El senyor gerent fa un apunt antropològic de servei públic

Benvolguts fills de puta,

I diuen que el puenting és novedós?

Han vist mai un d’aquells avorrits documentals de La 2 o del 33 on es veu una tribu de can pixa que celebren el pas de la infantesa cap a l’edat adulta de la seva gent fent pujar els seus xurumbels a una torra molt alta de canyes (o potser de troncs), lligant-los unes fràgils lianes als turmells i fotent-lis una empenta?

Segur que sí perquè vostès són d’aquella immensa minoria que, encara que estiguin a la última del Gran Hermano LXXV, públicament es pengen l’etiqueta de consumidors de documentals, debats i serveis religiosos, oi malparits?

Per això, com que tots vostès, volguts lectors, tenen una basta cultura, també deuen de conèixer altres ritus similars (càstigs corporals, proves de valor, o situacions estressants) que una colla d’individus generalment amb taparrabos, perpetra contra els seus descendents: consums de substàncies al·lucinògenes (indígenes americans), abandonaments en mig d’entorns hostils sense eines o armes (indígenes africans), modificacions corporals doloroses (tatuatges, escarificacions, modificacions corporals a dents, orelles, coll), o directament, la caça d’animals o d’altres humans quan la misèria apreta.

Tot plegat es tracta de marcar un abans i un després. De limitar l’etapa de jocs i despreocupacions amb la d’obligacions i treball. Es tracta de celebrar l’aparició del borrissol pèlvic tot deixant escoles (qui en tingui accés) o el nucli familiar per abraçar la noble causa del treball o la desventura de la vida. Es tracta, en definitiva, de passar de ser feliç i innocent a ser responsable i malintencionat.

Però el senyor gerent els vol fer saber que, malgrat distàncies geogràfiques, culturals o econòmiques, aquests ritus d’iniciació tant folklòrics uns, espectaculars altres i funestos la majoria, es troben presents al llarg i ample del globus terrestre. Tant és si estem parlant de selves profundes, d’illes desconegudes d’un arxipèlag perdut enmig de Pacífic, o dels veïns de dalt de casa o dels fills dels companys de feina.

Tothom assumeix una rutina, un mecanisme d’iniciació, d’abandonament de la infantesa per donar la benvinguda (potser malvinguda) al món adult.

És per aquest motiu que el senyor gerent els vol informar i alertar a la vegada.

En la nostra societat occidental avançada, culta, civilitzada ens trobem proves i tràmits similarts: per exemple, els respectuosos i gens masclistes concursos de bellesa (on de manera inquietant, cada cop l’edat de participació és més baixa) o també les festes de presentació en societat de les joves que arriben als 15 anys (i que gràcies a la planxisteria cosmètica sembla que en tinguin 50 d'anys).

Però tot això no és més que morralla comparat amb el mecanisme ritual que des de fa un grapat d’anys s’ha rebel·lat com el “must” ideal, l’objectiu vital que tothom ha d’agendar, viure i, el que és més important, recomanar (lluïr) a tort i dret: el viatge a Disneylandia.

Perquè han de saber, volguts odiats, que aquesta és la prova definitiva per a l’individu pertanyent a la societat occidental actual. I ho és en una doble vessant:

• pels infants: doncs aquest és de llarg el moment més esperat per ells. El moment que els pares, sense cap engruna de seny, treuen el nen o la nena del seu entorn diari d'al·lienació tecnològica (còmode, addictiu i zombificant) de nintendos, playstacions, mangas, 40’s principales, mòbils i televisions... per portar-lo raptar-lo i porta-lo a una mena de marató infernal, alhora kitsch, de consumisme carrincló, que dura entre 2 (els més afortunats) o 5 dies (els més desgraciats) i que consisteix en voltar per l’extraradi de Paris, sovint fora de la temporada estival (si es tracta d’una prova iniciàtica, com més dura sigui millor, no? Doncs a passar fred cony!). Allà els nens segur que es faran homes de seny veien capgrossos de rates amb llacet i pantalons que parlen i els donen la mà, i ànecs i gossos amb tremendes malformacions corporals que salten i ballen i formen part de rues sectàries que desfilen, 
  -segurament sota la influència de substàncies al·legals- per carrers i avingudes que no existeixen en lloc i que tota la seva realitat i consistència es limita al cartró pedra.
  
                                            
  També és el lloc on les nenes segur que entendran clarament, sense embuts, el seu rol secundari i procliu a l’obediència, astorades davant les princeses submises i rònegues que les convidaran a somniar en quelcom que mai podran ser i en tot allò que mai podran tenir (una família normal, per exemple). 

Ex-princesa Disney...

• però també pels pares: Perquè han de saber que la visita a aquest paradís de plàstic, malsons i enganys, no és només una fita per als més menuts de la llar, no... També ho és pels seus pares (inconscients) que malden durant anys per estalviar el suficient com per gastar-se un dineral en només una setmana, en una merda de racó humit on quan no plou hi ha boira, on es parla un idioma que ningú entén, on t’atraquen a mà armada per menjar com en una granja d’engreix de porcs (dieta industrial), i tot per, a la tornada, no ser diferent de la resta i penjar-se la trista medalla del “nosaltres també hi hem estat”.

I tot, amanit per la templa continuada del caràcter, forjat en les innumerables hores perdudes fent cua amb milers de pusil·lànimes amb els que emmirallar-se.

Missatges alliçonadors. Consignes socials institucionalitzades. Tot per preparar el seu allistament als quadres de la societat. 

Si,... al final només es tracta d’això...

Estiguin bonets.

P.D. De Disneylandies n'hi ha moltes,... a París, a Tarragona, ... o a la política espanyola.

I think that this disquisition is not

leading anywhere, oh yeah Mariano!

P.D Bonus.

El senyor gerent inaugura el curs amb una arrojada "cultureta"

Benvolguts fills de puta,

És possible que no els importi tres raves, però el senyor gerent els confessa que li fa molta mandra començar a veure series de televisió noves. Habitualment el senyor gerent només consumeix series ja finiquitades i amb totes les temporades acabades per no quedar amb un pam de nas esperant la continuació. A més a més, la veritat és que el senyor gerent també està força escaldat, d’una banda per les recomanacions provinents de seguidors gafapastistes enfervorits per la passió que sembla que pateixen més el síndrome d’Estocolm que cap altra cosa. D’altra banda també per les ressenyes crítiques de les patums habituals dels mitjans escrits o online, que sembla que tinguin una plantilla i vagin expedint certificats de modernitat al millor postor.

Sobre gustos no hi ha res escrit, diuen, però el principal problema no és pas que agradi o no. El PROBLEMA són les espectatives... quan comences una sèrie que diuen que ho peta tot, que és el nou referent audiovisual de la dècada, que està a anys llum de la resta de produccions audiovisuals seriades, que és la que marca un abans i un  després, que és la que recull el testimoni de sèries mítiques (diuen) com Twin Peaks o de The Twilight Zone, … però en realitat el que passa és que comences la sèrie i al cap de 20  o 10 o 5 minuts, ja saps qui és l’heroi, qui és la noia maca, qui és el dolent, qui és el muermo (el negre, segur), o a qui mataran-abduiran-transformaran-elquevostèsvulguin; ja saps quina és la trama principal i com aquesta es desenvoluparà i ja pots preveure quines trames secundaries desenvoluparan a la sèrie per tal d’anar-la allargant i aconseguir arribar als 10-12 capítols x temporada, tot colant-nos conceptes que, de tant trillats, ja fan pudor.

Però davant del tedi nocturn estival (poc, poc sexe odiats!!), el senyor gerent els confessa que ha optat per fer el cor fort i jugar-se-la amb dues series in-concluses que fa temps que voleiaven pel seu caparró.

La primera d’elles és House of Cards. Distreta i....I punt.  Què volen que el senyor gerent els digui. Si no l’han vist imaginin-se una barreja entre Dallas i El ala oeste de la Casablanca. Es a dir, un poti poti entre el dia a dia d’un polític americà, i el tot s’hi val per arribar al poder, barrejat amb intrigues i denuncies més o menys ja vistes abans. Entretinguda i addictiva a estones però amb un tarannà força previsible. Menys mal d’alguns girs inesperats en l’argument que fan que obris els ulls quan ja estàs mig endormiscat, o del parell de pits perduts que cada tant en tant apareixen en pantalla per complir, justament, amb aquesta funció. Segurament podria ser venuda com la temporada 285 de Joc de Trons.

La segona sèrie és True Detective. Aquí el senyor gerent vol ser sincers amb tots vostès, fills de puta, i els diu que ha disfrutat com un nen petit…. però namés durant els 3 primers capítols. Després, la cosa perd pistonada. Ojut: la sèrie segueix sent interessant, però el factor novetat ja s’ha perdut i acaba convertint-se en un thriller clavat a la pel·lícula Seven del D.Fincher (coincidència: productor de House of Cards). A favor de True Detective, dues coses: només 8 capítols i la parella d'intèrprets que borden tots dos personatges principals.

Però, però, però… el que de veritat ha fet trempar al senyor gerent, més que la trama, més que els personatges, més que els dolents molt dolents, han estat les respectives capçaleres de cada una d’aquestes series. Tal com ho llegeixen. I per un motiu força similart: l’encaix perfecte entre la música i els plans ens ofereixen un muntatge espectaculà.

Les dues sèries utilitzen camins estilístics diferents en les seves capçaleres. Així, la cadència incessant del baix i els petits detalls de trompeta de fons combinats amb el crescendo de la orquestració mentre en pantalla van apareixen i alternant-se els travellings gravats en timelapse al llarg d'un dia sobre panoràmiques reals de Washington a House of Cards, es contraposen completament a True Detective, la qual opta per un joc fluctuant de transparències de perfils i sil·luetes i de conceptes visuals força colpidors amb un contrast cromàtic molt impactant, tot plegat necessari per introduir l'atmosfera lúgubre i rural de la trama, que de nou, lliga a la perfecció amb la música triada (gran, enorme tema).

Així, malgrat l’opció escollida en cada una de les produccions, el resultat comú és magnifíc, addictiu, trempador i memorable.

El senyor gerent ja els deia abans que sobre gustos no hi ha res escrit, però, escoltin malparits, facin el favort de jutjar per vostès mateixos.





Estiguin bonets i recordin: la tele emet radiacions perjudicials per la llargada de la seva tita.