26.8.10

El senyor gerent passa llista

.

En aquest món tan atrafegat no passa dia que no consultem, participem, votem o directament creem una llista del què sigui.

De fet, pel senyor gerent, una llista no és més que una relació de fets, coses, persones o categories que, vulguin o no, reflecteix la nostra personalitat, els nostres vicis, les nostres fixacions i fins i tot les nostres frustracions més íntimes.

Escoltin bé: Una llista és l’evidència que la nostra ment és limitada, desmemoriada i manipulable al cent per cent; per tant, una llista no deixa de ser un recordatori de les nostres mancances. Aquí i a Lima.

Tenim així llistes de llibres bestsellers, tenim llibres de pel·lícules que hem de veure abans d’anar al calaix, tenim llistes dels millors i pitjors hotels i xiringuitos, llistes i llistats inacabables de jocs i aplicacions imprescindibles pels nostres trastos tecnològics, llistes de famosos....llistes i llistetes de restaurants, de jugadors de futbol, de la sel·lectivitat, de morosos, llistes de vacunes infal·libles, de números de telèfons empolsinats de xatis que (en algun moment al llarg del nostre viatge per aquest món) hem conegut i que ens resistim a llençar... (santa ingenuïtat!!!). Tenim Google, dalt del cel, i les Pàgines Grogues a l’infern.

Llistes de manaments sagrats fetes per déus de pacotilla. Decàlegs d’ètica i bons usos fets per les empreses. Llistats de punts programàtics de les (de)formacions polítiques.

Moltes d’aquestes llistes no deixen de ser una endinyada del GRAN HERMANO (que ens vigila i ens controla amb l’habilitat suficient per fer-nos creure que nosaltres decidim) i per tant, un argument de primera per afavorir el proselitisme comercial i fins i tot l’ideològic. Així, les llistes ens teledirigeixen, i ens eviten el pensar en altres opcions, altres possibilitats.

Llistes, llistes, llistes,.... També tenim les llistes particulars. Les que ens afecten directament a nosaltres: la nostra llista de la compra (cada cop més plena de capritxos), la nostra llista de la gent a qui cal fer una sessió de budú (cada cop més llarga), les nostres llistes de blogs (sovint responent a pretensions indeterminades), les nostres llistes de correus electrònics (que es desactualitzen totes soles les filles de puta), ...


Ara..., la que més crida l’atenció al senyor gerent és la llista de coses que qualsevol desgraciat s’enduria a una illa deserta.

Fent un ràpid vol acrobàtic sobre la Ret, el senyor gerent ha trobat moltes collonades però, en cap, repeteixo EN CAP llista, ha trobat un element indispensable en la nostra vida diària.
El senyor gerent té clar que aquest element que falta, caldria entaforar-lo sense cap mena de mirament a la maleta, abans fins i tot que la navalla de McGiver, el gabinet de John Rambo, la nina inflable amb costures (talla-ous) de plàstic, o la pilota de volley del sòmines de Tom Hanks.
El senyor gerent es refereix, al beneït aixugallavis, a l’aixugaulleres, al netejaculs ...al paper de cagar en definitiva.


Així és cabrons; el senyor gerent no ha vist cap llista on aquest beneït instrument d’higiene personal sigui enumerat. Què passa? Que la gent que vol anar a una illa deserta sofreix una estranya mutació i se’ls cicatritza el trau del cul? Que les palmeres i la sorra blanca actuen com a goma MILAN anal? Que les lleterades s’evaporen soles des de que mengem productes Hacendado?

Escoltin doncs el que els diu el senyor gerent ara i aquí. És aquest paper, el paper de cagar, la fibra natural més menystinguda per la humanitat, i paradoxalment, la que més problemes (merda) ens ha tret de sobre. La humilitat del paper de cagar només es comparable a la solitud de l’escuradents, a la tenacitat del fil dental, a l’abnegació de les compreses, a l’apatia de les bosses d’escombraries o a la desafecció de la papereta electoral.


El paper de cagar ens acompanya des de temps immemorials i no hem celebrat mai el seu reconeixement ni en aplecs sardanístics, ni en festes majors, ni en monuments calamitosos ubicats despietadament enmig de places públiques o àrees de serveis de l’autopista.

Ni tant sols la UNESCO ha triat cap dia de l’any com a dia oficial del paper de cagar.

Què seria de la humanitat sense aquest vell company?
Per aquesta desmemòria col·lectiva, caigui la vergonya sobre tots nosaltres.

Estiguin bonets.



Inventari:
no és d’estranyar que el paper tingui problemes psicològics
.

8 comentaris:

  1. Veig que la meva indisposició estomacal ha sigut font d'inspiració!.

    ResponSuprimeix
  2. jo a una illa deserta m'enduria:
    - un bisturí del 10 (més multiús que qualsevol merda tallant que es puguin imaginar).
    - un raspall de dents.
    - un encenedor
    - Vandellós 2

    ResponSuprimeix
  3. La seua imatge del paper de l'elefant m'ha fet recordar la meua infantesa a ca l'àvia. Tenia aquest paper i, en comptes del sabó "tacto", una gran pastilla de sabó de "lagarto". Si cagaves allí tres vegades i et rentaves les mans, ja podies dir que eres tot un home.


    Diumenge passat anava jo corrent per la serra i em van venir unes ganes incontrolades de cagar. Òbviament no portava paper i vaig haver de torca-me el cul amb un terròs... Té vostè raó, el paper és imprescindible.. Des d'aleshores tinc un petit problema quan la merda m'esqueixa el cul...


    (potser massa gràfic)

    ResponSuprimeix
  4. No, les lleterades des que menjo hacendado són exactament les mateixes, però molt més barates.

    ResponSuprimeix
  5. A ma casa sempre hi ha un debat quan provem de canviar la marca del paper de cagar, hi ha qui te el cul més sensible que altres...

    ResponSuprimeix
  6. D'acord, ampliaré la llista:

    - Unes "chiruques"
    - Una pistola tàser
    - Algun instrument musical
    - Un condensador de fluzo
    - Paper de wàter

    ResponSuprimeix
  7. Sr. Txisky, escolti,... per una vegada que caga com una persona adulta, ...

    Doc,
    el bisturí, l'encenedor i la nuke, ok, ... però el raspall de dents, és per fer una neteja de frenillo o què?

    Remitjó,
    Entre l'Elefante i el Lagarto, només faltava la culebra... a no, que també treia el cap quant el restrenyiment ho permetia...

    Sr. Sergi,
    me n'alegro, però si us plau, no ho escampi (tot plegat)

    Srta Tiquis,
    és que el trau cular és la part més sentida de la persona. Tota delicadesa, mimo i carinyo (propi o aliè) no és mai suficient.

    Srta Llesca,
    Vol dir que no s'ha equivocat? Volia dir un condensador de chuzo, no? D?altra banda també mancaria una raspall de WC,... ja sap, per les frenades que hi queden....

    ResponSuprimeix
  8. ah.. ja m'agradaria veure'l a vostè amb mal de queixal per càries múltiples en una puta illa deserta, burxant-se la boca amb un pal per arrencar-se les dents mentre delira. Amb sort tindria alguna pujada de febre, deshidratació i mort segura. Què, vol ara un puto raspall de dents ?

    ResponSuprimeix