per posar un fotut exemple). Però si que li agradaria poder llegir de tant en tant alguna revista que no parlés dels putos blockbusters exclusivament o dels 40 principales en versió cine.

Perquè sinó, a que ve tant elitisme per part dels crítics? Per parlar de Sólo en casa II, per parlar de La salchicha peleona?, per parlar de Scary Movie?

I oju, el senyor gerent no té res en contra d’aquests divertimentos, però cony, si han d’enllustrar-les a les revistes i als programes de tele de cinema, al menys que posin la parauleta “Publicitat” a dalt, no troben?.

Al final que queda? Seguir el cinema segons et surti dels collons, tal com fan el recarregat i el rudimentari o aquesta altra penya.

Salut i estiguin bonets.
.

24.3.10

El senyor gerent nota fred a l'espinada...

Arriba la primavera; s'acaba el fred; la neu es fon, els pantanus estan que peten i aquest estiu serem igual de gilipolles però, estiguin tranquils, no passarem sed.

Malgrat tot, hi ha una cosa que inquieta enormement al senyor gerent. Té la mosca al nas des de fa uns dies i no sap ben bé per què. Serà pel canvi estacional? serà per l'estress? serà que el senyor Valero ens parla de conspiracions i de (cons)pirats?

En tot cas, el senyor gerent els desvetlla allò que el corseca, i els demana que es manifestin al respecte:

Per què collons des de fa un parell o tres de setmanes, a la tele només foten que emetre anuncis d'assegurances?

Aquesta és la qüestió que li fa recremor d'estòmac al senyor gerent; però hi ha també una altra pregunta, i aquesta sí que té al senyor gerent en vilu. Es la pregunta del milió i es deriva de l'anterior:

i per què collons a totes les asseguradores que s'anuncien per la tele els hi ha donat per cantar?

Vegin:








Després dels normals brots de pànic, horror, arcades i marejos que hagin pogut tenir, agrairé em puguin aclarir un dubte:

- som tots tant subnormals que necessitem ens expliquin les coses així?

- l'únic subnormal profund és el creatiu de turno* i el fill de puta de l'empresa que compra la idea?


* Menció apart es mereix el creatiu que ha proposar un rebrot de la sarsuela dels collons. Això no és subnormalitat. Això és directament una horterada per la que caldria tallar-li els pebrots o llimar-li els ovaris.


Estiguin bonets.
.

19.3.10

El senyor gerent arreplega un grapat de lletres

.

-Recordi això –va dir Tyler-. La gent que vol aixafar, som aquells dels quals vostè depèn. Nosaltres som la gent que li renta la roba i li cuina el menjar i li serveix el sopar. Li fem el llit. El protegim mentre dorm. Conduïm les ambulàncies. Li passem les telefonades. Som cuiners i taxistes i ho sabem tot, de vostè. Ens encarreguem de les seves queixes a la companyia d’assegurances i dels càrrecs de la targeta de crèdit. Controlem absolutament tots els fragments de la seva vida.
- Som els fills mitjans de la història, educats per la televisió per creure que un dia seríem milionaris i estrelles de cine i estrelles de rock, però no ho serem. I ens n’acabem d’adonar –va dir Tyler-. De manera que més val que no ens doni pel sac, a nosaltres. (Pàg. 179)
Palahniuk, Chuck. Club de lluita.
Barcelona: Empúries, 2005



- Pare, creus que els somnis tenen un sentit?- És clar, fill. Els somnis no ens ensenyen el que passarà, sinó el que passa. Lluny de mostrar-nos el futur, ens revelen el present, amb una exactitud que no posseeix cap pensament. Els somnis et prevenen del que ets, sobretot després d’una jornada que t’ha trasbalsat, sacsejat i trossejat, que t’ha imposat unes regles o uns deures. La vida desperta ens sepulta perquè ens dispersa i ens socialitza; només el somni ens revela el que som.- Ets meravellós, tens una teoria per a cada cosa.- És el que és propi dels intel·lectuals. Encara que no sempre diguin la veritat, sempre disposen d’una ficció. Aleshores, fill, has somiat?. (Pàg. 195)
Schmitt, Eric-Emmanuel. Ulisses from Bagdag
Barcelona: Proa, 2009



(...) La única manera de librarse de la tentación es ceder ante ella. Si se resiste, el alma enferma, anhelando lo que ella misma se ha prohibido, deseando lo que sus leyes monstruosas han hecho monstruoso e ilegal. Se ha dicho que los grandes acontecimientos del mundo suceden en el cerebro. Es también en el cerebro, y sólo en el cerebro, donde se cometen los grandes pecados. Usted, señor Gray, usted mismo, todavía con las rosas rojas de la juventud y las blancas de la infancia, ha tenido pasiones que le han hecho asustarse, pensamientos que le han llenado de terror, sueños y momentos de vigilia cuyo simple recuerdo puede teñirle las mejillas de vergüenza... (Pàg. 30)
Wilde, Oscar. El retrato de Dorian Gray.
Madrid: Alianza Editorial, 1999



(...)Con el tiempo y nuestra ayuda, aprenderás cosas, y descubrirás otras que jamás hubieses sospechado sobre el mundo y los que nos rigen. Eso, en cierta manera, será tu sueldo. El conocimiento. Atravesar esa gruesa capa de epidermis que la mayoría de humanos no llega ni a rozar. No puedo mentirte: será peligroso. Tampoco puedo mentirte en otra cosa: vale la pena. (Pàg. 92)
Amat, Kiko. Cosas que hacen BUM
Barcelona: Anagrama, 2007


Y de repente me di cuenta de que lo mejor que podía hacer era acortar mi vida lo máximo posible. Casi me echo a reír, era tan sencillo: quería hacer que mi vida fuera lo más corta posible y estaba en Topper’s House... Qué coincidencia; era demasiado. Era como un mensaje de Dios. De acuerdo, era decepcionante que lo único que Dios tuviera que decirme fuera: Salta desde esa azotea, pero no se lo echaba en cara. ¿Qué otra cosa iba a decirme? (Pàg. 25)
Hornby, Nick. En picado
Barcelona: Anagrama, 2006
.

18.3.10

El senyor gerent no té gaire temps i el poc que té, li foten

.
Avui en dia, el temps és la dimensió que ho mesura i economitza tot.

De fet el temps, passa a ser una moneda de canvi en la nostra societat. Així sovint, per qualsevol afer, negociem en clau de temps: ja sigui per guanyar temps, ja sigui per no perdre el temps, ja sigui per invertir bé el temps.

Així, el senyor gerent també és víctima del temps, com tothom d'altra banda, i per això fa cas d'algunes de les propostes arrojades per vostès al llarg i ample de l'Odisfera: per exemple ha evitat perdre el temps anant a veure la peli dels pitufos,... Avatar; també ha invertit bé el temps fent cas al Doctor Muerte i estudiant les escopinades antropològiques que ens fa arribar des del llunyà continent americà, o llegint les cosmogonies del Sr. Valero, o aprenent a menjar figues, gràcies al senyor Llufa, per exemple.


Podríem estar d'acord amb el senyor gerent, a més a més, que el temps es podria dividir en:
1/- temps d'oci-personal-temps de riure-de follar-...en definitiva el que un mateix tria de fer perquè si, perque li surt de la soca dels ous: el temps lliure;
2/- i d'altra banda, el temps d'estudi-de compra-de fer gestions-de gimnàs-de currar-temps d'amor... en definitiva el que un ha de fer per seguir el ritme de la societat en la que malvivim: el temps mort.


Però a més a més, el senyor gerent ha descobert un altre temps, el temps que et foten per la cara, i sense ni una puta explicació. Es per exemple, i perquè vostès puguin entendre, quan per exemple el fill de puta del dentista et dona hora a les 6 de la tarda, tu et presentes a les 5:55 per si las putes mosques, i el molt fill de puta no t'agafa fins a les 6:45...

Dentista fill de puta !!!!!!!! Vostès diran que potser si el dentista l'hagués atès quan tocava, el senyor gerent s'hauria estat a casa fotent-se el dit al nas... sí i què? Seria el seu temps lliure... però el cabronàs del dentista va agafar el temps lliure del nostre amic, el va rebregar com paper, i el va convertir en temps mort. I sense encomenar-se a ningú !!!

I això, on collons es denuncia, eh, eh, EH? Perquè tots aquest professionals liberals bé que es dediquen a viure de nosaltres, societat zombi, cobrant-nos els putos cinc minuts de temps que ens dediquen en les seves diverses consultes, ja siguin mèdiques, ja siguin comptables, ja siguin fiscals, oi?

Fi de l'arrojada.
Estiguin bonets.
.