Benvolguts desgraciats,
Han de saber que a l’època en que el senyor gerent era un mocós emprenyador sense pels a la tita, els nanos i nanes
namés tenien un aparell electrònic d’esbarjo: la televisió.
Però, a diferència del que passa ara, aquesta no sempre era a la seva disposició. Heu de saber, millenials fills de puta
*, que
allavontes la tele era un aparell (gairebé un ritus) familiar. Això vol dir que es compartia entre tots els membre de la família, encara que evidentment, el control el tenien els pares. Ah!, que
no sabeu què vol dir compartir? ... bé, aneu a la merda.
Per cert, malparits,... no, la televisió dels collons no tenia comandament a distància, tampoc.
Si volies canviar de canal et feies fotre i, o aixecaves el cul de la cadira (sofà diuen? ha, ha, ha...) o et xupaves tota la programació d'un únic canal
Aquell aparell
no era la televisió que coneixeu ara. Era una entelèquia en blanc i negre, amb només dos canals que podies mirar únicament de 6 a 8 del vespre entre setmana o després de dinar els dissabtes o diumenges.
D’aquella època el senyor gerent recorda gaudir de certs programes infantils i de tantes altres sèries (la surrealista i creativa producció en català de TVE-Catalunya “
Terra d’Escudella” els dissabtes al matí; les aventures de "
Sandokan" i de l’"
Orzowei" els diumenges al migdia; "
Espacio 1999" les tardes dels divendres, -sèrie que el senyor gerent mirava
amb delit i reverència tot tornant de comprar del mercat amb els pares...-) que varen curtcircuitar la realitat quotidiana a tots aquells que, com el senyor gerent, aixecaven només 4 pams de terra i vestien pantalons de pana i pullover.
És a dir,
la televisió, malgrat el blanc i negre, ens oferia finestres cap a altres mons, altres èpoques i cap a altres realitats. Ens feia treballar la imaginació. Quedint-se amb això. Ens feia treballar la ment.
No importava que a les pel·licules del Tarzan -a la “
Sesión de Tarde” dels dissabtes havent dinat-, la selva fos dominada per una gamma de grisos (que sovint amagava el cartró pedra de l'atrezzo); que les lianes amb les que Tarzan circulava –sense T10- per la jungla fossin cordes amb quatre fulles de pega enganxades de manera maldestra. Tant hi feia que a les pelis de pirates, el mar fos una sopa grisenca. No importava que la fumera de les canonades i les flames només fossin blanques o negres o grises, o que les banderes i ensenyes pirates fossin totes, totes, del mateix color. La imaginació que llavors teníem (que ens vèiem obligats a tenir), ho suplia tot amb escreix.
On el gris manava, nosaltres veiem arbres tropicals verdíssims. On el blanc imposava la seva neutralitat nosaltres hi veiem oceans blavíssims (piscines) solcats per naus imponents (maquetes ) amb banderes a tot vent (draps de diferents dissenys).
El que el senyor gerent els ve a dir, és que
llavors, els nanos i nanes, teníem un nivell d’exigència tècnica molt baix.
D’una banda, perquè la tecnologia televisiva i les seves prestacions eren limitades. Però de l’altre perquè ningú ens havia ensenyat,-i nosaltres tampoc ens ho podíem ni imaginar- com intepretar –decodificar en diuen els experts- el què veiem.
I sobretot les ganes, les ganes de creure-nos-ho tot. Aquestes ganes que ens feien veure la pel·lícula – i gaudir-ne- encara que l’àudio fos horrorós (el nyigo-nyigo dels violins de les pel·lícules de lladres i serenos, no importava que fos una melodia maravellosa, s’escoltava amb una qualitat i equalització
similarts a una patada al fetge); no importava que els doblatges tinguessin aquelles veus tant afectades, típiques del NODO i sovint sense cap relació entre veu i personatge;
ah!, i el de menys era que el format no fos panoràmic (que collons era el format llavors?) i per tant les pelis, la gran majoria, s'emetien retallades respecte al format original.
Als nanos i nanes de llavors, els aspectes tècnics se’ls en fotia. Només volien diversió, passar-ho bé, distreure’s i descobrir. El que volien era contingut. I si aquest era tècnicament deficitari, era igual. Tenien la imaginació per complementar el que veien.
 |
| Nen imaginant (espècie en perill d'extinció) |
Però ah! Bandarres... Passen els anys. Els nens de llavors veuen com els creix pel al pit i a les orelles i es fan pares panxuts. Les nenes passen dels llacets i les cuetes a les malles marca-figues i, plop!, es fan mares.
I de passo, la tecnologia analògica esdevé digital.
Les teles creixen de tamany, perfeccionen les seves prestacions i afegeixen noves utilitats dignes de la ciència ficció. Però, ailàs!, tenen la guerra perduda. Apareixen noves pantalles. Més petites i cabrones.
 |
| Bonica -i quotidiana- estampa de relació familiar rica i plena |
Són més atractives i adictives perquè són portàtils i, per tant, potencien un ús individual (allò que dèiem de compartir, cabrons!), i
proposen una altra mena d’oci: fer bandera de la banalitat i de l'ego.
Ara bé,
la nova tecnologia també imposa un nou imperatiu: l’obsolescència. Ara ja no només cal valorar el contingut (que també) que emeten les diferents pantalles. Ara també s’han de valorar les prestacions, la qualitat, i la velocitat de procés dels ginys electrònics.
És aquí quan l’espectador es transforma en consumidor.
 |
| Uh-Uh... algú ha apagat el llum? |
L’ordinador i el portàtil, quant més RAM i espai de disc dur millor, i què dir del processador? El millor que hi hagi, és clar.
Tic-tac, tic-tac. Apareixen els mòbils i les tauletes. I segueix imperant la necessitat per tenir el millor aparell per fer..., per fer..., per fer què, colla de cabrons?.... trucar? NOOOOO.
Ara els mòbils ja no són telèfons. No serveixen per comunicar-se amb la veu de manera sincrònica.
Són ordinadors portàtils. Assistents personals, majordoms electrònics (ens diuen). La veritat és que
funcionen com vacunes: inoculen el virus de la passivitat entre la població: a base de multiplicar opcions (falses necessitats) anul·len la capacitat de prendre decisions... de pensar. De treballar la ment. No et permeten triar,
són ells qui et proposen què fer i com passar el temps (cada cop més, lladres de temps).
I vet aquí com ha girat la truita.
Els nens i nenes d’avui en dia, amb bambes de marca (que no fan servir per fer esport) i amb samarretes d'equips de futbol (que sovint només han vist
per la tele pel mòbil) i amb gorres que semblen orinals capgirats, no es deleixen únicament per veure aquella pel·lícula o per jugar a aquell videojoc. Els xavals el que ara
busquen, cerquen, o demanen prioritàriament són els aparells. La tecnologia dels mòbils, les tablets, les teles... però no, no qualsevol. Ha de ser la millor, la més gran. Ja no serveix la tele en HD. Ara ha de ser la tele 4K o, els més fills de putes, la 8K. Per què? per utilizar-la al seu gust? No, per ser-ne servidors i per tenir el mateix que té el ramat.
Atenguin!: Ara ja no mana el contingut. Mana el medi. Mana l’aparell.
Ara un nen o nena veu una de les pel·lícules o series que 20-30-40 anys enrere copaven els únics dos canals de TV existents i el primer que fa es queixar-se de la mala qualitat, de lo cutres que eren aquelles produccions, del poc atractiu visual (muntatge, cromatisme...). És a dir,
yonkies de l'estímul visual. D'aquelles pautes de producció de qualsevol construcció textual (pelis, sèries, videojocs, apps, infografies, powepoints) que -atractives per la seva simplicitat i globalment acceptades (
visual thinking en diuen els fills de puta)- han mamat des de petits.
No volen (ni poden) decodificar, només consumir. No volen ni pretenen triar, només entomar. I la gran broma és que, mentre ens alarmem perquè creiem que aquesta moderna tecnologia fomenta l'individualització, el tancament en un mateix, el que fa de veritat és estandaritzar a l'individu. Suprimir-li les individualitats. Normalitzar-lo. Capar-lo. El converteix en un número més del ramat.
Però iepaaaa!! No importa... passem el cap de setmana a Londres o visitem Roma amb un vol de 20 € nada/tornada. Creiem-nos que és una decisió nostra. Que ningú ens ho posat al cap. Nosaltres decidim. Com la resta de milions de rucs que volen passar el cap de setmana a Londres o a Roma.... Colla de cabrons...
Despertem? o ja ens va bé?
Estiguin bonets.
*Analitzeu-ho des del punt de vista freudià i vereu...
