El senyor gerent els vol fer passar un bon dia

Deixin que el senyor gerent, avui que se sent generós, els escupi una veritat a la cara. Potser la única gran veritat que cal tenir en compte a diari: tenim por.

No s'haurien de sorprendre malparits, és un fet natural. La por actua com a mecanisme de defensa davant les agressions o les adversitats externes. Es gràcies a la por que l'home ha desenvolupat una cultura i una civilització: por a dormir al ras, a morir, a la foscor, a estar sol, a passar gana.... tot plegat pors tel·lúriques que han fet evolucionar el giny de l'home i que a la vegada han anat transformant les seves necessitats.

Ara bé, el senyor gerent vol dir-los que en el nostre dia a dia, a banda de la por (diguem-ne) biològica i intrínseca a la nostra condició humana, existeix també una por perversa; un temor, una mena de pànic social que, es miri com es miri, no té cap aportació positiva pel nostre esdevenir, ans tot el contrari. El senyor gerent es refereix a aquelles pors socials que la única cosa que fan és anul·lar el nostre jo i, per evitar prescindir de la nostra zona de confort, ens fan renegar de la identitat pròpia i abraçar el borreguisme anònim del ramat i seguir el designi dels que ens manen (sense qüestionar-nos els seus interessos).

El senyor gerent els està parlant d’aquelles paüres en que ens deixem caure sense ret quan llegim els diaris o quan fem cas a radio makutu. Terrors que neixen emparats en l’anonimat i que creixen i es multipliquen en les actituds pusil·lànimes que ens defineixen majoritàriament com a individus socials. Si, fills de puta, el senyor gerent els vol parlar d’aquells temors fàcils d’adoptar i difícils de contradir. Por, per exemple, a ser diferents de la resta, feredat a  no poder demostrar estar a la última (moda, tecnologia, tendència...), pànic a no poder (o voler) formar una família (en el sentit tradicional), temença a fer el ridícul per expressar la teva pròpia opinió en qualsevol fòrum. Por a la pròpia família (aquell maleït què diran...), por a ser titllat d’ignorant, de covard, d’agosarat, d’oportunista, de passat de moda, de cregut, de tendenciós...Recança a definir-se políticament en públic. Paor de ser naturista, por de fumar, basarda davant la necessitat de prendre decisions. Esparverament quan ens creuem amb gitanos, negres i morus. Por de tenir un/a amant. Por de votar segons et dicta la teva consciència, por de tirar-te a la piscina sense garanties (encara que només sigui un cop a la vida i encara que el cor t’ho demani).

Un valent...sense por.

Volen exemples, fills de puta?

Tinguin exemples...

El senyor gerent els està parlant d’aquella por perniciosa que, per exemple, experimentem en l’àmbit de la protecció de la identitat: protegim (i volem garanties de que així sigui) el nostre expedient clínic, protegim la nostra imatge personal, denunciem la utilització indeguda del nostre número de telèfon, ens posem histèrics si veiem a la Ret informació sobre nosaltres que no controlem,.... però a l'hora de la veritat, som els primers que difonem, compartim i canibalitzem les nostres dades i la nostra intimitat a les xarxes, als cafès amb els amics, a les reunions familiars... Por, llavors? Hipocresia, odiats lectors. Hipocresia.

Hòstia puta quens han pillat Picard,
... ens han pillat!!!

La veritat és que qualsevol desconegut els pot fer una foto entrant a la casa de putes on van cada dimarts o, ara que fa calor, prenen el sol a la platja amb les tetes a l’aire. Qualsevol seu pública ens grava quan hi accedim per fer algun tràmit, qualsevol gran establiment comercial ens segueix discretament amb els seus ulls electrònics per saber on estem parats més estona i quin productes ens criden més l’atenció. Aparquem el cotxe en pàrkings que registren la nostra matrícula (i qui sap què més). I la veritat pura i dura és que de tot plegat, no en fem cap cristo. Traguem (quan ho sabem) i anem fent feliços (quan no en som conscients).

Volen un altre exemple, malparits? Tots volem sentir-nos segurs (estar-ho ja és una altra història, il·lusos!). Tots volem que el ramat al que pertanyem estigui lliure d’amenaces, per això, quan es detecta una malaltia que hom donava per erradicada en el nostre entorn immediat, es comencen (comencem) a posar nerviosos. Amb els nervis (la por) la ment no processa correctament; la manca d’informació i la manca de raonament de la mateixa, provoca ignorància. I de la ignorància, com a input, a l’odi, com a output, només hi ha un pas molt petit. Llavors la por social, la por com a mecanisme de protecció del ramat, de la tribu, fa acte de presència i ens obliga a acorralar al diferent, a insultar al sospitós de portat el perill a la comunitat, al que no s'ha volgut vacunar seguint les pautes marcades pel gran germà. S’han plantejat en algun moment que l'odi que ens desperta l'antivacunes podria ser un reflex de la frustració que podem sentir en prendre consciència de la nostra nul·litat com a individu autònom? 

I què en diuen de la por a caminar sols? A tenir un país propi? Els catalans amb això som tant porucs que per poc que ens deixin, passem per tontos. Por, nens i nenes, por del papus espanyol, por de la dona del sac alemanya i fins fa quatre dies, por del cerillo d’Unió. I com que som tant correctes, per por a fer el ridícul, millor que ens quedem com estem, oi?.

Qui fa més por?

Visca la moreneta ! però ep…vigilem la cartera. Visca Catalunya ! però ojut… sempre que sigui de dretes i no em minvi el negoci de la botigueta. Volem un nou estat! Però ep… els nostres partits no son capaços d’arribar a un acord per canviar la llei electoral per por a perdre poltrones. Tenim por. Massa por com per voler creure'ns de veritat la independència. Ens amenacen en deixar de ser europeus i ens ho creiem!!!. Ens amenacen amb la fi de l'Estat assistencial i ens ho creiem ( el nano de la bici i el coletas han fet molt de mal). Tenim por de sortir al carrer, avançant per la dreta als podrits partits polítics.

En definitiva: molta molta por. A tenir un fill homosexual, a no entrar a la Universitat, a no tenir una feina fixa, a que el Barça perdi davant el Reial Madrid. I el que és més greu: por a mirar-se al mirall i meditar, por al silenci, por a tancar la tele. Por a ser diferent.

Deixem-ho aquí, al senyor gerent li estan agafant esgarrifances. Estiguin bonets i no siguin porucs.