El senyor gerent escriu poc i llegeix menys

Benvolguts fills de puta,

Escolti’n!
Aquest és un país amanit amb una profunda indigència intel·lectual.
I sembla que no és cosa que hagi de remetre a curt termini.
Tot indica que va per llarg.

Hola, el senyor gerent es plau presentar-los la Cultura.

I no, aquesta afirmació no és una altra frivolitat del senyor gerent, no... La frivolitat ve de part de tots aquells, potser algú de vostès fins i tot, que adopten l’etiqueta d’escriptor sense cap mena d’escrúpol, ni remordiment.

Saben què malparits? Ara, arreplegar quatre lletres i publicar-les està de moda. Sobretot entre aquella mena de gent que tot i ser vistos arreu, ningú sap del cert que aporten de positiu a la societat. El senyor gerent es refereix a aquella patuleia de tertulians i polemistes, que es pretenen entesos en tot però, ai las!, no són coneixedors de res. 

...que si el meu avi era gerent a Vallcarca

Al tantu doncs, malparits!!!

Ara només manca disposar d’uns quants minuts de tele en tal o qual debat, o ser el protegit d’alguna patum del periodisme, o que l’actualitat quotidiana et beneeixi accidentalment amb alguna escopinada d’interès mediàtic. Llavors un ja pot escriure i publicar qualsevol merda.

Si vostès s'hi fixessin (que no ho fan pas, colla d'estòlids), veurien que totes aquestes personalitats del món de la faràndula vàcua, trivial i fútil que és la tertúlia política televisiva escriuen sempre el mateix llibre. Sense excepció. En tots els casos. Sense variar. El títol pot ser diferent però...:

- que si el perfum dels carrers de Gràcia de la meva joventut no feien pudor de pixat,
- que si el meu pare era contrabandista de xinxetes durant la dictadura,
- que si els padres esculapius em va ensenyar el veritable objectiu de la vida,
- que si el meu pare tenia un barcu allà a l’Empordà
- que si el negoci familiar es remunta a època del rei Pepet
- que si vaig entrar a treballar a La Vanguardia de grum, i ara em pixo a la taula del director cada cop que vull (o cada cop que em descuido les gasses a casa)
- etc. etc...

És a dir, MEMÒRIES... estem parlant del gènere literari més egocèntric, mentider, mistificat, fal·laç, tergiversador i hipòcrita que qualsevol fill de veí pot cagar tot embrutant cent o dos-cents folis explicant que feia ell/a ( o el seu pare/mare, o el seu avi/a) un fotimer d’anys enrere.

I sabeu què, malparits?

L'autor i les seves memòries

Si aquestes memòries maquillades i tergiversades es redacten (per qualsevol ànima en pena a canvi de quatre xavos) de manera novel·lada, introduït petits detalls i girs dramàtics, aconsegueixen el producte comercial ideal pel proper Sant Jordi, emparat amb un fals halo d'intel·lectualitat que enganxa talment la merda al cul.

En definitiva, el llibre ideal pel grapat de Teresines i senyors Esteves que encara sobreviuen entre nosaltres i idoni també pels clubs de lectura de les biblioteques.

Després diuen que el món literari està saturat de novetats. Que es destrueixen cada cop més llibres (les pròpies editorials) que no pas se’n venen, que les tirades d’exemplars en català són cada vegada menors, i sobretot... que la gent cada cop llegeix menys (i en català, menys de menys)!!!

Quina colla...

Estiguin bonets i escriguin malparits, escriguin. Potser demà algun editor mefistofèlic i sense compromisos passa pel seu bloc...