::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::: AVIS PREVI
Si hi ha algú que troba aquest text massa llarg i per tant que no el llegirà, que no es preocupi.
El senyor gerent es fa el càrrec que la debilitat mental i el bordelinisme del personal estan a l'ordre del dia per culpa de professors funcionaris, per culpa de sistemes educatius ineficaços, per culpa de families narcotitzades, per culpa de la merda de programació televisiva, per culpa del Twitter i també, per culpa de Facebook .
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
FINAL DE L'AVIS PREVI
 |
| La platja familiar ideal |
Vostès
ja saben que el senyor gerent va anar aquest estiu només un parell de vegades a la platja.
Aquestes dues ocasions, per alguns de vostès es manifestaran com poques i escasses i en canvi per d’altres com masses i suficients. En tot cas el senyor gerent, amatent per exteure’n conclusions, ara els hi arroja la segona visita a la platja que els devia. Double combo.
No es pensin però. Aquesta visita també va ser un
mete-saca ràpid.
Una blitzkrieg de tres horetes al Maresme. El just
per complir amb la tradició estival, talment com és menjar dues queixalades de turrons durant el Nadalt.
Així les coses, ja es poden imaginar que tres horetes no donen per a gaire; però, a més a més, si les circumstàncies tampoc són propicies, l’excursió a la platja acaba convertint-se en una visita a Hell’s Kitchen.
 |
| La platja ideal... i punt! |
L'esmentat dia, el pla era:
- arribar en vint minuts,
- aparcar el cotxe en cinc minuts,
- arribar a la platja en tres minuts,
- i gaudir de la dolça potuleria que emana de la sorra, durant un parell d’hores.
Aquest era el plan.
Repeteixo: E-R-A.
La realitat fou una altra. S’inicià bé, complint els objectius inicials: vint minuts de cotxe; però es va torçar a l’arribar a destinació: mitja hora donant voltes cercant lloc per aparcar el pot. Mitja hora que va servir per començar a evocar a l’Odit.
Després, com que el senyor gerent va haver de deixar el cotxe més a prop de Cagar de Munt que no pas de Cagar de Mar, va tocar perpetrar una bonica i sana patejadeta (sota un puto sol de justicia) fins a la
N-II. Un cop allà, anar a la caça i captura d’un pas peatonal soterrat per passar a l’altre costat de la trinxera ferroviària, tot ambientat amb els delicats efluvis de l’activitat humana.
Finalment, arribada al mart. Ara el senyor gerent ha de cercar lloc... no es pensin... per un mascle no és una empresa fàcil. L’elevada temperatura ja estova prou el cervell com perquè aquest es declari en serveis mínims i deficitaris; a més a més, la platja és un anar i venir de gent cap a les dutxes i cap als xiringuitos. I si amb això no n’hi ha prou, tota la sorra està adobada amb abundants tetes, pits, i mamelles que (malgrat el pèssim estat de conservació de la major part) provoquen una distorsió mental al nostre heroi, i per tant, una forta dificultat per trobar un lloc (raonable) on ajeure’s.
Així, fent el cor fort i amb l’ullet del cul ben premut, el senyor gerent decideix tirar recte i no parar fins a tocar de la sorra humida. Dit i fet. I llavors,... vostès segur que ja ho saben fills de puta, el primer pas a la sorra de la platja no és de cap de les maneres un gran pas per la humanitat, sinó més aviat un filloputada ardent de primera. El miratge de la sorra de la platja es desfà, s'esfuma i es revela el que veritablement hi ha: un oceà de nàpalm en ebullició entre els xiringuitos i el mar.
Però si Mein Führer el senyor gerent havia arribat fins allà, no era qüestió de dubtar per una mariconadeta d’aquestes... oi?. Imaginint-se així, al senyor gerent fent saltets unes vegades o enfonsant els peus a la cendra incandescent sorra d’altres, i arribant al seu destí amb dos munyons de bacon fumejants.
Quan un diu “el seu destí” es refereix ni més ni menys al metro i mig quadrat de sorra plena de plomes merdoses de colom o de gavina, fragment de canyes seques de riera (segurament de Cagar de Munt), un esplendit mostruari de totes les marques de tabac de l’estanc en forma de burilles rebregades, un parell de taps de plàstic i tres boletes de paper de plata fent la competència a dues bosses estripades de la Dharma Corporation Mercadona. Ahhh home sweet home...
Com home prudent que és, el senyor gerent el primer que fa en aquests casos és marcar el seu territori. Estén tovallola, estableix un perímetre de seguretat amb les xancletes i deixa la bossa una mica més cap enllà, en forma d’OPA hostil als veïns del costat (que sembla que són polonesos o francesos, en tot cas, algú fàcil d'envair).
Llavors sí, llavors és l’hora...l’hora d’anar cagant llets cap a marT a fotre una pixarada de cavall, doncs amb totes les aventures, la bufeta ja presenta una sobredimensió que en termes mèdics podria ser preocupant. Aquest és un moment que, volguts fills de puta, estaran d’acord amb el senyor gerent, és gloriós. L’individu (home o dona) entra als dominis de Poseidó, fa mitja volta portat suament per l’onatge del mar i mirant fixament a la societat humana espatarrada sobre la cendra incandescent de la platja napalmejada, amb una rialleta de plaer deixa relaxar els esfinters tot dedicant la pixada a tots aquells que en aquell moment l’estant mirant menant un bocata de mortadel·la.
En finalitzar la discreta contribució a la pujada del nivell del mar, arriba el moment de l’úsdefruit del petit terreny vallat que el senyor gerent s’ha preparat amb anterioritat. Per això s’espera a que una onada l’acompanyi per ajudar-lo a sortir del refotut desnivell de mig metre que hi ha on trenquen les onades. D’aquesta manera s’estalvia de fer gaires esforços que li puguin desfigurar l’orgullosa estampa amb la que, emulant Venus, tothom surt de l’aigua (ventre endins, pit enfora, i marcant paquet.... per cert, Venus era un negre que el senyor gerent va conèixer a la mili). Però ailas!!!!, com sempre, no contava amb el fragment d’alicatat provinent d’algun abocament il·legal, que just en aquell fotut moment apareix al fons marí, sota la planta del peu esquerra del nostre heroi,.... Txac!!!!. Taju al canto !!!! (els de Cagar de Munt també van sentir el crit...).
Un cop un surt de l’aigua, és lògic sospirar en espatarrar-se a la sorra, lubricar-se amb la protecció solar talment com un vibrador gegant de carn, i deixar passar el degoteig del temps sense importar gens ni mica. De tant en tant, fer mitja volta per torrar bé cada cantó de la cansalada i quan la dermis ja està propera a la temperatura de liquació, un petit saltironet cap a l’aigua per refrescar-se tot curtint la pell amb els pixats dels altres... i res, tornar a començar el cicle.
 |
| La puta realitat |
Però, ai amics! El Destí no té pietat del nostre humil senyor gerent. Ell que havia previst el preuat lloc a la platja amb la cautela de caçador, id est: enmig d’uns pits naturals talla 95/100, i unes mamelles retocades, talla 115/120, (segons el SM3dSG -simulació mental 3D instantània del senyor gerent-), ara es troba que aquests exquisits i tremolosos fruits de mar s’han escapolit, i la seva plaça ha estat ocupada per una aberració de la naturalesa en format dona-foca-quilles, de la subfamilia ameba en topless (per dir-ne alguna cosa) i amb una prole de crios saltironejant per tot arreu. Ahhh déus podrits! Que injustos que sou!!!
Però la divinitat (aquell col·lectiu sindical fill de puta) encara no en tenia prou. A la mitja hora de l’arribada d’aquestes formes amorfes, també fan la seva entrada un grup de paioponis: els mascles amb tres putes canyes de pescar (... per pescar,.... què?... QUÈ?), i les dones, com no podria ser d’altra manera, amb la nevereta, el parasol i els crios. L’infern sobre la terra senyors.
Els homes de seguida se’n van a pixar, a banyar-se i a crits, com tampoc no podia ser d’una altra manera, es comuniquen amb el seu concubinat i descendència, que encara estan efectuant tota la logística del campament al capdamunt de la platja, al costat de la via del tren. La resta, els que, com el senyor gerent s'estan al bell mig de la conversa cridada, al·lucinen moniatos....
En definitiva...ni Maresme ni polles. Allò era Omaha Beach en ple dia D. L’enemic mastegaxiclet es multiplicava per tot arreu: tropes paipòniques desembarcant massivament; sapadors de mamella fluixa i pèl sobaquer dur com el filferro de trinxera, atacant pel flanc; ramats d’infanteria (carn de canyó infantil amb mocs penjant i pilotetes de goma emprenyadores) iniciant accions de càstig continuada; les forces al·liades de negres, moros, xinos i altres colors de l’arc de Sant Martí racial, tirant-se en paracaigudes amb variats artefactes i articles a les seves mans, ... tots contra les mimbades posicions dels dignes representants del seny , del saber fer i dels banyadors pantalonets MEYBA, que... mein gott... disortadament, anàvem sent escombrats de mica en mica.
 |
| L'Estat Major en plena reunió al bell mig del camp de batalla. |
I el més trist de tot és que fora de la platja també seguim sent escombrats cada dia. Ens anem replegant davant la hipocresia social i ideològica, davant el teatre nacionalista que la dreta d'aquest pais representa, davant l'ideal d'una Europea descafeïnada i darrerament tant devaluada. Aquells fills de puta jipis francesos del maig del 68 deien que sota les llambordes hi havia la platja... i uns collons!. Que ningú toqui les llambordes, perquè la platja està plena de merda.
Visca, fills de puta, visca... visca la globalització, l’aliança de les civilitzacions, el mestitssatge... Visca la solidaritat entre pobles, visca la cooperació i l'emigració...repeteixin amb mi, visca, visca, (bruuup!), visca.
Estiguin bonets i vagin posant els quatre quartos que puguin tenir, sota la rajola.
