El senyor gerent es descollona amb l’Sputifly

.
Des de que el senyor gerent va descobrir l'sputifly, s'ha passat moltes hores descobrint coses guapissimes, recordant d'altres que feia molt que no sentia i ampliant la col.lecció d'empetres amb tresors que costava molt que arribessin años ha, a les botigues de Tallers. Ja només per això, txapó.

Malgrat tot, de tant en tant, al senyor gerent li agafen taquicàrdies i li surt espuma per la boca, perqué,... algú de vostès sap si el tio que fot les etiquetes de l'sputify va flipat o potser és sord?

Vegin, vegin...

El senyor gerent reconeix que és bastant heavy tenir que escoltar el Pedro Guerra i El Fary, però consider-los d'estil similar a Led Zeppelin....en fin....pos como que no.

D’altra banda, fins abans de conèixer l’Sputifly dels collons, el senyor gerent quant sentia parlar de trash, post-punk, new-wave, british metal, soul, hard boop, nu metal, blues, garage, indie,..... sabia, pam amunt, pam avall, de quin pal anava cada estil o de què podia anar aproximadament la pel·licula.
Però ara, les etiquetes que es veuen per l’Sputifly deixen al senyor gerent fora de joc.
Aquí tenen unes quantes perles per delectar-los que el susoditx ha trobat només movent-se pel sector trash/heavy:
- Arena Rock (eh??)
- Neo-classical Metal (o és neo o és classical, no?)
- Album Rock (i els cromos?)
- Hair Metal (aquesta etiqueta reconec que és molt bona i potser em sonava ja)
- Stoner Metal (si el heavy metal és dur, com serà el heavy de pedra?)
- Comedy Rock (estan de conya?)
- Dance-Rock (déu meu...)

Comentari a banda mereix el nombre i l’us de les etiquetes.... Per exemple:

1) Un grup de merda com Gun’n’Roses (agradi o no, referencia als 90’s) té només 4 etiquetes: Heavy Metal, Pop/Rock, Album Rock, Hard Rock, de les que, modestament, el senyor gerent considera només la darrera com a vàlida.

2) Pearl Jam (una altra referencia coneguda) té 6 etiquetes: Alternative Pop/Rock, Post-Grunge, Alternative/Indie Rock, Pop/Rock, Grunge, Hard Rock.... a banda de la merda del Indie, s’han fixat que és a la vegada Grunge i post-grunge? Tindrà problemes d'identitat? ... o és que l'etiquetador loco d'Sputifly torna a atacar?

3) Nine Inch Nails, un grup que no té tanta tirada “merdiàtica” però que el senyor gerent encara de tant, en tant desenpolsina els CD's per escoltar-lo, té 18 ETIQUETES !!!. Entre elles Post-Punk, (conio, claro... com els Manel, not fot) o Club-Dance (aquí l’etiquetador debia estar ja en una boira d’àcid...)

En tot cas, gaudeixin de l'Sputifly, però facin servir un repelent anti-etiquetes.

Estiguin bonets.


P.D. Menys mal que als Stooges i a l’Iggy no me’ls han putejat, que si no,... mato!!!. Vaya que no. Llarga vida al Padrí.
.

El senyor gerent no troba l’escala de valors per enlloc

.
Poc s’imaginava el senyor gerent quan va escriure aquest post, que d’aleshores ençà, el cervell d’alguns propietaris de gossos, sempre ple de merda, es gasificaria i acabaria evaporant-se i que, a conseqüència d’aquest acte deutor de la física, tant els escrúpols com la vergonya aliena també s’evaporarien per art de màgia d’entre aquests individus i només els quedaria una closca buida, amb lloc només per un acte pura i altament egoista del propietari en qüestió: la roba prêt-a-porter pels putos gossos.

El senyor gerent, des de pràcticament la darrera glaçada que va cardar a mitjans de desembre, no ha deixat de veure cada cop més sovint com apareixen gossos amb jerseis, gossos amb anoracs, gossos amb caputxes, gossos amb collarets, ... cosa que supera de llarg la jipiada cutre dels quatre progres-modernets-kumbas amb gos que lligaven un cony de fulard al coll de l’animal (sense preguntar-li abans, els cabrons) i que era la única situació en que el senyor gerent havia vist cans amb alguna roba a sobre.

Reflexionant-hi, només s’arriba a una conclusió. La Natura és ignorant...clar... els amos d’aquests animals estan preocupats perquè els putos gossos no passin fred, i la Natura, com que és anàrquica (per tant culpable), a l’hora de concebre la raça GOS, ho fa sense bufanda, peücs ni gorra de llana.

Cony de Natura, en què deuria de pensar, la molt puta...

Però no patiu, aquesta relliscada de l’evolució natural i de la fisiologia animal, ja l’arreglen els/les retardats/des mentals que es gasten un paston en vestir la seva marilú, el seu caniche, o la puta rata peluda que tracten com un gos....

Perquè, aquesta és una altra... els gossos que vesteixen aquest col·lectiu de pervertits són els que no aixequen un pam de terra. Són les putes pelleringues amb pèl que també s’ha posat de moda portar als braços, no sigui cas que es cansin (o que el senyor gerent els hi venti un patadot). Pel que es veu, la Natura la va tornar a cagar,... en concrebre els gossos sense anorak i sense aparell locomotor o cames,.... (ja us he dit abans que com que la Natura és anarko, és una inconscient i descerebrada i tot el que fa és per putejar a la gent com déu mana).

Davant d’aquest papanatisme social, el senyor gerent, mentre neteja i frega la seva Walter P99 com si fos la seva titola, allibera el seu malestar imaginant un món just, on a tots aquells fills de puta que vesteixen als gossos i que el porten a cagar al parc on juguen els nens..., tota aquesta panda d’hipòcrites que porten el gos a coll però quan te’ls trobes pel replà, et giren l’esquena, ... tots aquests mamons com dic, des de la iaia fins al pijet gafapastista de moda, passant per la trentanyera tonta dels collons i la maruja amb fill rapat, que es pensen que tenir aquests animals desgraciats vestits i portar-los a coll, és un etiqueta snob que els diferència del populatxo,... a tots, repeteixo, el senyor gerent somnia que a tots els hi aparegués un herpes supurós als braços.

Nota bene: En tot cas, quan deu valer el puto jersey de punt pel cony de gos?. I l’anorak? Segur que es NorthFace dels collons també?. I perquè no compren dos anoracs o dos jerseis, si són tan generosos? Una que se la quedin pel gosset, i l’altra que l’enviïn a l’Africa, o a Haití per tal que els desgraciats que es moren de fam, de malalties, de fred o que perden la vida al mar per arribar al puto primer món, vegin quina feinada tenim aquí, pentinant i vestint gossets ( i trepitjant la seva merdeta).

Ahh!! i això només és el primer pas. Preparin-se en breu per veure tampax per la Lulú de la veïna, i pitilleres Royal Canin pel petaner dels iaios de l’entresol. I sinó, al tiempo... l'escala de valors d'aquesta societat està comandada pel màrqueting.

Estiguin bonets, i si se’ls creua un gos, fotin-li patada a l’amo. Per si de cas.

P.D. Si, ho sé, costa de creure però, si volen perdre cinc minuts de merda al voltant dels preus i de la parafarnalia dels gossets, el senyor gerent els hi facilita la manera, aquí, i aquí.

.

El senyor gerent vol obrir sucursal a Haití

.
Tot i la luctuositat i dramatisme de la situació, ara que déunostrusenyor ha anat a l'últim racó de món a cagar, i de passo a fer lloc per les properes generacions (1), el senyor gerent està rumiant d'obrir-hi algun xanxullet, no pas per contribuir a desenvolupar la societat haitiana ni el cony de país, no....

El que el senyor gerent maquina, és forrar-se a costa dels capullus que fan donatius davant d'aquestes catàstrofes.

Perquè, suposo que l'ajuda i l'altruisme de cada un de vostès queda gratament demostrada cada mes d'abril, a l'hora de presentar el puto IRPF, oi?. Ergo... si l'estat ja ens buida la butxaca en nom del bé comú, perquè collons ens les hem de tornar a remenar?. En tot cas, que foti la mitat de funcionariat a la puta calle, i 3/4 parts del congrés dels diputats a la basura i que es dediqui a fer d'ONG. Tots hi sortirem guanyant, no troben?

I sobretot, a totes aquests grans grups financers, que perden el cul per fotre el banner "solidari" a la seva web, i el que fan és ingressar diners en un compte, i només donen aquests diners (ells no es desprenen de res, els cabrons) a totes aquestes emissores de radio que posen continuament cunyes pròpies anunciant la catàstrofe (amb música techno i efectes dramàtics, això sí) i volent-nos fer passar per caixa tant si com no, a tots aquests entitats socials que es dediquen a gastar-se cuartos per posar publicitat en la premsa també perquè amoquinem uns quants euros pels desgraciats de qualsevol catàstrofe....

A tots plegats, que us bombin coi, o tal i com diu el senyor Llufa, aneu a cagar...
Perquè no truqueu a la puta porta del Vaticà?
Perquè no truqueu a la puta porta de l'Opus?
Perquè no hi ha cap partit polític que foti donacions per la catàstrofe?
I els putos sindicats? No són tant solidaris?

Les caixes... no són montepios de caridad?

i la SGAE? tenen massa feina recaptant com per poder donar algo?

O potser, és que tot plegat és una gran enganyifa ????

Apa, estiguin bonets.

(1) Alguns creuen que els camins del senyor són in-escrot-ables. El senyor gerent sempre ha pensat que déunostrusenyor és un gran cabró, i en històries com la de Haití, crec que queda demostrat.
.

El senyor gerent els desperta les neurones

.








Llegiu, pudrits, llegiu...






Per un home tan simple com jo, les coses sempre haurien de ser o blanques o negres; si no, no sé a quin costat m’he de posar.(Pàg. 107)

Sôseki, Natsume. Botxan
Barcelona: Proa, 1999

Triar pel·lícules per a algú altre és arriscat. En certa manera, resulta tan revelador com escriure-li una carta. Demostra com penses, quines coses et mouen, a vegades fins i tot com et penses que el món et veu a tu. De manera que quan recomanes eufòricament una pel·lícula a un amic, quan li dius “És brutal, t’encantarà”, resulta una experiència nauseabunda trobar-te’l l’endemà i que et digui, amb una cella alçada, “Això t’ha fet gràcia?”. (Pàg. 160)

Gilmour, David. Cineclub
Barcelona: Empuries, 2009



Le gustan las conquistas fáciles. Su mirada se pierde en un fino tobillo, en un escote que en verano deslumbra. Una mirada, una sonrisa un poco insistente y la joven presa sube a su descapotable. La lleva a cenar y carga su mirada de promesas. Inflamado al instante, imantado por un detalle, confunde el deseo con el amor, y muy pronto se marchita el hechizo del encuentro. (Pàg. 41)

Grimbert, Philippe. Un secreto
Barcelona: Tusquets, 2005



En sus ojos se advertía a veces un deseo irreprimible de participar en una conversación interesante, de unirse a un gripo de personas, pero un pensamiento de lo impedía: ¿no sería ir demasiado lejos? ¿No sentaría el precedente de una familiaridad excesiva? ¿No estaría socavando su propia autoridad? Como consecuencia de esas reflexiones, se mantenía siempre apartado, sumido en un impenetrable silencio, quebrado solo de vez en cuando por algún vago monosílabo, hasta que acabó haciéndose acreedor al título de persona más aburrida del mundo. (Pàg. 56)

Gógol, Nikolái. El capote
Madrid: Nórdica Libros, 2008



- Esto es la locura o es el infierno.

- No es ninguna de las dos cosas –contestó parsimoniosamente la voz de la esfera-, es el conocimiento; son las tres dimensiones: abrid los ojos de nuevo y procurad mirar firmemente. (Pàg. 100)
Abbot, Edwin A. Planilandia. Una novela de muchas dimensiones.
Palma: Olañeta, Editor, 1999



-(...) saps per què els europeus fan la guerra, maten i es maten? Per avorriment. Perquè no tenen ideals. Fan la guerra per salvar-se dels embolics, fan la guerra per escapar-se de la desesperació, fan la guerra per regenerar-se.
- Exageres. Europa viu en pau des de fa seixanta anys.
- Justament! S’han allunyat massa de la guerra: avui en dia els joves europeus estan a punt de suïcidar-se, els adolescents s’afanyen per trobar els mitjans per eliminar-se.
- No, han canviat. En aquest moment, estan més bé.
- Sí, estan més bé perquè hi ha el cinema, la televisió, que els donen cada dia la seva petita dosi d’horror: els cadàvers, la sang, els ferits evacuats, les explosions(...)
- Em sorprendria que trobessis un europeu convençut del retrat que esbosses d’ell.
- Naturalment! Els europeus no saben que són així. Per què? Perquè, per estudiar-se, han inventat un mirall que deforma: els intel·lectuals. Una cosa genial: el mirall que els dóna una altra imatge d’ells mateixos! El reflex que els permet de veure’s sense veure’s! Els europeus adoren els intel·lectuals, els ofereixen la glòria, la fortuna, la influència perdeu els creïn la impressió que no són pas com són, sinó tot el contrari: pacifistes, humanistes, fraternals, idealistes. (Pàg. 228)
Eric-Emmanuel Schmitt. Ulisses from Bagdag
Barcelona: Proa, 2009
.

El senyor gerent s'inspira en fets reals (...i II )

.

Así estan las cosas, y así se las hemos contado. En un botiga petita em van cardar el DOBLE que en

un gran centre comercial (i suposasament el centre comercial traballa amb uns marges que te cagues...)

Apa, els deixo, que fent la pel.liculeta he recordat mals moments del meu passat inmediat, he contret a destemps l'esfinter, i noto certa humitat enganxosa entre les galtes del cul.

Passin-ho bé.

El senyor gerent s'inspira en fets reals ( I )

.

.

El senyor gerent contrasta les notícies de la premsa

.
Prèvia:
Hi ha malalts reals i malalts imaginaris. Hi ha malalts greus que requereixen d’atencions urgents, però també hi ha malalts lleus i hipocondríacs que es podrien fotre el dit al cul. Un respecte pels primers i una escopinada per la resta. Dicho lo qual,...


9 de desembre
- en un hospital de Barcelona
- àrea d’obstetrícia i ginecologia
- matí

Cues, abarrotament, infermeres avui i avall intentant posar una mica d’ordre. A una dona que espera, li agafa una lipotímia (i no és conya). Males cares per tot arreu.
En aquest agradable marc, el senyor gerent i senyora arriben a lloc i el primer que els diuen és que les consultes van amb retard: resultat, una hora després de quan tocava són atesos.
S’han fixat en la data? Es just després d’un pont...


31 de desembre
- en el mateix hospital de Barcelona
- àrea de laboratoris i analítiques
- matí

El senyor gerent i senyora arriben al pàrking (el caríssim puto pàrking de l’hospital) i aquest està buit. Només un 30 % de places ocupades. Tots dos arriben a planta i totes les rengleres de bancs de la zona d’espera buits,... només una iaia per aquí, una prenyada per allà i un paio coix que no sap on seure, perplex també de tant de lloc buit.

El senyor gerent i senyora, per motius de l’analítica, han d’estar un hora esperant l’efecte de determinades substàncies a la sang. I durant aquesta llarga hora, el cotarro s’anima una mica però, el 75 % de llocs per seure, segueix estant completament buits.

Es més, el bar de l’hospital, sempre infestat de cues i amb cap taula o cadira lliure, sembla un bar de disseny del Gay Eixample a les 16:00 hores. Pots demanar el que vulguis, perquè hi ha de tot, i pots seure on vulguis, perquè hi ha lloc per triar i remenar.
S’han fixat en la data?. Es el darrer dia de l'any...


4 de gener
- noticia publicada en un diari i recollida i ampliada posteriorment per la resta de mitjans de comunicació: Usuaris i sindicats denuncien aglomeracions i llargues esperes a urgències de diferents instal·lacions hospitalàries....
S’han fixat en la data?. Es just quan la festa ja s’ha acabat, quan les juergues ja s’han oblidat, quant les morenes del cul, la llaga d’estómac o les berrugues del coll es desperten... Fills de puta.

La hipocresia d’aquesta societat no deixa de meravellar al senyor gerent. Quan hi ha festes, i per molt mal que un tingui, no cal anar al metge, és preferible quedar-se a casa a xarrupar caps de gamba i escamarlà, però quant s’acaben, collons tu... a omplir ambulatoris i urgències... i si no ens atenen com cal, denúncia a la premsa, que aquest, vaia pájarus, estan a punt per omplir paper ( per cert, a diferència de quant el Barça juga una final, que destaquen equips de periodistes a meravellar-se de lo buits que estan els carrers i les grans avingudes, i a relatar-ho al borregam que ens ho mirem, el senyor gerent no va veure cap periodista en el hall de l’hospital el susodicho dia 31 de gener, prenent nota de la baixa ocupació de la majoria de serveis de l’hospital...)

Bueno, ja ho saben... ells són aixíns. Coherents i íntegres, com sempre.

En tot cas, si s'han de fotre malalts de debò i necessiten anar a urgències, resin perque sigui vigilia de festiu.

Estiguin bonets i facin bondat que avui passen els putos reis de l'orient (a veure quan Al Qaeda obre els ulls i aprofita aquestes boniques tradicions...)
.

Roger Mas: perfecta i màgica esferificació de la música

.

Diumenge, 3 de gener de 2010.
Tarda humida al costat de l'Onyar, a Girona.

Autor que ofereix una gran sinceritat en el seu treball i una forma de fer i de cantar molt pròpia, greu i potent, però que malauradament encara és poc reconegut. Barreja amb molta màgia, algunes de les melodies tradicionals de casa nostra amb tocs místics i components moderns aconseguint un resultat realment únic: Les cançons tel·lúriques.

Surt, davant la mitja entrada del Palau de Congressos de Girona, amb una colla de músics eficaços (quartet de corda, duet de vent, baixista, percussió, piano, i guitarra elèctrica) que en tot moment acompanyen correctament al solsoní, tant quant aquest està a l'escenari com quant no hi és.

Deleix a l'audiència amb la majoria de "Les cançons tel·lúriques" i aprofita per colar peces d'altres discs i composicions que segurament veuran la llum molt aviat.
Entre peces, el Roger Mas s'adreça al respectable ja sigui per donar a conèixer el perquè de les seves peculiars versions, com també per reconèixer el Mossen Cinto Verdaguer poeta (el Baudelaire català segons el cantant), i divulgant alguns trets de la "religió" promulgada per Francesc Pujols.



Públic molt receptiu i amb ganes que el concert, que va durar prop de 2 hores, s'allargués encara molt més. Al final, aclamació, bravos i l'artista que és reclamat de nou a l'escenari on, agraït amb el públic, ofereix una darrera cançó sense acompanyament.

En resum, vetllada màgica on els sons ancestral i les músiques tradicionals es varen diluir amb ritmes i melodies elèctriques més contemporànies de manera perfecta.

Inventari: Però qui collons és aquest paio?, d'on he tret la única foto que es veu bé?, reivindicació suscrita, Francesc Pujols, Mossen Cinto Verdaguer
.

El senyor gerent es fa creus de lo cutre que són aquestes festes

.
Perquè un cop passats la meitat dels pantagruèlics àpats de Nadal, un cop passat el sorteig de loteria i la seva pompa i fanfàrria (i a l’espera del sucedani del Niño), un cop hem parlat del mateix amb tots els membre de la família durant 3 dies consecutius...,

...un cop l’arbre de Nadal ja comença a perdre les agulles i les deixa anar pel terra, un cop la molsa del pessebre (que hem arrencat sense fer cas dels ecologistes) ja s’està pansint, un cop l’acumulació de torrons, neules i massapà ja provoquen quadres diarrètics greus, un cop algunes bombetes de la il·luminació nadalenca ja s’han fos fotent més pena que joia, un cop el tió ha rebut més hòsties que paqué,...

...un cop el rètol de “bon nadal” de la porta de casa ha caigut trenta set vegades perquè no hi ha manera d’enganxar-lo a la puta porta, un cop estem farts d’anar de rebaixes abans de començar les rebaixes de cada any (fent que comprem més del necessari) i que se'ns embussin les oides de villancics i altre merda auditiva, un cop s’han portat les cartes als milers d’ambaixadors que floreixen com bolets a qualsevol centre comercial, a mercats, fins i tot a les botigues vodafone (que trist), ...

.... doncs ara resulta que ens manca un element folklòric caspós i recurrent que la premsa, la meravellosa, útil i eficient premsa, ens presenta. Una d’aquelles coses que només ells, els bons xicots de la indústria mediàtica afamada de contingut, s’encarreguen de recordar, perquè si no, ningú ho trobaria a faltar. Em refereixo als putos primers naixements de l’any (o la seva versió més nostrada: el primer puto catalanet de l’any)

I és que a banda de que aquest fet només pot alegrar als desgraciats pares, a la resta de la gent li sua els collons. A més, al senyor gerent en particular ja fa uns anys que aquesta història el fot de mala hòstia, perquè ha anat veient com els nadons han passat de tenir trets caucàsics i anomenar-se Joan, Maria, Mercè, Guillem, a passar a tenir morfologies castisses i colonials acompanyades de gentilicis tals com Jonathan, Susi, Jennifer, Sole, Mígue (amb accent a la í, fills de puta). I, així les coses, tenim també una nova onada forana. Ara ens trobem nadons torrats, nadons axocolatats, nadons morenos i amb pel rinxolat, nadons amb el nas aixafat però cap problema, total, com qualsevol català, oi?.... i el que és més trist és veure la puta consellera /ller, alcalde, alcaldessa de torn, anar a fer el paripé per sortir a les putes fotes de la premsa, mentre deuen anar pensant: puta merda,.... amb lo que bé que estava al llit després de la farra de cap d’any, i haig de venir a petonejar el crio negrata (moro o sudaca) aquest.,.... la mare quem va parir...

Però bé, com que es tracta de ser positiu i no caure en forats plens d’odi i ràbia enllaunada, el senyor gerent voldria, posats a celebrar coses, proposar altres primeres coses que valdria la pena que tots els catalanets, amb l’ajut incondicional de la puta premsa, poguéssim celebrar. No sé, així a bot pront, podríem:
- celebrar el primer pet cagat en uns calçotets bikkenbergs o com cony es diguin
- celebrar el primer atracament fet per un aturat de llarga durada
- celebrar el primer captaire apedregat pels fills de papà
- celebrar el primer guiri que es fot a nadar al mar en plena tempesta, i evidentment, la palma (mira que s’ha de ser capullu)
- celebrar el primer desfalc en una ONG patronejada per partits polítics
- celebrar el primer jubilat que es fot de cap en unes obres de l'ajuntament

- ...

En definitiva, celebrar qualsevol filloputada, total, no diuen que som un país de festa?.

Doncs res, no els emprenyo més. Estiguin bonets i tàpint-se el cul, més que pel fred, pels fillsdeputa que haurem d'aguantar també aquest any.
.