El senyor gerent els vol fer passar un bon dia

Deixin que el senyor gerent, avui que se sent generós, els escupi una veritat a la cara. Potser la única gran veritat que cal tenir en compte a diari: tenim por.

No s'haurien de sorprendre malparits, és un fet natural. La por actua com a mecanisme de defensa davant les agressions o les adversitats externes. Es gràcies a la por que l'home ha desenvolupat una cultura i una civilització: por a dormir al ras, a morir, a la foscor, a estar sol, a passar gana.... tot plegat pors tel·lúriques que han fet evolucionar el giny de l'home i que a la vegada han anat transformant les seves necessitats.

Ara bé, el senyor gerent vol dir-los que en el nostre dia a dia, a banda de la por (diguem-ne) biològica i intrínseca a la nostra condició humana, existeix també una por perversa; un temor, una mena de pànic social que, es miri com es miri, no té cap aportació positiva pel nostre esdevenir, ans tot el contrari. El senyor gerent es refereix a aquelles pors socials que la única cosa que fan és anul·lar el nostre jo i, per evitar prescindir de la nostra zona de confort, ens fan renegar de la identitat pròpia i abraçar el borreguisme anònim del ramat i seguir el designi dels que ens manen (sense qüestionar-nos els seus interessos).

El senyor gerent els està parlant d’aquelles paüres en que ens deixem caure sense ret quan llegim els diaris o quan fem cas a radio makutu. Terrors que neixen emparats en l’anonimat i que creixen i es multipliquen en les actituds pusil·lànimes que ens defineixen majoritàriament com a individus socials. Si, fills de puta, el senyor gerent els vol parlar d’aquells temors fàcils d’adoptar i difícils de contradir. Por, per exemple, a ser diferents de la resta, feredat a  no poder demostrar estar a la última (moda, tecnologia, tendència...), pànic a no poder (o voler) formar una família (en el sentit tradicional), temença a fer el ridícul per expressar la teva pròpia opinió en qualsevol fòrum. Por a la pròpia família (aquell maleït què diran...), por a ser titllat d’ignorant, de covard, d’agosarat, d’oportunista, de passat de moda, de cregut, de tendenciós...Recança a definir-se políticament en públic. Paor de ser naturista, por de fumar, basarda davant la necessitat de prendre decisions. Esparverament quan ens creuem amb gitanos, negres i morus. Por de tenir un/a amant. Por de votar segons et dicta la teva consciència, por de tirar-te a la piscina sense garanties (encara que només sigui un cop a la vida i encara que el cor t’ho demani).

Un valent...sense por.

Volen exemples, fills de puta?

Tinguin exemples...

El senyor gerent els està parlant d’aquella por perniciosa que, per exemple, experimentem en l’àmbit de la protecció de la identitat: protegim (i volem garanties de que així sigui) el nostre expedient clínic, protegim la nostra imatge personal, denunciem la utilització indeguda del nostre número de telèfon, ens posem histèrics si veiem a la Ret informació sobre nosaltres que no controlem,.... però a l'hora de la veritat, som els primers que difonem, compartim i canibalitzem les nostres dades i la nostra intimitat a les xarxes, als cafès amb els amics, a les reunions familiars... Por, llavors? Hipocresia, odiats lectors. Hipocresia.

Hòstia puta quens han pillat Picard,
... ens han pillat!!!

La veritat és que qualsevol desconegut els pot fer una foto entrant a la casa de putes on van cada dimarts o, ara que fa calor, prenen el sol a la platja amb les tetes a l’aire. Qualsevol seu pública ens grava quan hi accedim per fer algun tràmit, qualsevol gran establiment comercial ens segueix discretament amb els seus ulls electrònics per saber on estem parats més estona i quin productes ens criden més l’atenció. Aparquem el cotxe en pàrkings que registren la nostra matrícula (i qui sap què més). I la veritat pura i dura és que de tot plegat, no en fem cap cristo. Traguem (quan ho sabem) i anem fent feliços (quan no en som conscients).

Volen un altre exemple, malparits? Tots volem sentir-nos segurs (estar-ho ja és una altra història, il·lusos!). Tots volem que el ramat al que pertanyem estigui lliure d’amenaces, per això, quan es detecta una malaltia que hom donava per erradicada en el nostre entorn immediat, es comencen (comencem) a posar nerviosos. Amb els nervis (la por) la ment no processa correctament; la manca d’informació i la manca de raonament de la mateixa, provoca ignorància. I de la ignorància, com a input, a l’odi, com a output, només hi ha un pas molt petit. Llavors la por social, la por com a mecanisme de protecció del ramat, de la tribu, fa acte de presència i ens obliga a acorralar al diferent, a insultar al sospitós de portat el perill a la comunitat, al que no s'ha volgut vacunar seguint les pautes marcades pel gran germà. S’han plantejat en algun moment que l'odi que ens desperta l'antivacunes podria ser un reflex de la frustració que podem sentir en prendre consciència de la nostra nul·litat com a individu autònom? 

I què en diuen de la por a caminar sols? A tenir un país propi? Els catalans amb això som tant porucs que per poc que ens deixin, passem per tontos. Por, nens i nenes, por del papus espanyol, por de la dona del sac alemanya i fins fa quatre dies, por del cerillo d’Unió. I com que som tant correctes, per por a fer el ridícul, millor que ens quedem com estem, oi?.

Qui fa més por?

Visca la moreneta ! però ep…vigilem la cartera. Visca Catalunya ! però ojut… sempre que sigui de dretes i no em minvi el negoci de la botigueta. Volem un nou estat! Però ep… els nostres partits no son capaços d’arribar a un acord per canviar la llei electoral per por a perdre poltrones. Tenim por. Massa por com per voler creure'ns de veritat la independència. Ens amenacen en deixar de ser europeus i ens ho creiem!!!. Ens amenacen amb la fi de l'Estat assistencial i ens ho creiem ( el nano de la bici i el coletas han fet molt de mal). Tenim por de sortir al carrer, avançant per la dreta als podrits partits polítics.

En definitiva: molta molta por. A tenir un fill homosexual, a no entrar a la Universitat, a no tenir una feina fixa, a que el Barça perdi davant el Reial Madrid. I el que és més greu: por a mirar-se al mirall i meditar, por al silenci, por a tancar la tele. Por a ser diferent.

Deixem-ho aquí, al senyor gerent li estan agafant esgarrifances. Estiguin bonets i no siguin porucs.

El senyor gerent felicita a la industria xinesa

Benvolguts i mai prou valorats odiats,

El senyor gerent els distreu de la calor amb una nova glosa... mirin, hasta per passar el ratu. 

Si aquests dies han anat a comprar peix (la única manera en que alguns tenen ocasió d'entrar en contacte amb la premsa) i es fixen amb el paper de diari amb els que la peixatera embolica lluços, castanyoles i maires, hauran  pogut veure entre babes i vísceres varies que un fantasma recorre Espanya: el fantasma de la bandera espanyola.

Així és volguts fills de puta. Finalment ha arribat el moment que 

els líders polítics espanyols tant han esperat, previst i programat.

Perquè vist el desert programàtic dels partits espanyols i constatada la seva poca voluntat de fer avançar un país amb el fre de mà posat (ideològica, econòmica i socialment), ha arribat el moment de fer sortir de l’armari les banderes de la gran pàtria, i airejar-les (sí, les mateixes que uns alegres ciutadans enarboraven massivament a les manifestacions anti-abortistes al Paseo de la Castellana, fa pocs anys). 

I pensin que quan el senyor gerent es refereix a gran pàtria només es refereix a les mides del drap, per que aquesta pàtria imposada i artificial, ni es gran, ni és generosa, ni és atractiva.

El senyor gerent s'olora, flaira, (s'imagina en definitiva) que estem a l'inici d'una carrera d’icones on els únics que sortiran guanyant seran els que es dediquen a fabricar les banderes (Xina) i a comercialitzar-les (xinos).

Per quan comencin a caure xusus de punta...

Si els socialistes utilitzen una bandera monstruosament 

gran, és de suposar que Ciutadans, que mai s'han amagat de la combinatòria rojigualda en tots els seus panfletos i propaganda, en faran servir una de més gran i més brillant?.
I allavontes que quedarà pel PP? Incrementar exponencialment el seu patriotisme tèxtil, aquell mateix patriotisme que a la vegada és inversament proporcional a la seva caradura i podrimenta moral? Es possible que ja estiguin encarregant plantilles de braus (toros) amb els collons ben grans i acolorits amb l'ensenya nacional? O avançats per la dreta per tothom, el que faran serà intentar convocar una "E" gegant o, pitjor encara, un "Ñ" immensa que es vegi pel Guguel Erz? 

Els de Podemos, d’altra banda, ja han renunciat a competir en aquesta carrera de símbols. Al menys, utilitzant aquests colors. Però el senyor gerent sospita que tard o d’hora cauran en el parany i no els quedarà cap altre remei que, alçar la bandera procurant marcar també el màxim de paquet (patriòtic) possible, això si, la gama cromàtica serà republicana. 

Que no?... Temps al temps.

Mentrestant, la senyera que el senyor gerent té penjada al balcó segueix onejant al seu ritme. Algunes vegades vibrant, altres vegades flàccidament, però cada cop més desfilagarsada. 

I recordin, vagin ben protegits i sempre pel costat de l'ombra...

Estiguin bonets.

El senyor gerent denuncia el terrorisme de baixa intensitat

Benvolguts odiats,

Quan el senyor gerent era petit, les mares es vestien de mares, les iaies de iaies i les nenes de nenes.

Quan el senyor gerent encara no tenia pels a la tita aquesta taxonomia femenina era molt clara i

evident. Els pocs lectors que queden en aquest bloc (poca feina), i que comparteixin l’edat del senyor gerent (candidats a la demència senil), convindran amb ell que gràcies a la indumentària femenina la jerarquia social es mantenia constant i les feromones sabien a què atenir-se (més o menys és clar).

Les nenes vestien, o bé faldilles plisades, o bé pantalons balders de pinces o de pota d'elefant. Com a molt, texans Lois, Caster o Alton. També pantalons de pana, que ho aguantaven tot i si nó, s’apedaçaven. Les mares, faldilles i bruses amb estampats piscodèlics o vestits fins a sota els genolls (namés les mares “modernes” i de “possibles” portaven pantalons també pota d'elefant) I les iaies, ai les iaies... fossin xals, rebeques, o vestits...fos el que fos que portessin, tot era fosc, negre... sinistre.

I entre nena i mare? Sàpiguen volguts fills de puta que llavors poc existia una figura entre nena i mare. Sigui perquè tothom es casava més aviat, sigui perquè la moda era nul·la per a les possibilitats econòmiques de les capes socials més modestes; o perquè a l’escola s’hi portava bata (si o si) i després de l’escola es començava a treballar (també amb bata); o potser pel paper secundari del rol femení, ... sigui per tot plegat, doncs, generalment les fèmines esfilagarsaven la joventut durant un breu període de temps. Semblava com si la societat obligués a la joventut a ocultar-se i a ocultar el seu cos al mateix temps.

Ja ho veuen... temps grisos, temps caducs.

Ara però, tot el contrari. La laxitud social campa al seu aire arreu. 

Tant és ensenyar el genoll com ensenyar les calces. El gust (el que abans s’entenia per una tria personal que finalitzava en una confecció artesanal i cuidada –aiii... aquella tieta modista...-) s’ha extingit en pro de tendències amb data de caducitat, peces vintage o retro (quina hipocresia, oi?) o directament per moda i estilisme quillo, tot plegat, fruit de la lògica d'industrialització-massificació-banalització del sector moda, i de la deserció massiva de l'autoestima (tant homes com dones), de la pèrdua de criteri propi, i de renegar del "jo sóc" enfront el "nosaltres pertanyem a". 

Tot plegat símptomes d'una alienació mental galopant i generalitzada.No els sembla?

Amb tot, aquest no és el problema. Si pel carrer volem semblar tots clons, doncs endavant... El problema principal pel senyor gerent és que amb la pèrdua de la innocència també s’ha perdut la vergonya i el més greu, algunes semblen que hagin perdut l’oremus. 

 Si una nena vol portar shorts o malles cameltoe, o minitops tapa mugrons per sortir a berenar amb les amigues (i els pares li aplaudeixen) doncs mirin... el senyor gerent pensa que ja s’ho faran, quan la nena torni a casa amb un bombo.

 Ara bé, que les seves mares en un atac de gelosia, en un intent d’intentar deturar el temps, vivint enganyades pel sistema en una eterna adultescència es vulguin vestir com les seves filles.... això ja clama als cels i demanada un tractament de napalm urgent. Perquè es comença per aquí i s’acaba amb la reconstrucció de l'himen als 48 anys.

Amb aquesta arrojada és possible que alguns de vostès pensin que el senyor gerent peca de conservador, o de retrògrad i de reaccionari. No s’ho pensin pas. La màxima sagrada del senyor gerent és que cada u foti el que li roti, sempre i quan sigui conscient de les conseqüències dels seus actes.


El que li sap greu al senyor gerent, gran esteta ell, és el deteriorament visual del paisatge del país. El continuat atemptat visual  i el terrorisme estètic corprenidor que ens assalten a qualsevol lloc i a qualsevol hora....

Estiguin bonets i, alerta!!!  Guardi'n sempre la darrera bala per a vostès!!!.

El senyor gerent veu miratges

Benvolguts fills de puta,

En una societat en la que es posa més en valor l’artifici, l’aparença i l’engany que no pas la sinceritat, no ens hauria d’estranyar trobar falsetats i mentides per tot arreu: així avui el senyor gerent els podria tornar a parlar de pits que no són pits sinó plecs de silicones variades; cares que no són cares, sinó poesies (dolentes) de col·lagen; programes informàtics que no són versions finals, sinó demos funcionals; màquines de retratar amb multituds de botons (metàfora de l'expertice) però tant automatitzades que només cal que en pitgem un per fer l'afoto; succedanis químics que no són medicaments però que (diuen) ens donen energies al llit i fora del llit; llibres que no són llibres sinó manuals d’autoajuda; i diades festives al voltant de la cultura que responen més a una voluntat de mercantilitzar (empresa) i canonitzar la tradició (les institucions) que no pas a una celebració veraç i secular de la gent.

Que vivim en un matrix de merda, doncs, no és cap novetat. La nostra és una societat on malauradament és a l’ordre del dia atorgar-li a l’anècdota la  qualitat de categoria.

Això, odiats, això és el que tenim: fum i miratges.

Però no. Avui el senyor gerent només els vol parlar de quelcom tant mundà com puguin ser dos dels aliments bàsics que  acostumem a comprar més sovint.

EL PUTO PA
La pregunta és molt clara, podrits. Quan fa que no mullen calces tastant un pa autèntic, amb una massa ben fermentada amb tranquil·litat i amb totes les hores que pertoquen, cuinat en un forn d’obra amb carbó vegetal? Potser ocasionalment, però segurament que a diari, fa molt de temps que no ho fan. I saben per què? Perquè ara el que tenim són aquests forns i fornets que qualsevol (sense cap mena de coneixement en la professió) pot posar en marxa i que proliferen per les nostres places i carrers.
Sovint, uns apel·lant al gust i altres a la tradició, es vesteixen amb un embolcall franquiciat que no arriba ni a símil d'una rusticitat mal entesa i mal executada (una al·legoria o directament un miratge que nosaltres, més feliços que un gínjol, ens empassem sense demanar més) i no ens ofereixen altra cosa que productes provinents de panificadores industrials (merdes congelades, malcuites al moment) o en alguns casos, pans un pèl més gustosos o més exòtics però, malgrat tot, originats en un procés igualment industrial.

Collons, defineixin forn de pa, hòstia puta!!!. Oi que un forn de pa hauria de ser un establiment amb un obrador, unes lleixes i un mostrador on es venguessin panets, barres, xuscos, llonguets, rodons de mig o de quilo, panets de viena, pa de Valls, pa d'espelta,... . Un lloc ple d’engrunes i on només entrar quedéssim sadollats per l’aroma del pa cuit i ens caigués la coixinera del pa de les mans?
Oi que un forn de pa no hauria de ser un negoci asèptic amb taules i cadires, cocacoles, tallats, menjar precuinat (on fins fa relativament poc, es deixava fumar i tot), cambreres i un munt de bosses de plàstic? Millor anar a comprar el pa a la benzinera... al menys saps la merda que et menjaràs.

Doncs això, odiats, això és el que ens perdem..

FRUITA BRILLANT ALIENÍGENA 

Aprofitin mestresses, que avui  la tinc ben maca!!!

Saben que el senyor gerent ha acabat posant-se les ulleres de sol cada cop que entra a la fruiteria?
La culpa la té la parafina que des de fa anys els distribuïdors vessen sobre la fruita (un cop fet el triatge per calibres). On s'és vist que taronges, pomes, mandarines, peres, prunes i llimones hagin de passar per una polidora i després per un càsting d’imatge? Volen dir que no en foten (fotem) un gra massa?.


Ara resulta que tenim fruites perfectes a nivell estètic però que un cop les queixales, no tenen gust de res (en el millor dels casos) o són eixutes com una compresa de nit.  Diuen que això és culpa dels consumidors, que amb el pas dels anys han anat deixant de banda les fruites amb formes abonyegades (les formes naturals) i que es decanten a triar les formes regulars i les textures més brillants (algú ha parlat abans de miratges?) . Cony, quan un té un llimoner o un taronger que et carda un fruit descomunal (lleig, si, però olorós, sucós, i carnós) que s’aparti la parafina cosmètica amb què tracten els aliments. Quan un té una prunera o un cirerer amb els fruits ben picotejats per pardals i orenetes, que s’enduguin a l’avern la fruita maquillada.

Doncs això, malparits, això és el que ens deixem perdre.

La lògica empresarial ens ha portat a aquest erm qualitatiu i gustatiu.
... A una societat en la què ens mentim constantment omplint-nos la boca d’"estrelles michelin", de Ferrans Adrià i resta d'acòlits, de l’oli del poble que és boníssim o del vi que ens ven aquell veí o company de feina que puja i baixa de Tarragona cada cap de setmana (però que realment no sabem d'on surt).
... A uns supermercats i botigues de comestibles amb un inventari de productes uniformats i
insulsos, al límit de la seva correcta conservació i també de la seva idònia maduració...

I no es pensin, la trampa està parada i ben parada. Quan de tant en tant ens fotem un cop de cap i patim de 2 segons de lucidesa en  el transcurs dels quals intuïm el què realment mengem,, ens aboquem feliços a les botigues de queviures de renom i anomenada, que ritzan el riç ens fan comprar productes gourmet que no necessitem ni sabem apreciar de forma correcta. 

I podríem seguir, parlant de l’enaltiment de productes no nostrats, importats d’altres tradicions i cultures. De menjar meló o préssecs en ple Nadal, o fresons a la tardor; de la química que tots ens mengem barrejada amb fruita i verdura,...

Però no pateixin. Avui toca que es gastin els quartos amb llibres. 

Estiguin bonets i no llegeixen més de quatre pàgines al dia. Segurament és perjudicial per a la seva salut.