I saben why, malparits?
Doncs bicós el senyor gerent va viure una vetllada musical la intensitat de la qual va esgotar tots els conceptes descriptius (substantius, adjectius i gerundis entre d'altres bèsties gramaticals) i ha deixat al nostre heroi sense paraules durant gairebé un mes.
Recapitulem...
Barcelona, Sant Jordi Club. Vespre plujós (i fred, collons, i fred!) del 18 de novembre del 18.
Sí. El senyor gerent reincideix. No li preocupen els seus timpans. És vici. És devoció.
Slayer. Sí. Diuen que en la seva darrera gira. En tot cas hora i mitja de brutal i san-sa-cional descàrrega metal·lera, testimoniant el ping-pong al que jugaven els dos guitarres intercanviant riffs durant tot el concert i a l'Araya -incommensurable- dominant l'espai (tant el físic al centre de l'escenari com l'imaginari-carismàtic liderant la banda) durant tota l'exhibició. El Bothap gloriós a la bateria, marcant els tempos amb una precissió infernal.
D'entre tot el torrent de relíquies que el quartet va fer sonar a l'escenari, la versió de Dead Skin Mask va fer plorar d'emoció al gerent (les llàgrimes li relliscaven galtes avall mentre la llufa penjava entre les galtes de baix). La versió de Reign Blood també va contribuir a llençar els calçotets del gerent a la paperera per ruïna total al final del show, tal fou l'èxtasi en que es va veure immers.
Ara bé, el més remarcable de tot el concert fou la potència de l'equip i la qualitat de l'enginyeria de so. Potser de tots els concerts que el senyor gerent ha ressenyat fins a la data, aquest podria ser titllat del més brutal en el que respecta a l'impacte i qualitat en tot l'aparell sonor/auditiu.
Acompanyant a Slayer en aquesta ocasió (i per ordre d'aparició a l'escenari):
Obituary: el senyor gerent només va poder escoltar-los des de l'exterior del recinte tot fent una cua llarguíiiiiiiiiiisima per pasar el controls d'accés i poder entrar.
Anthax: complidors i esforçats per escalfar l'audiència i amb una versió de l'Indians a-co-llo-nant. El seu set de so era de segona divisió, i el seu lloc en el concert una tifa. Però el marketing mana...
Lamb of God: una banda poc seguida pel senyor gerent que seguirà sent poc o gens seguida pel senyor gerent (Sí, sonen bé, però no ofereixen res de nou -el marketing mana...ja saben-. A més, el senyor gerent ja és d'una altra època i té massa feina per estar al cas de tot, per això va aprofitar el moment per anar a buscar el frankfurt i fer la cerveseta).
Ep, i si volen una ressenya més professional i entenimentada vagin a veure això, això o això altre.
Estiguin bonets i de cara al 2019 no es facin gaire il·lusions, malparits.
