23.4.15

El senyor gerent veu miratges


Benvolguts fills de puta,

En una societat en la que es posa més en valor l’artifici, l’aparença i l’engany que no pas la sinceritat, no ens hauria d’estranyar trobar falsetats i mentides per tot arreu: així avui el senyor gerent els podria tornar a parlar de pits que no són pits sinó plecs de silicones variades; cares que no són cares, sinó poesies (dolentes) de col·lagen; programes informàtics que no són versions finals, sinó demos funcionals; màquines de retratar amb multituds de botons (metàfora de l'expertice) però tant automatitzades que només cal que en pitgem un per fer l'afoto; succedanis químics que no són medicaments però que (diuen) ens donen energies al llit i fora del llit; llibres que no són llibres sinó manuals d’autoajuda; i diades festives al voltant de la cultura que responen més a una voluntat de mercantilitzar (empresa) i canonitzar la tradició (les institucions) que no pas a una celebració veraç i secular de la gent.

Que vivim en un matrix de merda, doncs, no és cap novetat. La nostra és una societat on malauradament és a l’ordre del dia atorgar-li a l’anècdota la  qualitat de categoria.


Això, odiats, això és el que tenim: fum i miratges.


Però no. Avui el senyor gerent només els vol parlar de quelcom tant mundà com puguin ser dos dels aliments bàsics que  acostumem a comprar més sovint.

EL PUTO PA
La pregunta és molt clara, podrits. Quan fa que no mullen calces tastant un pa autèntic, amb una massa ben fermentada amb tranquil·litat i amb totes les hores que pertoquen, cuinat en un forn d’obra amb carbó vegetal? Potser ocasionalment, però segurament que a diari, fa molt de temps que no ho fan. I saben per què? Perquè ara el que tenim són aquests forns i fornets que qualsevol (sense cap mena de coneixement en la professió) pot posar en marxa i que proliferen per les nostres places i carrers.
Sovint, uns apel·lant al gust i altres a la tradició, es vesteixen amb un embolcall franquiciat que no arriba ni a símil d'una rusticitat mal entesa i mal executada (una al·legoria o directament un miratge que nosaltres, més feliços que un gínjol, ens empassem sense demanar més) i no ens ofereixen altra cosa que productes provinents de panificadores industrials (merdes congelades, malcuites al moment) o en alguns casos, pans un pèl més gustosos o més exòtics però, malgrat tot, originats en un procés igualment industrial.

Resultat d'imatges de pan panificadora industrial


Collons, defineixin forn de pa, hòstia puta!!!. Oi que un forn de pa hauria de ser un establiment amb un obrador, unes lleixes i un mostrador on es venguessin panets, barres, xuscos, llonguets, rodons de mig o de quilo, panets de viena, pa de Valls, pa d'espelta,... . Un lloc ple d’engrunes i on només entrar quedéssim sadollats per l’aroma del pa cuit i ens caigués la coixinera del pa de les mans?
Oi que un forn de pa no hauria de ser un negoci asèptic amb taules i cadires, cocacoles, tallats, menjar precuinat (on fins fa relativament poc, es deixava fumar i tot), cambreres i un munt de bosses de plàstic? Millor anar a comprar el pa a la benzinera... al menys saps la merda que et menjaràs.

Doncs això, odiats, això és el que ens perdem..


FRUITA BRILLANT ALIENÍGENA 
Resultat d'imatges de naked on fruit
Aprofitin mestresses, que avui  la tinc ben maca!!!
Saben que el senyor gerent ha acabat posant-se les ulleres de sol cada cop que entra a la fruiteria?
La culpa la té la parafina que des de fa anys els distribuïdors vessen sobre la fruita (un cop fet el triatge per calibres). On s'és vist que taronges, pomes, mandarines, peres, prunes i llimones hagin de passar per una polidora i després per un càsting d’imatge? Volen dir que no en foten (fotem) un gra massa?.


Ara resulta que tenim fruites perfectes a nivell estètic però que un cop les queixales, no tenen gust de res (en el millor dels casos) o són eixutes com una compresa de nit.  Diuen que això és culpa dels consumidors, que amb el pas dels anys han anat deixant de banda les fruites amb formes abonyegades (les formes naturals) i que es decanten a triar les formes regulars i les textures més brillants (algú ha parlat abans de miratges?) . Cony, quan un té un llimoner o un taronger que et carda un fruit descomunal (lleig, si, però olorós, sucós, i carnós) que s’aparti la parafina cosmètica amb què tracten els aliments. Quan un té una prunera o un cirerer amb els fruits ben picotejats per pardals i orenetes, que s’enduguin a l’avern la fruita maquillada.


Doncs això, malparits, això és el que ens deixem perdre.


La lògica empresarial ens ha portat a aquest erm qualitatiu i gustatiu.
... A una societat en la què ens mentim constantment omplint-nos la boca d’"estrelles michelin", de Ferrans Adrià i resta d'acòlits, de l’oli del poble que és boníssim o del vi que ens ven aquell veí o company de feina que puja i baixa de Tarragona cada cap de setmana (però que realment no sabem d'on surt).
... A uns supermercats i botigues de comestibles amb un inventari de productes uniformats i
insulsos, al límit de la seva correcta conservació i també de la seva idònia maduració...

I no es pensin, la trampa està parada i ben parada. Quan de tant en tant ens fotem un cop de cap i patim de 2 segons de lucidesa en  el transcurs dels quals intuïm el què realment mengem,, ens aboquem feliços a les botigues de queviures de renom i anomenada, que ritzan el riç ens fan comprar productes gourmet que no necessitem ni sabem apreciar de forma correcta. 

I podríem seguir, parlant de l’enaltiment de productes no nostrats, importats d’altres tradicions i cultures. De menjar meló o préssecs en ple Nadal, o fresons a la tardor; de la química que tots ens mengem barrejada amb fruita i verdura,...

Però no pateixin. Avui toca que es gastin els quartos amb llibres. 

Estiguin bonets i no llegeixen més de quatre pàgines al dia. Segurament és perjudicial per a la seva salut. 

21.4.15

El senyor gerent els posa en quarantena


Benvolguts odiats,

La psique humana és borde i estúpida. Sutnormal i confosa; enigmàtica i perillosa. I no passa dia que hom no pugui demostrar que això és així; que són faves comptades.

Resultat d'imatges de manicomiÉs una desgracia que un nano criat a la nostra societat entri en un col·legi i s'enfronti a ganivetades amb els seus mestres i companys d’estudis. Sí que ho és. I ens esgarrifa molt i, segurament, ens fa posar els pèls com escàrpies pels paral·lelismes que conscient o inconscientment en fem amb el nostre dia a dia. 

És una catàstrofe que, dies abans, més de 700 desgraciats (i no és un insult, ans la pura descripció de la seva condició econòmica, social, mèdica, cultural i política) s’ofeguin (eufemisme?) enmig d’un mar que banya les nostres platges i que a més a més ha estat bressol i punt de trobada de grans civilitzacions durant milers d’anys.

I encara uns quants dies més abans és insà que la intolerància religiosa i la ignorància innata d'una colla de galifardeus totalitaris provoca matança rera matança, degollament rera degollament, en nom d'un ordre malentès, interpretat segurament d'una forma esbiaixada i extremista, entre una part de la societat musulmana col·lapsada econòmica i políticament i segurament, també culturalment.

Entre una cosa i l'altra, un sonat estavella un avió perquè sí. Perquè li demanava el cos, i amb ell s'emporta més d'un centenar de persones a l'altre barri, mentre l'empresa per la que treballava xiula dissimuladament. 

Hase falta disir na más? 

Resultat d'imatges de hipocresia
Escoltin fills de puta,... no arriben a la mateixa conclusió a la què ha arribat el senyor gerent?
No creuen que estem tots una mica malalts?.
I que, al moment,  aquesta malaltia ens narcotitza?
Permetin al senyor gerent anomenar aquesta malaltia com el Síndrome de la Societat Accidental, (per Occidental). Saben quin és el virus que la inocula? La Hipocresia.... i no, no cal que demanin remeis, perquè no existeixen medicaments que la puguin evitar  o que la pal·liïn. . Vostès, amb major o menor grau, també estan infestats. 


Al loro podrits.




Ara, poden seguir jugant amb els seus mòbils de darrera generació. Estiguin
bonets.

19.3.15

El senyor gerent té fred (però hi han alguns fill de puta que no)



Benvolguts odiats,

Que el món es divideix en (poca) gent normal i (molta) gent sutnormal, amen de pagafantes, publicistes, polítics, modernets de merda i d’altres cagabandurries segurament no els sorprèn.

I més, quan no passa dia que l’idiotisme social es manifesta de forma exuberant cada cop que hi ha una oportunitat, per petita, cutre o malaltissa que aquesta sigui.

El senyor gerent els il·lustra amb un exemple de natura climatològica:

Gracies a déunostrusenyor hem passat de patir uns hiverns caribenys fa uns quants anys, a unes estacions hivernals més nostrades; així en els darrers anys podem tornar a gaudir de fred intens unes quantes setmanes a l’any (necessari per eliminar fauna microbiana, els vells i els jipis). Normalment, aquestes fredorades arriben concentrades entre finals de desembre i mitjans de febrer. Enguany no ha estat diferent, però fa relativament poc, si la justa seva memòria els permet de recordar-ho, aquest fred intens va deixar pas a un estiuet sobtat, en el transcurs del qual, les temperatures varen patir una exagerada pujada, passant d’estar amb un mercuri sota a mínims a una dilatació exagerada en els termòmetres.

Doncs bé: una persona normal, com el senyor gerent i algú (pocs) de vostès, podria pensar de forma lògica: “Ep, quina caloreta més agradable. Però estem a principis de febrer… la cosa no és normal… u sigui que sortiré a prendre alguna cosa amb la rebequeta…”.

En canvi, la facció borderline de la humanitat, no. Un xitxarel·lo assedegat de protagonisme i
delerós de lluir els seus drapets, de convertir-se en early adopter i de marcar tendència,
 el que fa davant d’aquesta situació climatològica insòlita és desprendre's de qualsevol peça de llana protectora i abraçar la causa tèxtil estival, sense reserves.
Així, aquest dies de febrer, principis de març, hem vist fills de puta integrals anant pel carrer amb  bermudes, massarretes de màniga curta, i peus nus de mitjons (a la única cosa que encara no s'atreveixen són a les xancles: esperen a l'abril).

Però com que la natura és sabia (i té uns percentatges anuals de defuncions a assolir), tot d’una ha tornat el fred… ja saben volguts odiats… març marçot mata la vella i la guarra si pot… 

Les bufandes tornen a prendre la plaça. Polars i anoracs tornen a sortir al carrer. El senyor gerent torna a portar calçotets llargs afelpats i riu per entre les dents. Però tota aquesta caterva de gent insòlita (insòlita perquè, davant d'un estímul, no tenen una resposta mínimament mesurable a nivell neuronal), escudant-se en el seu pundonor, en el seu orgull d’estirp, no veu gens clar renunciar als seus principis i, óle tu, lluny de reconèixer la seva insensata marrada, persisteixen en la seva actitud, encara que, entre una gran majoria d’ells, les seves extremitats hagin perdut el familiar color rosat, i tirin més cap al morat o violaci, com vostès vulguin fills de puta.

Amics de l’odit… ho valoren com a gaire normal això? En ple mes de març vestir com si ens trobéssim en plena temporada canicular? En ple ferragosto?.

Ho veuen com fa anys que falten vitamines en els esmorçars infantils?



Estiguin bonets i apujint-se el coll de la jaqueta. La debilitat mental es darrera de qualsevol cantonada.

17.2.15

El senyor gerent no és vell: és vintage

Benvolguts odiats,

En aquests temps en els que vivim on es valora més l’ara i l’aquí que no pas l’esforç (de fer alguna cosa) o la memòria (del perquè es feia així), resulta que el que es porta, el hype, la moda, és justament tot allò que ens manca. El record del passat. El rescat de temps pretèrits. El construir la nostra personalitat en base a unes receptes caduques que fa temps envelleixen en un racó fosc d’un traster estrany (i de la memòria col·lectiva).

Volen causar furor? Vesteixin l’americana d’un desconegut que va viure fa mig segle. Volen marcar una personalitat pròpia? Portin un rellotge de cadeneta, o uns botins rescatats de qualsevol mercat d’encants. Ara bé, no preguntin d’on van sortir aquests objectes i peces de roba, ni qui els va portar i què va fer amb ells. Llueixin per lluïr. Res més. Recuperin el passat però vagin en compte, no malmetin la capa d’ignorància i el paraigues d’amnèsia que ens protegeix.

De tot això se’n diu vintage, saben malparits? I el que va començant sent un remember amb més o menys causa social (anti-consumisme, preservació de recursos, reciclatge....) ha acabat sent una etiqueta que marca el prestigi social (puto màrqueting) i que, caramboles de la vida, torna a generar allò que es volia evitar: moda, consum, producció massiva,... i en definitiva, descontextualització

El senyor gerent els avisa que ara el que mola no és ser creient i anar a les liturgies d’IKEA (dissabtes sants de peregrinatge). .. ara el que és un must és tenir un escriptori de fa 50 anys (si és de tendència industrial millor) que, lluny d’exercir la funció per la que va ser crear, decora un tram de passadís, o un racó del menjador.

I saben què passa fills de puta? Saben què és el que defineix aquesta nostra societat capitalista? Que la demanda crea l’oferta. Així, el vintage s’ha convertit en un negoci.

Xancles vintage... ! quí s'atreveix fills de puta?
Aquell escriptori, peça única, recuperat ja sigui d’algun dels vells vapors tèxtils modernistes que copaven els nostres rius o de les grans factories que brotaven fa molts anys a les riberes del Mississipí, o aquella màquina d’escriure Lettera dels seus pares... ara es produeixen com xurros en factories de l’extrem orient amb materials contemporanis i es ven per internet entre diversitats de portals webs que abracen la causa vintage, però que en realitat el que fan és confondre els conceptes (uuhh? vintage o retro? vet aquí la qüestió).

Que curta que és la memòria oi? Que gloriós i glamurós és el passat, però que futut és caure en l’oblit...


Estiguin bonets.