Benvolguts malparits,
Perdonin si d'entrada el senyor gerent ja els fa arrugar la titola, però...saben el que és el síndrome d’Stendhal?
No pateixen que el senyor gerent, amatent com sempre amb els quefers de salubritat pública de la nostra estimada societat, els hi ho explica amb paraules planeres del tot aptes per la seva delicada capacitat intel·lectual.
"El síndrome de marres aquests és la pell de gallina, els calfreds i les palpitacions que agafen a qualsevol fill de sa mare que es queda plantat davant d’algun artefacte artístic de qualsevol museu, sala d’art o rebedor familiar i, per l’efecte de la bellesa inherent d’aquesta peça d’art, acaba mullant calces o calçotets de manera involuntària."
Doncs bé, emplenat el seu buit de coneixement, el senyor gerent ja està en condicions de confessar-los que, recentment ha patit a les seves pròpies carns un efecte similar. Això sí, canviïn museu per sofà, i obra d’art per sèrie de televisió. Ah! I canviïn també síndrome d’Stendhal per febrada BB...
Vegin, vegin:
Vegin, vegin:
Saben el que és això? La millor seqüència d'aquesta sèrie. A nivell argumental, la que provoca un abans i un després. La escena que fa fer el click definitiu al protagonista. A nivell tècnic, una audàcia i un preciosisme que converteixen la plasticitat de la imatge en un valor d'èxit absolut, escoltin!.
Si han vist la sèrie ja saben de què els està parlant el senyor gerent, i si no l’han vist facin el favort de fer-se fotre i segueixin llegint igualment perquè potser així ja saben què hauran de veure quan es cremin a l’infern.
Si fan una cerca ràpida pel guguel trobaran trilions de pàgines parlant dels múltiples factors que fan d’aquesta sèrie LA SERIE. Així, tal qual.
- Que si un protagonista carismàtic, gens modèlic, que fa de la dualitat el seu modus vivendi...
- Que si un imaginari molt potent farcit de referències visuals úniques: màscares de gas, els germans Tuco, els calçotets i el barret del senyor White, el símbol de l’abella als bidons químics, la caravana enmig del desert...
- Que si la genialitat de determinats episodis, semblants a un exercici teatral en un únic escenari: el del soterrani i el plat trencat, el capítol de la mosca, o aquell en el que el Jesse passa mig capítol amb un nano desemparat i mal nodrit per uns pares ionquis...
- Que si les intros dels capítols ens encongeixen el trau del cul amb els flashforwards que, talment la droga pura, provoquen una penjamenta cada cop més intensa a la sèrie...
- Que si un càsting amb cares poc o gens conegudes però que tots, absolutament tots els actors borden a la perfecció la transmigració que, com el Dr. Jeckill a Mr. Hyde experimenten cada un dels personatges...
- Que si l’humor negre que es destaca en certes seqüències està perfectament dosificat per fer avançar el relat amb frescor i dinamisme...
Però sobretot, sobretot, i això ja és una aportació del senyor gerent,....el color. Mare de deu senyor... quin color!!!.
I quina il·luminació!!!. La utilització de filtres, l’etalonatge i els clarobscurs acompanyen i vesteixen la tensió dramàtica de manera formidable.
Aquell ocre del desert, aquell ataronjat de les postes de sol, sobre aquells blaus intensos del cel o de l’aigua de les piscines sempre presents...
Aquells mitges il·luminacions dels interiors, que deixen els personatges a la penombra ...
I el treball de la càmera? uns enquadraments subjectius (únics, brillants i en alguns casos, insospitats) que complementen uns timelapses que, en comptagotes, serveixen per separar trames i situacions. I, per acabar-ho d’adobar, i salpebrant-ho tot, plans picats i contrapicats a mansalva i panoràmiques verticals i horitzontals a cor que vols.
I res sobra.
 |
| Brutal el significat d'aquesta imatge... |
I el muntatge? a banda dels flashforwards esmentats abans, reivindica amb valentia els talls a negre, sense fosos, sense embuts, per passar a la següent escena
I res molesta.
Després, .... el tempo. La lentitud com a recurs i el silenci com a valor: alguns (segurament desemparats i sense gaire capacitat de raciocini) ho veuen com un problema però el senyor gerent realment creu que és un plus, un valor afegit a la sèrie amb el que es contemporitza argument, personatges i escenaris.
I el bassal de baba es va fent més gran com més avancen els minuts.
I tot plegat no esdevé un problema d’ordre públic per culpa d’algun petit grinyol, del tot puntual i, si volen, anecdòtic, en l’argument que fa que tot d’una et despertis d’aquesta beneïda al·lucinació.
En definitiva, si el senyor gerent fos un cursi de merda (que de fet només es permet de ser-ho cada 15 dies, quan toca polvet amb la senyora) els diria que Breaking Bad és un collaret en el que cada capítol és una perla única d’un valor incalculable.
Ara ja ho saben, colla de fills de puta. Breaking Bad és LA SÉRIE. Això sí, un cop finalitzada, estiguin a punt... comencen les tremolors, la boca seca i el mal dormir... i cada cop que acluques els ulls la foscor es transforma en els deserts eixuts de Nou Mèxic.... Sempre tindran aquesta, aquesta o aquesta altra dosi de metadona, però...no és el mateix no, la puresa no arriba al 95 %.
Estiguin bonets i vagin per l’ombra.
