El senyor gerent alerta de la necessitat d'un sindicat de pallassos

Benvolguda colla d'arreplegats,

No els ha passat mai que (posin per exemple) un pintor, una cançó, una pornostar, un neologisme, una marca de cervesa, una app pel telefunu... que no han sentit-vist-tocat-ensumat mai tot d'una omple qualsevol horitzó on fixin la mirada?

El senyor gerent no es refereix als mecanismes calculats del màrqueting que posen i treuen els articles de moda i que creen el hype del moment mitjançant l'amplificació de les xarxes socials, no... no.

El senyor gerent els està parlant de casualitats. De fets consumats fa anys i panys i que de cop i volta, igual que l'alineació dels planetes, conjuren una mena de coincidència còsmica per alguns afortunats.

Però entre aquests no s'hi troba el senyor gerent. El nostre humil heroi de l'Odit ha tingut una carambola de coneixements casual (dir-ne coincidència còsmica podria ser massa flagrant i motiu de cesse).

I aquesta carambola l'ha fet cagar-se en la creativitat existent en el món del rock'n'roll. Passin i llegeixen, fills de puta.

Namés quatre paraules:

"TEARS OF A CLOWN"

Tot comença ara fa un grapat de mesos, ni molts ni pocs, quan el senyor gerent escolta per primera vegada el nou LP d'Iron Maiden "The Book of Souls". En aquest doble àlbum (magnífic, per cert), hi ha un tema que saben com es diu?


Cançó collonuda (2016) que els Maiden diuen que dediquen a Robbie Williams, desaparegut de forma contemporània a la creació del disc. La lletra no es per tirar gaires penals. Si ajunten joglar, bufó, Williams i pallasso, ho fan rimar amb cop de veu a la darrera síl·laba, ja tenen la feina feta. El missatge del tema? ball de màscares i tristor. Ningú m'estima. Estic sol. Psse, passi... estem aquí pels solos i els riff de guitarra, no per la literatura oi??

Però, però, però... a la sempre activa  ment del senyor gerent, una llumeta s'encenia i s'apagava... tears of the clown? tears of the clown?.... de que li sonava això al gerent?...

Van passar dies i nits, setmanes i fins i tot algun mes, va caure la fulla i van sortir grans a la cara a milions de teenagers descreguts d'arreu del món... i malgrat tot l'alerta subconscient no desapareixia, fins que un dia, tot anant cap al puticlub amb el cotxe, el senyor gerent posa un CD ratllat que porta a la guantera i voilà...!!!





Vet-ho aquí!. Un tema d'U.D.O. (2007) d'arrancada lenta que es va encabritant amb el transcurs dels minuts. Una tornada que també se't clava al cervell i t'obliga a anar-la xiulant (amb més o menys fortuna) durant uns quants dies fins que s'esvaeix en la memòria. Però una lletra trillada de tòpics de nou, de penes, de falses màscares... (creativitat fail again).

El senyor gerent, satisfet de la seva retentiva mental en una edat que ja comença a ser preocupant, llegeix, dies després, un article. Es parla dels orígens de la discogràfica americana Motown i dels primers grups que van gravar-hi, contribuint al creixent èxit del segell durant els anys 60 que va conduir a l'esclat comercials dels 70. A l'article es citen un grapat de grups i un d'ells crida l'atenció al senyor gerent: Smokey Robinson and The Miracles. Collons, deixa-me'ls buscar a veure que m'he perdut fins ara.. pensa interiorment el gerent.

I hòstia puta, hòstia puta... Sant Google li posa en primer resultat de la cerca aquest vídeo. Saben com es diu la cançó oi?


En resum: tema composat abans que els senyor gerent nasqués (1967), i que parla de nou (de fet va ser el primer) de les falses aparences i de la tristor que tots porten dins, però que amaguem als altres (puta creativitat de merda). Ara, això si, els instruments de vent i la percussió alegren el tema. Tot plegat soul de la vella escola.

- Coincidència, ocultisme, alienigenes sr. Jiménez?
- Doncs no sabria dir-li, senyor gerent.

I a partir d'aquí el què vulguin, colla de descreguts...
Només cal que entrin a l'Esputifly i tecletegin aquestes quatre paraules (quines? preguntarà el gafapastista del racó)

La darrera vegada que el senyor gerent ho va fer se li va cargolar la tita:
- parlem de gangsta rap? 2PAC va cagar un flow i unes bases amb aquest títol...
- parlem del post grunge i de les escorrialles en forma de cagarrina alternative power rock? Als The Vodoo Jets no se'ls va ocórrer cap altre títol (els molt cabrons...)
- parlem de cançó lleugera amb armonies vocals de pega? The Flying Pickets en saben molt de cantar acapella, però no en tenen ni puta idea de ser originals posant títols...Que els afusellin!
- parlem d'electrònica i BPM? si cerquen bé trobaran un tema dark dance de Suspect amb el mateix títol.

I en fi,... si volen, un altra dia el senyor gerent els pot parlar de la segona derivada; les versions que existeixen de la versió del  1967. El senyor gerent ha trobat reggae, jazz,.... però, potser no cal oi? El tema ja no dona més de si.


Estiguin bonets, i ni plorin ni fotin el pallasso, faci'n el favort.

El senyor gerent entra al programa de testimonis protegits

El senyor gerent hiverna

I mentrestant, no facin gaire mal.
Estiguin bonets.

El senyor gerent fa pudor de FLIT

Odiosos, odioses,
si aquest matí han deambulat per la zona vallesana i aledaños, i han alçat la vista cap al cel abans de les 11 del matí, hauran vist, sense cap mena de dubte, la multitud i profusió d'esteles d'avió que solcaven tot el cel.


Esteles que cridaven l'atenció per la seva llargada i per la seva tossuderia a no esvair-se. Que maques oi? Sobretot pels que, com el senyor gerent, tenien la sort d'estar a quarts de vuit del matí parats en un puto embús de trànsit, tot escoltant la loquacitat i ganes de protagonisme dels llegidors de teletips i portades de diaris de les ràdios*

Doncs JA! i una merda! Les delicades esteles dels avions que pentinen el cel.... i una merda home!!!

Han de saber vostès, benvolguda audiència, que gràcies a un grup d'acadèmics del més alt nivell, científics i especialistes valerosos, que desafien al poder i que utilitzen la Ret per traslladar les seves descobertes a la resta de la humanitat, sabem que el cony de fumet blanc que deixen els avions al seu pas no és més una operació encoberta dels poders ocults que governen el món, amb l'únic objectiu d'ensulfatar, de fumigar, de controlar en definitiva, el lliure albiri humà.

Ja tenen el paper de plata a punt?

Així, gràcies a aquests dignes prohoms de la sapiència i del mètode científic sabem que entre les fites per aconseguir amb aquestes fumeroles anomenades tècnicament CHEMTRAILS s'hi compten experiments de terrorisme molecular amb microplasma (sic), contaminació de l'aigua potable amb bari, o fins i tot, un programa de control de la troposfera i del clima del planeta, per no parlar d'efectes immediats en situacions bèl·liques (per efectes immediats han d'entendre que la palmi déu i sa mare entre els dolents).

Malgrat tot,... ...  ... costa d'empassar tot plegat, oi?

No pateixin deixebles descreguts de Sant Tomàs. Com sempre el senyor gerent recorre a la digníssima professió periodística. Aquí tenen: el testimoni valuós dels periodistes d'aquest pais; el retrat precís i concret de la realitat, la informació fidedigna en estat pur, la utilització de fonts pertinents, la contrastació de la noticia...


Però si surt a la tela serà que és veritat oi, fill de putes?
Quin troç de notícia, eh nanos?

Boeing amb complement ACME per
fer creps

Psst!

Acostint-se. Entre vostès i el senyor gerent a cau d'orella:

Collons, que bé que aniria que la Generalitat es gastés un quants calers amb un avionot d'aquests, i fotés unes quantes voltes de la Franja de Ponent, enllà. Ah, cony,...espero en candaletes el 2014. Estiguin bonets.

Inventari: allà vostès..., alguns compleixen bé la feina

* El senyor gerent els informa que a can Fuentes i a can Basté, ara s'ha posat de moda competir per recitar els hashtag  del dia, del tuiter dels collons. La gracieta és que es repeteixen com lloros en cinc minuts de diferència.. foten un ridícul del copon els fills de puta, a banda de pensar que si RAC1 ho permet, allà ells, doncs es tracta d'una empresa privada, però el botxorno plou sobre CaCalunya Ràdioooo.

El senyor gerent, com a bon blugueru, practica l'onanisme

Diguin-ne onanisme, hedonisme, fins i tot egolatria o, si ho prefereixen, diguin-ne mirar-se massa el melic.

El que és cert, i no li negaran pas vostès al senyor gerent, és que un dels vicis recurrents (i que crea un alt grau d'addicció als bluguerus) és el de consultar 1.000 vegades al dia el servei d'estadístiques del bloc, per veure si falta gaire per tal que El Terrat, Gestmusic, o Endemol truquin a casa per convidar-te a unir-se al seu equip de negres guionistes, prometen-te un joc d'ulleres de pasta negra i un compte de tuiter, com a única recompensa.

De fet, el tema de les estadístiques segueix un procés, com si fos una epidèmia gripal:

Primer et mires les estadístiques del teu misèrrim racó virtual perquè vols estar preparat per l'èxit immediat (que segur que et busca a tu i no al milió i mig de gafapastites fills de puta que també tenen un bloc amb continguts molt culs cools).

Una....dues.....trezzz....zzzz...zzzz

Així, el que més t'interessa de tota la informació del teu servei d'estadístiques és la gràfica que t'acumula les visites  i que, t'acompanya a tot hora durant els primers dies, mentre et devores les ungles amb els ulls injectats en sang a les 04:00 AM, tot esperant que passi de 4 a 5 visites (4 de les quals són les teves pròpies perquè no tens IP fix i no pots auto-eliminar-te). Aquest indicador, poc a poc, molt poc a poc, i gràcies a alguna arrojada d'OdiT ben trobada que ha circulat fugaçment  fent una mica de soroll, té alguna mínima erecció un parell de dies al mes.

Després, quan ja estàs saturat de saber quanta gent et segueix cada dia (bàsicament perquè el marcador només es dispara quan publiques quelcom i els dos o tres dies posteriors), intentes investigar quí collons et dedica cinc minuts del seu temps. Penses que deu de ser algún malparit amb molt poc criteri o algun penjat com tu. És per això que comences analitzar el trànsit i les procedències de les visites al teu ciberpou de merda.

Dues,... dues visites en un més. Wauuuu !!

En aquest punt, comences a detectar que el tio raro que et deixa comentaris de tant en tant, sempre ve de la mateixa url, i per tant hi cliques a sobre i....tatxaann....acabes de descobrir que el penjat aquest també té un racó electrònic on aboca les seves misèries i que escriu (merda amunt, merda avall),  paranoies similars a les teves.

Més tard, quan ja tens detectada una esfera de coneguts virtuals més o menys estables (l'esfera... no els coneguts, alguns més inestables que l'einsteni), t'interesses també per les visites anònimes, o per com et busquen a Guguel o a la resta de cercadors, o per quin cony d'extrany rebot casual t'ha entrat al bloc una visita de Corea del Sud, o veus un log d'una pàgina del teu bloc traduïda a l'àrab... I vas passant l'estona i els dies així, fins que et canses i estàs una temporada que tant et foten els números, i que tant et fot si et visita algú, perquè ja en tens prou en veure comentaris dels quatre habituals del teu cercle al bloc. Llavors l'esfera necessita un adjectiu: endogàmica

Quí és el fill de puta de l'Odisfera, eh?, quí? quí?... el negre?

Aquesta darrera etapa esdevé, al menys en el cas del senyor gerent, quan el bluguera ja té una certa història de posts al seu darrera i té una mínima presència a la blogosfera. Ja s'ha fet un espai en el món dels bits, s'ha dotat d'una personalitat virtual diferenciada, disposa d'una bateria de continguts i temes amb els que pot preveure i calcular l'abast de cada arrojada i les reaccions que pot causar, o adquireix la suficient habilitat en detectar determinats temes de l'actualitat de merda (dia sí, dia també), i fer-ne una hàbil i demagògica arrojada.

I, en fi senyors, què els ha de dir el senyor gerent que vostès no coneixin pas?

Ara però... ara que no ens escolta ningú...el senyor gerent els vol confessar que l'altra dia es va tornar a mirar les estadístiques. I.. collons; encara li tremolen les cames. No, no pas per l'èxit aclaparador, ni pel desbordament de visites, ni molt menys per tenir una saturació crònica de comentaris en cada post, no...no...

Per puta casualitat, el senyor gerent va anar a mirar l'apartat que rastreja les paraules clau per les quals t'han trobat a la Ret; és a dir, els termes amb els que la gent creu que pot trobar el que està cercant.

Ho han comprovat vostès? El seu servei d'estadístiques de merda els hi dona aquesta opció? Facin-ho...

El senyor gerent hi ha trobat:

• termes normals: totes les combinacions que es puguin fer amb "senyor" "gerent" i "el": el senyor gerent, el gerent, gerent, el gerent, senyor gerent,...

• termes no tant normals: inclouen errors de tecleig, faltes ortogràfiques, abreviacions: siñor geret, gerrent, sr.gerent, el senyor gernet, etc...

• termes amb alguna relació: surfzone, el dia de la teta, odi, odisfera i altres termes que segurament vostès també trobaran en les seves estadístiques...

• i finalment el termes inquietants: per exemple, fills de puta d'hisenda (contundent, però el senyor gerent s'hi reconeix), què és la pols, (cerca filosòfica o directament mongòlica, vagin a saber...) i tatxan!!!!!....NOIS PELANT-SE-LA  (ñ¨{##gr%& la mare quem va parir !!!!!).

Mirin, mirin les seves estadístiques i expliquin què hi troben,  si no es trenquen abans coll i barres caient de cul a terra.

Estiguin bonets.

El senyor gerent vol compartir amb vostès una tendra rondalla

Hi havia una vegada un petit gafapastista que no tenia la suficient claredat mental per articular 3 frases seguides. Com que la seva debilitat intel·lectual l’impedia comprendre el funcionament de blogger o de wordpress, i el seu poc raciocini tampoc no li permetia argumentar res del que pensava, va decidir apuntar-se a la moda mainstream del llibre de cares, altramendit, faisbuc.

Però, fos per la petitesa i constrenyiment mental del gafapastista, o fos pel desgraciat disseny del faisbuc i la seva insofrible usabilitat, el nostre individu semblava talment un peix fora de l’aigua i les llàgrimes li entelaven el gruixut vidre de pega de les seves ulleres negres.

Vet aquí que un bon dia, després de sortir d’una classe de tallers per a guionistes brillants, encegat pel daurat futur que li esperava, va ensopegar i va rebre un bon cop al cap amb la pantalla de 700” del seu iMac. Va ser llavors quan el petit gafapastista va tenir un moment de clarividència, reservat només a aquells ignorants que veuen (i es creuen) els programes de tendències que arrojen per la tele.

- Carai, -va dir el modernet tot posant-se a lloc l’ortopèdia visual de disseny- però si a mi, la única cosa que m’interessa (i per aquest ordre) és el sistema d’adoració d’amics i seguidors del faisbuk i la caixa de comentaris del mur...

La cara dels nostre curt amic es va il·luminar. Quan fou arribat al seu loft, va agafar tisores i va començar a retallar la pantalla del seu iMac.

- Fora perfil- exclamava el petit modernet calçat amb bikkembergs. I txas!, el perfil va ser suprimit.


- Fora aplicacions, jocs, notes... -I rip, rap, van desaparèixer els apartats que fomenten la xafarderia virtual i l’estulticia 2.0.

- Fora anuncis, esdeveniments, patrocinis i estat.

- Fora aniversaris, canals de notícies i grups – envalentit pel moment, la suor li regalimava cara avall, poc acostumat a prendre decisions.

Així, poc a poc, el gafapastista va anar perfilant el tuneig del seu faisbuk fins que es va quedar només amb la funcionalitat bàsica del mur (deixar comentaris públics) i el sistema d’adoració pagana de seguidor i amics (onanisme virtual). La cosa, mes o menys feia aquesta fila:

El gafapastista, satisfet per la metàstasi que havia generat, li quedava però, en un raconet del seu esperit, un sentiment de desassossec. Mirava, i remirava la seva obra ful, i no trobava el motiu de la seva tristesa.

Va arribar el vespre; rendit i preocupat va estirar-se al seu llit. Morfeo el va acompanyar unes hores i el va bressolar tendrament entre els seus braços. El gafapastista, poc a poc, va caure al pou dels somnis, i va caure, caure, caure…

I mentre queia, petits post-its grocs, amb missatges manuscrits, se l’hi anaven adherint al seu cos. Entre d’altres, el gafapastista podia llegir:

I va anar caient, caient…

L’endemà, el gafapastista va despertar amb la Gran Revelació completament interioritzada i assumida.
Només li quedava un detall, crear la imatge pertinent (sense la qual res existeix, res no és, res es ven) i, mancat d’idees, va giravoltar la f del faisbuc i va començar a piular…twit, twit, twiiiiit….

I el món, petits odiosos, va guanyar un nou mitjà d’alienació mental basat en una malèfic mecanisme de narcicisme vergonyós.

I vet aquí un gat, I vet aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos.

I vet aquí un gost, i vet aquí un gat, i aquest post, ja s’acabat. 

Post Scriptum: I com que res és gratis, fills de puta, estreguin una moralexa d’aquest bell i delicat conte; me l’escriuen aquí sota i, si tenen pebrots, calcin-se les ulleres de pasta negra, i la piulen talment un modernet de conte.

Estiguin bonets.

El senyor gerent davant l’onanisme de les xarxes socials (part two)

Aquest article ha passat els millors
filtres de qualitat

El senyor gerent s'enrotllava ahir amb que les xancres socials han interromput en l'espai natural de totes les aplicacions basades en la web, per imposar el seu propi paradigma: fer-ho fàcil, fer-ho senzill, però fer-ho controlat i fer-ho banal. També deia que aquest procés ha tingut la col·laboració dels mitjans de comunicació.

De fet, la gent entra a les xarxes per veure i experimentar en primera persona tot allò que vomiten acompasadament els diferents mitjans de comunicació, rehens de la modernitat dictada per un grapat d’empreses, de la manca de rigor informatiu en els seus barems editorials, i de la necessitat bestial d’omplir espais amb el que sigui.

Parlant amb plata: a la gran majoria de la gent se li’n fot una merda el teu perfil, el teu historial, el teu número de seguidors, i tots els tuits, retuits i refregits que puguis cagar. La majoria de la gent entra a les xarxes socials per curiositat i per testimoniar per ells mateixos, tot allò que diuen ràdios, diaris i teles. Alguns (intel·ligents) constaten que és una enganyifa, una estafa, o, el pitjor, un intent de controlar la lliure expressió a internet i cenyir-la a un ghetto virtual que només cal posar de moda perquè la gent hi entri voluntàriament i en ramat. La resta (la majoria) naveguen, cliquen, proven i potser es fan algun perfil propi sense cap altre objectiu que poder dir que ell també forma part d'allò que surt per la tele i de la que tothom en parla, i no semblar un ignorant.

Ara bé, hi ha una massa crítica d’individus, de perfil ductil, aborregat i manipulable que fan de les xarxes socials el seu sostent vital, la seva raó de ser.

Dintre d’aquest col·lectiu trobem els que fan servir, per exemple, el Facebook amb les seves dades personals autèntiques. Aquest, acostumen a tenir la ment limitada, una formació deficient i un cert retard cognitiu que els fa subscriure a totes les app i pluguins que es troben casualment per davant en el seu dia a dia a les xancres socials (aplicacions que van xupant les dades personals, el seu historial i el seu perfil de navegació,... o és que no saben que Facebook no és més que una gran base de dades que es ven al millor postor?).
Aquesta gent assimila Facebook (o els seus clons) a un pati de xafarderes entre setmana i a una “boite” on tirar la canya, els festius. Són aquells que d’aquí 3, 4 o 5 anys es veuran abocats al suïcidi perquè descobriran que no poden esborrar les fotos compromeses (penjades sense miraments al Facebook), o esborrar referències i etiquetes que algú els ha penjat per putejar-los, o parar comentaris racistes, sexistes, subnormalistes en general, difosos allende les xancres socials de manera multiplatafòrmica (ei... quina paraula més xula... el senyor gerent ja ho té això).

Au... tinguin.
Perhaps l'inici d'una llegenda
urbana de merda?

Entre aquesta massa també hi trobem els que fan servir intensivament twitters, facebooks, tuentis, HI5, i similarts (en combinació, per separat o a la vegada) i que, a més a més, amb identitat real o ficticia, en fan bandera. Els personatges que formen part d’aquest bàndol són, directament, capullus integrals.
Són tots aquells que es taquen les calces/calçotets només que algú els esmenti les xancres socials més comuns. En ocasions poden arribar a l'ejaculació (ells) i a l’squirting (elles) si entre les xarxes esmentades n’apareix alguna de minoritaria que només coneixen ells i el fill de puta que l’ha creat. Ahh,... i no vulguin saber el que passa quan algú se’ls fot amic o li marquen algun “m’agrada” o li riuen les brometes, o també quan algun conegut es fa passar per troll i li fot canya.

En definitiva, ens venen que les xarxes socials són l’origen de les revoltes i crítiques socials i antisistema i la veritat és que tenen més èxit en convocatòries de macrobotellons; ens diuen que les xarxes socials democratitzen però el que fan és crear noves estructures jeràrquiques; ens diuen que els nostres blocs de merda estàn a punt de morir, tocats de mor per aquestes xarxes tancades d’adhessions que nomès mercadeixen amb la informació, però no la creen.

Tuit! - Tuit!
Pasta, collons, es tracta de pasta, inútil!

Ens movem entre una estructura oberta, descentralitzada, suposadament lliure (el web, la blogosfera, el P2P) i un model de plataformes tancades i centralitzades (és a dir, controlades totes per algun gran hermano amb ànsia de calers)... i tot en una societat on, quan dos es troben a l’ascensor, no es diuen ni una puta merda però quan parlen per les xancres socials, serien capaços de xupar-se la tita ad eternis.

Una operacion triunfo qualsevol, basada en l’adoració (adhesió) i la banalitat, construida amb aplicacions tancades desenvolupades amb Java o C que adormen i maten l’esperit “Fes-t’ho tu mateix amb html” i que categoritzen a l'usuari com a una mercaderia per poder-la vendre, posteriorment, al millor postor.


El senyor gerent ja està fins els collos d'aquest post i l'acaba amb una crida: Triïn putos, triïn.

Triïn entre la Web descentralitzada, lliure i sense control; trampolí d’opinions lliures i creadora d’opinió o entre un sistema de plataformes tancades, controlades i business friendly que funciona a base de pluggins i apps fetes a mida per endolcir (i amansir) l’usuari, qui només cal que es preocupi d'adorar a algú i de escalfar-se el cap redactant 128 caràcters.

Estiguin bonets.

Inventari: esborrar-se de Facebook, el mateix però amb pantalletes per tontos, per fer una escabetxina amb els botons de facebook, The twitter walls are closing in around us....., Tuiteros !!!! si teniu la tita més llarga de 128 caràcters, premeu aquí, cabrons!, Cuando el río suena,...., Sóc antifacebook, què passa?, Alternatives?

El senyor gerent davant l’onanisme de les xarxes socials (part one)

“Un fantasma recorre l’Odisfera, un fantasma gafapastista que cavalca sobre un Twitter desbocat.” (Marx)

“He tingut un somni, un somni en el que algun dia els fans d'aquest país s'alçaran i Facebook perdrà el control” (King)

El senyor gerent té molt clar que, des de l’executiu trepa fins al modernillu més fill de puta, tothom és capaç d’omplir-se la boca amb les bondats de les “Xarxes Socials” (o millor: xacres socials). Però sembla que ningú vegi la merda que hi ha al darrera d'aquestes noves plataformes d'adoració i d'adhesió.


La veritat és que la història de les xarxes socials pica fort des del moment en que el Facebook (gràcies al corresponent xute intravenós de dòlars marca Microsoft) va sortir del soterrani de friquis, early adopters, tecnòpates i horteres, per renéixer a la primera divisió del gilipollisme social.

 Així, amb aquest precedent i ara fa cinc anys, quan el puto ocellet blau comença a piular a tuitejar, els mudernillus que havien badat amb Facebook, van perdre el cul per pujar al carro del que, diuen, que és la plataforma de micro-blocs més important d’aquest puto món. De fet, així hem arribat a l’actual Twuitter farcit d’ulleres de pasta negra, celebritats agòniques, polítics modernets amb blackberry pagada per nosaltres, directors de cine egòlatres, homes d’empresa venedors de fum, aprenents de guionista que no veuran ni ensumaran mai l’èxit, emprenedors idòlatres, gent de màrqueting i consultors interessats...tota aquesta mena de fauna bacteriana que s’aferra a qualsevol cosa que sigui novedosa i la comença a corrompre.

"Però ep!!! Pareu el carro.... micro-blocs? Què collons són els micro-blocs? Vol dir que no es refereixen a micro-penis?" (senyor gerent)

 Ara bé, segons què llegeixin, què mirin i què escoltin, els faran creure que l’Internet basat en la web que fins ara feiem servir, està estirant la pota.

• Els blogs (la blogosfera) són decadents (diuen) i estan passant a la història. El problema és que s’ha de pensar massa per dotar-los de contingut i per seguir-los,... i per quatre seguidors de merda que un pugui tenir, per què complicar-se la vida?.
  
• I la wikipedia?, voltada de wikis alternatives de tots colors i condicions, de dubtes malintencionats sobre la veracitat dels seus continguts, i on cada cop que entres, et trobes un banner del senyor que la va parir demanant donacions econòmiques?
  
• I retrocedint a la prehistòria de la web,... els grups de notícies, que el senyor gerent va descobrir gràcies a que els navegadors Netscape portaven un lector incorporat de news.group, una de les primeres aplicacions de relació social i informació alternativa, no van durar gaire..., els va liquidar Google desenvolupant la seva pròpia aplicació que permetia que un grup el pogués constituir un sol individu (i no una col·lectivitat interessada que enriquia i aportava). 

Ahhh senyors i senyores.... si volen viure a la modernitat i estar a la cresta de la ona vostès han de parlar amb propietat i fer el que fa el ramat. Agafin-se les mans, tanquin els ulls i diguin amb el senyor gerent: CO-MU-NI-TAT-VIR-TU-AL



Ejem...

Les comunitats virtuals? Brrooouugghhhtttt (vomitera)... No se’n recorden que fins fa quatre dies (dos anys en realitat) el món es salvaria gràcies a Second Life? No recorden que fins i tot els fills de puta havien tingut la barra de crear diner específic per Second Life? No se’n recorden que fins i tot el pugrama 30 minuts, els va dedicar un esplèndit publireportatge reportatge? Secondlife dels collons,.... igual que Myspace, refugi de fashions i alternatius d’una banda, i adolescents histèrics de l’altra...,a la puta merda també... com Orkut, la gran aposta de Google. Algú de vostès mai en sa trista vida n’havia sentit parlar?

Que se n’ha fet del Delicious, el Menéame, el Digg it etc...? Xarxes endogàmiques de compartició de bookmarks que només les sabien fer servir quatre illuminatis...Encara hi són però en segon o tercer terme i bajando.

I de Xing, una de les primeres xarxes socials verticals pertanyent a l’àmbit professional i que, en aquest país, anava vent en popa fins que va topar amb Linkedin?

No, no senyors i nyores, ... avui es porta el que és fàcil, el que és ràpid, tot allò senzill o simple, tot allò que no requereix cap estructura mental ni cap reflexió, tot allò que permeti d’una forma ràpida i barata, publicar qualsevol parida i que la pugui veure mitja humanitat. En definitiva, avui funciona el polvo aqui te pill - aquí te mat, a pèl, sense lubricació, i no pas el cacahuet cerimoniós, sucós i suat. Avui, en definitiva, la gent està apollardada amb Facebook i Twitter.(continuarà...)

Estiguin bonets i atents a les seves pantalles.

PD: el senyor gerent escriu Tuiter com li surt dels collons, queden avisats.

El senyor gerent és socialment responsable (o què us pensàveu?)

Per això difon la doctrina mainstream...ara, després vosaltres mateixos, mamons.







Aides - Girl







Estiguin bonets.

El senyor gerent ffffffffffffffffffffuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu-

El senyor gerent fa de modista

.

Res... que el senyor gerent tenia una estoneta morta i s'ha posat el didal...

No sé..., podrien animar-se vostès i dissenyar tota la quincalla de l'Odisfera, no troben? En cara fotriem la primera puta pela, venent-la pel cony de la Teletienda i la Ret.

Estiguin bonets i no prenguin mal, malparits.

Inventari: com fer samarretes de pega
.

El senyor gerent canvia San Diògenes per San Streaming

.

Quan (allà pels 80's) el senyor gerent, juntament amb l'acné, va descobrir l'encant i la rauxa de la música i també les bondats i maldats de la literatura va veure's abocat a una mena de síndrome de Diògenes que l'obligaba a acumular discos, llibres, cassettes, còmics, TBO's,.

A més, amb l'adveniment de la informàtica en la vida del senyor gerent (que devia ser a principis dels 90's amb un PC de 2 Mb de disc dur i Windows 3.0), aquest síndrome es va desbocar i l'espai dedicat a emmagatzemar disquettes primer i cd-roms després, va anar in crescendo.

Així, avui en dia, el senyor gerent té una discoteca que recull (+ o -) al voltant de 800 àlbums.... però fa més d'un més que no en posa ni un a l'equip de música.

El senyor gerent també té una pelicuteca en duvedé on potser hi ha entre 100 - 120 títols, però, sense exagerar, potser fa 4 mesos que no en veu cap.

Vaja, el senyor gerent ja no entra en detallar-los la casetteca, ni la revisteca, perquè s'ha fotut farts de llençar material a les escombraries.

En tot cas, sàpiguen vostès, que d'aquesta situació se'n desprén un model (i si són uns fills de puta acadèmics: un paradigma): el de compra legítima, acumulació individual i consum propi, altrament dit, col.leccionisme.

Ara bé, de manera continuada, el senyor gerent ha anat tenint problemes d'espai per emmagatzemar els seus preuats tresors. I els problemes es reprodueixen tant en l'àmbit físic, com en l'àmbit virtual doncs emmagatzema al voltant de 300 Gb d'emepetresos (tot i estar segur que moltes obres no les acabarà escoltant mai), al voltant de 280 Gb d'arxiu audiovisual (bàsicament pelis velles de sci-fi cutre, cinema negre, alguna collonada moderneta, concerts de grups musicals, i fins i tot porno per prescripció mèdica), i molts, molts, molts gigues en software variat.

D'això se'n diu el model (el paradigma) del tot gratis, del per la patilla, del bajando...o si ho prefereixen, d'apropiació indeguda, i que es caracteritza, pel que fa a l'usuari-col·leccionista, per confondre qualitat per quantitat amb la conseqüència que s'acaba banalitzant tot i que el col.lecionsta passa d'un univers d'originals de valor a un univers de còpies i duplicats de saldo.
A més, aquest model ens ha complicat la vida exponencialment, doncs tot el que es descarregava, es tenia que gravar en Cd's o duvedés (recordin que no fa pas gaire, els gigues de memòria física cotitzaven car i no eren gaire portables ni fiables).

Total, aquest model, comporta sovint, en perfils psicològics com el del senyor gerent, un caos força elevat, i una sensació de frustració per no poder consumir-ho tot, i a la vegada per no tenir la obra original a les mans.

Ara bé , des de fa aproximadament mig anyet, el senyor gerent no es gasta ni un puto duro en DVD gravables, ni en USB d'alta capacitat, ni en ná de ná. El motiu? el beneït cony d'streaming que, juntament amb l'increment de velocitats i de fiabilitat dels putos proveïdors, garantitzen que puguem consumir qualsevol cosa, al moment, amb una relativa bona qualitat:

Que volen música? Goear, LastFM, esputiflai...,

Que volen pelis i series de TV? series yonquis...,

Que volen documentals? tododocumentalesonline...,

Que volen porno? obrin la porta de redtube i aledaños...,

Que volen passar una estoneta random? youtube dels collons...,

Que volen llegir lleugereses una estona? youkioske...,
Que volen cremar-se les celles i cultivar el futut intel·lecte? ebooks en català, free-ebooks...,

I així arribem al model de consum mínimament controlat (sempre que t'empassis l'omnipresent publicitat), on, com una epifania i en una elegant transmigració, abandonem el cos i el cost físic (abaix la tirania dels CD's, el despotisme del DVD-R, el feixisme del DVD-DL, ) i ens convertim en esperit (Sieg Heil Streaming).

I esperem... i esperem la propera onada tecnològica, que ens tornarà a descol.locar a tots, i a cagar-nos en tothom per fer-nos gastar calers en aparatus de caducitat premeditada i controlada.

Colla de fills de puta...

Estiguin bonets.

.

El senyor gerent també està pendent de LOST

.

Doncs sí, el cony de sèrie també ha enganxat al senyor gerent, però més per saber com collons acaba que no pas per mèrits artístics, ni de disseny de producció ni ná de ná...

El senyor gerent està una mica fins els collons de LOST per aquí, LOST per allà, LOST ara, LOST després, LOST, LOST, LOST, LOST.... sembla que hagi de ser la sèrie que trenca totes les tendències quan de fet és un invent ben plantejat d'inici que s'ha demostrat que no saben com acabar (final múltiple diuen.... igualico, igualico, que al final de la quarta temporada,... fills de puta) i així han passat d'un fil argumental basat en Dharma a un altre fil argumental basat en elements parapsicològics.

Els mèrits de LOST (per alguns) són molts i variats, però pel senyor gerent només té un mèrit, que és el saber aguantar una situació i uns personatges durant tantes temporades (amb increibles i vergonyants giragonses argumentals) com si d'un xiclet es tractés, cosa que posa la sèrie a la mateixa alçada dels culebrons televisius de sobretaula.

El senyor gerent reconeix que en temes de guió i plantejament argumental, en alguns moments ha estat trencadora, però si us plau... traieu-vos la vena dels ulls, LOST no deixa de ser un divertimento intranscendent amb un missatge ful; el joguet del moment, la sèrie in, la tendència que marca estil si vostès volen (per cert, joguet amb el que Cuatro s'ha cremat els dits...ja els està bé, als cabrons venuts a T5)

Per això, els senyor gerent els vol proposar una altra sèrie que, potser no tant espectacular, sí que ofereix més contingut i compromís. Facin boca, per exemple, amb els 6 minuts més trempants dels darrers gigabytes de series televisives que el senyor gerent ha pogut veure per la Ret. Vegin, vegin...

És el darrer capítol de la segona temporada de "El Ala Oeste de la Casablanca" un capítol final de temporada, que conclou magistralment en 5 minuts tota la tensió creada en les dues primeres temporades. Un moment en que el clímax argumental arriba al punt culminant, cinc minuts que llueixen un muntatge e-s-p-e-c-t-a-c-u-l-a-r en el que tant els personatges com la situació plantejada, està quadrada al cent per cent.

Per si els hi fa el pes, en tenen més info aquí i aquí. I aquí la poden veure

Per cert, no n'esperin massa del final de LOST, ... total, tots estan morts i les passen putes al purgatori. O què es pensaven?

.

El senyor gerent no és gelós

Nota prèvia: si no volen perdre el temps, passin directament al darrer paràgraf.

Sàpiguen que tot el que el senyor gerent aboca en aquest bloc no deixa de ser resultat de la mala llet, els complexos, el cohibiment i l’anorèxia mental crònica que el segueix des que el nostre personatge té compte corrent propi, id est, des que es veu en la necessitat de pensar i planificar una mica.

Per això, sovint, l’exquisidesa en l’argumentació, la pulcritud en la redacció, o la vigència dels temes que vomita regularment li suen una mica. El senyor gerent no pretén sentar càtedra ni dictar cap sharia. El senyor gerent només opina amb cinisme, hipocresia, masclisme i racisme, tot compartint els seus punts de vista decadents amb qui pugui o vulgui enllaçar-lo i perdre una mica del seu temps.

En resum, i perquè no em diguin que no els han avisat abans, l’esquema mental del senyor gerent a l’hora d’implementar i actualitzar de tant en tant el bloc és: merda que trepitja, escopinada que fot.

Per això el senyor gerent no té gelos. No té gelos ni pateix per tal que les quatre ratlles que escriu regularment siguin plagiades en altres forums. No li importa poder-se trobar les seves arrojades en textos d’altri. No pateix tampoc, per vigilar regularment les estadístiques ni per fer escombrades a la xarxa amb el Copyescape. No pateix per participar en discussions on-line i trobar-se amb el nauseabund...”jo ja ho vaig dir abans que tu en el meu blog”. Al contrari, ben orgullós que està al veure tota la seva vomitera mental escampada i de pillar imatges i fotos d'aquí i d'allà (com les d'aquest post, pillades de Can CC).

Per això, el senyor gerent al·lucina bolets, quan es troba blocs de “sesudos barones y virtuosas mujeres” que no tenen cap escrúpol a l’hora de plantificar el puto Creative Commons dels collons, ben vistós i evident, com si d’un credo es tractés. No sigui cas que els hi prenguin la paternitat de la seva crítica de merda de la darrera pel·lícula que han vist, o la seva ressenya de parvulari del darrer llibre de més de 10 pàgines que han llegit.

Perquè, senyors,... el nostre senyor gerent es pregunta, serveix de gaire als blogueros el sistema de Creative Commons, amb tota la seva gamma criminal ( by – by nc – by-nc-sa,...i més i més) o no deixa de ser una altra etiqueta maricona per aparentar el que no es té?

Dit d’altra manera, el senyor gerent creu sincerament que la Ret genera esquizofrenia aguda entre els seus usuaris, de manera que el dilluns-dimecres-divendres defensem tots plegats la llibertat de copia, ens caguem en les multinacionals i en la SGAE, o filloputem al govern quan aquest vol regular el cotarro dels drets digitals, i els dimarts-dijous ens dediquem a deixar ben clar, que “no val a copiar les meves merdes o li dic al profe”. Colla de filldeputes...

Apa! Estiguin bonets i tapin-se aquest vespre. El senyor gerent aprofita per escoltar un moment una gran cançó d'un grapat de marujes, després es fotrà un parell de pets, una rascada de pebrots i es claparà com un nen petit.

Inventari: Copyescape Creative Commons
.

El senyor gerent es descollona amb l’Sputifly

.
Des de que el senyor gerent va descobrir l'sputifly, s'ha passat moltes hores descobrint coses guapissimes, recordant d'altres que feia molt que no sentia i ampliant la col.lecció d'empetres amb tresors que costava molt que arribessin años ha, a les botigues de Tallers. Ja només per això, txapó.

Malgrat tot, de tant en tant, al senyor gerent li agafen taquicàrdies i li surt espuma per la boca, perqué,... algú de vostès sap si el tio que fot les etiquetes de l'sputify va flipat o potser és sord?

Vegin, vegin...

El senyor gerent reconeix que és bastant heavy tenir que escoltar el Pedro Guerra i El Fary, però consider-los d'estil similar a Led Zeppelin....en fin....pos como que no.

D’altra banda, fins abans de conèixer l’Sputifly dels collons, el senyor gerent quant sentia parlar de trash, post-punk, new-wave, british metal, soul, hard boop, nu metal, blues, garage, indie,..... sabia, pam amunt, pam avall, de quin pal anava cada estil o de què podia anar aproximadament la pel·licula.
Però ara, les etiquetes que es veuen per l’Sputifly deixen al senyor gerent fora de joc.
Aquí tenen unes quantes perles per delectar-los que el susoditx ha trobat només movent-se pel sector trash/heavy:
- Arena Rock (eh??)
- Neo-classical Metal (o és neo o és classical, no?)
- Album Rock (i els cromos?)
- Hair Metal (aquesta etiqueta reconec que és molt bona i potser em sonava ja)
- Stoner Metal (si el heavy metal és dur, com serà el heavy de pedra?)
- Comedy Rock (estan de conya?)
- Dance-Rock (déu meu...)

Comentari a banda mereix el nombre i l’us de les etiquetes.... Per exemple:

1) Un grup de merda com Gun’n’Roses (agradi o no, referencia als 90’s) té només 4 etiquetes: Heavy Metal, Pop/Rock, Album Rock, Hard Rock, de les que, modestament, el senyor gerent considera només la darrera com a vàlida.

2) Pearl Jam (una altra referencia coneguda) té 6 etiquetes: Alternative Pop/Rock, Post-Grunge, Alternative/Indie Rock, Pop/Rock, Grunge, Hard Rock.... a banda de la merda del Indie, s’han fixat que és a la vegada Grunge i post-grunge? Tindrà problemes d'identitat? ... o és que l'etiquetador loco d'Sputifly torna a atacar?

3) Nine Inch Nails, un grup que no té tanta tirada “merdiàtica” però que el senyor gerent encara de tant, en tant desenpolsina els CD's per escoltar-lo, té 18 ETIQUETES !!!. Entre elles Post-Punk, (conio, claro... com els Manel, not fot) o Club-Dance (aquí l’etiquetador debia estar ja en una boira d’àcid...)

En tot cas, gaudeixin de l'Sputifly, però facin servir un repelent anti-etiquetes.

Estiguin bonets.


P.D. Menys mal que als Stooges i a l’Iggy no me’ls han putejat, que si no,... mato!!!. Vaya que no. Llarga vida al Padrí.
.

El senyor gerent els convida cuinar

.
El senyor gerent els presenta un plat senzill i ràpid per aconseguir música per le patillé.

Tres ingredients bàsics:

- sputifly (en la versió bàsica gratuïta)
- pixbox (si és que són clients de la Timofònica) o qualsevol P2P (emule,....), o fins i tot, el Itunes cabron.
- tunebite (versió craquejada)

Passos:

1 - Localitzi aquella peça musical, composició, canço, sainet, o el que sigui, a l’sputifly. Pot tastar-la abans, per cerciorar-se que és el que vol i la versió que requereix.

2 - Obri el seu pixbox, procuri que estigui a la temperatura ideal, faci la mateixa cerca que ha fet a l’sputifly, i descarregui l’arxiu (si es tracta d’una canço) o l’àlbum sencer.

3 - Un cop l’arxiu s’ha fet i s’ha refredat, posi’l sobre el marbre, i agafi el seu tunebite. Passi-li suaument pel conversor de formats, i...

4 - ...ja podrà disposar del seu plat musical preferit, gratuïtament i completament desprotegit, sense putos DRM.

Notes del xef:
Vostè pot utilitzar també les xarxes P2P per trobar el seu plat preferit, de manera que en la majoria de casos, s’estalviarà el tercer pas de la recepta, però potser li sortirà una mica amb gust de recremat, sobretot en quant a qualitat de só.
Malgrat tot, si decideix procedir per aquesta via, doti’s d’un bon desinfectant, doncs a la cuina informàtica no estan mai de més.

Calories del plat:
Depèn del seu apetit. Aquest plat podrà representar la compra d’unes quantes unitats de discs durs portàtils, o USB d’alta capacitat. Vostès decideix i vostè mesura la seva cintura.

Estiguin bonets, i tàpint-se aquesta nit, que fotarà fred.

Inventari: DRM, Sputifly, Pixbox, Tunebite
.

El senyor gerent es compra un microscopi

.
El senyor gerent s'ha comprat un microscopi. Ha fotut una escopinada a la plaqueta i s'ha possat a observar ràpidament.

I el que ha trobat és un món de microbis malparits que viuen i es reprodueixen en un medi hostil. Una metàstasi ideològica que pot provocar un colapse en el cos en que habita. Una infecció pudent d'odi contingut que fins ara no s'ha pres seriosament...

El senyor gerent, respirant feixugament, i amb el cor accelerat; ha aixecat el cap del microscopi, s'ha fregat els ulls, i ha apagat el porret de Maria Lluisa al cenicer.

Passin-ho bé. I no es droguin.
Estiguin bonets.

El senyor gerent s'entrebanca

Casum l'olla... avui, al sortir de casa i entrar a l'Internet, el senyor gerent s'ha entrebancat amb google, ha passat per sobre el gemail i una mica més que no es carrega tota l'odisfera, la putosfera, la meucasfera, i totes les demes comunitat estratosfèriques del mundillo del blogger.

Menys mal que tot ha acabat en una torta de peu i amb una bossa d'aigua calenta per treure el dolor, que li han donat a ca'l Feisbuc, una mica més amunt dels de can Linkedin de sempre.

Ja ho veieu..si és que no som res.

Au, estiguin bonets.

Passin-ho bé.