28.9.10

El senyor gerent també els ofereix serveis mínims

Si tots els sindicalistes fossin tant acurats i seriosos en la seva feina, com demostren en l'organització de la vaga...stop.

Si tots els empresaris fossin més ètics, menys egoistes i, perquè no, també més professionals,...stop.

Si tots els curritos que no són sindicalistes ni empresaris pensessin per ells mateixos i actuessin en conseqüència,...stop

aquest país seguiria sent una puta merda, però al menys, potser perdríem la hipocresia pel camí,... stop

Estiguin bonets, stop.
.

26.9.10

El senyor gerent també sap fer demagògia barata i populista


Vegin, vegin...

Quantes vegades, volguts fills de l'Òdit, han sentit de boca dels nostres vulgars i patètics polítics, de les nostres despersonalitzades administracions, de les corporacions burocratitzades fins l’extrem, que en un intent de justificar les seves barroeres accions i despropòsits quotidians, fan servir al ciutadà com a moneda de canvi?


A quants de vostès els ha trucat l’Ajuntament (els barcelonins sabran si compta per ells la història de scifi de la Diagonal), la Diputació, la Generalitat, el duo dinámico Montilla / Zaragoza, o el gordo i el flaco Mas / Pujol, o la resta de camàlics d'altres partits i càrrecs (consellers, alcaldes, regidors,...) que es toquen el nas, fan la becaineta, o parlen per telèfon en seu parlamentària?

Al senyor gerent mai, ningú, zero, nothing, nobody...

Al senyor gerent, malgrat ostentar la condició de ciutadà, igual com vostès (és a dir prescindible, alienat, frustrat i cabrejat) cap poder fàctic li ha demanat mai opinió de res. El ciutadà senyor gerent només existeix per les empreses de telemarketing que venen productes de merda a partir de les 9  de la nit (putos cabrons), però no per les institucions públiques.

Malgrat aquesta manca de contacte total amb els gestors del país, el senyor gerent ha constatat empíricament per tele, per ràdio i per premsa, que:

- A: hi ha eleccions a l'horitzó
- B: tota aquesta trepa
 pren curiosament, dia sí i dia també, el nom del ciutadà en va.


És que els ciutadans ens ho han demanat....
És que els ciutadans estan farts....
És que és una demanda ciutadana....
És que és pel bé de la ciutadania....
És que és una reivindicació històrica dels ciutadans d'aquest país....


I què passa quan arriben les eleccions? Que justament llavors, quan el ciutadà ja s’ha prostituït participant en el festival electoral (i per tant el seu valor polític queda reduït al cero més absolut),  es troba que ningú l’escolta.  


qui diu mentides li creix el nas...
Fills de puta. Ara,... quan tots aquest pallassos polítics hipòcrites ja estan apoltronats, o quan totes aquestes institucions ens fan anar de corcoll acomplint els seus circuits burocràtics il·lògics, irracionals, i caríssims (en temps, paciència i calés), el ciutadà tant estimat per tots ells, passa a ser la darrera merda.

Que bé que quedava la foto de la mani del 10 de juliol, oi colla de mamons? Llavors tots a perdre el cul per anar a la mani,.... perquè el ciutadà estava fart de Madrit... i ara.... on queda tot allò? 

Poders fàctics i altra ferralla amb ínfules de manar: Escoltin els que els escup el senyor gerent. A partir d’ara, no tinguin la puta barra de prendre la nostra condició ciutadana en va. No la facin servir de moneda de canvi per les seves ridícules baralles que només tenen per objectiu la seva perpetuació en el poder, i per tant, la seva putrefacció.


Escoltin per una puta vegada: som ciutadans de l'Odi i estem farts de l’amateurisme dels nostres polítics, farts de la seva miopia ideològica i farts dels aparells polítics i legals que els sustenten. 


Estiguin bonets, hòstia.
.

20.9.10

El senyor gerent els porta a la fira

El senyor gerent afirma que el rock és 50 % música, 30 % espectacle (provocació, sexe, drogues, grans gires, grans escenaris, gruppies,...) i 20 % menudències (hipocresia-pose-moda-tendència). Aquesta aseveració no hauria d'agafar a ningú amb els pixats al ventre perquè en veritat, tothom sempre ho ha sabut.

A més, aquests percentatges, segons la banda rockera en concret, pot variar com si fossin vasos comunicants. I la correlació d'aquests vasos comunicants poden portar a l'èxit a uns i a la merda a uns altres.

En tot cas, el binomi música-espectacle és el més benpreat tant per critica com per fans i sovint no s'arriba a entendre un sense l'altre.

Per això, el senyor gerent avui els porta l'espectacle del rock a casa, per què sàpiguen el que es perden quan vagin al proper concert dels Manel, o de Els amics de les Arts, o dels Gossos o d'altra merda recurrent,... Què sàpiguen que és el que val la pena, i es deixin de tonteries, collons!!!.



Estan preparats?....Passin, passin i vegin, fills de puta, passin i gaudeixin de la fira del rooooock !!!!!

L'espectacle de la majestuositat escènica, l'excès, el barroquisme....Pink Floid



L'espectacle pirotècnic...Rammstein




L'espectacle amb el públic.... Iron Maiden (si si fixen bé, veuran al senyor gerent saltant descamisat...quin gran concert el del 2006 a Barcelona.)




L'espectacle de "perdre els papers" i de la provocació... Y en el cuadrilátero, en el rincón de la dereeeeeechaaaaaaa,.... Amy Winepollesssssss !!!!



L'espectacle de l'esgarrifança i el "lletgisme".... i de les grans peces musicals de Sopor Aeternus



L'espectacle de l'autolesió... Deú sobre la terra, nostre senyor Iggy Pop. Ajuntin les mans i baixin els caps si us plau.




L'espectacle del maquillatge, la coreografia i el vestuari....Kiss




L'espectacle dels "postissos" i del latex....Mortiis (malgrat la bona música que fot el cabró)




L'espectacle del sexe...Rockbitch  (un globo, dos globos, tres globos, ai no! one finger, two fingers, three fingers...)




L'espectacle de la degeneració total...la suma de tot l'anterior: GG Allin



Aaah, i per cert.... si veuen als fills de puta d'U2, els hi diuen que n'aprenguin !!!!!

Estiguin bonets.

16.9.10

El senyor gerent els dona esperança


LEAR:
(...) Natura, escolta, escolta: deesa meva, escolta!
Suspèn els teus propòsits, si tenies
intenció de fer fèrtil aquesta criatura!
Omple el seu ventre d'esterelitat!
Asseca dintre seu els òrgans d'engendrar,
i fes que del seu cos degenerat
no en pugui néixer mai res que l'honori!
Si ha de parir, que tingui un fill amarg
i pervers que no visqui per res més
que per ser-li un turment contra natura!
Que estampi arrugues en el seu front jove
i li solqui les galtes amb canals de llàgrimes,
fins que els treballs i les joies de ser mare
se li tornin riota i objecte de menyspreu,
i vegi que pot ser més dolorós
que la dent esmolada d'una serp
concebre un fill ingrat! (...) (Pàg. 52).
Shakespeare, William. El rei Lear.

Barcelona: Quaderns Crema, 2008
Llegiu pudrits, llegiu

El seu pare va anar corrents cap a la cuina, gairebé com si volgués una excusa per desaparèixer. En Mattia va pensar que només quedava això, que tot l’afecte dels pares al final es resol en petites atencions, en les mateixes preocupacions que li deien per telèfon cada dimecres: el menjar, el fred i la calor, el cansament, de vegades els cèntims. Tota la resta estava com submergida a profunditats insondables, en una massa solidificada de converses mai abordades, d’excuses per demanar i per rebre i de records per corregir, que es quedarien tal qual.
(Pàg. 280)
Giordano, Paolo. La solitud dels nombres primers.Barcelona: Edicions 62, 2009


”El resultado final de la representación celular completa es el cancer. La democracia es cancerígena y su cáncer es la burocracia. Un a oficina arraiga en un punto cualquiera del Estado, se vuelve maligna como la Brigada de Estupefacientes, y crece y crece reproduciéndose sin descanso hasta que, si es controlada o extirpada, asfixia a su huésped, ya que son organismos puramente parásitos. (En cambio, una cooperativa puede vivir sin estado. Es una ruta a seguir. Crear unidades independientes que satisfagan las necesidades de quienes participan en el funcionamiento de cada unidad. Un oficina opera a partir del principio contrario inventar necesidades para justificar su existencia.). La burocracia es tan nefasta como el cáncer, supone desviar de la línea evolutiva de la humanidad sus inmensas posibilidades, su variedad, la acción espontánea e independiente, y llevarla al parasitismo absoluto de un virus. (Pàg. 137).Burroughs, Williams S. El almuerzo desnudo.Barcelona: Anagrama, 1989


No havien tingut mai una gran relació de pare i fill. Un parell de dissabtes a la tarda al circuït de Silverstone. Construir el cobert el jardí. I poca cosa més.
D’altra banda, veia amics que tenien una relació de pare i fill i pel que veia es limitava a seure de costat als partits de rugbi i compartir bromes de mal gust. Les mares i les filles, això sí que tenia sentit. Vestits. Xafarderies. Ben mirat, no tenir una relació de pare i fill era una bona cosa.(Pàg. 73)
.
Haddon, Mark. Un petit inconvenient.
Barcelona: La Magrana, 2007



(...) -Me he dado cuenta de que Dios no es conservacionista -dijo Trout -,así que, además de un sacrilegio es una pérdida de tiempo. ¿No ha visto usted nunca alguno de Sus volcanes o de Sus tornados o de Sus maremotos? ¿Nadie le ha hablado de las glaciaciones que organiza cada medio millón de años?¿Y qué me dice de la enfermedad de los olmos? Para usted es una buena medida conservacionista, ¿no? Y todo esto lo hace Dios, no el hombre. Es probable que justo cuando logremos limpiar nuestros ríos, Él haga que toda la galaxia estalle como si fuera de celuloide. Eso es lo que era la estrella de Belén, ya sabe. (Pàg. 86).Vonnegut, Kurt. El Desayuno de los Campeones.Barcelona: Anagrama, 1999


En aquell moment tenia trenta-dos anys, ja m'imaginava com seria a seixanta, per no dir just abans de morir, tota encongida, fràgil, sense dents, pràcticament calba, envoltada de capses de sabates plenes de papers de la seguretat social, impresos d'hisenda, rebuts de la mútua, de les assegurances, del lloguer, factures del telèfon, de la llum, del lampista, d'agències de viatges, extractes del banc, garanties de tota mena, tot plegat ben endreçat i classificat per dates. La meva vida rutinària estava puntuada per les trucades setmanals dels membres de la meva família, els Nadals desastrosos, els regals que no fan mai il·lusió, els encàrrecs, els augments de sou sempre tardans, les baralles entre companys de feina o entre veïns, en resum, tota la sofisticació de les relacions humanes. (Pàg.174).
Sijie, Dai. Una nit que no havia sortit la lluna.Barcelona: Edicions 62, 2008


-

7.9.10

El senyor gerent és un pèl curt,...diuen

Vostès, en freqüentar aquest racó de merda que és el bloc que llegeixen ara mateix, ja han pogut anar sabent coses del senyor gerent: entre d'altres, podríem destacar que és un paio amb la tita petita, que no té bona lletra, és una estona racista, no és gelós, es declara apàtrida, li encanta fer música amb el cul, és un pel histriònic, també amant de les arrojades demagògiques i que folla poc.

En definitiva,... per alguns (pocs,... bé ningú!!!), un home d'èxit; per d'altres, un ciutadà normal i corrent
com vostès, com el 95 % de la població.


Ara però, sàpiguen que al catàleg de prestacions, habilitats,
skills, i propensions del senyor gerent  poden afegir-hi una nova fita: el senyor gerent només té una única neurona (com, d'altra banda, segur que algun de vostès, volguts fills de puta, ja sospitaven).



Però
oju!!!!
 Que el senyor gerent només tingui una neurona, no vol dir que no sigui capaç de fer dues coses en un període de temps, de, posem..... 7 hores de diferència.



Així, el senyor gerent pot llevar-se al
dematí, i rascar-se els ous.  Rascar-se els ous i tirar-se un pet. Tirar-se un pet, mentre es pren un cafè. Beure el cafè, mentre es toca els ous, mentre es toca els ous pensar en la Llesca o la Tiquis, o fins i tot amb la Rateta (i en totes tres a la vegada, of course), i tirar-se un pet, i prendre un altre cafè.... en definitiva, un cercle viciós.


Rojo uno, Rojo uno.... un fill de puta ciutadà qualificat per pensar. Liquida'l.
Per això, el proper dia 28 de novembre, el senyor gerent també serà capaç de fer dues coses en un curt període de temps: decidir no votar (o votar en blanc, o votar nul, o posar: "Sou uns càncer social" a la papereta, que ve a ser com votar nul) i al cap d'unes hores, veure o escoltar el Barsalona - Madris


I no, senyors que maneu a la tele i a la política,...no cal.... no cal que canviïn cap data.



Una cosa és que el senyor gerent
- els ciutadans tingui una única neurona, i una altra és que els tertulians (puppets) i els polítics (masters of puppets) el ens tractin d'imbècil.





Estiguin bonets.


P.D. El senyor gerent no sabia si etiquetar aquesta entrada com a Puta vida diària (com finalment ha estat) o com a Món Subnormal (que és el que també es mereixia). Putos tertulians.
.

5.9.10

El senyor gerent no arriba tard, arriba quan pot

.
Tothom, qui més qui menys, ha arribat tard alguna vegada a alguna cita, reunió, 
visita,…i ha hagut de balbucejar alguna frase feta com a disculpa vergonyant.

Les inclemències meteorològiques, la son, els problemes de transport, la inutilitat recurrent per desxifrar mapes o itineraris sovint són les causes principals de no acomplir a temps una cita o reunió i poden servir de motiu de disculpa, sempre i quan aquestes no siguin reiterades i repetitives (a excepció dels usuaris de Renfe que sembla que, pobrets, siguin dipositaris del pecat original).

Però darrerament, sembla que el fet d’arribar tard s’hagi convertint en una demostració de prepotència, de “pa guevos los mios”, de filosofia laportista amb el seu “ que n’aprenguin”, i, si entrem a l’àmbit laboral, de demostració d’estatus si el “retardat” té 
Aquest també va arribar tard
alguna mena de càrrec (encara que sigui de pacotilla) dins l’empresa.

Molt bé, mamon, has arribat tard, i ara què?

Sovint, el que arriba tard perquè sí, perquè li dóna la puta gana, lluny d’intentar passar desaparcebut, encara fa ostentació de la seva manca de maduresa mental o de la seva tendència mongòlica i sovint, si es tracta d’una reunió amb altres persones, obliga a repetir tot el que ja s’havia tractat i trenca la dinàmica de la reunió.
Si aquests personatges arriben tard en cites personals, encara foten la culpa a qui està esperant, i solen argumentar amb una rialleta als llavis que “collons ets massa puntual” (fill de puta, ja he comprovat que tu no), o “perquè no et foties en un bar i m’esperaves
allà” (cabró, i em pagues tu la cerveseta?).

El que no pensen aquests/es fills/es de puta és que per la seva gracieta de “retardat”, la resta haurà de desquadrar la seva agenda per la resta del dia, haurà d’arribar tard al cole a buscar els gremlins o potser dinarà fred; es pixarà a sobre després que la bufeta (sobretensionada per l’espera) esclati, experimentarà ereccions fallides per culpa que la querida hagi arribat tard a la cita, entrarà al cine amb la pel·lícula començada, haurà de fer més estona de cua en els tràmits a l’Administració perquè perdrà la tanda, veurà el concert des d’una zona poc agraïda o s’haurà d’esperar a l’estació com un gilipolles a
que arribi el tren/autobús en una tarda de vent, aigua i fred.

Colla de cabrons...quan vosaltres tingueu l’atac de cor, i la merda us vagi cames avallquan necessiteu que us portin amb cotxe a algun lloc, quan plogui, faci vent i us hàgim de passar a recollir, el senyor gerent té el detall d’informar-vos que també arribarà tard.
Que no us agafi de sorpresa. Quid pro quo.


Estiguin bonets.
.

2.9.10

El senyor gerent ja no compra diaris (I)

.





Benvolguts professionals de l’odi:


La ració de merda d’avui va destinada al gèneru periodístic en general, però especialment a la premsa escrita i més concretament als diaris; que són aquells productes que tenen per funció banalitzar, filtrar, tergiversar i uniformar la informació que publiquen.  Potser, alguna vegada, vostès els han pogut veure compartint espai als quiosc al costat de revistes porno, paquets de xiclets i records turístics lolailos.

En tot cas, i tal com diu el discurs oficial, un diari és un producte informatiu que es basa en la credibilitat i en el prestigi.

Si un diari guanya el seu prestigi gràcies a la qualitat tan dels seus continguts com dels professionals que hi treballen, i 
si aquest prestigi es la clau per tenir més lectors i més vendes...


¡¡¡ Per què collons La Vanguardia ens vol vendre anells i collarets de pega els dies parells i pel·lícules de DVD els dies senars? 

¡¡¡ Per què El Periódico m’ofereix un puto electrodomèstic qualsevol a la tardor, o una entrada al Tibidabo a l’estiu?
¡¡¡ Per què hem de tenir el puto anorak, el cony de pullover, la merda de suadera, la cutre caixa d'eines del Barça, tant sí com no?

En definitiva, per què tota la premsa iguala i homogeneïtza el seu producte informatiu tot oferint-nos les mateixes notícies ( agenda setting que es diu*), però en canvi, cada diari ens ofereix els més variats, cutres, i delirants regals?
On és el col.leccionable, eh, eh???

En definitiva, a quí volen enganyar recorrent a accions de màrqueting promocional friquis i dignes de la banca, per vendre més exemplars cada dia?

Que trist que la única viabilitat del periodisme sigui confiar en la venda de cagarel·la barata feta a la Xina, a Taiwan o al Marroc i no en el seu propi (descafeïnat) producte informatiu.

Ahh el periodisme… una meritocràcia embolcallada amb el seu propi codi deontològic que té la barra d’enarborar dia sí i dia també, la seva independència de les forces econòmiques i polítiques.

Estiguin bonets i facin com el senyor gerent: informi-se'n aquí, aquí, aquí, o aquí, i... els diaris, els de veritat, als fons de les escombraries perquè no gotegin.



(seguirà...)


* Els catedràtics de periodisme no ho saben, però l'agenda setting o el nem a cobrir tots les mateixes notícies, és la filloputada més gran que es pugui fer al periodisme
.