El senyor gerent té la memòria dèbil (i la premsa no acompanya)

Shhhhh !!!
no molesteu als periodistes,
que els destorbarieu.

Volguts adictes a l'Odit,


El senyor gerent o té la memòria dèbil o s'ha imaginat moltes coses aquestes darreres setmanes,...aviam...

...oi que va haver-hi un terratrèmol al Japó fa un parell de mesos? oi que, l'endemà, tots els diaris i teles ens avisaven que s'acostava una amenaça nuclear catastròfica que ens acompanyaria fins a la fi del món? S'ho ha imaginat el senyor gerent? Va passar de veritat? Japó existeix?

...oi que, al nord d'Àfrica hi van haver-hi revoltes, atacs, assassinats, represàlies, i, com no, un pack d'ajuda occidental obligatòria en forma de prepotència bel·licosa? El senyor gerent ho ha somniat? Potser era una pel·lícula dels Hermanos Calatrava vista a altes hores de la matinada?

Apocalypse now?
No, gràcies. Ja la vaig veure fa temps

Ja ho veuen... oi que sembla que el senyor gerent repapieja força?. No hi ha una altra explicació, perquè sino, si tot això efectivament hagués succeït, la premsa, les teles, les ràdios (la meravellosa i omnipresent secta periodística en definitiva), haurien seguit informant-ne al populatxo en prime time... perquè bé que tenen un compromís informatiu amb la societat, oi que sí fills de puta?


...o potser van cremar tots els cartutxos en quatre o cinc portades grogues, sensacionalistes i maquetades a base de terror, una pinzellada de pànic, quatre gotes de sang-i-fetge, i uns polsims de la sempre efectiva fi de la vida coneguda en aquest puto món de merda?


Estiguin bonets.

El senyor gerent els porta la sopa (de lletres)

Llegius, pudrits, llegiu...

(...) li repeteixo el meu prec: com menys llegeixi coses de crítica literària o estètica millor anirà. O es tracta d’opinions sectàries, petrificades i absurdes en llur enduriment desmenjat, o són hàbils jocs de paraules dels qui avui en surt una opinió i demà la contrària. Les obres d’art són soledats infinites i amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l’amor pot copsar-les, celebrar-les i ser-hi just. Doni’s sempre la raó a vostè mateix (...). (Carta tercera. Pàg. 32)
Rilke, Rainer Maria. Cartes a un jove poeta.
Barcelona: La Llar del Llibre, 1984



Y un día me di cuenta de que había finalizado la era de la política. Aquel oleaje imponente que durante un tiempo había sacudido el siglo perdió su empuje y acabó engullido por una cotidianeidad inevitable y desprovista de color. (Pàg. 64)
Murakami, Haruki. Al sur de la frontera, al oeste del sol
Barcelona: Tusquets Editores, 2007



Los hombres odian ser mentalmente fuertes y físicamente débiles. El hecho de que debamos destruir este planeta a la vez que a nosotros mismos no nos llega de alegría. En cambio admiramos a los atletas y a las personas que ejercen la violencia física, y odiamos a los intelectuales. Un puñado de gilipollas lanzan un cohete a la puñetera luna, y ¿a quién mandan? A un tipo rubio llamado Armstrong, incapaz de decir lo que debía al alunizar.
Es una extraña maldición, cuando uno se pone a pensarlo. Estamos hechos para el pensamiento y la civilización más que cualquier otro bicho viviente que conozcamos. Y en el fondo sólo queremos ser asesinos.
(Pàg. 37)
Bazell, Josh. Burlando a la parca.
Barcelona: Anagrama, 2009



-¡Ciudadanos! –gritó entonces Silvestre Pulmacher, que tenía como ocupación habitual la de detallista de especias-. ¡Ciudadanos! ¡A pesar de lo que ha dicho ese farmacéutico indecente, yo me comprometo a matar cinco mil virgamenienses si queréis aceptar mis servicios!
- ¡Cinco mil quinientos! –pujó algún patriota más decidido.
- ¡Seis mil seiscientos! – no se amilanó el especiero.
- ¡Siete mil! –gritó el confintero de la calle Helling, señor Jean Orbideck, quien estaba amasando una considerable fortuna a base de vender nata batida.
-¡Adjudicado! –sentenció el burgomaestre Van Trincasse en vista de que nadie se atrevía a hacer mayor postura.
Y así fue como el confitero Jean Orbideck se convirtió en general en jefe de los ejércitos de Quiquendone.
(Pàg. 117)
Verne, Jules.El doctor Ox
Madrid: Editorial Magisterio Español, 1979



A quienes conservan su sano juicio les hago el siguiente llamamiento: no leáis siempre y de manera exclusiva esos libros sanos; acercaos un poquito a la llamada literatura enfermiza, de la cual tal vez podáis sacar un consuelo vital. La gente sana debería arriesgarse siempre de una u otra manera. ¿Para qué demonios, si no, conservar el sano juicio? ¿Para morir un día saludablemente? Vaya un futuro desolador... (Pàg. 69)
Walser, Robert. El bandido
Madrid: Siruela, 2004

El senyor gerent fa fotos una mica rares

Un dels indicadors més fiables del nivell de mongolisme del personal és veure uns individus (homes i dones indistintament) que els caps de setmana es reuneixen entorn de parcs infantils, rues de gegants, mercats medievals i altres pollades similarts amb uns aparells fotogràfics que, pel cap baix i entre cos i objectiu, fan 4 pams de llargada.

"Oh!! gran déu de l'òptica,
feu de la meva titola un zoom galopant"

Ja poden tots vostès comptar que aquests individus (ells acomplexats per l'escàs tamany de la seva tita i elles més mancades de nabos que un hort del Segrià) acostumen a fer fotos treballades i amb una punta artística. Dit d'una altra manera: fotografiar a la seva criatura rient a càmera a 2 pams de distància, o fotografiar un "artesà" torrant una botifarra en una tasca medieval de pega enmig de Mollet del Vallès, o capturar un jipit fotent manualitats amb desferres vàries en un passeig marítim de Chateaux de Fels.

La qüestió és que aquests paios/ies han de fer anar el zoom amunt i avall, perquè amb el sorollet que fa zzzzzzzzzzzz la gent es senti obligada a girar-se i a mirar. També solen perdre el temps ajupint-se o agafant posicions típiques de restret fecal, tot cercant l'enquadrament perfecte. Finalment, quan aconsegueixen ser el centre d'atenció,  i només llavors, fan click (amb el mode automàtic IA posat), per immortalitzar la filla desdentegada, la botifarra cremada o l'individu vestit folklòricament, estirat a terra, descalç i amb quilos de ronya a sobre, altament dit, jove alternatiu.

Quins fills de puta.

Apropament a l'art fotogràfic per
part del propietari d'una càmera de 3.000 €,
dos pams de zoom, i tres kg. de pes
Chuck Norris no ho aprovaria.
Estan avisats!

Aquest, però, no és el cas del nostre protagonista. El senyor gerent, tot i agradar-li tirar quatre fotos, mai hi ha dedicat cap pressupost important en el tema: ni en anar a can pixa-rellisca a fotre l'instantània finalista del Visa pour l'Image, ni en comprar-se un pepino de 3.000 €, 4 kg de pes, trípode, bossa i estoig de filtres (no sigui cas que s'ennuvoli, o que faci massa sol, cabrons !). El senyor gerent sempre ha tingut cameretes del muntó. Unes més sofisticades i unes altres més cutres.

Però la que fa anar actualment, té al senyor gerent mosquejat. La molt puta, des de fa un parell de setmanes, només fotografia el que a ella li ve de gust, i no pas el que el senyor gerent apunta.

De primer, el senyor gerent va pensar que potser el disparador anava massa fi i que, talment com una lúbrica verge reescalfada en vapors seminals, només de passar-hi el dit es disparava.
Però les fotos involuntàries cada cop han anat a més. La càmera dels collons es deu pensar que és la protagonista d'un compte del Pere Calders, la molt cabrona.

Vegin, vegin. El senyor gerent aquí estava fotent una foto (què dic una foto,... LA FOTO) a una xavala amb una mini d'infart que s'ajupia per recollir el bolso de terra i.....CLIC CLAC, la càmera li arroja això:

Un altre dia, al balcó de casa, tot esperant eixugar-se (nota aclaridora pel femellam: sortint de la dutxa, el senyor gerent té el costum de sortir al balcó en boles per tal que la mare Naturalesa li evapori les humitats  més amagades) va copsar de cua d'ull com una parella de puputs es fotien el pico dalt d'una antena. El senyor gerent va pillar la càmera, va erectar el zoom i... CLIC CLAC...

Fa quatre tardes, el senyor gerent volia fotre-li una foto a un veí que li toca els collons, per poder-la penjar en un perfil fictici que li estava creant a Victoria Milán (la idea del senyor gerent era deixar un anònim a la dona del veí denunciant el perfil del marit). CLIC CLAC... la càmera caga aquestes afotos.

El senyor gerent ja no sap que fer. Ha parlat a la càmera tendrament; li ha fotut uns quants cates a veure si així, per la força i segons l'estil hispànic de fer les coses, s'arreglava; l'ha obert i ha tallat uns quant cables i desenganxat uns quants xip... i tot plegat, vessant llàgrimes pensant el què li havia costat l'aparell, no ha servit de res, perquè aquesta tarda un altre cop.... CLIC CLAC....

Collons, el senyor gerent està indignat. IN-DIG-NAT, amb tres paraules !!!!
Vostès no sabran pas el que li passa a la càmera del senyor gerent, oi?


Estiguin bonets ( i facin com el Llufa, home intel·ligent que es limita a prendre les fotografies amb el seu mòbil).

El senyor gerent vol compartir amb vostès una tendra rondalla

Hi havia una vegada un petit gafapastista que no tenia la suficient claredat mental per articular 3 frases seguides. Com que la seva debilitat intel·lectual l’impedia comprendre el funcionament de blogger o de wordpress, i el seu poc raciocini tampoc no li permetia argumentar res del que pensava, va decidir apuntar-se a la moda mainstream del llibre de cares, altramendit, faisbuc.

Però, fos per la petitesa i constrenyiment mental del gafapastista, o fos pel desgraciat disseny del faisbuc i la seva insofrible usabilitat, el nostre individu semblava talment un peix fora de l’aigua i les llàgrimes li entelaven el gruixut vidre de pega de les seves ulleres negres.

Vet aquí que un bon dia, després de sortir d’una classe de tallers per a guionistes brillants, encegat pel daurat futur que li esperava, va ensopegar i va rebre un bon cop al cap amb la pantalla de 700” del seu iMac. Va ser llavors quan el petit gafapastista va tenir un moment de clarividència, reservat només a aquells ignorants que veuen (i es creuen) els programes de tendències que arrojen per la tele.

- Carai, -va dir el modernet tot posant-se a lloc l’ortopèdia visual de disseny- però si a mi, la única cosa que m’interessa (i per aquest ordre) és el sistema d’adoració d’amics i seguidors del faisbuk i la caixa de comentaris del mur...

La cara dels nostre curt amic es va il·luminar. Quan fou arribat al seu loft, va agafar tisores i va començar a retallar la pantalla del seu iMac.

- Fora perfil- exclamava el petit modernet calçat amb bikkembergs. I txas!, el perfil va ser suprimit.


- Fora aplicacions, jocs, notes... -I rip, rap, van desaparèixer els apartats que fomenten la xafarderia virtual i l’estulticia 2.0.

- Fora anuncis, esdeveniments, patrocinis i estat.

- Fora aniversaris, canals de notícies i grups – envalentit pel moment, la suor li regalimava cara avall, poc acostumat a prendre decisions.

Així, poc a poc, el gafapastista va anar perfilant el tuneig del seu faisbuk fins que es va quedar només amb la funcionalitat bàsica del mur (deixar comentaris públics) i el sistema d’adoració pagana de seguidor i amics (onanisme virtual). La cosa, mes o menys feia aquesta fila:

El gafapastista, satisfet per la metàstasi que havia generat, li quedava però, en un raconet del seu esperit, un sentiment de desassossec. Mirava, i remirava la seva obra ful, i no trobava el motiu de la seva tristesa.

Va arribar el vespre; rendit i preocupat va estirar-se al seu llit. Morfeo el va acompanyar unes hores i el va bressolar tendrament entre els seus braços. El gafapastista, poc a poc, va caure al pou dels somnis, i va caure, caure, caure…

I mentre queia, petits post-its grocs, amb missatges manuscrits, se l’hi anaven adherint al seu cos. Entre d’altres, el gafapastista podia llegir:

I va anar caient, caient…

L’endemà, el gafapastista va despertar amb la Gran Revelació completament interioritzada i assumida.
Només li quedava un detall, crear la imatge pertinent (sense la qual res existeix, res no és, res es ven) i, mancat d’idees, va giravoltar la f del faisbuc i va començar a piular…twit, twit, twiiiiit….

I el món, petits odiosos, va guanyar un nou mitjà d’alienació mental basat en una malèfic mecanisme de narcicisme vergonyós.

I vet aquí un gat, I vet aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos.

I vet aquí un gost, i vet aquí un gat, i aquest post, ja s’acabat. 

Post Scriptum: I com que res és gratis, fills de puta, estreguin una moralexa d’aquest bell i delicat conte; me l’escriuen aquí sota i, si tenen pebrots, calcin-se les ulleres de pasta negra, i la piulen talment un modernet de conte.

Estiguin bonets.

El senyor gerent veu pel.lis de gladiadors

Benvolguts fills de l'Odit,

Així és. Ben cert. Al senyor gerent li agraden les pel·lícules de gladiadors...però no siguin malpensats, mamons, el que més li agrada d'aquestes pelis, (més enllà de dels tapa-cigales que porten els negres mandingues de torsos resplandents sucats en oli i obviant els centurions amb faldilla curta i l’espasa sempre desenfundada) és la resolució contundent de discussions, debats, malentesos i problemes similarts.

El senyor gerent es refereix al seccionament programat de colls, l’enforquillament aleatori de cossos, la cruxifixió refinada i, finalment, l’assortiment variat d’amputacions que signaven tant belles obres d’art. Vaja,... la diplomàcia portada al seu extrem més eficient.

Així les coses, malgrat el pas del temps, sembla que el circus romanus segueix vigent. Avui, però, es convoca cada quatre anys; en aquest circ o anfiteatre, els gladiadors serien els alcaldables, (i potuleia política en general); les arenes del Coliseus serien els congressos, els parlaments i els plens d’ajuntaments; les feres salvatges, àvides de sang i fetge, podrien ser els líders i portaveus de cada puta bancada política; ... i els cristians? pobres desgraciats que sempre es troben enmig del foc creuat i a qui sempre acabaven matant, ja sigui per molèstia, ja sigui per amor a la crueltat,... qui serien? els nacionalistes? els pijo-comunistes? ...o potser aquests també són part del circus?.

Típic centurió romà...
Fills de puta..que és pensaven?

En tot cas, el que el senyor gerent té clar és que el gladiadors sortien victoriosos de l’estadi... o no sortien (al menys sencers, no!). Però els tristos, encorbatats i farcits de diners gladiadors d'avui en dia, ..si no guanyen el combat, no perden res (bé sí... 4 anys de moma pagada entre tots).

Davant aquest escenari decebedor, el senyor gerent suggereix que retornem als vells costums (per alguna cosa els romans lideraben un imperi i no una trist, pervers i desballestat estat de les autonomies). És hora de tornar a abraçar la lex talionis: l'ull per ull, (i el rabo per l’ano). I no, no pateixin. Amb l’ull per l’ull no ens tornarem pas tots cecs, tal i com va dir el jipi Gandhi. De cecs, volguts fills de puta, ja ho estem ara: cecs, muts i borderlines perquè deixem fer als polítics les desgràcies que foten, sense gosar dir res i així ens va.

 

# # modus demagògic on # #

Que treguin els lleons al carrer d'una puta vegada... volem veure com corren amb els talons al cul!!! Volem veure com es queden sense feina, sense xofer, sense dietes, sense bitllet de primera als avions. Volem veure com s'apunten al Servei d’Ocupació o a l'Inem. Volem veure com els embarguen el saldo per impagats de les multes de trànsit provocades per les seves borratxeres periòdiques o pels excessos de velocitat en funció de càrrec públic. Volem veure com els capen públicament per agredir, perseguir i follar-se qualsevol mindundi que es trobin a l’habitació de l’hotel de 6 estrelles on pernocten. Volem que els seus fills es quedin sense plaça a les escoles bressol i a les escoles públiques, mentre les concertades i les privades cremen pels quatre costats. Volem veure com a les festes i recepcions els hi toca el darrer i ressec crostó de pa i la copa de cava esbravada. Volem veure com els partits polítics es desplomen i ensenyen les seves vergonyes. 

Volem crucificar. Necessitem crucificar.

# # modus demagògic off # #

 

En tot cas, tornaran a passar les eleccions (les que siguin); uns guanyaran (com sempre) i podran seguir dirigint els seus tinglados paral·lels amb força impunitat i cara dura i donant pel sac a la resta del país, i d’altres perdran (sempre els mateixos) per la seva ineptitud crònica i per la manca de visió política i social.


Però cap es quedarà sense curro. I el senyor gerent pensa que això és una puta merda...


 Estiguin bonets.

El senyor gerent es transfigura

Yeah!!, I'm Leif Garret,
and I'm looking for Noa too...

Avui bufa el vent per aquestes terres. S’ha emportat el dia com si res. La rutina diaria fa que els dies s’encadenin i, uns (els passats) s’assemblin molt, potser massa als altres (als que encara han de venir)
De casa a la feina i de la feina a casa. I a casa... un cop a casa sempre també el mateix: nena, metges, escola, aniversaris, més metges, activitats extraescolars, feina de casa, mes nena ...

En dies així, en que la tramuntana bufa fort, el meu pensament s’envola i saltant de núvol en núvol, retorna a la meva adolescència, tant llunyana i tant propera a la vegada. I penso... no, no era això el que m’imaginava. Bé, de fet no sé què m’imaginava perquè tots els adolescents són, (som) una mica palanganes... però sí que veia el futur com quelcom prometedor, molt ple de grans projectes i felicitat i molt buit de preocupacions.

Perquè als quinze, als setze o als disset anys, que no et vingui ningú a parlar de problemes ni del futur que t’espera; d’haver de pencar dur, de fer el cor fort davant les adversitats; de que casar-te amb un guaperes i anar amb ell amb un cotxe descapotable amunt i avall no és el mateix que casar-te amb un bon noi, tenir criatures que ploren (i mengen i caguen) i una casa per mantenir; que no et diguin que els amics que veus cada dia durant l'edat de la tonteria, i amb els qui comparteixes coses i vivències molt importants, d’aquí uns anys et poden girar l’esquena uns, i oblidar-te els altres.

No, sovint ningú ens avisa que la vida sigui tant dura. I som tant innocents que ens pensem que ens menjarem el món.

Collons (perdó) la tramuntana ja m’ha posat de mala hòstia (perdó de nou, ji,ji...). Ara em vindria molt de gust una cigarreta i després una abraçada...però com li explico després al pare de la criatura la pudor de tabac del meu alè?.

Saps què, em quedo amb la cigarreta i que bombin l’abraçada.

El senyor gerent fart de les tempestes express

Mamons, l'aixetaaaaa.... tanqueu-la.....fills de putaaaaaaaa
Fills de puta... tanqueu l'aixetaaaaaaa
Redéu, cony, hòstia, .... com plou
Comença a ploure... res, quatre gotes...
La mare quem va parir, tinc verdet fins i tot al forro dels calçotets
Fills de putaaaaaaaa
Digueu-li a algú que pari l'asunto


Cony, vull un paraigües,hòstia, un paraigüeeeeessssssss
Mamons !!! L'aixeta !!!!
Filllls de puta,... non teniu prou amb l'aiguat que a més a més escopiu pedraaaaaaaa (ai!!)Collons... quin llamp!! Mamaaaa!!!

Tanqueu l'aixeta d'una puta vegada