El senyor gerent no és vell: és vintage

Benvolguts odiats,

En aquests temps en els que vivim on es valora més l’ara i l’aquí que no pas l’esforç (de fer alguna cosa) o la memòria (del perquè es feia així), resulta que el que es porta, el hype, la moda, és justament tot allò que ens manca. El record del passat. El rescat de temps pretèrits. El construir la nostra personalitat en base a unes receptes caduques que fa temps envelleixen en un racó fosc d’un traster estrany (i de la memòria col·lectiva).

Volen causar furor? Vesteixin l’americana d’un desconegut que va viure fa mig segle. Volen marcar una personalitat pròpia? Portin un rellotge de cadeneta, o uns botins rescatats de qualsevol mercat d’encants. Ara bé, no preguntin d’on van sortir aquests objectes i peces de roba, ni qui els va portar i què va fer amb ells. Llueixin per lluïr. Res més. Recuperin el passat però vagin en compte, no malmetin la capa d’ignorància i el paraigues d’amnèsia que ens protegeix.

De tot això se’n diu vintage, saben malparits? I el que va començant sent un remember amb més o menys causa social (anti-consumisme, preservació de recursos, reciclatge....) ha acabat sent una etiqueta que marca el prestigi social (puto màrqueting) i que, caramboles de la vida, torna a generar allò que es volia evitar: moda, consum, producció massiva,... i en definitiva, descontextualització

El senyor gerent els avisa que ara el que mola no és ser creient i anar a les liturgies d’IKEA (dissabtes sants de peregrinatge). .. ara el que és un must és tenir un escriptori de fa 50 anys (si és de tendència industrial millor) que, lluny d’exercir la funció per la que va ser crear, decora un tram de passadís, o un racó del menjador.

I saben què passa fills de puta? Saben què és el que defineix aquesta nostra societat capitalista? Que la demanda crea l’oferta. Així, el vintage s’ha convertit en un negoci.

Xancles vintage... ! quí s'atreveix fills de puta?

Aquell escriptori, peça única, recuperat ja sigui d’algun dels vells vapors tèxtils modernistes que copaven els nostres rius o de les grans factories que brotaven fa molts anys a les riberes del Mississipí, o aquella màquina d’escriure Lettera dels seus pares... ara es produeixen com xurros en factories de l’extrem orient amb materials contemporanis i es ven per internet entre diversitats de portals webs que abracen la causa vintage, però que en realitat el que fan és confondre els conceptes (uuhh? vintage o retro? vet aquí la qüestió).

Que curta que és la memòria oi? Que gloriós i glamurós és el passat, però que futut és caure en l’oblit...


Estiguin bonets.