El senyor gerent té fred (però hi han alguns fill de puta que no)

Benvolguts odiats,

Que el món es divideix en (poca) gent normal i (molta) gent sutnormal, amen de pagafantes, publicistes, polítics, modernets de merda i d’altres cagabandurries segurament no els sorprèn.

I més, quan no passa dia que l’idiotisme social es manifesta de forma exuberant cada cop que hi ha una oportunitat, per petita, cutre o malaltissa que aquesta sigui.

El senyor gerent els il·lustra amb un exemple de natura climatològica:

Gracies a déunostrusenyor hem passat de patir uns hiverns caribenys fa uns quants anys, a unes estacions hivernals més nostrades; així en els darrers anys podem tornar a gaudir de fred intens unes quantes setmanes a l’any (necessari per eliminar fauna microbiana, els vells i els jipis). Normalment, aquestes fredorades arriben concentrades entre finals de desembre i mitjans de febrer. Enguany no ha estat diferent, però fa relativament poc, si la justa seva memòria els permet de recordar-ho, aquest fred intens va deixar pas a un estiuet sobtat, en el transcurs del qual, les temperatures varen patir una exagerada pujada, passant d’estar amb un mercuri sota a mínims a una dilatació exagerada en els termòmetres.

Doncs bé: una persona normal, com el senyor gerent i algú (pocs) de vostès, podria pensar de forma lògica: “Ep, quina caloreta més agradable. Però estem a principis de febrer… la cosa no és normal… u sigui que sortiré a prendre alguna cosa amb la rebequeta…”.

En canvi, la facció borderline de la humanitat, no. Un xitxarel·lo assedegat de protagonisme i

delerós de lluir els seus drapets, de convertir-se en early adopter i de marcar tendència, el que fa davant d’aquesta situació climatològica insòlita és desprendre's de qualsevol peça de llana protectora i abraçar la causa tèxtil estival, sense reserves.
Així, aquest dies de febrer, principis de març, hem vist fills de puta integrals anant pel carrer amb  bermudes, massarretes de màniga curta, i peus nus de mitjons (a la única cosa que encara no s'atreveixen són a les xancles: esperen a l'abril).

Però com que la natura és sabia (i té uns percentatges anuals de defuncions a assolir), tot d’una ha tornat el fred… ja saben volguts odiats… març marçot mata la vella i la guarra si pot… 

Les bufandes tornen a prendre la plaça. Polars i anoracs tornen a sortir al carrer. El senyor gerent torna a portar calçotets llargs afelpats i riu per entre les dents. Però tota aquesta caterva de gent insòlita (insòlita perquè, davant d'un estímul, no tenen una resposta mínimament mesurable a nivell neuronal), escudant-se en el seu pundonor, en el seu orgull d’estirp, no veu gens clar renunciar als seus principis i, óle tu, lluny de reconèixer la seva insensata marrada, persisteixen en la seva actitud, encara que, entre una gran majoria d’ells, les seves extremitats hagin perdut el familiar color rosat, i tirin més cap al morat o violaci, com vostès vulguin fills de puta.

Amics de l’odit… ho valoren com a gaire normal això? En ple mes de març vestir com si ens trobéssim en plena temporada canicular? En ple ferragosto?.

Ho veuen com fa anys que falten vitamines en els esmorçars infantils?



Estiguin bonets i apujint-se el coll de la jaqueta. La debilitat mental es darrera de qualsevol cantonada.