27.8.10
26.8.10
El senyor gerent passa llista
En aquest món tan atrafegat no passa dia que no consultem, participem, votem o directament creem una llista del què sigui.
De fet, pel senyor gerent, una llista no és més que una relació de fets, coses, persones o categories que, vulguin o no, reflecteix la nostra personalitat, els nostres vicis, les nostres fixacions i fins i tot les nostres frustracions més íntimes.
Escoltin bé: Una llista és l’evidència que la nostra ment és limitada, desmemoriada i manipulable al cent per cent; per tant, una llista no deixa de ser un recordatori de les nostres mancances. Aquí i a Lima.
Tenim així llistes de llibres bestsellers, tenim llibres de pel·lícules que hem de veure abans d’anar al calaix, tenim llistes dels millors i pitjors hotels i xiringuitos, llistes i llistats inacabables de jocs i aplicacions imprescindibles pels nostres trastos tecnològics, llistes de famosos....llistes i llistetes de restaurants, de jugadors de futbol, de la sel·lectivitat, de morosos, llistes de vacunes infal·libles, de números de telèfons empolsinats de xatis que (en algun moment al llarg del nostre viatge per aquest món) hem conegut i que ens resistim a llençar... (santa ingenuïtat!!!). Tenim Google, dalt del cel, i les Pàgines Grogues a l’infern.
Llistes de manaments sagrats fetes per déus de pacotilla. Decàlegs d’ètica i bons usos fets per les empreses. Llistats de punts programàtics de les (de)formacions polítiques.
Moltes d’aquestes llistes no deixen de ser una endinyada del GRAN HERMANO (que ens vigila i ens controla amb l’habilitat suficient per fer-nos creure que nosaltres decidim) i per tant, un argument de primera per afavorir el proselitisme comercial i fins i tot l’ideològic. Així, les llistes ens teledirigeixen, i ens eviten el pensar en altres opcions, altres possibilitats.
Llistes, llistes, llistes,.... També tenim les llistes particulars. Les que ens afecten directament a nosaltres: la nostra llista de la compra (cada cop més plena de capritxos), la nostra llista de la gent a qui cal fer una sessió de budú (cada cop més llarga), les nostres llistes de blogs (sovint responent a pretensions indeterminades), les nostres llistes de correus electrònics (que es desactualitzen totes soles les filles de puta), ...
Ara..., la que més crida l’atenció al senyor gerent és la llista de coses que qualsevol desgraciat s’enduria a una illa deserta.
Fent un ràpid vol acrobàtic sobre la Ret, el senyor gerent ha trobat moltes collonades però, en cap, repeteixo EN CAP llista, ha trobat un element indispensable en la nostra vida diària.
El senyor gerent té clar que aquest element que falta, caldria entaforar-lo sense cap mena de mirament a la maleta, abans fins i tot que la navalla de McGiver, el gabinet de John Rambo, la nina inflable amb costures (talla-ous) de plàstic, o la pilota de volley del sòmines de Tom Hanks.
El senyor gerent es refereix, al beneït aixugallavis, a l’aixugaulleres, al netejaculs ...al paper de cagar en definitiva.
Així és cabrons; el senyor gerent no ha vist cap llista on aquest beneït instrument d’higiene personal sigui enumerat. Què passa? Que la gent que vol anar a una illa deserta sofreix una estranya mutació i se’ls cicatritza el trau del cul? Que les palmeres i la sorra blanca actuen com a goma MILAN anal? Que les lleterades s’evaporen soles des de que mengem productes Hacendado?
Escoltin doncs el que els diu el senyor gerent ara i aquí. És aquest paper, el paper de cagar, la fibra natural més menystinguda per la humanitat, i paradoxalment, la que més problemes (merda) ens ha tret de sobre. La humilitat del paper de cagar només es comparable a la solitud de l’escuradents, a la tenacitat del fil dental, a l’abnegació de les compreses, a l’apatia de les bosses d’escombraries o a la desafecció de la papereta electoral.
El paper de cagar ens acompanya des de temps immemorials i no hem celebrat mai el seu reconeixement ni en aplecs sardanístics, ni en festes majors, ni en monuments calamitosos ubicats despietadament enmig de places públiques o àrees de serveis de l’autopista.
Ni tant sols la UNESCO ha triat cap dia de l’any com a dia oficial del paper de cagar.
Què seria de la humanitat sense aquest vell company?
Per aquesta desmemòria col·lectiva, caigui la vergonya sobre tots nosaltres.
Estiguin bonets.
Inventari: no és d’estranyar que el paper tingui problemes psicològics
.
22.8.10
El senyor gerent copia quatre ratlles
(...) Hem d’ésser, Caius, sacrificadors, però no carnissers; que tots nosaltres ens oposem a l’esperit de Cèsar, i en l’esperit dels homes no hi ha sang. Oh, si poguéssim ensorrar-li l’ànima sense tocar-li el cos! Però ja és pena si cal que Cèsar sagni! Amics gentils, matem-lo agosarats, però no amb ràbia. Tallem-lo com a carn digna dels déus, no com rebuig per a la dent dels gossos.
Que els nostres cors s’assemblin a aquells amos que atien llurs criats a un acte d’ira, però, subtils, després sembla que els renyen.
Això farà el nostre acte necessari sense fer-lo odiós, i als ulls del poble tindrem el nom d’uns homes que depuren, i ningú podrà dir-nos assassins.No cal que penseu més en Marc Antoni, perquè no farà més que el braç de Cèsar quan caigui el cap de Cèsar.(Pàg. 50)
Shakespeare, William. Juli Cèsar.
Barcelona: Bruguera, 1981
Potser havia estat un error meu no haver-ho esbrinat abans, però mai no havia esta gaire previsor i no m’havia interessat mai pels usos, els costums i les pràctiques de Buchenwald, en poques paraules, per com ho feien: amb gas, com a Auschwitz, potser amb l’ajut de medicaments, com també feien allà, tal vegada disparant una bala, o potser d’alguna altra manera entre els milers de mètodes que se m’escapaven, que no coneixia, que ni tan sols sospitava. En tot cas, esperava que no em fes mal (...) (Pàg. 184)
Barcelona: Quaderns Crema, 2003
No sabía lo que quería. Lo único que sabía era cuán distante estaba –él como todos- del vivir como hay que vivir lo que deseaba vivir. (Pàg. 49)
Madrid: Siruela, 1999
Els homes són estúpids i ignorants. D’aquí ve tota la seva misèria. En comptes de reflexionar, es creuen el que els expliquen, el que els ensenyen. Es trien caps i amos sense jutjar-los, amb un gust funest per l’esclavatge.Els homes són xais. Això és el que fa possibles els exèrcits i les guerres. Moren víctimes de la seva estúpida docilitat. (Pàg. 17)
Barcelona: Quaderns Crema, 2009
Madrid: Siruela, 1996
.
16.8.10
El senyor gerent els posa un problema de càlcul
Ara imaginin-se que aquest tipus, prototip del ciutadà normal de les nostres contrades, no se li acut res més que anar a passar una estona a una centre comercial a l’aire lliure. Imaginin-se també, si us plau, que és temps de rebaixes al centre comercial. Imaginin-se l’horitzó del centre comercial ple de franquícies nacionals i estrangeres, totes plenes de cartells de “Darrers dies de rebaixes, cabrons”.
Ara, el nostre home està sol enmig dels carrers del centre comercial, tenint cura dels seus xurumbels i procurant que aquests no es desmadrin amb les mil i unes temptacions que existeixen al centre comercial. La dona, hàbil, calculadora, i programada genèticament amb el mode “seek & capture” l’ha deixat allà per anar a rastrejar les gangues dels darrers dies de rebaixes.
Passen 10 minuts...
El nostre home està vermell fins a les orelles: ja ha repartit entre els seus bàstagos quatre bofetades, 5 collejas i s’ha cagat unes quantes vegades en ell mateix...
Passen 15 minuts...
Reapareix la dona del tipus amargat. Bossa de franquícia superguai verd llampant a la mà. Somriure d’orella a orella i actitud de triomfadora. Obra la bossa i amb un to sibil·lí diu:
- Mira, mira...
I d’entre tot el que pot veure dins la bossa, el nostre home només es fixa en això:
Ara, fills de puta, el problema de mates:
Si un comerciant, en època de rebaixes, es pot permetre vendre un producte de marca italiana però fabricat a Tunísia per 3 €, i tot i així té guanys, quin serà el seu benefici en època sense rebaixes si ven el mateix article a 19 €/unitat?
Per resoldre el problema han de tenir en compte que:
- el producte és un producte bàsic (malles) sense cap mena de sofisticació
- la única distinció amb la seva competència és la marca estampada ben visible
- la qualitat i el gènere del teixit, els pots trobar a qualsevol puto racó del centre comercial
- el disseny i el patronatge no aporten cap valor afegit al producte.
Per a la seva resposta, facin servir si us plau el que s’ha explicat a classe de costos de mà d’obra a països subdesenvolupats, el concepte de marge de beneficis, i el “cuentu de la lechera” típic dels petits comerciants detallistes de casa nostra.
Estiguin bonets i apliquin-s’hi.
Quizz: Trobin la campanya fake (...i NO, no totes són reals i NO, no totes són fakes)
8.8.10
El senyor gerent també ho sap fer
Aquest cap de setmana el senyor gerent ha tingut l'honor de poder anar a terres ampurdaneses en cotxe (i, com cada cop que hi va, morir-se d'enveja de tots els que viviu allà, cabrons).
Si vostès no han parat mai en una àrea de descans d'aquestes no es preocupin: no es perden res més que papereres desbordades de papers, llaunes i brutícia, pudors de pixat allà on siguis, i absència total d'ombres.
- són lletges de collons i ni l'estètica, ni el motiu original, no es veuen per enlloc.
- els autors d'aquestes obres tenen un important retard mental, doncs estem amb lo de sempre, que per fotre un cagarro com aquests, els vàters de la nació s'haurien de considerar museus nacionals d'art o sucursals del MACBA.
- d'altra banda, per què gastar-se els calés en aquestes merdes i no pas en dotar a l'àrea d'una mínima ombra misericordiosa, d'uns serveis, o d'una trista font d'aigua?
I finalment una pregunta inquietat: aquests monuments a l'estultícia, estan precisament allà perquè són massa dolentes per estar en un museu?
3.8.10
El senyor gerent ni és negre ni és gaire racista, però...
- Com un retrat acurat del sex appeal dels integrants del grup?
Òstia, doncs podria ser, perquè els paios aquests foten una mica de por.
- Com una descripció de la qualitat del grup? ummmmm, doncs podria ser. Si més no, aquesta seria la resposta més políticament correcte. No troben?
- Com a resultat de la política secreta de la generalitat al final de la dictadura? On els James Bond del servei secret català intervenien allà on fes falta? (Recordin l'LP de Gènesis anomenat Cul-de-sac)
En tot cas, facin uns tast de merda negra a l'sputifly o al lastfm, vostès mateixos, i m'expliquen què.
1.8.10
El senyor gerent canvia San Diògenes per San Streaming
Vaja, el senyor gerent ja no entra en detallar-los la casetteca, ni la revisteca, perquè s'ha fotut farts de llençar material a les escombraries.
D'això se'n diu el model (el paradigma) del tot gratis, del per la patilla, del bajando...o si ho prefereixen, d'apropiació indeguda, i que es caracteritza, pel que fa a l'usuari-col·leccionista, per confondre qualitat per quantitat amb la conseqüència que s'acaba banalitzant tot i que el col.lecionsta passa d'un univers d'originals de valor a un univers de còpies i duplicats de saldo.
A més, aquest model ens ha complicat la vida exponencialment, doncs tot el que es descarregava, es tenia que gravar en Cd's o duvedés (recordin que no fa pas gaire, els gigues de memòria física cotitzaven car i no eren gaire portables ni fiables).
Que volen cremar-se les celles i cultivar el futut intel·lecte? ebooks en català, free-ebooks...,