El senyor gerent vol compartir amb vostès una tendra rondalla

Hi havia una vegada un petit gafapastista que no tenia la suficient claredat mental per articular 3 frases seguides. Com que la seva debilitat intel·lectual l’impedia comprendre el funcionament de blogger o de wordpress, i el seu poc raciocini tampoc no li permetia argumentar res del que pensava, va decidir apuntar-se a la moda mainstream del llibre de cares, altramendit, faisbuc.

Però, fos per la petitesa i constrenyiment mental del gafapastista, o fos pel desgraciat disseny del faisbuc i la seva insofrible usabilitat, el nostre individu semblava talment un peix fora de l’aigua i les llàgrimes li entelaven el gruixut vidre de pega de les seves ulleres negres.

Vet aquí que un bon dia, després de sortir d’una classe de tallers per a guionistes brillants, encegat pel daurat futur que li esperava, va ensopegar i va rebre un bon cop al cap amb la pantalla de 700” del seu iMac. Va ser llavors quan el petit gafapastista va tenir un moment de clarividència, reservat només a aquells ignorants que veuen (i es creuen) els programes de tendències que arrojen per la tele.

- Carai, -va dir el modernet tot posant-se a lloc l’ortopèdia visual de disseny- però si a mi, la única cosa que m’interessa (i per aquest ordre) és el sistema d’adoració d’amics i seguidors del faisbuk i la caixa de comentaris del mur...

La cara dels nostre curt amic es va il·luminar. Quan fou arribat al seu loft, va agafar tisores i va començar a retallar la pantalla del seu iMac.

- Fora perfil- exclamava el petit modernet calçat amb bikkembergs. I txas!, el perfil va ser suprimit.


- Fora aplicacions, jocs, notes... -I rip, rap, van desaparèixer els apartats que fomenten la xafarderia virtual i l’estulticia 2.0.

- Fora anuncis, esdeveniments, patrocinis i estat.

- Fora aniversaris, canals de notícies i grups – envalentit pel moment, la suor li regalimava cara avall, poc acostumat a prendre decisions.

Així, poc a poc, el gafapastista va anar perfilant el tuneig del seu faisbuk fins que es va quedar només amb la funcionalitat bàsica del mur (deixar comentaris públics) i el sistema d’adoració pagana de seguidor i amics (onanisme virtual). La cosa, mes o menys feia aquesta fila:

El gafapastista, satisfet per la metàstasi que havia generat, li quedava però, en un raconet del seu esperit, un sentiment de desassossec. Mirava, i remirava la seva obra ful, i no trobava el motiu de la seva tristesa.

Va arribar el vespre; rendit i preocupat va estirar-se al seu llit. Morfeo el va acompanyar unes hores i el va bressolar tendrament entre els seus braços. El gafapastista, poc a poc, va caure al pou dels somnis, i va caure, caure, caure…

I mentre queia, petits post-its grocs, amb missatges manuscrits, se l’hi anaven adherint al seu cos. Entre d’altres, el gafapastista podia llegir:

I va anar caient, caient…

L’endemà, el gafapastista va despertar amb la Gran Revelació completament interioritzada i assumida.
Només li quedava un detall, crear la imatge pertinent (sense la qual res existeix, res no és, res es ven) i, mancat d’idees, va giravoltar la f del faisbuc i va començar a piular…twit, twit, twiiiiit….

I el món, petits odiosos, va guanyar un nou mitjà d’alienació mental basat en una malèfic mecanisme de narcicisme vergonyós.

I vet aquí un gat, I vet aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos.

I vet aquí un gost, i vet aquí un gat, i aquest post, ja s’acabat. 

Post Scriptum: I com que res és gratis, fills de puta, estreguin una moralexa d’aquest bell i delicat conte; me l’escriuen aquí sota i, si tenen pebrots, calcin-se les ulleres de pasta negra, i la piulen talment un modernet de conte.

Estiguin bonets.