El senyor gerent taral·leja

N'estic fart,
del nihilisme urbanita,
de les ulleres de pasta,
dels setciències de bar
i de l'orgull pagès.

No en puc més
de les mentides dels progres,
dels rancis de l'altra banda,
dels gurús orientals
i dels profetes del canvi climàtic.

Tanco els ulls i només veig voltors, i el ressol.
Obro els ulls, obro els ulls i veig la dona de la presó.

Tanco els ulls /Obro els ulls
Roger Mas, A la casa d'enlloc (2010)




Estiguin bonets.

El senyor gerent els vol escalfar una mica en aquest dia tant fred

Llegiu, pudrits, llegiu

En un moment determinat vaig sentir un contacte en un punt precís, entre el braç i l’esquena, a l’altura de les primeres costelles; millor dit, eren dos contactes diferents, a la dreta i a l’esquerra. Per la banda de la senyoreta Makiko, el d’una punta tensa i com polsant , mentre que per la banda de la senyora Miyagi, el d’una pressió insinuant, de fregament. Vaig comprendre que, per una casualitat rara i gentil, m’havien fregat en el mateix instant el mugró esquerre de la filla i el mugró dret de la mare, i que havia de concentrar-me amb totes les meves forces per no perdre aquell venturós contacte i per apreciar les dues sensacions simultànies, tot distingint-ne i confrontant-ne les suggestions. (Pàg. 170)
Calvino, Italo. Si una nit d’hivern un viatger
Barcelona: Edicions 62, 1987

El sudor estaba haciendo que se le corriese el maquillaje. De repente se estrecharon sus ojos. Yo estaba sentado en el borde de la cama. Se arrojó encima mío antes de que yo pudiera reaccionar. Su boca abierta presionaba la mía. Sabía a esputo y cebollas y a vino rancio y (me imaginaba) el semen de cuatrocientos hombres. Empujó su lengua dentro de mí boca. Estaba espesa de saliva, me ahogaba y la eché fuera con una náusea. Se puso de rodillas, me abrió la bragueta y en un segundo mi floja picha estaba en su boca. Chupaba y movía la cabeza. Martha llevaba una pequeña cinta amarilla en su corto pelo grisáceo. Tenía pecas y grandes lunares marrones en su cuello y mejillas. (Pàg. 28)
Bukowski, Charles. Factotum
Barcelona: Anagrama, 2006

- Em sembla que has vist massa pel·lis porno -li vaig dir amb una rialla.
- Potser sí -va fer la Midori-. Però és que m'encanten. ¿Vols que un dia n'anem a veure una?
- D'acord. Quan vulguis.
- ¿De debó? Quina emoció. Anem a veure'n una de sadomasoquisme. Una que peguin a la noia amb un fuet i l'obliguin a pixar davant de tothom. Això m'encanta.
- D'acord.
- ¿Saps què és el que m'agrada més de les sales X?
- No en tinc ni idea.
- Sentir com la gent empassa saliva quan comença una escena de sexe -va dir-. Aquest soroll és genial. És tan entendridor... (Pàg. 196)
Murakami, Haruki. Tòqui Blues
Barcelona: Empúries, 2005

- Ven conmigo, pequeño. –Le lleva al dormitorio. El se tumba boca arriba, levanta las piernas hasta la cabeza y las sujeta abrazándolas por las rodillas. Ella se arrodilla y le acaricia los muslos, los huevos, hace correr los dedos por el perineo. Le separa las nalgas, se inclina y empieza a lamer el ano, describiendo un lento círculo con la cabeza. Oprime los bordes del orificio metiendo la lengua más y más adentro, haciéndole cerrar los ojos, retorcerse. Los huevos apretados, pequeños...


Una gran perla guarda equilibrio sobre la punta de la pija circuncisa. La boca se cierre sobre el glande. Chupa rítmicamente, subiendo y bajando, haciendo una pausa al llegar arriba y moviendo la cabeza circularmente. Una mano juguetea suavemente con los cojones, se desliza hacia abajo y hace entrar el dedo del medio por el culo. Cuando chupa hasta la raíz de la polla, le da golpecitos burlones en la próstata. El chico sonríe con una mueva y se tira un pedo. Ahora ella se la chupa frenéticamente. El cuerpo empieza a contraerse, se encoge frenéticamente. El cuerpo empieza a contraerse, se encoge hacia el mentón. Cada contracción va siendo más larga.


- ¡Yyyyyyyy! –grita el chico, los músculos tensos, el cuerpo entero tratando de vaciarse a través de la pija. La chica bebe el semen que le llena la boca a borbotones calientes. El otro deja caer las piernas sobre la cama. Arquea la espalda y bosteza. (Pàg. 97)
Burroughs, Williams S. El almuerzo desnudo.
Barcelona: Anagrama, 1989




(Les calces de les dones van ser una decepció terrible quan vaig emprendre la meva carrera de cohabitació. No em vaig recuperar mai del tot del xoc de descobrir que les dones fan igual que nosaltres: guarden les millors per a les nits que saben que dormiran amb algú. Quan vius amb una dona, aquestes calces ja són velles, apareixen sobtadament parracs encongits i pelats de M&S per tots els radiadors de la casa; aquells somnis lascius de l’edat adulta com una època en què estàs envoltat d’encaix exòtic pels segles dels segles amén... aquells somnis esdevenen pols.) (Pàg 46) 
Hornby, Nick. Alta fidelitat.
Barcelona: Columna, 1995

Llegiu, pudrits, llegiu

Li passo la mà esquerra per sota del cul fins a arribar-li a la polla. La té tan dura com una pedra allargassada recoberta amb una pell tibant i càlida. Li introdueixo amb més força la llengua al cul i mantinc amb fermesa la mà tancada al voltant del gland. Desitjo que s’escorri amb totes les seves forces a l’interior dels meus dits completament tancats perquè tot li surti per l’orifici que la mà deixa al final. I això és el que passa. No té alternativa, jo no li deixo anar el gland. El tinc ben agafat. Torno a obrir els ulls. Està fet un guarro, aquest Robin. No puc reprimir el riure. Estic molt contenta de tenir aquesta imaginació tan calenta en situacions d’emergència. La veritat és que no em cal cap tele per distreure’m. (Pàg. 145)
Roche, Charlotte. Zones humides
Barcelona: Proa, 2009

El senyor gerent ja ha estat aquí

Va passar fa anys i panys, quan el senyor gerent era un marrec i en un diumenge assolellat, la família va decidir baixar a Can Fanga amb tren, passar el dia a la urbs, i aprofitar per treure el nas al cony d'obra del temple.

De la visita, el senyor gerent, encara amb pantalons curts i sense pèl al bigoti, no en recorda ni vel·leïtats arquitectòniques ni flamarades de sentiment religiós... la veritat és que el senyor gerent, la única visió que té gravada a foc i a merda de colom al seu cervell són les interminables escales de les torres, per què un cunyat de la família es va entossudir a pujar i baixar-les totes.
Tant va ser així que, entre la calor del matí primaveral, el cony d'escales, la pudor a restes orgàniques varies que perfumaven les diferents alçades de la torre (des de trossos d'entrepà aixafat per centenars de peus, a esquelets d'aus mig dissecades i podrides a qualsevol forat de la paret, passant pel típic aroma de pixadeta de dos dies de bocage contra la paret que algun dia tenia que ser santificada), i la marató del fill de puta del cunyat, el senyor gerent va agafar tal sopòncio que fins a la data no ha tornat a posar peu a l'edifici mimat de Barcelona.

I avui, per segona vegada, la Sagrada Família li causa un altra sopòncio al senyor gerent. Perquè de bon matí veu al diari (de llegir-lo ja no el llegeix, només se'l mira) les putes cues de gent que s'han fotut aquest cap de setmana per anar a veure l'edifici de marres.

I al senyor gerent només li venen dos pensaments al cap:
Pensament 1:  la gent és garrepa de collons i es vol estalviar l'entrada al circu eclesiàstic familiar aquest, vistos els preus "populars" d'entrada al recinte un dia qualsevol. I per fer-ho és capaç  d'aguantar estoicament com autèntics fills de puta, hores i hores de cua, drets, exposats als elements, veient la façana del Subirachs, fent el sord als "paquis" que venen quinqualla i perdent-se l'hora del vermut. Ara, si després els preguntes a tots aquests 43.000 interessats en visitar la "sagrada barra lliure", que perquè hi ha 18 torres, i no saben que representen a 18 fulanos que sortien al Nou Testament, o quantes columnes de doble gir han vist al costat dels paraboloides hiperbòlics (que ve a ser la columna on s'ha repenjat la xavala per fotre-li l'afoto i acomplir amb la cerimònia de JO HE ESTAT AQUÍ ( i m'he estalviat l'entrada), segur que es queden amb cara de tontos. Perquè no s'enganyin, fills de puta... aquest és l'interès que té la gent en visitar tutto gratis tots aquests reductes infectes.

Pensament 2:  el tinglado o secta cívico-religiosa que gestiona la Sagrada Família és garrepa de collons també. Com pot ser que amb aquests preus "familiars" no només no hagin acabat ja la puta obra, sinó que, a més a més amb tot el recaptat durant aquests anys, no s'hagin vist en cor de fotre un camp santificat de golf "club priveé"per monaguills, monges i beates al parc de la Ciutadella, o una casa de barrets episcopal al castell de Montjuïc?.
Tampoc s'entén com els organitzadors del cotarro es deixen perdre la morterada de calés que suposen les, per exemple, 43.000 visites gratuïtes d'aquest dissabte ( que a 12,50€ surten a més de 500.000 ieurus, oi?), a més a més de les que ja porten fetes en dissabtes precedents i les que queden en propers dissabtes.

En tot cas, recordin que aquesta construcció no disposa de permís d'obra actualitzat de l'Ajuntafems, i que la secta cívico-religiosa ha pressionat a l'Ajuntafems per retirar el projecte d'estàtua als Gais i Lesbianes de la plaça del costat (que ja m'explicaran vostès també, quina feinada que tenen aquesta colla de maricons!)

Au, estiguin bonets i aquest dilluns no es fotin gaire malalts.

El senyor gerent somnia pa

Dia 6, dia de reis. Alegria infantil escandalosa a partir de les 8 del matí. Papers d'embolcallar, llaços, paquets, nervis, emocions, rialles i ocasionals llàgrimes en la gran majoria de llars amb nanos.

Fins aquí tot normal. Inclòs a cal senyor gerent, on el 66% de la trouppe de petits xurumbels encara no entén un borrall del què passa durant aquests dies, i només el 33 % exerceix i reclama el seu dret "monàrquic".

Però, uns quants papers de regal arrugats després, el senyor gerent se li acut agafar de terra un tros de cartró pertanyent a un fragment de capsa que contenia un nino, i es fot a llegir la lletra petita. I aquesta dise:

Característiques de la joguina: so, color, moviment
Benefici pel nano:

descoberta
 destresa
imaginació
coordinació de vista i tacte
tocar i sentir


ahhhhh, el senyor gerent, que de petit li agradava jugar a indis i vaquerus se li en va l'olla....mmmmmm........descoberta,.....destresa,......imaginació,..... coordinació de vista i tacte....tocar i sentir.... I tot d'una, el seu subconscient fill de puta li revela quin era el seu regal preferit per aquesta diada, el regal perfecte per descobrir (o destapar, com vulguin), per imaginar (sluuurp), per coordinar  (que duri més de 7 minuts, que duri més de 7 minuts, que duri més de 7 minuts, seré bo, seré bo, seré bo, no pateixo ejaculació precoç, no pateixo ejaculació precoç), i sobretot, per tocar i sentir ( i no cal dir més, no?)...

Wish list del senyor gerent

I vostès, ja han baixat els cartrons al contenidor blau, fills de puta?
Estiguin bonets i comencin a cremar el cony d'arbre de nadal i a fer una razzia pel pessebre de merda.

El senyor gerent caga un haiku

Oh, puta caldera de gas,
que a les 7,15 AM m'has deixat tirat
amb mig cos ensabonat.

Oh que puta quets
que m'has fet endurir l'esperit,
l'ullet del cul i l'escrot.

Oh caldera dels collons,
t'has quedat a gust
fotent-me aquest disgust.

El senyor gerent els adreça les primeres paraules de la segona dècada

Buenuuuuuuu..... el dissabte es lleva gris i tapat. La tristor del dia és comparable a la de l'any que acabem de deixar. Però en fí; ja està...ja tenim el primer dia, l'any i la nova dècada desvirgats. I ara què? Doncs ara a treure's les lleganyes tot fullejant la premsa online i....

Alto!!!!! Valga'm déu...El senyor gerent ha quedat garratibat, anopremut, i raboretret. No dona crèdit al que està veient....

Unes mosses d'esquadra fan un calendari pels seus companys

(...moments de meditació i de repòs del múscul cardíac...)

Un cop refet de l'impacte, el senyor gerent comença a barrinar al respecte de l'oprobi visual al que s'ha vist exposat, sense cap avis previ per part del diari:

Primera arrojada (sobre el suposat erotisme):
En un gest de sinceritat inaudita, ja d'entrada el senyor gerent reconeix que ell és lleig de collons, però... glups!... aquestes ties (mosses d'esquadra, recordin) foten por, molta por.
A banda de txitxes resistents al photoshop, i de les màscares preservadores de l'anonimat, les expressions de les diverses cares d'aquestes paies semblen tretes d'una aglomeració al quarto de bany amb sobredosi de restrets.  
D'altra banda, al menys en aquesta foto, l'erotisme brilla per la seva absència i el bodegó en qüestió sembla més una instantània d'una fàbrica de bistecs que no un posat estudiat de lagarta trempanabos.
Si el senyor gerent fos un "company" mosso d'esquadra (els déus el guardin), estaria ben indignat.

Segona arrojada (sobre la conveniència):
Polis que es despiloten? Polis que es foten màscares a la cara?  Polis que barregen armes de foc amb llenceria fina?  Ui, ui, uiiiiiii el senyor Felip Puig, aka Barrufet Orejones, aka Barrufet Antipàtic, aka Barrufet Mossegador, tindrà feina com a conseller d'Interior. A no ser que també surti a la foto...

Tercera arrojada (sobre l'objecte):
No existeix cap altre argument per vendre uns quants putos calendaris que el culte al cos? (malgrat aquests cossos en concret)

Quarta arrojada (sobre la iniciativa):
Fins quan durarà el tema dels calendaris corporatius?. Cada final d'any el mateix... bombers, municipals, dependentes dels mercats ... ara les mosses...  Ja només manca que el proper Nadal fotin el calendari eròtic els del Concili Vaticà (amb la sotana ben alçada però sense criatures a quatre grapes, és clar).
Tot plegat, peixateres, polis, bombers, i ara mosses, foten més pena que gloria, i s'acosten més a la caspa que no una altra cosa, no troben?.

Cinquena arrojada (sobre el missatger):
Bravo per la premsa. Una altra noticia recurrent omple les seves pàgines. Una altra reiteració. Un altre contingut sense interès per a ningú, i que ens endossen sense contemplacions. Els pixatinters comencen l'any mantenint el mateix nivell de merda en els seus criteris periodístics. La creativitat i la investigació brilla per la seva absència i l'estereotip vanal s'imposa sense manies i es constitueix com el paradigma vertebrador de la gran majoria de premsa.

Sisena arrojada (sobre res):
Les femi-nazis estaran contentes.

Bé...doncs res. Puto any 2011 que comença ennuvolat...
Estiguin bonets.