El senyor gerent els posa un problema de càlcul

.

Imaginin-se un tipus amargat, desagradable, propens a l’histrionisme. Imaginin-se que aquest tipus arrossega una família a darrera.

Ara imaginin-se que aquest tipus, prototip del ciutadà normal de les nostres contrades, no se li acut res més que anar a passar una estona a una centre comercial a l’aire lliure. Imaginin-se també, si us plau, que és temps de rebaixes al centre comercial. Imaginin-se l’horitzó del centre comercial ple de franquícies nacionals i estrangeres, totes plenes de cartells de “Darrers dies de rebaixes, cabrons”.

Ara, el nostre home està sol enmig dels carrers del centre comercial, tenint cura dels seus xurumbels i procurant que aquests no es desmadrin amb les mil i unes temptacions que existeixen al centre comercial. La dona, hàbil, calculadora, i programada genèticament amb el mode “seek & capture” l’ha deixat allà per anar a rastrejar les gangues dels darrers dies de rebaixes.

Passen 5 minuts...
Passen 10 minuts...
El nostre home està vermell fins a les orelles: ja ha repartit entre els seus bàstagos quatre bofetades, 5 collejas i s’ha cagat unes quantes vegades en ell mateix...
Passen 15 minuts...

Reapareix la dona del tipus amargat. Bossa de franquícia superguai verd llampant a la mà. Somriure d’orella a orella i actitud de triomfadora. Obra la bossa i amb un to sibil·lí diu:
- Mira, mira...

I d’entre tot el que pot veure dins la bossa, el nostre home només es fixa en això:

Ara, fills de puta, el problema de mates:

Si un comerciant, en època de rebaixes, es pot permetre vendre un producte de marca italiana però fabricat a Tunísia per 3 €, i tot i així té guanys, quin serà el seu benefici en època sense rebaixes si ven el mateix article a 19 €/unitat?

Per resoldre el problema han de tenir en compte que:

- el producte és un producte bàsic (malles) sense cap mena de sofisticació
- la única distinció amb la seva competència és la marca estampada ben visible
- la qualitat i el gènere del teixit, els pots trobar a qualsevol puto racó del centre comercial
- el disseny i el patronatge no aporten cap valor afegit al producte.

Per a la seva resposta, facin servir si us plau el que s’ha explicat a classe de costos de mà d’obra a països subdesenvolupats, el concepte de marge de beneficis, i el “cuentu de la lechera” típic dels petits comerciants detallistes de casa nostra.

Estiguin bonets i apliquin-s’hi.

Inventari: Penettron estima als seus clients ibèrics, Penettron no va justa de calés, quí treballa per Penettron?,

Quizz: Trobin la campanya fake (...i NO, no totes són reals i NO, no totes són fakes)

El senyor gerent també ho sap fer

Aquest cap de setmana el senyor gerent ha tingut l'honor de poder anar a terres ampurdaneses en cotxe (i, com cada cop que hi va, morir-se d'enveja de tots els que viviu allà, cabrons).

Per arribar-hi, és clar, ha passat per l'AP7 i, a banda de les cues provocades pel borreguisme institucionalitzat de la gent (anar al mateix lloc, a la mateixa hora, de la mateixa manera) al senyor gerent li han vingut urticària al parar en una àrea de descans de l'autopista (que recordin és de peatge).

Si vostès no han parat mai en una àrea de descans d'aquestes no es preocupin: no es perden res més que papereres desbordades de papers, llaunes i brutícia, pudors de pixat allà on siguis, i absència total d'ombres.

I poca cosa més....Uiii sí!!!... el senyor gerent se'n descuidava... a les àrees de descans també s'hi poden contemplar molt d'aprop aquells despropòsits pseudoartístics que hi han plantificats en el bell mig d'aquestes cutre àrees no sabem si amb el propòsit que, en contemplar aquests immensos despropòsits un s'oblidés de la pudor de pixats.

Uns apunts a comentar al respecte d'aquests frustrats testimonis artístics:

• són lletges de collons i ni l'estètica, ni el motiu original, no es veuen per enlloc.
  
  
• els autors d'aquestes obres tenen un important retard mental, doncs estem amb lo de sempre, que per fotre un cagarro com aquests, els vàters de la nació s'haurien de considerar museus nacionals d'art o sucursals del MACBA.
  
  
• d'altra banda, per què gastar-se els calés en aquestes merdes i no pas en dotar a l'àrea d'una mínima ombra misericordiosa, d'uns serveis, o d'una trista font d'aigua?

I finalment una pregunta inquietat: aquests monuments a l'estultícia, estan precisament allà perquè són massa dolentes per estar en un museu?

Estiguin bonets.

P.D. Si volen veure més collonades plantificades al llar de l'AP7

.

El senyor gerent ni és negre ni és gaire racista, però...

.

Collons, o dit d'altra manera, Déu, després de fumar-se el porro del vuitè dia, què va parir primer, al negre o al racista?

Perquè depenent de la resposta es podrà entendre o no, el que el senyor gerent acaba de trobar jugant amb l'sputifly:

Bé, a partir d'aquí com hem d'entendre la merda negra?

- Com un atac a la raça? uuummmmm no, el senyor gerent no ho creu, doncs els integrants del grupillo son precissament morenos.

- Com un retrat acurat del sex appeal dels integrants del grup?
Òstia, doncs podria ser, perquè els paios aquests foten una mica de por.

- Com una descripció de la qualitat del grup? ummmmm, doncs podria ser. Si més no, aquesta seria la resposta més políticament correcte. No troben?

- Com a resultat de la política secreta de la generalitat al final de la dictadura? On els James Bond del servei secret català intervenien allà on fes falta? (Recordin l'LP de Gènesis anomenat Cul-de-sac)

En tot cas, facin uns tast de merda negra a l'sputifly o al lastfm, vostès mateixos, i m'expliquen què.

Estiguin bonets.

.

El senyor gerent canvia San Diògenes per San Streaming

.

Quan (allà pels 80's) el senyor gerent, juntament amb l'acné, va descobrir l'encant i la rauxa de la música i també les bondats i maldats de la literatura va veure's abocat a una mena de síndrome de Diògenes que l'obligaba a acumular discos, llibres, cassettes, còmics, TBO's,.

A més, amb l'adveniment de la informàtica en la vida del senyor gerent (que devia ser a principis dels 90's amb un PC de 2 Mb de disc dur i Windows 3.0), aquest síndrome es va desbocar i l'espai dedicat a emmagatzemar disquettes primer i cd-roms després, va anar in crescendo.

Així, avui en dia, el senyor gerent té una discoteca que recull (+ o -) al voltant de 800 àlbums.... però fa més d'un més que no en posa ni un a l'equip de música.

El senyor gerent també té una pelicuteca en duvedé on potser hi ha entre 100 - 120 títols, però, sense exagerar, potser fa 4 mesos que no en veu cap.

Vaja, el senyor gerent ja no entra en detallar-los la casetteca, ni la revisteca, perquè s'ha fotut farts de llençar material a les escombraries.

En tot cas, sàpiguen vostès, que d'aquesta situació se'n desprén un model (i si són uns fills de puta acadèmics: un paradigma): el de compra legítima, acumulació individual i consum propi, altrament dit, col.leccionisme.

Ara bé, de manera continuada, el senyor gerent ha anat tenint problemes d'espai per emmagatzemar els seus preuats tresors. I els problemes es reprodueixen tant en l'àmbit físic, com en l'àmbit virtual doncs emmagatzema al voltant de 300 Gb d'emepetresos (tot i estar segur que moltes obres no les acabarà escoltant mai), al voltant de 280 Gb d'arxiu audiovisual (bàsicament pelis velles de sci-fi cutre, cinema negre, alguna collonada moderneta, concerts de grups musicals, i fins i tot porno per prescripció mèdica), i molts, molts, molts gigues en software variat.

D'això se'n diu el model (el paradigma) del tot gratis, del per la patilla, del bajando...o si ho prefereixen, d'apropiació indeguda, i que es caracteritza, pel que fa a l'usuari-col·leccionista, per confondre qualitat per quantitat amb la conseqüència que s'acaba banalitzant tot i que el col.lecionsta passa d'un univers d'originals de valor a un univers de còpies i duplicats de saldo.
A més, aquest model ens ha complicat la vida exponencialment, doncs tot el que es descarregava, es tenia que gravar en Cd's o duvedés (recordin que no fa pas gaire, els gigues de memòria física cotitzaven car i no eren gaire portables ni fiables).

Total, aquest model, comporta sovint, en perfils psicològics com el del senyor gerent, un caos força elevat, i una sensació de frustració per no poder consumir-ho tot, i a la vegada per no tenir la obra original a les mans.

Ara bé , des de fa aproximadament mig anyet, el senyor gerent no es gasta ni un puto duro en DVD gravables, ni en USB d'alta capacitat, ni en ná de ná. El motiu? el beneït cony d'streaming que, juntament amb l'increment de velocitats i de fiabilitat dels putos proveïdors, garantitzen que puguem consumir qualsevol cosa, al moment, amb una relativa bona qualitat:

Que volen música? Goear, LastFM, esputiflai...,

Que volen pelis i series de TV? series yonquis...,

Que volen documentals? tododocumentalesonline...,

Que volen porno? obrin la porta de redtube i aledaños...,

Que volen passar una estoneta random? youtube dels collons...,

Que volen llegir lleugereses una estona? youkioske...,
Que volen cremar-se les celles i cultivar el futut intel·lecte? ebooks en català, free-ebooks...,

I així arribem al model de consum mínimament controlat (sempre que t'empassis l'omnipresent publicitat), on, com una epifania i en una elegant transmigració, abandonem el cos i el cost físic (abaix la tirania dels CD's, el despotisme del DVD-R, el feixisme del DVD-DL, ) i ens convertim en esperit (Sieg Heil Streaming).

I esperem... i esperem la propera onada tecnològica, que ens tornarà a descol.locar a tots, i a cagar-nos en tothom per fer-nos gastar calers en aparatus de caducitat premeditada i controlada.

Colla de fills de puta...

Estiguin bonets.

.