El senyor gerent aparca discretament

Benvolguts odiats,

Hola què tal?

Segur que en algun moment de la setmana vostès necessiten acudir al Mercadona a la Corporació Dharma o a qualsevol altre centre de redempció comercial. Potser, si hi van per comprar una piruleta o una caixa de condons, hi aniran a peu; però si necessiten omplir el rebost utilitzaran un vehicle per carregar fort i no esllomar-se la carcanada.



A partir d’aquí el senyor gerent considera que es poden obrir dues hipòtesis de treball.

Atenguin:

Escena típica dels dissabtes a la tarda

• si vostès són obtusos mentalment parlant, aniran a comprar en horari prime time; és a dir, a partir de les 17:30 de la tarda, i si pot ser, a més a més en dissabte (segurament per redimir el seu sentiment de solitud).
• Altrament, si vostès estan tocats pel dit petit de la mà de Déu, gaudiran d’un mínim intel·ligència i escolliran un horari menys tumultuós, més pràctic i que els permeti entrar i sortir amb una relativa agilitat, estalviant-se trobar bosses de patates obertes, lluites acarnissades de carretons pels passadissos, ampolles de refrescs rebentades, nens extraviats i reposadors amb carros plens de genero pel mig del pas.

Estiguin segurs que el senyor gerent els té a tots vostès en les seves pregaries pol·lucions nocturnes i per això, només per això, tots haurien de d’estar il·luminats per un mínim d’intel·ligència. La mateixa que els farà triar un horari que eviti partir en les seves carns l’ofensiva del Tet cada cop que van al centre comercial.

Per això (posem entre les 14:30 i les 16:00 hores d’un dissabte) mentre la resta de mortals estan ensorrats al sofà de casa paint el dinar, vostès entren al pàrquing del centre comercial i el troben bàsicament buit d’altres vehicles. Llavors, aparquen el cotxe sense gaire entrebancs i entren al temple per complir amb el seu destí consumista setmanal.

Però, però, però.... hi ha un sostrat social completament sutnormal que, tot i coincidir amb el mateix cronograma que vostès, no apliquen cap mena de lògica a l’hora d’entrar al pàrquing i aparcar sense més.

Són el que conformen una de les nombroses branques no evolucionades de la humanitat. Són tots aquells individus que, independentment del seu gènere, entren, comencen a voltar per tot el pàrquing (recordin: està desert), maniobren entre les places buides, i:

• o bé acaben aparcant a un pam del vostre cotxe (només hi ha 2 cotxes en tot el garatge) impedint-los per tant obrir les portes amb normalitat,



Molesto? molesto?

• o bé, irracionalment, van a la cerca i captura d’aquella plaça de pàrquing més propera a la porta de l’ascensor o d’accés al centre comercial. Sí, ja saben a quina plaça de pàrquing es refereix el senyor gerent. Aquella que requereix el “mode Déu” per aparcar-hi, doncs està dotada dels avenços més recents en desistiment a l’aparcada: racons irregulars, columnes insolidàries, tubs i conductes d’aire condicionat gotejant a mig pam del sostre del vehicle, a prop de les fileres irregulars dels carrets de compra (que sempre estan mal col·locats i envaeixen altres places), i de papereres incontrolades que sempre vessen merda i estan ubicades en els llocs més inversemblants...

Ritzan el ritz...

En resum, aquells individus que, segurament per debilitat mental, o potser perquè van sobrats de temps i carregats de ganes de tocar els ous als seus congèneres, papallonegen pel pàrquing desert i realitzen centenars de maniobres en 5 metres quadrats, per deixar finalment el cotxe com els hi rota i amb l’únic objectiu d’estalviar-se un grapat de passes fins a la porta d’accés a l’establiment. Bravo per tots ells.

Fill de puta no.... lu següent!!!

El senyor gerent en veritat els diu que no està feta la mel pel paladar dels rucs (ni pels de la CUP) i que de la mateixa manera que ells dediquen un preciós temps de la seva vida ridícula en gastar combustible, posar en perill la integritat del seu vehicle i adobar la mala llet de tots nosaltres, el futur els atorgarà gradualment petites dosis de mal karma (si, sí, també als de la CUP).


Estiguin bonets i recordin rentar-se les mans després de llegir aquesta arrojada.

El senyor gerent és un macarra i un hortera

Ilegales


Barcelona, Abril de 2016
Sala Apolo

Vespre elèctric a la ciutat comtal on Ilegales recala per oferir el seu tour “La vida es fuego”.

Els asturians surten amb pocs minuts de retard a l’escenari, davant un públic desitjós  per reviure els himnes generacionals de tota la vida i, de propina, poder escoltar alguns  temes del seu darrer disc en directe (en aquest sentit, gran, molt gran el tema d’obertura amb “Voy al bar”).

Ilegales compleix amb el guió previst, alternant els clàssics de sempre (Enamorados de Varsovia, Eres una puta, Hola Mamoncete, Tiempos nuevos, tiempos salvajes, Destruye, Soy un macarra, Bestia, bestia...) amb els temes més actuals, en una sala Apolo plena de personal de totes les edats i condicions, però amb predomini de canes i calvicies (ep, això sí, portades amb orgull rocker).

El quartet, liderat de manera inconmensurable per Jorge Martínez –veu i guitarra principal- (segons ell, amb semblança física amb el diable)  desgrana amb contundència el seu repertori amb un so nítid i virtuós. I un volum brutal i alt, molt alt. Just per apreciar les lletres sempre àcides, iròniques i un punt reivindicatives d’aquest grup de rock gamberro i combatiu.
Algun tema alenteix el tempo del concert, i per tant, també l'entrega del públic. Però no problem, els riffs de la guitarra del líder, tornen a escupir la seva ràbia de seguida.

Gran vetllada amb una molt bona entrega dels Ilegales. Classe de guitarra genial de Jorge (virtuós) i
repàs a diversos pals del rock.

Chapeau!
.
 

El señor gerent renega de la banda sonora quotidiana

Benvolguts odiats,

Avui el senyor gerent els adreça un simpàtic escrit en que la única finalitat del mateix es la queixa, el renec, l’exabrupte, o si ho volen més col·loquial el cagar-se en tot aquest maremàgnum auditiu que ens clava les seves agulles roents als nostres timpans cada cop amb més freqüència, i el que és més preocupant, cada cop per qualsevol futesa.

Així és, fills de la gran puta. Hem passat d’un purgatori on podíeu sobreviure mitjanament només amb la pol·lució auditiva de sirenes de serveis d’emergències, avisos acústics de maquinària d’obra, fils musicals casposos, la tele del veí, la recollida d’escombraries a hores intempestives i l’alarma cabrona d’algun altre veí fill de puta que es dispara sempre a les 03.00 hores, a un infern de sorollets tecnològics inherents a tota la parafernàlia electrònica que tots vostès han adoptat darrerament i sense els quals semblen tots vostès un exèrcit de sutnormals.

- Ai, Enriqueta, .... quina risa aquest timbre del telèfon.
- Ahhh si, si... i tant, Remei, i tant.....

El senyor gerent es refereix als bips, als tons de móvil, a les alarmes, al zum-zum del vibrador, al so de bombolles de les pantalles tàctils,... en fi,... tota aquella caterva de sons que si bé en el seu origen tenien una finalitat d’avisar a l’usuari de l’aparell, en realitat el que aconsegueix, per un efecte multiplicador, és formar part d’una banda sonora present en qualsevol hora, en qualsevol lloc, i que en comptes de complir amb el seu objectiu primigeni, el que aconsegueix, pel seu mimetisme, és una cacofonia universal caòtica i inútil.

Una cacofonia que s’estén sense cap mena d’aturador per cinemes, dormitoris, esglésies, ascensors, follòdroms, biblioteques, prats i boscos, rambles i passejos, fruiteries i sexshows ...

Ni la becaineta d'aquest sant baró han respectat els mòbils....

... i el que és més greu, també en tertúlies radiofòniques i en retransmissions televisives aconseguint així la hipérbole perfecta capaç ja no tant sols de tocar els collons sinó de difondre’s de forma massiva a través dels mitjans de comunicació….

Benvinguts fills de puta. Benvinguts a aquest infern de pets electrònics i eructes polifònics. Benvingut sigui aquest nou síndrome de la imbecil·litat humana. D’aquesta nova empremta feta per la nostra societat sorollosa, egoista i egòlatra.

Estiguin bonets, i comprin-se cotó fluix o un Isolator al seu centre comercial més proper.

P.D.; I si és que queda algú que encara visiti aquest racó de demagògia, demència i hipocresia, que aixequi la mà.... o ques baixi les calces.

El senyor gerent puja i baixa

Benvolguts odiats,

Segur que vostès, al llarg del dia, acostumen a anar amb ascensor unes quantes vegades, oi? El motiu és el de menys, però segur que els principals (tractant-se de vostès) són la potuleria o la malformació física.

Els ascensors són uns artefactes que encara ningú mai ha estudiat amb atenció. Aquests aparells a banda de la funció principal per la qual estan concebuts (això és: transportar carn amunt i avall), també ofereixen un bonus extra a qualsevol sociòleg o antropòleg, doncs permeten retratar i aixecar testimoni de la franca decadència de tots i cadascun de vostès, tant a nivell individual com a nivell social.

No hase falta disir nada más...

És en aquest artefacte on es posa a prova a diari la nostra capacitat de relació, la nostra empatia i la nostra resistència a l'adversitat.

Així, si teniu la mala sort de compartir els escassos metres quadrats d'un ascensor amb algú altre, de seguida noteu una sensació d'incomoditat que s'apodera de vosaltres i que s'incrementa de manera proporcional a la lentitud de desplaçament vertical de l'aparell i es multiplica exponencialment per les plantes-pisos-nivells que hagueu de compartir (sense excuses) amb aquests altres que aprofiten per atemptar contra el vostre espai personal... ja sigui amb mirades estràbiques, amb bosses de brossa, maletes o embalums que encara minimitzen més l'espai, o ja sigui amb una aixella d'aquelles que proclamen públicament la seva efervescència o potser també amb un nadó als braços que acaba de dedicar-nos un regalet en forma de pet amb cua.

Altruisme

Per no claudicar davant aquestes situacions d'estrés, només queden dos tres recursos:

- la vella i contrastada "conversa d'ascensor" (ja saben.... el temps, el futbol, la política.... Recordin però: un o altre tema tenint en compte les variables esmentades abans - lentitud i recorregut de l'aparell -).

- les excuses tecnològiques: en la que sou capaços d'executar un truc de prestidigitació fantàstic tot amagant la vostra persona (el vostre ésser, la vostra personalitat, la vostra educació) en unes quantes polsades de pantalla tàctil i ignorant així qualsevol altra presència física.

- si s'és femella o metrosexual, la preocupació per la presència física: arreglar-se els cabells, retocar-se els ulls, posar-se les tetes a puesto, arreglar-se el coll de la camisa, allisar-se la pitrera, cordar-se algun botó malparit o qualsevol activitat similart, que qualsevol amb una mica de vergonya aliena es reservaria a fer a casa seva i no entre desconeguts amb els que estem obligats a compartir l'alè durant uns minuts.

Tot plegat, pel senyor gerent la qüestió és la seguenta.... quants de vostès, malparits, en entrar en un ascensor miren de fit a fit als presents i no acoten la mirada al terra, o intenten llegir quants Watts tenen els florescents del sostre?. Quants de vostès, saluden a l'entrar i al sortir?  Quants de vostès, són capaços de creuar un grapat de paraules amb l'estrany del seu costat?

Que sí, que si... El senyor gerent ja se'n fa el càrrec que no tots els ascensor són iguals i per això els hi concedeix una petita taxonomia d'aquest univers particular d'andròmines:

- ascensors domèstics: els que tenen a casa, fills de puta. Acostumen a ser un territori més o menys controlat (dependrà de la quantitat de veïns de l'immoble i del seu grau de coneixença amb cada un d'ells). En aquests ascensors hom podria assegurar que tant la conversa d'ascensor com la mirada al mòbil salvador són habituals i es reparteixen la seva taxa d'èxit en proporció directa a la simpatia que ens inspiri el veí que entri a l'ascensor.

- ascensors laborals: els que tenen a la feina, i que (per extensió) hereten la hipocresia que sustenta la cultura laboral de l'entitat.  Així, si tenen la desgràcia de compartir trajecte amb algú que té la potestad de fer anar la seva nòmina amunt o avall, d'allargar o escurçar la seva trista i desoladora jornada laboral, o e concerdir-los permís per fer de turistes de pega per Setmana Santa o durant l'Agost (en rutes low-cost), llavors, tots vostès saludaran efusivament, riuran les gràcies dels xistos que es puguin fer (encara que vostès hi quedin retratats), i respiraran profundament quan el senyor de Mordor baixi de l'ascensor.
També potser que comparteixen el viatge amb algú del seu mateix rang o potser fins i tot inferior. Llavors és possible que treguin el telèfon i comencin a xulejar d'aparell, o que interpretin el mateix paper que interpretava el seu quefe en el viatge anterior i que per a vostès els ha significat tenir una llufa més als calçotets.

Quan fill de puta... oh wait!!! si no hi ha cobertura!!!!

Només hi ha un moment veritable entre dos o més essers humans en els ascensors d'empresa. I és aquell moment en que entra la secretaria mamelluda (amb canalillo prominent i amb robes tant apretades que qualsevol invident podria confondre-la amb un escrit de braille) o el nou executiu llepat i tocat i posat, pel qual totes les fèmines mullen calces. Llavors tots els pensaments, totes les mirades i totes les paraules (poques) que es pugin creuar, tenen un component d'atavisme animal que ningú és capaç de menystenir o obviar.

- ascensors de centres comercials, hospitals, estacions, etc (vol dir etcètera): aquí el grau de autisme és del 100%. No existeixen els "bon dia" ni tampoc els "passiu-ho bé". La desconeixença personal entre els individus és total i absoluta i per tant, el sanenfotisme també. De la mateixa manera el sentit del ridícul desapareix, el de la vergonya s'anul·la i el de la prepotència té una erecció. Si per aquelles coses que de tant en tant passen, algú els saluda, el grau de desconcert és tan gran, que pam! ja tenen la segona llufa als calçotets.

En definitiva, quan pugin a l'ascensor (tant és on i quan) tenen dues opcions: comportar-se habitualment, és a dir com un xai més en un ramat anònim i inabarcable, o esdevenir persona educada, encara que només sigui per uns breus segons. Pensin que sempre podran, quan surtin de l'ascensor, cagar-se en la mare que els va parir a tots...

Estiguin bonets, i si us plau, si mengen all, no utilitzin l'ascensor.