El senyor gerent al·lucina moniatos amb la manera de conduir de la gent.

El senyor gerent es refereix a que, a banda dels dropos que infringeixen les normes de circulació de forma activa i premeditada (excessos de velocitat, trepitjar línies continues per avançaments, anar beguts...), els quals, tot sigui dir, els haurien de fotre a la presó amb punts o sense) hi ha molta altra gent que condueixen amb el cul i, el que és més preocupant, ho fan convençuts de que no fan res de dolent i que la culpa és dels altres.

El senyor gerent es refereix a aquell vellet dels pebrots que agafa la rotonda pel carril del mig, i surt d’ella sense mirar si hi ha algú altre ocupant el carril de la dreta, o la xona que aprofita per retocar-se el maquillatge dels llavis, amb el cotxe en marxa, i va d’un cantó a l’altre del carril. O els cabronassos que responen al mòbil (que no es pot parar el puto telèfon o que?) o que juguen amb el puto Tom-Tom i redueixen la velocitat de cop i s’obliden dels retrovisors, o els desgraciats que van a 78 km/h, i el senyor gerent que, a darrera, va a 80 km/h, i necessita avançar-lo, però quant ho fa, el puto crack accelera fins als 80 km/h, deixant-lo amb el cul a l’aire, i els cabritos que van pel carril del mig de l’autopista, peti qui peti...

I és que hi ha tant de fill de puta suelto. No ens oblidem les ovelles negres que pertanyen al sector dels professionals del volant ( si bé, d’acord,...només alguns)....
Collons, qui no s’ha trobat aquells camió que es fot a circular pel carril de l’esquerra en plena pujada, per fer un avançament a un altre camió, avançament que dura un quart d’hora. I els repartidors que van fent carreres amb la furgoneta ( si bé, d’acord,...només alguns repartidors) i que tant els hi fot tot, perquè total, la furgo no és seva (us heu fixat com estan la majoria d’aquestes furgonetes?)... i els taxistes? (si bé, d’acord.... alguns taxistes), aquells que paren a recollir o deixar el client, al mig del carrer, ole sus huevos.... no, no hi cap bado ni cap zona de càrrega/descàrrega o cap xamfrà només 5 metros més amunt, no.... que ha de parar allà mateix el desgraciat.

Cagum tot....i quant el senyor gerent ja s’ha trobat tota aquesta purrialla de gentussa, després, .... ah després.... apareix el quillaco de torn amb el XUMBA-XUMBA.....que es pica a la mínima. Així es tunegessin també el cervell!!!.

I quant ja estàs a punt d’arribar a casa, brrrrrrrrrr, la puta vespinillu o la moto fardona que va fotent zigzag entre els cotxes i et fot un cop al retrovisor.

La mare que els va parir...

El senyor gerent s'entrebanca

Casum l'olla... avui, al sortir de casa i entrar a l'Internet, el senyor gerent s'ha entrebancat amb google, ha passat per sobre el gemail i una mica més que no es carrega tota l'odisfera, la putosfera, la meucasfera, i totes les demes comunitat estratosfèriques del mundillo del blogger.

Menys mal que tot ha acabat en una torta de peu i amb una bossa d'aigua calenta per treure el dolor, que li han donat a ca'l Feisbuc, una mica més amunt dels de can Linkedin de sempre.

Ja ho veieu..si és que no som res.

Au, estiguin bonets.

Passin-ho bé.

El senyor gerent no suporta els comandaments a distància amb més de 5 botons

Es evident que la tecnologia permet el progrés i el desenvolupament de l’espècie humana, aconseguint trobar mil i una formes de destrucció del nostre món. Però on realment el progrés és demostra força emprenyador és en els petits inconvenients que aquest crea a petita escala, en qualsevol moment dels nostres fotuts quatre dies de vida que tenim.

I si no, que li preguntin al senyor gerent, que a l’hora de la becaineta, i per culpa de la fotuda calor d’aquests dies, s’ha trobat estirat al sofà, amb un comandament a distància a cada mà (TV i DVD per veure una pel·li), un altre sobre la seva panxota (aire condicionat per no suar veient la pel·li), i encara un altre tirat per allà mateix, a punt de caure sobre les seves pantufles (el de l’equip de música per sentir la peli amb estèreo que t’hi cagues).

L’home, en un moment de lucidesa, ha pres consciència de la situació i s’ha plantejat el perquè de tants apèndix artificials...per veure una puta pel·li a la tele.

Fa un repàs de tots els mandus que té a casa i els ordena per ús que en fa:

- cada dia i imprescindibles (que no li prenguin): Tele i porta del parking
- gairabé cada dia (també imprescindibles i pobre de qui els toqui): DVD i disc dur multimedia

- per temporades (i força imprescindible en onades caloroses): aire condicionat

- a ratos (no l’ha acabat d’entendre mai): equip de música

- mai (perque serveixen?): pc portàtil, càmera video i targeta sintonitzadora TV del PC

El senyor gerent també els ordena per nivell de dificultat (en proporció directa a la quantitat de putos botons que té cada mandu de merda):

- fàcil: mandu porta garatge
- difícil: tota la resta.

Aquí, el senyor gerent no pot deixar d’evocar la figura maternal dels fututs dissenyadors d’electrodomèstics i de la seva puta mania de complicar-ho tot en excés.

Perque el senyor gerent ho té clar... un mando ha de servir per obrir i tancar l’aparell en qüestió i per augmentar o disminuir els programes o els canals. I per això, només calen, tirant llarg, 4 o 5 botonets, (i si li foten de colors diferents, millor). I punto, hòstia.

Per què hi foten tants botons? (nota bene: aquí també cal dir que el senyor gerent mai es llegeix les instruccions dels aparells electrodomèstics que té a casa)
-> i la puta pila que s’acaba quant menys t’ho esperes?
-> i si el puto mandu cau a terra i s’esconya?
-> i si el fotut mandu fa interferències amb un altre equip?
-> i si us futeu els mandus de més de cinc botons pel cul????

Perquè un mandu, senyors, no és només un artefacte tecnològic fet amb el cul, no, no... no s’equivoquin. El mandu té una faceta més antropològica. Un mandu és per manar. Qui té el mandu guanya i estableix l’ordre de com han d’anar les coses entre les 9 i les 12 del vespre. El mandu és la pedra base sobre la que es sustenta l’ordre jeràrquic familiar durant aquestes hores d’alegre convivència familiar.

D’altra banda, i com que el senyor gerent ja està completament submergit en la cultura mandumediàtica, vol proposar nous mandus:

- un mandu pel caixer automàtic, i que el botó verd sigui per treure calerons sense la targeta amb tecnologia by the face
- un mandu per la nevera, per trobar-se la canyeta de cervesa al punt, només obrir-ne la porta, amb sistema porqueyolovalgo

- un mandu pels peatges, amb tecnologia quepaguisaputamare
- un mandu baixa-calces ( i totes les seves variants) tampoc cal dir res més.

Bona tarda.

P.D. Per cert, el senyor gerent no s’ha oblidat de proposar el mandu més important. El que passa és que ja està inventat... el del WC

Inventari: on guardar els mandus, com arreglar-los quant t'hi has emprenyat i ha passat el que era de preveure

El senyor gerent no comprèn els anuncis dels bancs i caixes

El senyor gerent es pregunta perquè bancs i caixes empleen molt sovint imatges publicitàries de gent somrient i contenta, o saltant i ballant.
Ostia, amb la que està caient en tot lo país i sembla que, pels bancs i caixes ens estiguem partint el cul fent servir les seves targetes de crèdit o orgasmant quant demanem els seus préstecs personals.

A més a més, algú ha vist algun conegut o parent fotent el carcamal com aquests gilipolles d'aquests anuncis d'aquí sota?. Perquè si és així, la cosa és preocupant.


Que catxondos que son els prestamistes que tenim en aquest país...

El senyor gerent sap que els creatius i la gent de màrqueting voldran puntualitzar aquest personal punt de vista i rebatran dient que la publicitat financera el que pretén, a banda de vendre producte, és transmetre determinats valors i estats d’ànims, digues-li seguretat, tranquil·litat, benestar... Doncs anem bé… vaya estat d’ànim li genera aquest anunci a un desgraciat pare de família que es queda sense curro, amb una hipotecarrea mensual sense fi i amb les lletres que van arribant sense parar de la cafetera Nespresso dels pebrots, del Audi o BMW de torn que es va comprar per merdejar, o de la tele de plasma de 50.000 polsades que sembla un marcador de camp de fumbol que ja s’ha passat de moda i per culpa de la qual tota la família s’ha quedat miop, estràbica, i guenya...


Segurament tindrà un estat d'ànim similar a la d’un xavalot mileurista que no es despenja de ca’l seus pares ni a tiros, perquè no pot accedir a cap mena de finançament d’una vivenda que després el deixi viure.

Senyors savis i sobrenaturals de banc i caixes, el senyor gerent vol que sàpiguen que quant un desgraciat fa servir la targeta de crèdit, no riu, sinó que fa cara de restrenyit.

El senyor gerent tria el paisatge preferit de Catalunya

El senyor gerent pensa que la merda de gent que deixa cagar i pixar als gossos merdosos a qualsevol lloc donen fe de en quina mena de merda de societat vivim.

Tothom és molt net, tothom viu merdosament (roba de marca, grans cotxes, ....) però a l’hora de la veritat, no importa on el gos caga, mentre no ho faci a casa seva.

Una societat que fa cagar els seus putos gossos al mig del carrer, al mig de les places o als parcs infantils és una societat malalta.

I la cosa no s’arregla amb les bossetes de plàstic. Que vagin els amos dels gossos amb el motxo i el llexiu i que freguin també les pixades que van deixant al seu darrera.

El senyor gerent també diu que la culpa de tot, no és només dels propietaris de gos. Les autoritats també hi tenen molta part de culpa al permetre-ho... Però, si no fan ni complir la normativa de portar els gossos perillosos lligats al carrer, que cony esperem que facin, més preocupats per assegurar-se la jubilació, sortir a les fotos, o multar als que passin de 80 km/h, que no per servir al poble?.

Cagum tot. El senyor gerent té dues propostes al respecte:

- proposa que a tots els propietaris de gossos se’ls apliqui un Impost Anual de Merda Pública i que paguin el capritx del gosset, que genera més gasto i merda que el necessari.

- proposa que s’aixequi la veda dels gossos cagadors i que grups d’escopetaires vagin a la caça dels canins enxampats amb la merda al cul. I que aprofitin per fotre un ceballot a l’amo.

En definitiva, que algú expliqui al porcs propietaris de gossos que la seva llibertat acaba on comença el respecte als altres.

El senyor gerent està cabrejat per aquest tema tant merdós. I és que, què collons pinta un puto gos en un pis de ciutat? Què collons pensa el seu propietari? Que no veuen que la ciutat no està feta per això? Que potser es pensen que els parcs son cagaderos oficials per les seves mascotes? Que es comprin un cony de canari i que es mengin la seva merda.

Vaya puto món de merda en el que vivim.

Inventari: BCMerda, The Dogshit

Al senyor gerent ara no li ve de gust, gràcies.

Potser alguna vegada has trobat un llibre o autor que, sense saber-ne ni sentir-ne res abans, t’ha cridat l’atenció.

Potser no hi has pensat més fins que, al cap de dies, setmanes, potser mesos, comences a veure’l en les primeres posicions de les recomanacions, en les llistes dels més venuts, en les ressenyes de televisió i ràdio,…

Potser aquell dia, aquell enamorament sobtat que vas experimentar, es marceix; el llibre ja no t’interessa perquè, sense llegir-lo ja te n’has cansat.

L’altra dia, escoltant Icat FM, un locutor gris i avorrit llegia (no explicava) la llista de llibres de ficció més venuts. Va llegir quelcom com:

“...I al capdamunt de la llista trobem el darrer lliurament de Larsson, que complimenta la seva trilogia que s’ha mantingut inexplicablement durant tant de temps en les primeres posicions...”

Inexplicablement? Però si el Larsson i la seva trilogia són omnipresents gràcies a la campanya mediàtica que els principals puntals de la “cultureta” estan portant a terme des de fa mesos !!!. Perquè aquest locutor-llegidor (que no lector), s’estranya?.

Actuacions com aquesta, que en el fons proposen substituir la lectura, pel pur consum, igualen l’obra literària i l’esforç intel·lectual del seu creador a un article promocional, a un fast-food. Actuacions com aquesta, que canvíen la fruïció per la necessitat de... (de parlar sobre el mateix que la resta, de no quedar exclòs, d'estar a la última...) i exclouen qualsevol altre obra, tant o més vàlida que la que han triat, són actuacions que crec que no fan més que limitar (mitjançant el dubte que sembren), el dret del lector a poder enamorar-se de qualsevol obra.

I aquestes actuacions de “Gran Germà”, no només es donen en l’àmbit literari. La cultureta mediàtica i l’auge dels programes de tendències necessiten continguts per poder sobreviure en la seva lluita diària.

Per això, a tots ens ha d’agradar el rock de Bruce Springsteen, o el d’U2. Per això també, només tenim ulls pel Miquel Barceló i les seves cúpules, o només ens queda bé la samarreta del Barça o, al juny, no pensem en altra cosa que en anar al Sònar i per sopar... per sopar intentar esferificar el pa amb tomàquet, estil Ferran Adrià.

M'enteneu?. No vull treure mèrits a ningú. Segur que d’aquí tres o quatre anys, em vindrà molt de gust descobrir per voluntat propia a Larsson i en gaudiré, o potser escoltaré de nou Springsteen, o igual apreciaré millor a Barceló, però de veritat, ara no, gràcies. Els tinc avorrits. Me'ls han fet avorrir.

El senyor gerent es desplaça a Madrid

Dilluns, 13 de juliol de 2009.

Vespre memorable i calorós al Palacio de Deportes de Madrid.

Quartet de corda i METAL que, tot i l'alta temperatura de la sala, alterna un variat repertori en el que s'hi citen composicions clàssiques, amb peces de recent creació en mig d'un ambient de respecte i

total devoció per part d'una audiència fidel, però exigent.

El virtuosisme del quartet no va deixar cap dubte als assistents, tot i petits entrebancs (lògics d'altra banda, per l'elevada temperatura que es patia al recinte) en la veu i en alguns compasos de l'execució.

Malgrat tot, al final de l'acte, bravos i public completament entregat i d'enpeus aplaudint i saludant als "maestros".

Inventari: Metallica, World magnetic tour, trash metal