El senyor gerent es preocupa per la salut pública

El senyor gerent visita l'any 2049

Benvolguts odiats.

Quan el senyor gerent va veure la segona part d’Alien va mullar calçotets. Pel gir donat a la història, pels personatges, per l’escenari, en definitiva per la novetat que, respectant la peli precedent, i empoderant-la, va atorgar interès a la seqüela.

Quan el senyor gerent va veure la segona part de Terminator, va aplaudir amb les orelles davant l’espectacle dels efectes especials i amb el gir argumental sobre les conseqüències de les distorsions temporals (ahh quina delicia les paradoxes...) que proposava la pinícula.

Però, recentment,  quan el senyor gerent ha acabat de veure Blade Runner 2049 s’ha quedat  ...fred. Molt fred. I perdut. I decebut.

I no es tracta de que el senyor gerent no tingui criteri cinematogràfic (que si el té és pla com el seu encefalograma sexual), no.  Es tracta de que Blade Runner 2049 és pur espectacle de pólvora mullada (a tots els nivells).

Senyor gerent, ja sap que se li gira tot el sector gafapastisme militant a la contra amb aquestes afirmacions tant agosarades?

I tant que ho sap, petit saltamartí. Però el senyor gerent pensa que no hi ha defensa possible per la proposta d’en Villeneuve (sobrevalorat ja en la infantil The arrival).
De fet, als gafapastistes quels donin pel cul. Ells volen, necessiten, una pel·lícula que emmarqui la seva generació esgotada, i per això, per poder lluir samarretes que els identifiquin com creients de la veritat absoluta, són capaços de vendre el seu criteri per qualsevol merda embolicada amb papers de colors.

D’entrada...

Quan una banda sonora és omnipresent en una pel·lícula de gairebé tres hores, alguna cosa fa llufa... el guió potser?
I si a més a més, aquesta banda sonora es basa gairebé en un 95 % en percussions i nyigo nyigo electrònic (sense cap mena de melodia pròpia), no està limitant a la totalitat de la pel·lícula?

I jo... què hi foto en aquesta pel·lícula? Quin és el meu paper?

Quan una pel·lícula brilla tant –i molt, és cert- en l’apartat fotogràfic i en tot els artificis tècnics: panoràmiques, travellings, efectes, color... i es menja la trama, potser és perquè no té gran cosa a dir. Un altre cop el guió?

Quan un grapat de personatges (el replicant del principi, la cap de policia, l’empresari i la seva pèrfida replicant assassina...)  són tant prescindibles pel desenvolupament de la història... què falla? Potser el guió?

I tot plegat, contribueix a augmentar el minutatge de la pel·li sense venir a compte de res. Pura palla del Villenueve aquest...

Is the script, motherfucker!!!

Ai, ai... quem pixo....!!

I és que quan un guió barreja de manera tant maldestre aspectes filosòfics (o  ètics o morals, o com collons li vulguin dir) molt inversemblants i difícils d’empassar amb un drama cutre, cutre digne del diumenge a la tarda a Antena 3 (pare troba filla),  ens trobem davant un refresc de gasosa. Molt dolç però eteri.

Volen una altra afirmació atrevida?

BladeRunner 2049 es una d’aquelles pelis que es mira una vegada a la vida. I prou. No tens pebrots de tornar-hi a dedicar mai més 3 hores. Per tant, no guanyarà amb el temps. Oblidint-se.

Quin resultat més galdós per una pinicula, oi?

claro, claro...intelectual... muy intelectual...

Però el que de veritat ha fet emprenyar molt al senyor gerent és que la “gran pel·lícula de l’intel·lectualitat del moment" NO PROPOSA RES DE NOU, tornarem a repetir, RES DE NOU respecte de l’original. De fet, necessita el protagonista del Blade Runner de debó, per tirar endavant el flim (encallat entre els cops de bafle de la banda sonora, els buits argumentals i la cara de lluç del nano aquest del Goslin – vaya puta merda de casting-.  El mateix escenari ciberpunk, la mateixa ciutat plena d’hol·lografies, la mateixa gavardina bruta... quanta creativitat déu meu senyor!!!!

I en quant l'argument, la càrrega filosòfica de la pel·lícula fumeja tota la pel·lícula però no arriba a cap mena de consistència i per tant aporta un missatge ful. Molt diferent de pelis que SÍ que es mullen com per exemple Distrito 9 –amb el racisme- i Moon –amb la clonació i la seva derivada ètica ( i amb només un personatge que aguanta la pel·lícula amb un parell de pebrots).

Però collons, si fins i tot –i ja perdonaran al senyor gerent- un blockbuster com és Elisium li passa la mà per la cara a Blade Runner 2019 a l’hora de plantejar/denunciar conflictivitat social!!!!

I en quan a ambientació i proposta escenogràfica, de nou Distrito 9 o potser també Automata (que diuen que va ser una còpia de Blade Runner, goita tu...) superen, en credibilitat, la societat i el tramat urbà pintats tant matusserament a Blade Runner 2049. Més exemples? Tinguin, podrits, tinguin... la Bigelow, sense fum ni neons, va pintar un futur acollonidor i molt reconeixible a Dias Extraños. De fet, segurament podria ser un futur molt proper al que podrà tenir la nostra societat. I li fot mil voltes al Villenuef aquest.

I la última, i que el senyor gerent  encara no ha llegit a cap senyor crític... Blade Runner 2049 és un exercici de prepotència tant gran, però tant, que fins i tot s’atreveix a tornar a treure la Rachel de la peli original i fotre-li un tiro en tota la clepsa. Si això no és una escopinada en tota regla a la peli de Ridley Scott (digne d’estudi freudià: matar al pare) que baixi Roy Batty i jutgi.

Puto Villenueve... la meva Rachel, no, NO!!!

Estiguin bonets.Ah..., i perdonin, aquest text conté espoilerts.

El senyor gerent prova el Telegram

El senyor gerent pateix

Benvolguts Odiats,

Ahir, dia 20 de setembre, varen passar moltes coses. Algunes de greus i d'altres no tant.
Les greus, tothom les coneix i no cal entrar-hi gaire en detall però el resum seria que una colla de corruptes varen vestir a la Justícia de puta i muntaren una orgia anal amb ella. Donant pel cul al marc jurídic i el que és pitjor fen-se'l seu i pervertint-lo. I per això van enviar la Guardia Civil a estendre el pànic per les terres revoltades (quina estratègia tant intel·ligent oi? -el senyor gerent pagaria diners, i molts, per saber qui és aquest "cervellet" que tenen al Partit Pupulart que els aconsella tant sàviament)

Per això, un cop reflexionat sobre tot l'acaecit en la jornada d'ahir, el senyor gerent voldria fixar-se en dues coses que han passat desapercebudes per la gran majoria:

 - la fenumenal trempera que el senyor gerent va tenir  -com feia anys que no experimentava- cada cop que veia la gent pujada i botant sobre els vehicles de la Guàrdia Civil.

- i....

Però que no volia xarrar home de déu? Digui home, digui...
No el sento... què diu? Parli més alt !!!!  

...la incògnita del parador d'aquest gran estadista anomenat Coscubiela..... (perquè.... algú li ha sentit dir res?). Perro ladrador...

Estiguin bonets, i si veuen al Sr. Josep, confirmin-li que si, que SI, SÍ, home sí. Estem pel SÍ. Ell ja ho entendrà (vostès no cal). 

El senyor gerent no té paraules

El senyor gerent els fa classe d'anglès

Benvolguts fills de puta.

Mai es tard per nodrir l'intel·lecte. Potser alguns de vostès ho tenen difícil, però no defalleixin. L'actitut, malgrat l'encefalograma pla, és un plus a tenir en compte.

Per exemple, amb els idiomes.

Com estan d'inglès? Oblidin-se del First Certificate, del Proficiency i d'altres milongues ideades per  integrar-los al ramat... el que de veritat compta és si vostès entenen o no entenen al Donald Trump quan el veuen per la tele. El senyor gerent no es refereix a si entenen la seva ideologia i el seu discurs (mala peça al teler, si és així). El senyor gerent es refereix a si entenen l'acte comunicatiu del seu discurs.

Si és que sí, llavors podem assumir que vostes xapurregen mínimament l'inglès, nivell cambrer Lloret de Mart.

Però una cosa és bavejar i pervertir l'idioma i l'altra és copsar el significat d'alguns termes i expressions peculiars que salpebren alegrement aquí i allà aquesta lingua franca d'arrel germànica.

Perque tot idioma té a darrera una comunitat amb un ideari (nacional, diguem-ne tribal per no ferir susceptibilitats). Una mena de substrat psicològic grupal que, al llarg de segles d'història en comú, de vivències compartides, crea i aguanta conceptes i construccions semàntiques, que traduïdes literalment a d'altres idiomes, poden semblar molt ilògiques.

Ens dona un exemple senyor gerent?

O hi tant, minyons... en concret aquest: "blow my/your mind - blowing your/my mind". Literalment, fent volar la teva/meva ment; o més o menys adaptat, fent-me/ fent-te ballar el cap (d'emoció o de satisfacció espiritual, intel·lectual o directament de gaudi sexual).

Oi que no tindria cap mena de sentit que algú de vostès digues, el dia de reis, tot obrint els regals amb la família: "oh!, que maques aquestes pantufles que m'heu regalat (d'altra banda idèntiques a les que em vareu regalar l'any passat, podrits), realment m'han volat el cap"... oi que no va ni de broma? Oi que si la seva parella s'ofereix gentilment a llepar-li la fava o a mamar-li el nap (i ho fa amb l'enteniment i la dedicació realment precisa) no li diran "uauuu, m'has volat el cap porc/a carinyu"? oi?, oi que no?

Doncs el senyor gerent, el proposa una traducció sui generis d'aquesta locució de la llengua anglesa: puta anada d'olla. Sic. Ni més ni menys.

Senyor gerent... com arriba a aquesta aportació valuosa en el camp de la traducció?

Doncs bàsicament després de veure les tres temporades de "The Leftovers". Una sèrie de televisió de la que el senyor gerent feia temps escoltava aquí i allà comentaris, crítiques, recomanacions i soroll. Una sèrie que finalment ha pogut veure i que, en finalitzar el darrer capítol, li ha provocat un "OMG, it blows my mind", o dit d'altra manera, hòoooosssssstia puta, quina anada d'olla!.

Perquè la cosa és aquesta: un argument sustentat en una premissa inicial fantàstica, típica de ciència ficció al·lucinògena i mística a l'estil Philip K.Dick, que al llarg dels capítols (pocs, bien!) de cada temporada, es va enverinant amb conceptes espirituals, religiosos, apocalíptics... Un argument que, un cop superat el xoc inicial, i quan l'espectador ja ha sintonitzat amb el feeling de la proposta i ha acceptat la trama (tramposa d'altra banda), no fa altra cosa que sorprendre't minut rera minut.

Tot plegat (i aquí la grandesa de la proposta) vorejant sempre els límits de la racionalitat. De la lògica. A les portes de la paranoia. De fet... apuntin-se això de la paranoia si us plau.
I d'altra banda, el que fa atractiva aquesta anada d'olla a més a més, són les petites dosis d'humor surrealista i del tot absurd (dignes de la patafísica de George Perec o de l'humor absurd de Slawomir Mrozek) que, delicadament, decoren i recolzen amb un agradable contrapunt, l'increscendo dramàtic/emocional de l'itinerari argumental de la sèrie.

Ara bé, el senyor gerent també voldria escopir un grapat de paraules per parlar de la proposta formal de The Leftovers: per començar a fer salivera, mamons, la sèrie ens proposa un tractament de la llum i del color a la mateixa alçada que Breaking Bad, que dóna un to agressiu als plans i seqüències de la sèrie, tot contrastant genialment amb el toc místic i emotiu de l'argument (per cert, el senyor gerent reivindica que cremin a la foguera els modernets que infecten programes, anuncis i series amb un tractament pla, fred, uniformador i asèptic del color d'una puta vegada).

Així, els primers plans de cares dels personatges, l'ús de desenfocaments amb un fort component comunicatiu i complementari a l'acció dels actors, els tiros de càmera descentrats, que no segueixen la mirada dels actors ni els ubiquen correctament al pla, es complementen grandiosament amb buits/salts del guió (buscats i estratègicament posats) que provoquen una alerta a l'espectador

però que els responsables de la sèrie recondueixen molt bé amb històries paral·leles i amb flashbacks/flasforwards molt ben dissenyats per aguantar la tensió dramàtica i l'interès de l'espectador. Paranoia, recorden?. Apuntin-s'ho va collons!

Respecte als actors, el senyor gerent reconeix que va començar destrempat, però que ràpidament aplaudia amb les orelles la feina de tot el planter (especial esment mereix el personatge de Matt, el predicador, el de la Patty, la líder de la secta -tant en el paper de viva com de traspassada-, i els pebrots de la Liv Tyler acceptant protagonitzar un personatge secundari i de connotacions negatives) Per cert, ara que el senyor gerent parla de la Liv, li vindria de gust fotre's un cigarru...
Apuntin-s'ho també si us plau. I el trio d'actors principals... chapeau... simplement irreemplaçables.

Quan després de la primera i segona temporada els interiors i les localitzacions exteriors -primer urbans i després rurals- comencen a ofegar el dinamisme de la sèrie, a la tercera temporada ens foten una patada directa als collons i ens aboquen a les extenses praderies i deserts australians. Óle tu!!

I com més capitols queien al sac, més puta anada d'olla.

I, i , i...sobretot,... una excelsa banda sonora que envolcalla les emocions i que acompanya l'acció dramàtica de forma ES-PEC-TA-CU-LART. Clàssica (aquelles escales al piano, al violí...), pop, soul, jazz, rock, heavy... triïn i remenin.

Senyor gerent, però què diu? Molta musiqueta i molta polla, però aquesta sèrie és un puto rave, una paranoia !!!!!

Potser sí, petits saltamartíns, sobretot quan finalitza el darrer capítol. Arribats a aquest punt, si el senyor gerent els diu que un dels creadors de la serie també va participar a Lost, podran començar a lligar caps. Molts misteris i poques respostes. Marca de la casa. Però a diferència de la sèrie de nàufrags, aquí hi ha, malgrat el fantàstic del plantejament, un element de crua realitat que ho fa tot molt diferent.

Ja saben que sobre gustos no hi ha res escrit, però mirin, mamons, si més no, el senyor gerent ja els ha tingut una estoneta distrets de la calor llegint aquestes bajanades, i d'altrabanda, ja estan a punt perque algú, algun dia, en algun lloc... "blows your mind"

Estiguin bonets i facin el que facin, mirin de no suar gaire, podrits!.

Bonus track: Ara el senyor gerent ja sap perquè tants panxitos bategen els seus fills amb el nom de Kevin. Si us plau, apuntin-s'ho també. És vital.

Extra bonus track: A l'Alejandro Amenábar segur que li agrada molt la idea de la trama i el desenllaç.... muahahahaaaaa.

El senyor gerent no milita

Benvolguda colla d'arreplegats,

Vinga va... una pregunta a mata-degolla: quants de vostès formen part d'algun partit polític, sindicat o organització ideològica similart?

El senyor gerent els ho pregunta per tal de copsar, en una època sotmesa a l'escarni de la postveritat (a.k.a. hipocresia), el nivell de borreguisme -altrament dit gregarisme- dels escassos lectors.

Perquè han de saber, benvolguts malparits, que enquadrar-se en qualsevulla d'aquestes formacions o estructures ideològiques implica un acte pur de renúncia.

De renúncia de / a què... preguntaran els més tendres i il·lusos de vostès. Doncs de renuncia a la llibertat de pensament, a la llibertat de crítica i, en definitiva, a la llibertat individual i a la dignitat.

I a més a més, pagaran unes mòdiques i boniques quotes mensuals per poder esdevenir esclaus de pensament. Maco oi?

Doncs sí. Fer-se sindicalista o partidista implica automàticament incrementar exponencialment i de forma automàtica la seva capacitat de combregar amb rodes de molí; de ser capaç d'empassar-se qualsevol tipus de gripau, i convertir-se instantàniament en un individu pusil·lànime, sense cap dret a aixecar el dit, ni a qüestionar res, tot sotmetent-se al dictat de les (post)veritats que llancen els quadres de l'organització

I el compromís...? i la presa de posició davant les injustícies del sistema...? reclamaran al senyor gerent alguns de vostès, qui sap si pensant innocentment en justificar la seva malaguanyada decisió de caure en el parany del sistema partidista. 

Doncs per això tenen un gran actiu a la seva disposició: l'actiu de la decència. Si ho prefereixen, de la coherència. L'actiu de ser i pensar com un sigui i pensi, i no renunciar-hi per un bé (diuen) comú... muahahahá...

Ara bé, sovint aquest actiu està esplèndidament narcotitzat sota dos tipus d'estructures dissenyades precisament per això, per adormir-los:

• el posicionament social, de bracet amb les estructures consumistes (sí home, si voto això em quedo sense la caseta de la Cerdanya!!! o si volen i tal com deia aquell, jo aniria a la presó, però pateixo pel meu patrimoni)
• i el miratge ideològic (companys, companyes, homes, dones,... fem un món millor, més just, més lliure, on tothom pugui portar rastes i pantalons cagats, on els bistecs creixin als arbres, i les classes de ioga siguin gratuïtes. Si voteu la nostra proposta, ho aconseguirem...) és clar que als quatre mesos d'estar asseguts a la poltrona del poder gracies a la menystinguda confiança de milers d'il·lusos com vostès, s'implementa automàticament una mena d'amnèsia sistèmica (on vaig dir Dic dic Diec), que dispara tot el joc de filigranes dialèctiques, marejos semàntics i llustre variat al diccionari que caracteritza per exemple, els nostres sempre estimats representants del podemisme i del catalunyasiespotisme.

En definitiva podrits, militar és prostituir-se. Deixar de ser individu i passar a ser massa. Un número, un percentatge, susceptible de ser utilitzat per justificar derives discursives inversemblants i covardes, més alineades a necessitats i prioritats partidistes que a temes reals i objectius més transversals.

El senyor gerent ja ha garlat prou. A partir d'ara, portin namés el carnet del Tibidabo a la cartera i així podran cagar-se en tot i en tothom amb decència i respecte cap a vostès mateixos.
Que, finalment, és del que es tracta. De ser sincer.

Estiguin bonets.

El senyor gerent pateix al·lucinacions severes

El senyor gerent no està IN

Benvolguda colla de llepafigues i txuma tites,

Benvinguts a la cita mensual d’aquest bloc, segurament el més esperpèntic, mentider, poc constant i demagògic de la comarca,... però ara al tajo, que és final de mes i el senyor gerent ha d’anar a passar a recollir el sobre.

D’això...

Què tal la seva addicció a les xarxes socials? Encara no els han sortit llagues als ulls, estimats usuaris del twitert i del Facebook? Estan feliços amb la vacuïtat d’esperit que suposa ser estimat, seguit i compartit per un grapat de desconeguts cibernètics dels quals no coneixen ni el nom vertader?

El senyor gerent, sempre amatent a les necessitats de la seva minvada (i muda) parròquia, els proposa, si encara no ho han fet,  un nou ghetto virtual, en el qual, diuen que poden créixer a nivell professional (perquè algú de vostès deu treballar oi colla de ganduls?).

Si, si... LinkedIN... aquella xarxa...


...aquella xarxa idòlatra (com totes les altres) però a més a més, hipòcrita (molt, molt més que les altres).  Aquella xarxa on tothom que hi participa mostra la seva faceta falsa somrient, amable, moderna, participativa, entusiasta... als desconeguts!!!!, mentre que entre els seus companys habituals i col·legues laborals, es caga en el seu quefa, en l'empresa en que treballa i en la mare quels va parir a tots.

El teu lloc de treball habitual

...aquella xarxa que té la potestat de angletiotitzar-nos; així termes com “cap” o “director” o “responsable”, esdevenen en la liturgia linkediniana "Chief", "CEO", "Manager", "Senior Executive"... i altres mandangues que, la veritat, fan més pena que riure.

amb dos collons....apreneu addictes a LinkedIN

...aquella xarxa que provoca competència inútil entre empleats de la mateixa empresa per veure qui té més “contactes” o, el que és pitjor, més recomanacions...

...aquella xarxa (tant seriosa) on trobes perfils desactualitzats des de fa més de dos o tres anys... ui siiii.... que útil que és Linkedin... sobretot cada cop que li roben les contrasenyes....

...i a tomar pel cul.

...aquella xarxa que fomenta el culte a la imatge...i que, de retruc, al seu voltant es generen multitud de xerrameca guies, cursos, conferencies, infografies... sobre com millorar i adequar la imatge de cada ovella pel corralIN (en definitiva, per normalitzar la imatge amb la de la resta per no destacar en absolut.... no preguntin...coses de subnormals...)

siguiente....

...aquella xarxa que li interesses una merda com a persona i només et tracta com a un producte en un aparador o com a destinatari de publicitat que en realitat t'interessa una puta merda perquè estàs fart de la feina (que fas i que et proposen).

I diuen que les agències de caçatalents tot això s’ho miren.... Muahahahaha!!!!! Muahahahaha!!!!  El senyor gerent suposa que deu ser per poder cagar a gust i oblidar el restrenyiment galopant que acostuma a acompanyar els executive officers de les Talent and Recruyment Offices....   

és o no és l'infern en vida?

En definitiva, tots vostès s'hi trobaran com peixos a l'aigua: aquesta és la millor xarxa per mentir, per aparentar, per fer veure el que un no és.

Aquesta és la xarxa dels perdedors: dels que perden el temps publicant continguts que consideren d’interés (i que no reben més de dos comentaris intel·ligents a l'any), dels que perden el temps "contactant" amb els jefes de la seva propia empresa, com si de llepar culs es tractés, i dels que perden el temps inflant fins a l' aberració els seus mèrits i experiències (o traduint-les a l’anglés que mola més) tot esperant un fitxatge galàctic d'una gran corporació....

Permetin que el senyor gerent els doni un consell....si s'hi posen.... al menys que la foto sigui natural.

Estiguin bonets i no pervoquin gaire.

El senyor gerent caga una cançó

Benvolguts fills de puta,

El senyor gerent is in da house... i es plau en oferir-los uns bonics minutos musicales. Poden burxar-se el nas mentre escolten.

Volument a tope malparits i estiguin bonets!






Addenda (uns quants dies després)

Per petició pupulart, el senyor gerent els afegeix un bonus track... que'l disfrutin, mamons. I ara ja no cal que enviïn cap més correu de que no ho poden escoltar,... podrits!.

El senyor gerent alerta de la necessitat d'un sindicat de pallassos

Benvolguda colla d'arreplegats,

No els ha passat mai que (posin per exemple) un pintor, una cançó, una pornostar, un neologisme, una marca de cervesa, una app pel telefunu... que no han sentit-vist-tocat-ensumat mai tot d'una omple qualsevol horitzó on fixin la mirada?

El senyor gerent no es refereix als mecanismes calculats del màrqueting que posen i treuen els articles de moda i que creen el hype del moment mitjançant l'amplificació de les xarxes socials, no... no.

El senyor gerent els està parlant de casualitats. De fets consumats fa anys i panys i que de cop i volta, igual que l'alineació dels planetes, conjuren una mena de coincidència còsmica per alguns afortunats.

Però entre aquests no s'hi troba el senyor gerent. El nostre humil heroi de l'Odit ha tingut una carambola de coneixements casual (dir-ne coincidència còsmica podria ser massa flagrant i motiu de cesse).

I aquesta carambola l'ha fet cagar-se en la creativitat existent en el món del rock'n'roll. Passin i llegeixen, fills de puta.

Namés quatre paraules:

"TEARS OF A CLOWN"

Tot comença ara fa un grapat de mesos, ni molts ni pocs, quan el senyor gerent escolta per primera vegada el nou LP d'Iron Maiden "The Book of Souls". En aquest doble àlbum (magnífic, per cert), hi ha un tema que saben com es diu?


Cançó collonuda (2016) que els Maiden diuen que dediquen a Robbie Williams, desaparegut de forma contemporània a la creació del disc. La lletra no es per tirar gaires penals. Si ajunten joglar, bufó, Williams i pallasso, ho fan rimar amb cop de veu a la darrera síl·laba, ja tenen la feina feta. El missatge del tema? ball de màscares i tristor. Ningú m'estima. Estic sol. Psse, passi... estem aquí pels solos i els riff de guitarra, no per la literatura oi??

Però, però, però... a la sempre activa  ment del senyor gerent, una llumeta s'encenia i s'apagava... tears of the clown? tears of the clown?.... de que li sonava això al gerent?...

Van passar dies i nits, setmanes i fins i tot algun mes, va caure la fulla i van sortir grans a la cara a milions de teenagers descreguts d'arreu del món... i malgrat tot l'alerta subconscient no desapareixia, fins que un dia, tot anant cap al puticlub amb el cotxe, el senyor gerent posa un CD ratllat que porta a la guantera i voilà...!!!





Vet-ho aquí!. Un tema d'U.D.O. (2007) d'arrancada lenta que es va encabritant amb el transcurs dels minuts. Una tornada que també se't clava al cervell i t'obliga a anar-la xiulant (amb més o menys fortuna) durant uns quants dies fins que s'esvaeix en la memòria. Però una lletra trillada de tòpics de nou, de penes, de falses màscares... (creativitat fail again).

El senyor gerent, satisfet de la seva retentiva mental en una edat que ja comença a ser preocupant, llegeix, dies després, un article. Es parla dels orígens de la discogràfica americana Motown i dels primers grups que van gravar-hi, contribuint al creixent èxit del segell durant els anys 60 que va conduir a l'esclat comercials dels 70. A l'article es citen un grapat de grups i un d'ells crida l'atenció al senyor gerent: Smokey Robinson and The Miracles. Collons, deixa-me'ls buscar a veure que m'he perdut fins ara.. pensa interiorment el gerent.

I hòstia puta, hòstia puta... Sant Google li posa en primer resultat de la cerca aquest vídeo. Saben com es diu la cançó oi?


En resum: tema composat abans que els senyor gerent nasqués (1967), i que parla de nou (de fet va ser el primer) de les falses aparences i de la tristor que tots porten dins, però que amaguem als altres (puta creativitat de merda). Ara, això si, els instruments de vent i la percussió alegren el tema. Tot plegat soul de la vella escola.

- Coincidència, ocultisme, alienigenes sr. Jiménez?
- Doncs no sabria dir-li, senyor gerent.

I a partir d'aquí el què vulguin, colla de descreguts...
Només cal que entrin a l'Esputifly i tecletegin aquestes quatre paraules (quines? preguntarà el gafapastista del racó)

La darrera vegada que el senyor gerent ho va fer se li va cargolar la tita:
- parlem de gangsta rap? 2PAC va cagar un flow i unes bases amb aquest títol...
- parlem del post grunge i de les escorrialles en forma de cagarrina alternative power rock? Als The Vodoo Jets no se'ls va ocórrer cap altre títol (els molt cabrons...)
- parlem de cançó lleugera amb armonies vocals de pega? The Flying Pickets en saben molt de cantar acapella, però no en tenen ni puta idea de ser originals posant títols...Que els afusellin!
- parlem d'electrònica i BPM? si cerquen bé trobaran un tema dark dance de Suspect amb el mateix títol.

I en fi,... si volen, un altra dia el senyor gerent els pot parlar de la segona derivada; les versions que existeixen de la versió del  1967. El senyor gerent ha trobat reggae, jazz,.... però, potser no cal oi? El tema ja no dona més de si.


Estiguin bonets, i ni plorin ni fotin el pallasso, faci'n el favort.

El senyor gerent cau de cul a terra de la risa

Benvolguts fills de la gran puta,

Vivim inmersos en un món de grisos, mitges tintes, veritats no absolutes, i mentides piadoses; un món on, per exemple, tothom és "presumpte" fins que, al cap de 10 anys, el cony de Justicia Escanyola, no dictamina culpabilitat; un món on les portades dels diaris, per sorprenents, inesperades o impensables, ja no impacten ni tan sols fan encongir una mica el trau del cul.
En definitiva, un món on la realitat és dubtosa i la veritat s'escapoleix cames ajudeu-me per darrera el teló... tot això sembla ser que rep el nom de  (tatxan, tatxan!!!!)  P O S V E R I T A T.

No s'han trobat mai però, que la vacuna de tansemenfotisme que ens coloquen a tots, a vegades caduca abans d'hora? I llavors, de tant en tant, llegeixen quelcom que els fa refulgir aquell esperit crític que antany enlluernava a la seva minsa parroquia de xumatites i llepafigues?,... que els desperta aquella vergonya aliena que els fa a tots vostès una mica més humans?

El senyor gerent, amatent lector de la premsa diaria (sempre que la trobi abandonada a la taula del dentista, o de la perruqueria de final felis) avui ha topat amb un grapat de lletres al diari, la composició de les quals en forma de noticia li ha provocat tal riallada que ha caigut de cul a terra i de poc ha anat que no es fissura quatre costelles i l'os de la cua de retruc.

Tot plegat, en relació al nomenament del nou director de la teletres, la seva, el periodista Sanchís:

É Digno d'admiráh!!!!

(Poden llegir-ho vostès mateixos aquí)


Al senyor gerent l'interessa destacar per a tots vostès, colla d'arreplegats, aquesta frase en concret:

""És una persona amb antecedents de sectarisme", ha alertat el portaveu de CSQP, Joan Coscubiela".

Perdonin, però el senyor gerent insisteix:

""És una persona amb antecedents de sectarisme", ha alertat el portaveu de CSQP, Joan Coscubiela".


Vale? Si? Doncs ara, no facin com el senyor gerent que, per no agafar-se al taburet, s'ha fotut de cap rient a cor que vols davant l'afirmació del sagaç, sempre magnífic i poc valorat Joan Coscubiela, el senyor NO SECTARISTA de Catalunya.

Menys mal que el senyor gerent va poder controlar els esfínters que si no fins i tot s'hi hauria cagat amb l'eloquència postveritat tan poc demagògica d'aquest paio.



HA HA HA HA HA !!!!

MUA HA HA HA HA !!!!

Estiguin bonets i si us plau, facin ioga si volen, però segueixin rient una estona més amb el senyor gerent. El Coscu s'ho ben val... no troben?

El senyor gerent es repeteix

Benvolguda colla d'odiats,

ja sabran perdonar al senyor gerent però és que en un exercici de retrospectiva bloguera s'ha trobat una peça que, vista l'actualitat politico-judicial, no pot deixar de tornar a treure a la llum pública, encara que siguin en aquest racó immund de la Ret.

El senyor gerent els assegura que resarà tres avemaries com a acte de contrició per aquesta gosadia.

Estiguin bonets i vagin per l'ombra, fills de puta.

El senyor gerent no hi veu gaire sol.lució

Benvolguts amics de l'odit,

ja saben que el món està boig?

Vist lu vist, això és el millor que poden fer tots plegats 

Estiguin bonets.

El senyor gerent santifica

El senyor gerent americanitza el Vallès

Ou ieahh!!!

Estiguin bonets.

El senyor gerent els fa passar els reis