23.10.10

El senyor gerent trafica amb lletres



Llegiu, pudrits, llegiu
(... ) com que davant del seu seient hi havia un mirall, no va poder fer altra cosa que contemplar-se la cara, i va sentir com si en aquell moment fes de nou coneixença de si mateix. De fet, es va esverar. I va adonar-se per què en aquells últims anys havia tingut tanta por dels miralls. Perquè no era bo veure amb els propis ulls la pròpia degradació. (Pàg. 20)
Roth, Joseph. La llegenda del sant bevedor.  Barcelona: Viena, 2008 



(...) sentía ganas de dejar la ventana e ir corriendo en busca de un espejo para contemplar mi propia cara, una cara que yo sabía que estaba sonriendo, y que también sabía que no me iba a gustar, una cara feroz y feliz, pero que era mi cara, la cara que yo tenía, la mejor entre muchas caras distorsionadas, una cara que emergía de la muerte de mis padres, de mi barrio donde siempre era de día, y de la casa de Maciste donde yo jugaba con mi destino, pero donde mi destino por primera vez era completamente mío. 
(Pàg. 130)
Bolaño, Roberto. Una novelita lumpen.Barcelona: Anagrama, 2009



- No he perdut la fe. Això ho puc dir ben alt. Però he anat a parar a un lloc on la meva fe no es podrà concretar –va declarar amb una veu ronca. Clavà amb duresa l’esguard en la nena i començà a adreçar a ella, prescindint totalment del pare-. Aquesta dona vindrà –va dir, i ara la veu era precisa i anhelant-. I jo me l’he perduda, ¿ho entens? NO ha vingut en el meu temps. Potser tu ets la dona. Seria molt propi del destí que em permetés estar davant d’ella una vegada, en un vespre com aquest, quan jo ha m’he destruït amb la beguda i ella encara només és una nena. (
Pàg. 145).TandyAnderson, Sherwood. Winesburg.Ohio.Barcelona: Viena Edicions, 2009



“(...) Tant bon punt posseïu una dona, de seguida us convertiu en monstres”. 
(Pàg. 131) 
Rahimi, Atiq. La pedra de paciència. Barcelona: Empúries, 2009



Corrompo, és cert, perquè faig imaginar. Però Déu és pitjor –en un sentit, almenys, perquè va crear el cos corruptible, que és molt menys estètic. Els somnis, com a mínim, no es podreixen. Passen. Més aviat, ¿oi? (Pàg. 15)
L’hora del diable Pessoa, FernandoL’hora del diable i altres ficcions. Barcelona: Proa, 2000



No entenc l’equació del món, la divisió entre somni i la realitat, no entenc per què les coses trontollen, es capgiren, desapareixen, per què la vida no compleix amb el que se’ns ha promès. 
(Pàg. 181)
De Vigan, DelphineNo i jo. Barcelona: Edicions 62, 2009



Llevaba un buen tiempo sin sentirse mirada de verdad. No es lo mismo una mirada al paso que una mirada penetrante, deliberada, una mirada que no busca respuesta, que se solaza en su propio objeto mirado sin esperar nada a cambio. Un mirada gratuita. (Pàg. 69)
Roncagliolo, SantiagoPudor. Madrid: Alfaguara, 2005

4 comentaris:

  1. Ei, que si ve el Roberto Bolaño jo no hi jugue!

    ResponSuprimeix
  2. Doncs no, mire vostè. Igual és que, com que no vaig drogat com anava ell, no estic en la sintonia neuronal.
    Per cert, per què el Bolaño té molt més èxit entre les dones que entre els homes?

    ResponSuprimeix
  3. A mi no em miri... vaig triar el llibre pel títol, no per l'autor.

    ResponSuprimeix